divendres, 30 de desembre del 2011

La biblioteca del 2011

Seguint la tradició catosfèrica de culminació lectora anual us deixo el llistat de llibres, en format pel·lícula, que aquest any he tingut ganes i temps de llegir! 

A la part inferior veureu les puntuacions pròpies i personals que els he anat donant a cada un d'ells, de menys (@) a més (@@@@@), segons la trempera que m'hagi ocasionat la seva lectura.


Com podeu veure ha estat un any dominat per l'assaig (o pseudo-assaig) però, potser degut a l'atmosfera mediterrània i insular que ha envoltat aquest any meu, els llibres que m'han atrapat de veritat són els escrits des d'òptiques rabiosament mediterrànies (i mira que jo sóc un porquet eminentment muntanyenc!), amb el Mare Nostrum com a element paisatgístic i lligam cultural de fons. Han estat el d'un gran clàssic nostre, Baltasar Porcel, i el d'un meravellós descobriment foraster, Michela Murgia.

Molt bon any nou a tots!

dissabte, 24 de desembre del 2011

Un Nadal senzill

Un senzill i preciós tió de punt. Ens cal alguna cosa més?

Senzill by Beth on Grooveshark

... fent el camí més fàcil, tenint la veritat més insignificant
com el plor de l'infant, essència de tot,
essència de tot el que som...
___________________________________

D'un bell i melangiós post de n'Alyebard i, especialment, de la seva resposta, m'han assolat una sèrie de pensaments sobre l'absència, que potser mai abans m'havia plantejat.

"Quan ens falta algú els dies de Nadal són difícils; si a sobre coincideix que el seu aniversari quasi tocava amb festes encara més."

Jo vaig néixer a un quart de dotze d'una nit com la d'avui, el meu aniversari és doncs, la Nit de Nadal.

Aquesta nit els meus pares, en aquesta hora exacta, mai abans, em felicitaran amb alegria i m'explicaran, amb una brillantor especial als ulls, el goig que van tenir de veurem néixer una nit com la d'avui. L'il·lusió especial, també, de l'endemà, matí de Nadal, trucant a la família i amics per a donar-los la bonanova, el xiquet ja era nascut.

Des de menut, doncs, he viscut aquesta nit amb una màgia i una excitació especials, encara més intenses de les que tradicionalment envolten ja la Nit de Nadal. La família, el tió, les nadales, l'aniversari, els regals, els turrons, el pastís, bufar les espelmes...  un garbuix d'experiències i sensacions fenomenals per un vailet... i per un no tan vailet!

Per contra, però, el comentari de n'Alyebard m'ha fet reflexionar que, tota aquesta màgia de ser nascut una Nit de Nadal, algun dia podria esdevenir una moneda de dues cares. Si la vida m'allunya dels meus, si de la meva absència se'n fa presència, llavors el que sempre ha estat una nit de goig acabaria esdevenint una nit, segur, massa difícil.

Via fora, però! Esperonat per a fer lluir tant com pugui la cara de la moneda, allunyaré els fantasmes de les complicacions i redoblaré els esforços per a fer somriure els meus, insistiré en que ells són la màgia d'aquesta nit i persistiré en teixir un Nadal càlid i intens, amable i amè, en definitiva, fàcil i senzill per a tots ells, per a tots nosaltres, per a tots vosaltres.

I ara vaig passant que he d'agafar aire per tenir bona bufera i poder-les apagar!


Bon Nadal a tots!

dilluns, 19 de desembre del 2011

El miracle de la mandarina podrida

Si voleu saber el secret i la màgia que pot amagar una mandarina podrida només heu de fer una volta pel blog del Calendari d'Advent...

diumenge, 11 de desembre del 2011

(FES)tival culer

M'encanta el Bernabéu! És preciós, diví, especialment quan, com ahir, el públic calla i el Barça alliçona! El santuari blanc s'ha convertit, en aquests darrers anys, en el recipient de les millors essències culers, en un teatre on el Barça interpreta les seves millors obres i el públic, en silenci, observa "teatro del bueno".

Aquest bavejar constant davant el fi estilisme blaugrana m'ha fet recordar una de les experiències més memorables que vaig tenir en clau culer i, precisament, arrel d'un Madrid-Barça.

Era el maig del 2009 i jo corria per Fes, al Marroc (ara comenceu a entendre el motiu del títol del post, digne hereu de la pitjor tradició de titulars semàntics dels diaris esportius del país...).

La casualitat havia fet que el clàssic caigués en la nostra setmana de vacances per terres marroquines. Els dies previs al partit corríem pels laberíntics carrerons de la medina de Fes on tothom, per sorpresa nostra, estava molt expectant pel partit. Quan ensumaven la nostra procedència ja els teníem a sobre recitant-nos jugadors, partits, gols i, els més emprenyadors, cridant el nom del porc de l'etern rival. En línies generals jo diria que, per aquelles dates, Fes estava dividit en un 60% culer i un 40% madridista (a hores d'ara jo crec que la diferència, a favor del Barça, deu haver crescut força!).

El porquet eufòric davant d'una botiga de fanàtics culers a Fes (Marroc)

Ens vam fer força amics del guia (Mohammed... per variar) que vam llogar els primers dies per a no perdre'ns per l'entramat de carrers impossibles de la medina antiga. Tant bon personatge era que ens va convidar a veure el partit a casa seva, amb la seva dona i filles.

La primera part, però, la vam veure en un bar doncs la televisió no li funcionava i li estaven arreglant en aquell mateix moment (la segona part ja la veuríem sopant a casa seva).

Així doncs, en aquell bar de Fes, la primera part va resultar memorable. Una sala immensa, potser hi havia un centenar d'homes (remarco... homes, no dones) i nosaltres, que erem set (sis noies i jo - un paio afortunat...-). Ja podeu comptar que sis noies (i jo), blanquetes, catalanes i culers vam passar a ser l'atracció del bar.

Ells s'asseien totalment barrejats i ara aquí i ara allà s'aixecaven i bramaven segons les seves filiacions futbolístiques, però tot amb bon ambient i sense cap tibantor, cosa que aquí, crec, seria força complicada.

Els més culers se'ns giraven fent-nos el senyal de victòria, d'OK, cridant "Visca el Barsa i Visca Catalunia!". Brutal. Que a milers de quilòmetres de casa, se't plantin al davant persones amb trets físics ben diferents als teus i cridin això, no té preu. Ja sé que em direu que potser ho repeteixen com a lloros... però què voleu, un no és de pedra i se'm va posar la pell de gallina en diverses ocasions (ajudat pels gols que anaven caient al Bernabéu).

La segona part va ser totalment diferent, però potser encara més encantadora (futbolísticament també!). Vam poder, finalment, anar a casa en Mohammed i allà vam conèixer la seva encantadora dona i les seves filles.

Tots els tòpics masclistes de la nostra societat de fa quaranta anys, a Fes encara hi són ben presents. Així, ella ens va cuinar un sopar exquisit mentre ell mirava el futbol amb nosaltres i bevia cerveses (malgrat les seves creences musulmanes... amb alcohol) i fumava haixíx com una carbonera. Ella era molt més jove que ell, bella, tímida, discreta i educada. Ell era molt més gran que ella, trapella i encisadorament irreverent.

La vetllada va ser d'aquelles per a emmarcar. En una llar marroquina, convidats per la família, tractats exquisidament, vam compartir unes hores inoblidables, mentre la glòria blaugrana i el "globus" d'en Mohammed assolien cotes excelses...

Tots vam estar tan a gust que ens hi vam quedar fins força estona després que el partit hagués acabat. De fet vam poder veure el post-partit tot sorprenent-nos que Bakero i Buyo apareguessin com a comentaristes experts del partit a Al-Jazeera, i després que la cadena ja afrontés la segona repetició consecutiva (no exagero) del partit.

Així que quan encaravem el 3 a 15 o 16 vam decidir anar a descansar el nostre cos i ment de la gran quantitat de sensacions i experiències diverses acumulades en tan poques hores.

Aquell 2 a 6 tots els culers el guardem a la memòria, però jo, a més, aquell FES(tival) blaugrana el servo, càlidament i amb molt d'afecte, en un raconet del meu cor... culer.

dimarts, 6 de desembre del 2011

Sóc més pesat...

... que la boira terrera.


I és que poques setmanes després de dedicar un post a les boires tardorals, torno a endinsar-me en els mars de boira que trobem escampats aquests dies pel nostre país. Ja em disculpareu, sóc un pesat, però és que en aquests dies d'anticlònica tardor la boira és més terrera i més tossuda que mai!

No hi ha manera que, en aquests dies, s'aixequi un pam de terra!

Els contraforts muntanyosos malden per a treure el cap
per sobre dels embats de la boira

Tota Catalunya sembla literalment engolida per aquesta espessa i pesada boira terrera!
Tota... no? Montserrat treu el caparró allà en la llunyania!

Totes les fotos varen ser fetes des de la carena del Montsec de Rúbies, és a dir, des del capdamunt d'aquests contraforts que, a prori, semblen inexpugnables...


Així que, per poc que surtis a trescar muntanya amunt, et trobes aviat gaudint d'unes imatges espectaculars, de somni... I si la talaia és tan privilegiada com la del Montsec de Rúbies, a cavall de la Noguera i el Pallars Jussà, la força que pren l'escena és brutal.

Us deixo un vídeo gravat des del capdamunt de la carena. Gaudiu dels mars de boira del Montsec... i dels Pirineus nevats nord enllà! (i ja està, ja no us atabalaré més amb aquestes imatges emboirades...)

dijous, 1 de desembre del 2011

Desesper més enllà de mitjanit


Quan l'excés de feina em supera
el blog entra en espera
i ja sabem que qui espera es desespera!

Sí, ja ho sé que en els temps que corren no m'hauria de queixar, però quan ets enmig de segons quins saraus laborals... buf... voldria ser ben lluny d'aquí! 

Massa dies dormint poques hores i pencant-ne massa...

dimarts, 22 de novembre del 2011

Jo només volia anar de ronda!

Sóc el porquet de Sant Antoni, oi? Per tant ja sabeu l'afany incontrolable que tinc de voltar i rondar ara i adés, per aquí i per allà.

A calçar-se les xiruques i a veure món!

Doncs avui, inquiet de mena, he volgut fer una volteta per un lloc que m'ha semblat que hi havia molt ambient. He sentit que li'n deien la Ronda de no se què, així que he pensat - "calla, si li'n diuen Ronda, deu ser un bon lloc per a rondar i vagarejar!". Així que amb un saltiró he baixat del camió i m'he plantat al bell mig d'aquell tràfec.

De cop he vist una corrua de cotxes que s'ha aturat al meu voltant tot fent sonar els claxons sense parar. "Mira amb quina joia em saluden!" - he pensat.

I llavors han començat a baixar els conductors dels vehicles. "Guaita, baixen i tot a saludar-me!" - i m'he esforçat per a fer un amable somriure.

Immediatament però, ha començat un reguitzell d'insults, paraules gruixudes, brams i esgarips, pitjor que tots els grunys d'una manada de mil porcs emprenyats, que m'han fet adonar que potser la meva presència no acabava de ser ben rebuda, allà al bell mig d'aquella cosa anomenada Ronda.

Una ronda per la qual no s'hi pot rondar... són ben folls aquests humans!

divendres, 18 de novembre del 2011

Ràtzies a les valls pirinenques (la trilogia). Les Valls d'Àneu (I)

Ràtzia és un mot d'origen àrab que significa "incursió dins territori enemic per robar o destruir".

Segles enrere les poblacions de les valls pirinenques vivien atemorides per les ràtzies sarraïnes que les flagelaven, cada cert temps, des de les terres de frontera del sud.

Actualment aquestes valls ja fa segles que no viuen sota aquesta temença, però han hagut de fer front a d'altres embats, potser més moderns, però tant o més devastadors que aquells de l'època dels comtats medievals... i en algun cas, amb les mateixes conseqüències funestes d'antuvi.

Hem pres tres exemples que desgranarem en tres posts sobre exemples de ràtzies modernes en tres indrets de les nostres fondalades pirinenques. Les hem dividit segons si la incursió s'ha culminat amb èxit, si s'ha quedat a mig camí o si només s'ha quedat en un projecte. Les tres, però, comparteixen conseqüències negatives per a l'entorn i les seves gents, com a bones ràtzies que són.

En aquest primer capítol, ens centrarem en la ràtzia exitosa, i per això ens arribarem al capdamunt de les Valls d'Àneu (Pallars Sobirà), prop dels 1.300 metres, on hi trobem el menudet poble d'Alós d'Isil.

Preciós habitatge pallarès d'Alós d'Isil

A Alós la carretera que t'hi du hi mor. Més enllà només hi ha un pista forestal que, acompanyant a contracorrent la Noguera Pallaresa ens menaria (sempre que no sigui en època de neus) al llogarret abandonat de Montgarri, ja a l'Aran.

Alós, envoltat de cims que ascendeixen fins més enllà dels 2.800 metres, ha estat un poble de frontera. El proper Port de Salau ha estat testimoni secular de pas de gents, d'èxodes de refugiats, de maquis encoberts i de contraband ocult des d'ambdues bandes, ja fos des d'Occitània o des del Pallars.

L'històric pont romànic que menava a Alós d'Isil a través del seu antic camí de ferradura
ha estat testimoni del pas de les gents durant segles

Al mateix cementiri d'Alós, entre els difunts oriunds, hi podem trobar creus amb noms francesos i occitans, mostrant el seu esperit de terra de cruïlla de moltes vides i algunes morts. Moltíssima història i bona part d'ella ha deixat cicatrius inesborrables, que han marcat la manera de ser, de viure i de morir dels habitants d'aquestes contrades.

La més gran cicatriu al poble, però, no ha vingut de cap ràtzia sarraïna, ni de cap èxode de refugiats. Més modernament els atacs immobiliaris i especulatius hi han irromput per a trencar la singularitat i personalitat del poble, la seva empremta i el seu caràcter pirinenc i pallarès (si parlar d'un no vol dir ja, parlar de l'altre).

La nova urbanització ha ocultat completament el vell poble,
quedant aquest relegat a actor secundari del nou paisatge i la nova història que s'hi escriu

Segurament algú va pensar que la construcció d'aquesta urbanització en aquest recòndit llogarret de les Valls d'Àneu podia revertir el progressiu despoblament d'aquest poble i injectar recursos i futur a la zona.

Bé, aquesta foto és feta pel pont de Tots Sants de la tardor passada. Només cal que feu una ullada als porticons tancats d'aquests nous habitatges... 

La moderna ràtzia ha triomfat i els habitatges, insignia capitalista, han estat edificats. Malauradament, però el futur d'Alós pinta igual de complicat que abans de la seva construcció. El menut poblet segueix sense gent, sense recursos i, ara, a més, amb bona part del seu encant furtat i manllevat per sempre més.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Dempeus

No la coneixia, mai l'havia sentida ni anomenar, però ara fa dos anys, el novembre del 2009, va aparèixer a l'escenari del TNC interpretant una delicada i encisadora versió de la poesia d'Espriu "He mirat aquesta terra", musicada magistralment, ja fa anys, per en Raimon.

Era en el marc de l'extraordinària obra de teatre "El jardí dels cinc arbres", un homenatge al poeta Salvador Espriu. 

Fa dos anys, en acabar l'obra, ja em vaig posar dempeus, com tota la resta del teatre, per a retre una sonora i llarga ovació a aquella representació i, jo ho feia, en bona part, gràcies a ella. M'havia posat la pell de gallina. Encara no en sabia ni el nom.

Al sortir del teatre, doncs, vaig llegir el fulletó de l'obra i vaig descobrir el seu nom per primer cop, l'empordanesa Sílvia Pérez Cruz.


Aquell va ser el darrer dia que em vaig posar dempeus per a dedicar un fervent aplaudiment a qualsevol representació, teatral, artística o musical (si exceptuem el dia de la tornada de Ronaldinho al Camp Nou amb el Milan, l'agost del 2010...).

El darrer cop fins aquest divendres passat.


Un concert en homenatge al seu pare, Cástor Pérez, músic, gran compositor i estudiós de les havaneres, un dels fundadors i pioners de la Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell. 

Tal i com va explicar ella dalt de l'escenari del Teatre Coliseum de Barcelona, el dijous va fer un any de la mort del seu pare, i el divendres, el dia del concert, ell hagués fet 56 anys.

Un concert tendre, enèrgic i encisador a parts iguals. Una delícia. Prop de dues hores de sensibilitat a flor de pell, des de versos de Maria Cabrera (Pare meu) a lletres de Serrat, des de boleros commovedors a una delicosament melangiosa "Alfonsina y el mar", des de la delicadesa dels versos de Maria Mercè Marsal a la contundent espectacularitat de la percussió de Coetus.

Mil-i-un registres embolcallen l'obra i art de Sílvia Pérez Cruz, tants com sensacions desprèn ella i la seva música sobre l'escenari. Tendresa, malenconia, sensualitat, delicadesa, vivor, i per sobre de tot, una extraordinària veu, tocada per la vareta de la màgia.

Pur magnetisme... pell de gallina i alguna llàgrima d'emoció.

Dos anys després d'alçar-me de la cadira per a retre homenatge a una obra d'art, aquest divendres em vaig tornar a posar dempeus, com la resta del teatre, per a ovacionar llargament un dels millors concerts de la meva vida. Apoteòsic.

I per a fer-vos-en un tastet ben especial us deixo un vídeo de 3 minutets, gravat al bar de tota la vida de Palafrugell (Baix Empordà), vila on el seu pare hi va emigrar de jove, des de Coll de Nargó (Alt Urgell) i lloc de naixement d'ella. Interpreten plegats, pare i filla, abans de la mort d'aquest, un bolero meravellós, "Veinte años", amb el qual, precisament, ella va obrir el concert d'aquest divendres, posant-se el públic a la butxaca des del primer minut, amb la seva veu i l'únic i delicat acompanyament d'un contrabaix.


"Con que tristeza miramos un amor que se nos va,
es un pedazo del alma que se arranca sin piedad"

divendres, 11 de novembre del 2011

Esteu tots convidats!

Avui és 11 de novembre...


Glups.... 

Això és una crida a l'extermini porcí, 
un genocidi en forma de rodolí!

Com que ja veig relluir els vostres afilats ullals d'insaciables depredadors, he decidit ésser ben fidel a la tradició i convidar-vos a quantitats indecents i desproporcionades de vi! Esteu tots convidats! Beveu fins a rebentar, sadolleu la vostra set (tant si en teniu com si no en teniu...) obrint les bótes de vi novell i aixecant els porrons plens a vessar!

A veure si amb l'emboirament dels efluvis alcohòlics vinaters us faig oblidar la primera de les tradicions que promou aquesta refotuda dita...

Ai, ai... aquesta gota... és de vi, oi?

dimarts, 8 de novembre del 2011

Quina quimera que fan!

Quimera (Khimaira en grec) és un monstre de la mitologia grega
amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp... treia foc per la boca!

Ni periodistes, ni analistes polítics, ni experts d'imatge, ni caps de campanya, ni pixatinters de partit de seguidisme cec i abnegat. Cap d'ells, amb tota la seva pompa verbal, ha aconseguit una anàlisi tan contundent, aguda i certera, i en tan poques paraules, com ha fet avui la meva padrina, la meva iaia, de la fila que van fer ahir, en l'encarcarat debat televisiu, els dos candidats dels partits majoritaris (que no únics) al parlament espanyol.

Ella, pagesa de soca-rel, casada ja fa més de sis dècades amb el millor pagès del món (la tenim uns dies de vacances per aquí), amb la seva particular visió del món, sorgida del contacte proper amb la terra i expressada a través d'un català occidental pur, curull de mots i sons en extinció, però amb una inconfusible denominació d'origen del Mig Segre, ha etzibat tot mirant la televisió de reüll:

Bah! Quina quimera que fan!

La nostra bella tradició lingüística catalana, recollida exquisidament en el DCVB, ens facilita diverses accepcions més estandarditzades del preciós mot de bell dringar, quimera.

Irritació d'esperit, inquietud d'ànima, angúnia... 

I si anem una mica més enllà, en la mitologia grega Quimera era un monstre com el de la imatge inicial que sembrava el terror a la zona on vivia, devastava tot el territori i devorava els seus ramats... us sona d'alguna cosa?

Així que davant de la clarivident sentència de la meva iaia, de la meva padrina, sobre el futur que ens espera a mans de segons quins personatges, jo ja he encarregat un bon grapat de tint per al cabell, ja que la saviesa popular d'aquesta terra nostra també sentencia i ens alliçona que:

"Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs"

dissabte, 5 de novembre del 2011

Boires de tardor


Molt abans que te'ls tornis vella i grisa
l'ombra del núvol meu damunt l'estesa
de natura i conreu.

La Vall de Barcedana (Pallars Jussà) des de l'Hostal Roig, al capdamunt d'aquesta,
apareix de bon matí colgada per una espessa boira de tardor

La teva terra
com un floc lleu de cendra, imperceptible
per tots ells, però encara no per tu,
que se l'endugui un últim pàl·lid vent
s'arrissarà convulsa per l'adéu,
i et deixarà el record d'un fred caduc.

El cim del Pastuïra (Ripollès) fuetejat pels vents emboirats de la tardor pirinenca

Sé com, després, se'ls obriran les vies
del sol, quan, dins la múltiple sorpresa
de fulles nobles, els fibli l'orella
l'àgil flauta infernal del teu migdia.

Des del Puigsacalm els primers raigs de sol tardorencs descobreixen
una plana osonenca, dormida encara, sota un jaç espès de boira

Ho sé jo, que ara emboiro el teu profund
crespuscle matinal. Tot desesper
d'alçar-me, m'emparro en esbarzers
i omplo de plor còrrecs d'incertitud.


"Boira"
del poeta reusenc Gabriel Ferrater

divendres, 28 d’octubre del 2011

De quan esmorzava pa amb Nocilla

Detall de l'àlbum de Tintín "L'estel misteriós"
amb restes arqueològiques de Nocilla en les seves pàgines

El menjador de casa meva és presidit per un quadre de la portada original (és a dir, en francès) de "L'estel misteriós", el primer àlbum de Tintín que vaig llegir a la meva vida. 

El meu germà i jo érem molt menuts quan els nostres pares, un Nadal, van decidir regalar-nos el nostre primer Tintín. Vàrem fer cara de sorpresos. No en teníem ni idea de qui era aquell personatge ros i, ni molt menys, de les aventures que amagava aquell "tebeo".

Recordo llegir aquell llibret de forma gairebé malaltissa. Em va enganxar de manera desmesurada. Quina cursa tan espectacular i emocionant entre els vaixells AuroraPeary per assolir, abans que ningú, l'aerolit caigut al mar!. Potser cap altra lectura, en la meva vida, m'ha absorbit tant com les vinyetes d'aquella aventura.

D'aleshores ençà es va iniciar un ritual sagrat. Cada dia de l'any mon germà i jo, abans d'anar a l'escola, esmorzàvem tot llegint i rellegint algun dels àlbums de Tintín que, regularment, a cada Nadal i a cada aniversari els pares ens anaven regalant (a vegades també n'havíem aconseguit fora de les dates assenyalades ja que el front comú de germans podia arribar a ésser molt convincent...).

Així, mica en mica, esmorzar rere esmorzar, les pàgines dels àlbums de Tintín es van anar omplint de llànties de l'oli del pa amb tomàquet, del negre de les molles saltaires de les torrades i, especialment, de les marronoses i inesborrables (tant a les pàgines del Tintín com a la meva memòria) taques dels gloriosos esmorzars de llesques de pa amb Nocilla.

Avui s'estrena la pel·lícula de Tintín i no deixo de sentir certa emoció, nervis i fins i tot por. És l'únic personatge que reconec que he idolatrat amb fervorositat infantil i devoció adulta. No sé si la pel·lícula estarà a l'alçada del mite que jo m'he creat al llarg de tots aquests anys de professar, abnegadament, la religió tintinaire.

Del que n'estic segur, però, és que, trencant la meva norma de gaudir les pel·lícules en versió original, aquesta l'aniré a veure en la llengua que us escric. I és que ja des d'aquella primera aventura cercant l'estel misteriós, o bé al desert, a la selva, al Tíbet o a la lluna, a mi, el Tintín, en Haddock, en Tornassol, els Dupont i Dupond, en Milú i companyia sempre, des que el món és món, m'han parlat en català.

Ah! i avui, per a commemorar aital data tan assenyalada, de bon matí, he fullejat aquell primer àlbum, el mateix exemplar de "L'estel misteriós" (fa anys que no en llegeixo cap a consciència... no em cal, els tinc gravats a foc a la meva memòria!) i ho he acompanyat, com feia aquell menut vailet abans d'anar a escola, d'unes bones llesques de pa amb Nocilla (aquest cop, però, he procurat no tacar-lo més!)

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Cal Porquet

Et fan mal tots els ossos. Tens el cos cruixit. T'has passat tota la tarda jugant a bàsquet, saltant, corrent, rebent alguna tambanada i, de tant en tant, anotant alguna cistella. Has vist amics, pares d'amics, fills d'amics, amics d'amics. 

I surts del pavelló satisfet d'haver-t'ho passat bé, d'haver ajudat a una noble causa, d'haver compartit una tarda amb gent que estimes i que admires, d'haver rigut, saltat, abraçat i repartit petons, a tort i a dret, a tots ells.

Ja és fosc. Agafes el cotxe, engegues la ràdio i enfiles cap a casa...


"I never thought I'd see you again, I never thought I'd get to be with my best friend..."

I aparques el cotxe, reculls la bossa i puges les escales del pàrguing (ai les cames! ara recordo aquella trompada amb aquell pívot gegantí...). 

Obres la porta de l'escala del teu pis, piques l'ascensor (sempre triga una eternitat a arribar), hi puges i mentre enfiles els pisos et mires al mirall cercant aquells nous maleïts pèls blancs a la barba (inconscientment tornes a recordar els cruiximents del cos... els anys...), i s'atura, s'obren les portes i surts al replà del teu pis i quan vas a obrir la porta de casa teva, mires al terra i veus això...

La nova estora de l'entrada de Cal Porquet!

I aíxí és com ella (la porqueta podríem dir?), amb aquests detalls, amb aquest sentit de l'humor, amb aquestes sortides genials que sovint em sorprenen (diu que és el seu regal per celebrar el premi C@ats!) ha aconseguit omplir la casa de riures i alegria, i ha fet que Cal Porquet hagi esdevingut una llar càlida de veritat, a on m'encanta deixar-m'hi caure mort encara que arribi fet una desferra...

"I've come a long way to get here,
the leaves they fall to my feet, at home, they mean nothing to me"

divendres, 21 d’octubre del 2011

Cistella Solidària


Aquest dissabte, per quart any consecutiu i sense perdre'm cap edició des que es va iniciar, tornaré a participar en el Torneig de Bàsquet Cistella Solidària!

És una iniciativa totalment popular que pivota (mai més ben dit!) en el món del bàsquet amb l'objectiu de recaptar fons a benefici del Laboratori Oncològic-Infantil de l'Hospital de Sant Joan de Déu. L'any passat es van acabar aconseguint més de 16.700 €! I aquest any es vol arribar als 20.000 €!

Cada any s'han anat organitzant més i millors activitats més enllà del propi torneig (tallers per a nens, sorteig de premis, i fins i tot, aquest any, un partit entre velles glòries del Barça i la Penya! amb Nacho Solozabal, Roger Esteller, Andrés Jiménez, Jordi Villacampa, els germans Jofresa, etc). La veritat és que la feinada dels organitzadors, dels quals tinc la sort de conèixe'n alguns, és immensa, gegant, de molts i molts mesos, però molt i molt ben feta.

Per la nostra part tornarem a ajuntar-nos alguns dels vells globetrotters que vam aconseguir, fa molts anys, el subcampionat de la lliga de primavera de la Universitat Autònoma de Barcelona, a més de ser els campions de la primera edició d'aquest torneig Cistella Solidària!.

Ens tornarem a presentar com el temut equip dels "Sempre Txitxi Creus" (escrit així, ben català, en TX!) en honor a un dels millors bases catalans de la història del nostre bàsquet! L'ídol de la lliga del TDK (escrit així, com sempre!) Manresa d'aquell any 1998. Joan "Txitxi" Creus, un crack!


Així doncs, aquest proper dissabte esperem gaudir de bon bàsquet, gran companyia i, cistella a cistella, anar guanyant el partit contra el càncer infantil!

I per acabar us deixo un vídeo promocional del torneig... val la pena, hi veureu moltes cares conegudes!

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Temps moderns

Fotograma de la pel·lícula Temps Moderns de Charles Chaplin (1936)

Tota una vida treballant colze a colze amb tu i ara ja no hi ets. En la darrera retallada de personal se't van carregar, et van acomiadar. Tants anys treballant per aquesta empresa, sempre puntual, sempre precís en la teva feina. De res ha servit. 

Són els temps que corren, els nous temps moderns, temps de vaques magres en que, fins i tot l'antany ufanosa vaca Milka, que cada dia vèiem des del vidre, està cada cop més esprimatxada... i és que em sembla que li han xuclat massa la mamella i té el braguer ben pansit.

I jo ara em trobo amb una feinada de por! La meva i la que feies tu! I és clar, els engranatges se'n ressenten... no arribo enlloc! Vaig a deshora! Faig tard arreu! El temps se'm menja!

No es pot ser a missa i repicar...

T'enyoro Flik.

Signat: Flak



_______________________

Més i millor a Relats Conjunts!

dijous, 13 d’octubre del 2011

Una copa de més

Ja passen de les set... ara arribo a casa després d'una nit de gresca i disbauxa. Sóc una desferra humana, estic desfet, baldat, però feliç d'haver celebrat amb la família blogaire el colofó final de la gala dels premis C@ats, fins a altes hores de la matinada, a la famosa discoteca del Llum d'Oli.

El cava ha regat tota la vetllada i crec que, al final, he begut una copa de més. Però renoi, avui era festa grossa! I és que vosaltres i ningú més que tots vosaltres heu volgut que aqueta nit passada hagi hagut de pujar a l'escenari, de braçet amb la Barce, a recollir el 1r premi C@ats 2011 al Blog Revelació!!!


Fa poc més d'un any, quan vaig fer l'entrada a la catosfera, no sabia qui hi havia per aquí, no sabia quin immens moviment bullia en aquests paratges, ho desconeixia tot i, per descomptat, ni la més remota idea de que hi havien uns premis C@ats.

I amb aquest anyet m'heu acollit amb els braços oberts i m'heu fet sentir molt a gust, i no contents amb això, m'heu volgut donar el 1r premi d'aquesta categoria!

Un potxó ben gros a tots, tots (em repeteixo, deu ser cosa de la copa de més) els blogaires, als organitzadors (sou uns cracks), als guanyadors, als nominats i a tota la resta que correu amunt i avall, cada dia, per entre tots els blogs, deixant comentaris aquí i posts allà, fent-nos somriure, emocionar, polemitzar i, sobretot, escriure i escriure.

Gràcies i gràcies i moltíssimes gràcies!

Ah! i no voldria acabar aquest post sense un reconeixement a en Puji. Ell i les seves cullerades, sempre punyents, genials i incisives, em van servir de model, d'exemple, de far i guia per a iniciar-me en aquest món dels blogs. Fins i tot, em va agafar de bracet i em va treure a voltar per la blogosfera! Gràcies company, gràcies amic!

I ara me'n vaig a dormir que tinc un mal de cap de mil dimonis. Crec que he entrat de ple en la fase expansiva de la ressaca i ja no volto gaire rodó...

Maleïda copa de més!

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Collage grec

Grècia i les seves illes són...

Història, filosofia, monuments, pedres, columnes, ruïnes, capitells, temples i l'Acròpolis.



Pobles, esglésies, ermites, escales, passatges, places i blancor, molta blancor.



Platges solitàries d'aigües cristal·lines i de sorra blanca, roja o negra, i alguna muntanyeta.



Bellíssimes postes de sol dia sí i dia també i alguna lluna plena que les succeeix.



Terra de contrastos, de blancors immaculades amb òxids de rovell, de pedreres feridores i vaixells abandonats allà enmig de la muntanya, de guàrdies en dubtoses postures i vestits, de cartells de nyigui-nyogui per a restaurants exquisits, d'infinitat d'habitatges en esquelet, de rucs pels carrers, d'estàtues abandonades abans de ser aixecades en pedestal, de columnes derruïdes i del rebuig enmig de la història convertit en art jovial.



I per això, i a pesar d'això, però per sobre de tot, rabiosament mediterrànies.



"Sóc del tot d'aquest antic mar solar, sóc de Mallorca, i sento una vigoritzadora comunió amb la vasta pàtria que va des de les hirsutes muntanyes berbers fins a la irisada escena cultural grega, passant per la plenitud de qualsevol matí en què una vela llatina dibuixa un signe d'essencialitat a l'horitzó blavós"

Fragment de Mediterrània (onatges tumultuosos)
Baltasar Porcel

dijous, 6 d’octubre del 2011

7 - 3.000 - 1 - 18 - 10 (el desenllaç)



... havíem descobert, sorprenentment, que la seqüència de números no corresponia a cap codi enigmàtic de Lost, si no a un codi "freak" d'una gran jornada excursionista.

Així, havíem deixat els intrèpids excursionistes al límit de l'abisme, a punt de creuar l'espectacular Cresta de Lliterola per assolir els 4 tres mils que encara quedaven per coronar.

Aconseguiran superar aquest repte?

Comprovem-ho!

(si voleu ampliar les fotos feu-hi clic!)

Des del cim del Pico Royo (el seu roig el delata), al bell mig de la Cresta de Lliterola,
 fem una ullada enrere per a divisar el tram recorregut.
El Perdiguero amb l'espectacular inici en baixada de la cresta.
El Hito Oeste a la seva dreta i la Tuca de Lliterola sota seu

La cresta des de la Punta de Lliterola (en primer terme)
es torna més aèria, més estreta, més emocionant

L'espectacular Pic de Lézat (3.101 mts)
ens observa amenaçadorament durant tota la cresta.
Exhibeix unes formes tan suggerents
que no podem fer més que afegir-lo a la llista de pendents

Finalment acabem la cresta al Collado del Estraperlo,
 suggerent nom amb dringar de passat clandestí i tumultuós.
Quan ens allunyem podem contemplar la magnitud de la cresta i dels cims assolits

L'Ibón Bllanco de Lliterola, als peus del Perdiguero,
és una delícia d'estany, un entorn paradisíac

Al Portal de Remuñe, capçalera de la Vall de Remuñe, per on baixarem,
ens acomiadem del Perdiguero, de la Cresta de Lliterola i de tots els seus cims.
Una autèntica joia muntanyenca

La Vall de Remuñe ens acull molt més bonhomiosa
amb les aigües brillants dels seus ibons mig amagats

L'Aigüeta de Remuñe (així és diu el torrent de la vall!)
ens acompanya en tot el descens i ens permet refrescar-hi els peus baldats.
Al fons el Massís de la Maladeta que ens ha acompanyat durant tot el dia

Repte superat!

I per acabar us deixo un minut de vídeo del capítol final d'aquest Lost tan muntanyenc, rodat per sobre dels 3.000 metres, al bell mig de la cresta.

Obriu els porticons del vostre ordinador i deixeu que l'omnipresent brisa muntanyenca, la llum de les muntanyes pirinenques més altes i aquests paisatges infinits entrin a través de la vostra pantalla.

Una finestra al Pirineu...

dilluns, 3 d’octubre del 2011

7 - 3.000 - 1 - 18 - 10 (1a part)

Set (7)
Tres mil (3.000)
Un (1)
Divuit (18)
Deu (10)

Quina relació poden arribar a tenir aquests números, en aparença, força diferents?
Són una nova seqüència de números de Lost?

Doncs no! Són la crònica d'una jornada de muntanya senzillament espectacular!

Set (7) tres mils (3.000) en un (1) dia,
 en una jornada de divuit (18) quilòmetres fets en 10 (hores)!

Els set (7) reietons del Pirineu assolits varen ser, per ordre d'alçada:

Pico Perdiguero (3.221 mts)
Hito Oeste del Perdiguero (3.176 mts)
Hito Este del Perdiguero (3.171 mts)
Punta de Lliterola (3.116 mts)
Pico Royo (3.103 mts)
Tuca de Lliterola (3.080 mts)
Aguja de Lliterola (3.038 mts)

El secret... fer més de 1.800 metres de desnivell i crestejar joiosament per la Cresta de Lliterola, preciosa aresta pedregosa, a tocar del cel, a tocar dels déus.

I és que grimpant i desgrimpant per Lliterola, mentre es van coronant tres mils un rere l'altre, en un entorn bellíssimament colpidor, hom creu que sí, que aquestes muntanyes han d'haver estat tocades pels déus, folla sepultura herculiana de la deessa Pirene...

(si voleu ampliar les fotos feu-hi clic!)

Comencem a caminar a quarts de sis de la matinada, negra nit, per la Vall de Lliterola. 
Prop dels 2.500 metres el dia comença a despuntar,
reflectint-se a les aigües encalmades de l'Ibonet de Lliterola

A llevant la silueta del majestuós Massís de la Maladeta,
farcit de cims que s'enlairen més enllà dels tres mil metres,
s'alça imponent ja de bon matí

Però si mires a ponent hi trobem, il·luminat pels primers raigs de sol del dia,
 el bellíssim Posets, que també va més enllà dels tres mil metres.
Els sostres del Pirineu ens rodegen i ens acullen.

I assolim el primer tres mil del dia, el Hito Este del Perdiguero.
Des d'allà ja podem divisar la Cresta de Lliterola
amb la seva successió de tres mils que la coronen

Des del segon tres mil de la jornada, el Perdiguero,
observem la carena que hem recorregut des del Hito Este.
El Massís de la Maladeta al fons i el preciós Ibón Bllanco a baix a l'esquerra.

Al vessant francès la glacera de Portillón, rodejada de tres mils vertiginosos,
s'empetiteix i malda per sobreviure com totes les seves companyes piriinenques

La Cresta de Lliterola, ara sí, ja ens desafia des del cim del Perdiguero

Ja hem coronat el Perdiguero i els seus 2 satèl·lits, però encara queda la part més especial de la ruta. Tot està preparat per començar a afrontar l'espectacular Cresta de Lliterola enmig d'un entorn de parets que s'alcen més enllà dels tres mil metres... 

Aconseguiran els intrèpids excursionistes superar el repte?

El desenllaç en el proper capítol-post de Lost!

dimarts, 27 de setembre del 2011

El sexe dels àngels

Quina manera de marejar la perdiu...

Si et demano objectius realistes no em donis un cove i m'assenyalis la lluna en la foscor,
si et reclamo fites pel camí no m'endinsis en el Laberint del Minotaure,
si et sol·licito una carta de navegació no m'indiquis la inabastable Atlàntida.

No em parlis de mites, no m'esmentis herois,
no m'expliquis faules, ni m'engalipis amb imaginàries constel·lacions.

Que Constantinoble va caure a mans dels turcs
mentre l'emperador i els seus grans savis i erudits
polemitzaven sobre si els àngels tenien sexe
i s'embrancaven en bizantines discussions.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Llàgrimes de setembre


T'esperava com cada any. Ja tenia preparats els delicats mocadors de fil, brodats amb la inicial del teu nom, disposats a eixugar el teu plor. Sabia que, a contracor, acudiries a la teva cita anual, puntual com un rellotge, a pouar en les tristors més profundes de la teva ànima. Ho sabia. I així, recordant aquells teus temps passats de vítors i aclamacions, reina del poble, admirada, venerada i enaltida, sabia que, indefectiblement, les llàgrimes brollarien de nou dels teus ulls entumits. 

La teva és una història d'anada i de tornada. De feliç pastoreta d'oques a la muntanya a xiqueta maltractada i martiritzada. De fervent patrona ciutadana a polsosa relíquia arraconada i oblidada. Maleïda fou l'hora en que aquelles implacables llagostes assolaren aquesta ciutat mediterrània.

A hores d'ara les teves tretze oques del claustre de la catedral ja deuen estar ben remullades d'aigua. Avui, Eulàlia, com no podia ser d'altra manera, cauen les teves llàgrimes de setembre sobre aquesta ciutat teva. Avui, dia de la Mercè, plou a Barcelona.