dissabte, 30 de novembre de 2013

Pel·liculón!

Un dia em van dir que tots aquells que estimem, tot allò que estimem, per més anys que estiguin amb nosaltres, quan se'n van, sempre, absolutament sempre, creurem, rabiüts i revoltats, que ens han deixat massa aviat, que han marxat massa d'hora. 

Se'ns obturarà el lacrimal i ens vessarà el llagrimer. La pena furiosa se'ns aferrarà i ens supurarà a la pell, ens agullonarà les narius, en les seves entranyes, en les seves profundes mucositats. Creurem tenir la boca seca, com paper de vidre, però de les genives ens brollarà una densa saliva amb gust de ferro; el gust de l'enyor.

Gust que no m'ha abandonat des que, aquest passat dijous, els meus ulls van llegir aquestes breus frases...

M'han acompanyat gairebé una dècada, des que els vaig descobrir, i en volia més, molt més. Jo no en tenia pas prou. Ni de conya.

Com sempre en aquests casos, però, en breu, la intervenció repressiva del super jo que basteix la nostra cultura i educació, m'acabarà amagant als soterranis enteranyinats del cervell, aquestes sensacions i sentiments. És llavors quan s'imposarà, altiva i victoriosa, la resignació de la derrota.

Potser llavors podré dir, i fins i tot escriure, la lletania d'habituals condols i emblemes trillats, dignes de campanya electoral tronada. Sí, ja ho sé, em quedarà la seva música i els grans moments viscuts al costat d'aquesta. Ja ho sé, collons. Però tots, absolutament tots, sabeu que ja no serà ben bé el mateix. A partir d'ara quan me'ls torni a posar, quelcom grinyolarà de fons, i un cert regust de ferro em retornarà a la boca.

I és que hi ha coses que, per més temps que quedi per viure i coses per venir, saps perfectament que seran inimitables. Irrepetibles.

Us deixo amb una cançó d'ells, però no pas cantada per ells, si no per altres veus. És la manera que trobo de dir, potser desencertadament, que per mi han estat precisament això, fer tant meves les seves cançons que les he cantades, amb maldestre mallorquina pronúncia, fins a ofegar la seva pròpia veu, innovant, fins i tot, tonades, ritmes i cadències. I ho he fet allà a on m'ha assaltat la febre "antoniafontera", ja fos a casa, al cotxe, als casoris, als bars, a les muntanyes i, és clar, i ja mai més, a prop dels escenaris.


Així que com bé diu la lletra original d'aquesta cançó:

"Problemes a mils, i cap solució,
me cag en sa lluna i vatua amb el món"

Però com també culmina, en crit encomanadís, aquesta preciosa versió, no puc acabar sense deixar ben clar que, aquests anys al vostre costat han estat, sens dubte, una patxanga genial i un immens...

"Pel·liculón!"

(ho veieu, ja m'està narcotitzant el super jo!)

Arreveure "calàpets, nenúfars i princeses..." #A10AntòniaFont

diumenge, 3 de novembre de 2013

Profeta


Antigues paraules que sermonaves
en intent, de joventut caduca, de fer foc nou de flàmula minúscula.

Te les creies, i les projectaves, i miraves d'encomanar-les,
et sabies sabedor de la dreta veritat, de l'anhelat secret de la correcta humanitat.

Però ara t'escoltes atentament, i t'avorreixes solemnement. 
Ja no creus en el que dius, i no creuen en el que ensenyes. 

Prou que ho saps, i ho notes amb recança,
has perdut la fe, i aquella darrera utopia que anomenen esperança.

Et saps profeta de via estreta, en casa pròpia, 
i també en aliena.

No et queda més remei que arreplegar-les,
 les ruïnes escampades de les antigues creences.

I amb les teves pròpies mans, acabar d'esfondrar-les,
les darreres columnes dretes, herculianament bastides, o això és el que creies...

Posar-les a la maleta i entonar un "replay" a la manera mallorquina,
i emprendre vella prèdica en noves àgores, en nous deserts de llunyania.

Llocs, potser aixerdegats del tot és possible encara, i de viure en la mentida;
indrets, potser delerosos de lapidar el proper ingenu que alci la veu amb gosadia.

Però això, estimats feligresos, només el profeta ho sap;
això, benvolguts parroquians, només ell ho sabia.

Naxos (Grècia). Estiu del 2011

diumenge, 6 d’octubre de 2013

Et deixo anar

Desincronització d'agendes i maltempsades, els dies acordats, havien fet retardar, un cop i un altre, l'intent dels anhelats sis Russell, els sis tres mil de la part llevantina del Massís de la Maladeta.

Sortir corrents divendres de la feina, conduir durant prop de quatre hores, de nit i entre tempestes, i llevar-se el dia següent a un quart de sis de la matinada, no deixen de semblar-me petites bestieses sense importància, davant la possibilitat de culminar, en una sola jornada, les sis rocoses cimes en honor del pirineista Henry Russell.

El sol no ens agafa fins ben amunt, embellint, encara més, el cim del Ballibierna,
pujat fa prop d'una dècada i que, aviat, espero repetir

El dia neix esplèndid, malgrat les tempestes d'ahir, i penso que, ara sí, abans no arribi l'hivern, culminaré amb èxit la temporada de tres mils d'enguany, amb aquestes sis cireretes.

I així arribem a l'emblemàtic Coll de Ballibierna, on les vistes sobre l'imponent massís rocallós del Posets encara fan engrandir més la fam, les ganes d'assolir el repte d'avui.

El Posets, pujat tot just fa unes setmanes, des del Coll de Ballibierna

Des d'allà ens n'adonem d'un detall al que, en principi, tractem d'anècdota, però que acabarà esdevenint clau en l'esdevenir de l'excursió d'avui. La part culminant del Posets apareix lleugerament emblanquinada. I no només la del Posets, que també la dels Russell és esquitxada de neu ben nova i granulada...

Els sis Russell es veuen i s'amaguen en el massís rocós de l'esquerra.
El camí que hem de seguir puja per la cresta de la seva dreta... (1/2)

... per sobre del preciós Estany del Cap de la Vall, i amb vistes
a l'espectacular cresta entre el Tuc de Molières i el Pic de les Salenques (2/2)

Aviat, però, ens n'adonem que hem menyspreat en excés aquesta enfarinadeta caiguda durant les pluges d'aquesta nit passada. El camí cap a la cresta, per un camp de roques, esdevé relliscós i feixuc. S'alenteix el nostre ritme, havent de mirar-nos dos i tres cops on posem els peus, per no acabar caient enmig d'aquest mar de punxes i sots granítics.

Travessem la capçalera de la vall glacial, als peus dels Russell,
que tot i no semblar-ho, està coberta per una finíssima capa de glaç molt relliscosa.
Al fons, de nou, el Ballibierna

L'aiguat caigut el dia abans, combinat amb la primera gran fredorada a cotes altes, han provocat la primera glaçada a l'alta muntanya. Combinació fatal per l'èxit de la nostra empresa d'avui.

Els estanys residuals als peus dels Russel apareixen glaçats

I com més amunt, més lliscant esdevé el terreny. Així, als 2.900 metres, a l'inici de la cresta cap als Russell, amb preciosos estimballs a cada banda, i veient les dificultats per progressar en aquest tipus de terreny mixt, decidim, amb pena immensa, que avui no serà el dia. Avui no farem, tans sols, ni un dels sis cims de la nostra ambiciosa ruta.

En primer terme l'inici de la cresta, amb la finíssima capa de neu glaçada,
en segon terme l'Estany del Cap de la Vall


"Only miss the sun when it starts to snow.
Only know you've been high when you're feeling low"


Retornem vençuts, desfent els fràgils passos que havíem ascendit amb cabuderia. Ens acomiadem, esmaperduts, del gloriós paisatge que ens envolta, entre tres mils que haurem de deixar per l'any vinent, per la propera temporada. 

L'Estany del Cap de la Vall, en la nostra ràbia continguda,
encara ens apareix més rabiosament exultant de bellesa.

Com punxa la refotuda agulla que ja duc clavada, i la duré fins l'any que ve. Com dol acomiadar-se d'aquests majestuosos paratges amb comptes pendents, amb renúncies d'aquesta alta entitat.

De nou al Coll de Ballibierna, amb els seus ibons a sota.

Capficat en la mala sort d'haver coincidit amb la primera enfarinada i glaçada tardorenca, dolgut per aquest duel perdut amb la muntanya, pel menyspreu amb que ens ha tractat aquesta vegada, de cop, un xiscle agudíssim, ben a tocar meu, m'espanta no sabeu prou, i em retorna de les meves cabòries.

Allà, ben a tocar, ens mira i ens observa la bèstia més peludeta i moixinable dels Pirineus!

Que una bèstia tan menuda pugui fer aquests xisclets!

Potser aquestes muntanyes s'han apiadat de nosaltres i del nostre esforç, i a darrera hora han volgut fer-nos aquest regal. Han fet sortir aquesta marmota, animal sempre esquiu, del seu cau per a que el puguéssim gaudir de ben a prop i durant l'estona que ens ha plagut.

Oh Pirineus! No sé com se m'havia acudit, ni per un instant, maleir les vostres rocalloses entranyes...

Oh muntanya! Sé que, ben aviat, ens tornarem a trobar i ens ho passarem rebé plegats. Avui m'has fet veure que no era el dia de gaudir plegats. Avui era dia de deixar-te anar...

"Only know you love her when you let her go"

dimarts, 17 de setembre de 2013

Abracadabra...

"Saltimbanquis, somiadors, arlequins, clowns, somiatruites..."

Adopto tots els personatges de l'auca circense més onírica. Tots ells dins meu, mentre sona música de fanfàrria per donar entrada al vell mag, frac negre apedaçat i barret de copa atrotinat.

Em torno infant en la màgia que envolta el moment, murmuro vells encanteris, fetilleries d'antany i cantussejo fragments de cançons de bressol mig oblidades.

El vell il·lusionista mou les mans amb més agilitat del que jo preveia, i pronuncia aquelles antigues paraules que transporten a móns on qualsevol somni és possible... "abracadabra"...

I del vell barret de copa negre atrotinat, il·lusionisme fet realitat, apareix... màgia!

Holaaaaa!!! Give me five!


"Quan tot s'enlaira
toco els somnis de puntetes"

I així, de puntetes, ja gairebé puc tocar la maneta d'aquest nou passatger, que ja ha demanat tanda per pujar a la propera estació del meu, del nostre, tren vital. I amb ell, n'estic segur, els vagons s'ompliran de joia, felicitat, emoció i la gatzara dels...

"... equilibristes, trapezistes, mims, mags, viatgers, il·lusionistes."

__________________________________

I per acabar d'arrodonir la celebració no volia deixar de dir que, el passat 10 de setembre, vigília de la Diada més històrica que hem viscut, aquest espai va complir 3 anyets!

Gràcies a tots aquells que us manteniu fidels a les voltes del porquet de Sant Antoni! 

Un potxó!

dilluns, 9 de setembre de 2013

Via fora!

Cim del Pic de Nariolo (2.857 mts)
entre els municipis de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà) i la Vall de Boí (Alta Ribagorça)
Gener del 2012

Per primer cop la vaig lluir i exhibir al carrer, el vespre del 24 de juliol del 1992. Tot just amb quinze anyets, vaig decidir despenjar-la de la paret de la meva habitació, on ja feia alguns anys que hi era, i treure-la al carrer. 

Prou de reduir-la a l'àmbit casolà i familiar, de viure-la silenciosament i en la intimitat. Via fora!

Vaig baixar al carrer, per primer cop en la meva vida, la ràbia positiva, la reivindicació, l'alegria, la indignació, el desacomplexament i, amb ells, aglutinant-ho tot, la meva estelada (la de la foto de dalt!).

Du prop de 25 anys amb mi i, des de llavors, ja no he parat d'exhibir-la a tort i a dret. Ja fos a Islàndia o a Nova Zelanda, a Estocolm o a Londres, a les parets d'allà on he viscut o a les seves pertinents terrasses i balconades, baixant a les manifestacions i reivindicacions del carrer, o pujant a tots i cada un dels cims que he fet i seguiré fent.

En tots aquests anys plegats hem viscut moments de solitud i de menyspreu. Ens han tractat d'immadurs i radicals. Que quan ens féssim gran "això" ja se'ns passaria.

La carpeta que lluïa a l'escola, i al carrer, en aquells inicis dels 90
Si bé ara hi ha "merchandising" per tot,
llavors no era pas així i recorria a les meves arts manuals.
D'acord, em podeu criticar, però només musicalment!

Doncs bé, senyors, han anat passant els anys i, no només no m'he separat d'ella, si no que m'hi sento més unit que mai abans. Sempre dins la meva motxilla, la de la muntanya i la de la vida. No puc parar d'ensenyar-la, d'exhibir-la, de reivindicar-la.

I aquesta Diada ella i jo persistirem. Malgrat no lluu tant com les noves i benvingudes estelades, i està un xic descolorida i esfilagarssada, baixarem de nou al carrer, com ja fa més de 20 anys que fem, des d'aquell llunyà vespre estival del 92, i ens situarem al tram 739, a tocar del nostre Parlament, i participarem, orgullosos, a la Via Catalana per la Independència

Amb una lleugera diferència, però. Ara ja no ens sentirem ni sols ni menyspreats, ara ja no ens tracten d'immadurs i radicals... i no, "això" no se'ns ha passat, i sí, ens hem fet grans plegats!


"Som l'espurna que encén la flama,
som la lluita que hem compartit"

____________________________________________________

Aquesta és la meva aportació a la Blog-via cap a la Independència, la via catalana blogaire de la Diada d'enguany!

I segueixo la cadena donant el meu peu de ministre a la Gerònima!

Un potxó ben estelat i independentista per a tots!

dimarts, 30 de juliol de 2013

Bitllet d'anada

Vaivenint de les Mallorques

Gairebé un any després, puc afirmar, sense temor a equivocar-me, que no he bastit cap mar endins. No ho he aconseguit, no me n'he sortit.

Una lletania d'excessius avions i aeroports, de nits solitàries i enyors patidors. Un devessall de llàgrimes insofriblement temporitzat, un sentiment d'alienació impúdicament injectat.

No te'n culpo, illa de Mallorca, déu me'n guard. Bo i encara has fet l'esforç de treure'm de l'ensopiment i mostrar-me del què ets capaç, d'allò que serves.

Sóc jo, ferreny i arrelat de mena, de la meva gent, de la meva terra. Sóc jo, orc i adust, travat navegant de mar en calma, ofegat i sense alè per anòxia pirinenca.

Tampoc no m'oblido, però, d'aquells que sense posar-me travetes, no m'han apartat cap de les pedres d'un camí revirat de veres. 


"Aggressively we all defend the role we play,
regrettably times como to send you on your way"

Carregat d'aquestes raons o desraons, avui he comprat un bitllet d'avió. Un bitllet que, per primer cop en onze mesos, no tindrà tornada. Un viatge que, per fi, és només d'anada.


"We hope you enjoyed your stay
outside the sun is shining, seems like heaven ain't far away"

dimecres, 17 de juliol de 2013

La reina sense corona

Volia saber què hi havia del cert en aquella llegenda que deia que, Pirineu endins, muntanya amunt, hi havia una reina destronada que, des de feia centúries, plorava amargament la pèrdua de la seva corona.

Després de caminar en la foscor, a trenc d'alba, es pot contemplar
el paisatge pirinenc que s'obre tot pujant de la Besurta (Benasc - Aragó) 

Havia sentit, en històries vora el foc, que era una reina que vivia en un palau de gel, més amunt dels tres mil metres, entre els espadats del massís que duia el seu nom, el Massís de la Maladeta, darrer vestigi onomàstic del poder i atracció que un cop va tenir i exercir.

Des del Portilló Superior, l'espectacular glacera de l'Aneto i el seu cim piramidal al fons,
enguany, estranyament, amb força neu encara en aquesta època de l'any

En virar el nostre camí, enmig de la glacera, començo a entendre la tristesa que assola l'antiga reina del gel. Mentre centenars d'excursionistes segueixen, camí recte, per anar a retre pleitesia al nou rei dels Pirineus, l'Aneto, pel camí de la Maladeta, només nosaltres, i algun altre excursionista escadusser, seguim el camí que ens durà a l'antic tron pirinenc.

Des del bell mig de la glacera, la solitud es veu amplificada i hom es veu minúscul
davant l'exhultant mur, aparentment inexpugnable, que formen el trident de 

Pico de Coronas (3.298 mts), del Medio (3.340 mts) y Maldito (3.350 mts)

I assolim el coll anomenat Maldito, des d'on se'ns presenta una vista inoblidable. La vall de Cregüeña amb el seu "ibón" d'alçada. Descobert aquest llac ocult entre cingleres, se'm fan certes, davant dels ulls, les històries de les llàgrimes de pena vessades per la reina Maladeta. Cauen per la banda de Cregüeña, creant aquest estany, i davallen per la vall del mateix nom, fins a trobar el riu Ésera.

L'arribada al Collado Maldito, a 3.200 metres, és de pell de gallina.
Se'ns descobreix l'Ibón de Cregüeña, encara mig glaçat, d'una bellesa esfereïdora

I al vessant oposat de Cregüeña, l'Aneto i sa glacera ens revelen el segon motiu de la pena de la Maladeta. Ella fou, durant anys, senyora dels Pirineus, de tota la serralada, la més alta pica. Fins que cent metres escassos, li arrabassaren aquest títol, la seva corona, i la seva supremacia.

L'Aneto s'enduia la més alta glòria i la nova corona pirinenca, així com els desitjos i anhels de tots els excursionistes, escaladors i somiatruites de les més altes alçades, deixant caure en l'oblit la que abans fou la més cobejada cima.

Des del cim del Pico Abadías (3.271 mts), ja a la cresta de la Maladeta, es contempla, 
meravellosa i aquest any força nevada, la totalitat de la glacera de l'Aneto

Defensors de causes perdudes i enyorats de l'excursionisme d'èpoques pretèrites, volem fer la nostra ofrena a aquella vella reina, a aquella bella monarca ja sense corona. Crestegem per entre els seus estreps de roca, aferrats al seu cos de pedres mil·lenàries, tocant els 3.300 metres d'alçada, per entre les seves aèries entranyes.

Des del Pico Abadías es pot observar part de la llarga cresta
que ens durà al cim del Pico de la Maladeta, que treu el l'enlairat caparró al fons a la dreta

I des del capdamunt del seu cim, agraïda la Maladeta, ens ofereix, en recompensa a la nostra insistència a no deixar-la caure en l'oblit i la total absència, una panoràmica espectacular sobre la part més occidental del seu massís, i més enllà en els Pirineus, l'antic seu regne, a on ella manava des del seu palau de gel, entre glaceres perpètues.

Des del cim de la Maladeta, cap a ponent, es contempla al nus de tres mils que la sentinellen:
Pico de la Rimaya, Cordier, Sayó, Mir, Bondidier, y la Muela, Diente y Pico de Alba

L'embadaliment davant el magne espectacle de cims, neus i glaceres, però, no evita que captem el darrer motiu de la inesgotable pena de la Maladeta. Malgrat l'any excepcional de neus i freds que ens ha deparat enguany la primavera, ella sap, ella nota, ella veu que, any rere any, s'està esprimatxant el gel de la seva glacera. El seu palau de gel es desfà sense volta enrere. 

L'actual rei dels Pirineus, l'Aneto (3.404 mts), des del cim de la Maladeta (3.308 mts)

És llavors quan, avistant des del cim de la Maladeta les llargues processons d'excursionistes, llunyans i formiguejants, enfebrats pel sostre pirinenc de l'Aneto; en la solitud de la pica que un dia fou envejada monarca, amb un palau glacial esplèndid i no en ruïnes de desgel i morrenes a cel obert, com el que és ara; nosaltres ens declarem vassalls de la que sentim la nostra muntanya reina.

Tots junts, ens abracem en cercle, formant una corona humana al capdamunt de la Maladeta, i així, recuperem la seva corona perduda, efímera com son regnat de muntanya cimbellera, caduca com el glaç condemnat de sa gelera.

divendres, 31 de maig de 2013

Tot a punt

Montuïri (Mallorca)

Sembrats a punt de ser segats,
molins a punt de ser oblidats...

____________________________________

Aquesta fotografia, i el text que l'acompanya, van ser escollits ahir, per la gent d' @igersmallorca, com la imatge mallorquina del dia a l'Instagram! 

dimecres, 22 de maig de 2013

Carenes de la marenda

La marenda és la forma rossellonesa d'anomenar la regió costera de la mar. Paraula de preciós dring, d'essència poeta, que abraça i dóna forma de bell poema a les menudes viles atrapades entre la mar i les darreres alçades pirinenques: Cervera, Banyuls... de la Marenda.

Sortint d'aquesta darrera, tot trescant els seus camins serpentejats, ben aviat les vinyes verdes inunden qualsevol pam de terreny, arrapades a tot coster, tant li fa que sigui ponentí com llevantí, septentrional o meridional. Aquí ja ningú recorda, no queda ni un bri de memòria, d'aquell Pirineu rocallós, abrupte, erm i d'alçades trimil·lenàries.

Seguint el GR-10, cap al Coll dels Gascons,
s'albiren els darrers estreps pirinencs, verds i fecunds, fonent-se al mar

Catifes d'estepa blanca, d'argelagues i ginestes d'un groc cridaner, caminaran amb nosaltres, en acolorida companyonia, des dels colls i passos de més històric pedigrí, fins als punts més alts de les carenes de l'Albera.

El cim del Puig de la Calma t'encimbella fins als 700 metres
per sobre de Banyuls i la seva marenda

Des d'aquestes carenes, impregnades de salabror, indefenses contra l'embat de la tramuntana salvatge, el paisatge esdevé una delicadesa exquisida, una experiència única i refinada per al caminaire, a l'abast en pocs i excepcionals massissos, com el de les Alberes o la Tramuntana mallorquina.

Ja badoquis cap al sud...

Cervera, Portbou, Port de la Selva, Cap de Creus, Badia de Roses, la plana empordanesa...

... ja corriolegis cap al nord...

El Canigó, Banyuls i la seva vall completa, Portvendres, la Costa Vermella, la plana rossellonesa...

... la bonicor del paisatge és colpidora i sense excepció.

I coses tan aparentment irreconciliables, com les excentricitats topogràfiques de la muntanya i la fada planície de la mar Mediterrània, com les torres de defensa mil·lenàries i els ceps de les vinyes retorçades, o com la menudesa vilatana de Banyuls i la figura banyulenca d'un genial Maillol, esdevenen baules d'un cadenat inesberlable.

Ja sigui pels viaranys pirinencs amb esperit de vells llops de mar, als quals el muntanyenc no hi és gens avesat, o per haver-m'hi pogut fer entendre encara en català, puc afirmar i confirmar que no només les vinyes verdes de Sagarra es vinclen vora el mar. També ho faig jo com a ofrena i rendició incondicional a aquest racó de món, que m'ha vençut, sense paliatius, amb la seva bellesa com a única arma i emblema.

Prop de Banyuls de la Marenda, vinyes verdes vora el mar

"Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs"

dimecres, 1 de maig de 2013

Tot alhora

Avui he après que puc plorar, sense aturador, d'intensa emoció i de ràbia;
que puc vessar, de llàgrimes, un devessall, de joia excelsa i greu tristesa.

Que sóc capaç de contradir-me, fins a l'infinit, 
en el silenci d'anaeròbics sospirs i aspiracions mocoses.

Que de mi pot brollar un plor atorrentat d'antònims,
pendolant entre les aigües de la tendresa i les de pena.

Llàgrimes dolces, llàgrimes amargues,
totes juntes, tot alhora.

__________________________________________________________


La solitud i la tristor, malauradament, ja fa un temps que les duc arrapades a la pell,
però la companyia i la calidesa me les has regalades avui, tu,
lliures de condicions, sense concessions.

A elles m'aferraré. 
A elles i a la teva amistat inesberlable.

Tossudament "simple", deliciosament "comercial"...

Amb les nostres motxilles personals a l'esquena,
seguirem fent camí, com sempre, l'un al costat de l'altre.
running over the same old ground,
what have we found? 
The same old fears.

Wish you were here...

divendres, 26 d’abril de 2013

BSO UAB (i volum 2)

Ja tenim aquí el segon i definitiu volum del recopilatori BSO UAB! L'esperadíssima continuació de l'aclamadíssim primer volum d'aquest "revival" d'època... universitària.

En aquells anys 90 vam submergir-nos en l'onada de pop britànic, tot saltant entre el Nyap Buff i el Paladium sabadellencs. Dijous bandarres, dijous trapelles.



Tot i que potser més bandarra, destralera, caòtica i "petarda" va arribar a ser la Festa Major de l'Autònoma...



Però les nits més perilloses es van esdevenir, sens dubte, en el nostre particular triangle de les Bermudes barceloní. Ens hi vam perdre tantes, tantíssimes nits, i només amb les coordenades de la festa per radar.

Començàvem la nit a la Plaça del Tripi, llavors d'estètica més canalla, al bar La Concha, llavors d'estètica més xarona. Aquest era el nostre punt de trobada festaire on vam demanar-hi incomptables xarrups i vam bramar-hi innumerables cançons.



Tant hi vam arribar a cantar que van acabar penjant, en un full trencat de llibreta, escrit en boli Bic, en consonància amb l'estil del local, un lacònic i suplicant "No cantar. Gracias".

I sortíem d'allà tan embalats que ja només ens quedava decidir on anar a moure l'esquelet. Si en el fosc i sempre alternatiu New York...





... o en el curiós Panams, a mig camí de prostíbul de soterrani de baixa estrofa (no hi vam posar els peus), i de discoteca eclèctica de primera planta (els hi vam posar tots).





Però no tot era sortir de casa! Què dir de Cal Mora.... Escenari bipolar de jornades maratonianes per acabar treballs a darrera hora, mentre sa mare, sempre encantadora, ens preparava uns "planxats" per sopar. O bé reconvertit en discoteca improvisada, quan ella i son pare no hi eren, amb "drag queens" esbojarrats ballant sobre els pufs del menjador.



Però no tot era festa! També gaudíem de jornades tranquil·les i assolellades de gespa, entre Ciències i Econòmiques, descobrint noves cançons, malabarismes i "diàbolos" llençats al cel amb poca traça.

Torn by Natalie Imbruglia on Grooveshark



I perdre el tren no era cap contratemps doncs podíem acabar fent Pacharans, a mitja tarda, al bar de l'estació de la UAB, en companyia immillorable i conversa apassionada, sobre com arreglar el món o que bons són els Smashing.



Ara, l'avió a Tenerife no el vam perdre pas! Uns Carnavals per a la glòria, una visita al santuari culer, i un cim del Teide caminant, molta son acumulada i la grip causant estralls.





Així, la carrera es va anar escolant entre els nervis i la malenconia dels darrers examens, i alguns dels últims concerts de la sala Zeleste.



I un cop acabades les classes, els examens i la carrera, vam emprendre la darrera aventura d'aquella etapa universitària. Carretera i manta, CD's al cotxe i cap a les terres del Pallars!





Així varem culminar aquells anys universitaris, des del cim de la Pica d'Estats, a més de 3.000 metres d'alçada. S'obrien davant nostre nous horitzons i nous camins que ja no recorreríem sempre junts, com havíem fet cada dia d'aquells darrers quatre anys inoblidables.

El nano de Cal Mora, de la casa dels treballs, els planxats i els drag queens esbojarrats!
Pica d'Estats (3.143 mts) - Juliol del 1998

Potser per això, després de tanta gresca i tanta música, finalment, vam acabar cercant plegats el silenci del Pirineu, la música de la muntanya.

dimarts, 16 d’abril de 2013

No serà un hivern per a la història

Massa dies d’hores soles, de grisos i pocs matisos, d’espirals de barrinar.



Lluny de vosaltres i tots ells. Lluny de casa. Absent de tu. 



Esquiu amb les muntanyes, donant-los l'esquena fins i tot.



Hivern de rastre efímer que el desglaç farà esvanir.



Des del cim de la Tossa Plana, però, t'absolc dels teus pecats.



No seràs un hivern per a la història...

Cim de la ceretana Tossa Plana de Lles (2.916 mts)

... però amb un cim m'has tornat a enamorar.

dissabte, 30 de març de 2013

BSO UAB (volum 1)

Caracteritzats pel "Gran Guateq" una esbojarrada festa setantera a Sabadell
(apartament B-104 - Vila Universitària UAB - any 1996)

Heus ací una Banda Sonora Original (BSO) forjada, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), entre els anys 1994 i 1998, a cops de noves amistats i noves coneixences; de moltes emocions i ganes de menjar-se el món; d'amors sense resposta i amors frugals de nit; de parelles que encara hi són (amb nous i menuts membres) i parelles de record difús; de viatges i excursions; de la gespa i el bar de Ciències; dels passadissos, les aules i les inacabables assemblees; dels exàmens, les pràctiques i els seus laboratoris; de les cerveses, els kalimotxos i algunes cigarretes del somriure; de les gresques i les moltes, moltíssimes festes; d'amics que encara ho són i d'altres que el temps ha fos.

Uns anys absolutament inoblidables i que, sempre i en tot moment, van anar acompanyats de molta, moltíssima música. Cançons que han quedat incrustades, per sempre més, en els records i en alguns dels que ja són, sens dubte, moments Greatest Hits de la meva vida!

PLAY!



A trencada veu i guitarra, i a l'escalf de llar de foc, ben entrada la matinada, mentre a fora la nit glaçava la neu caiguda al darrer poble de la vall d'Isil altpallaresa.

Zombie by The Cranberries on Grooveshark


En els incomptables viatges en tren fins a Cerdanyola, i els seus busos vintage lents i sorollosos.



Esgotats de ballar-les a cops terribles de maluc, o de demanar-les al DJ d'Urbe, aquell antre desaparegut de la Plaça de Castella de Barcelona.



Bramades abraçats tots junts, al so de les notes de la Salseta, jurant-nos amistat eterna.



Descobertes entre les classes i passadissos de la Facultat de Ciències. Grups novells que apuntaven no pas males maneres.





Escoltades en cassetes ruïnosos, camí d'Àger, entre petjades de dinosaures, bungalows i guitarres.



Ballades en incomptables concerts en directe, fins i tot pujant a l'escenari, entre ritmes narcòtics i combinats de vi i coca-cola.



Saltades en danses nocturnes, descompassades i diabòliques, als carnavals de Solsona. Disbauxa pagana.



Entonades a cor què vols, acampats a la Fira del Teatre de Tàrrega, mentre l'altra banda sonora, la dels bongos insuportables, ens augmentava el mal de cap que duiem de (b)eure tan teatre.



En pràctiques d'Ecologia al cor del Montseny, allà a la Castanya, entre inventaris de fagedes, pluges que no amainaven i nits de gresca inacabable.

Lemon Tree by Fool's Garden on Grooveshark



Apreses prop d'aquella noia basca, en camps de treball a Berriz. Quinze dies intensos. Anys d'escriure'ns moltes cartes.

Nirekin by Gozategi on Grooveshark


Vestides en samarretes esparracades, mil-i-un cops usades i rentades.


Escoltades amb els walkman, tot endrapant unes ulleres de xocolata, en aquell bar del Quiñonero, bar de Ciències, punt de trobada.



Remasteritzades i reviscudes en festes setanteres, com el mític "Gran Guateq". Quin dijous tan antològic aquella nit sabadellenca.




El cartell publicitari de la festa!


En les pròximes setmanes trobaràs el segon i definitiu volum d'aquest recopilatori a la teva botiga de discos habitual!