BSO UAB (i volum 2)

Ja tenim aquí el segon i definitiu volum del recopilatori BSO UAB! L'esperadíssima continuació de l'aclamadíssim primer volum d'aquest "revival" d'època... universitària.

En aquells anys 90 vam submergir-nos en l'onada de pop britànic, tot saltant entre el Nyap Buff i el Paladium sabadellencs. Dijous bandarres, dijous trapelles.

Tot i que potser més bandarra, destralera, caòtica i "petarda" va arribar a ser la Festa Major de l'Autònoma...

Però les nits més perilloses es van esdevenir, sens dubte, en el nostre particular triangle de les Bermudes barceloní. Ens hi vam perdre tantes, tantíssimes nits, i només amb les coordenades de la festa per radar.

Començàvem la nit a la Plaça del Tripi, llavors d'estètica més canalla, al bar La Concha, llavors d'estètica més xarona. Aquest era el nostre punt de trobada festaire on vam demanar-hi incomptables xarrups i vam bramar-hi innumerables cançons.

Tant hi vam arribar a cantar que van acabar penjant, en un full trencat de llibreta, escrit en boli Bic, en consonància amb l'estil del local, un lacònic i suplicant "No cantar. Gracias".

I sortíem d'allà tan embalats que ja només ens quedava decidir on anar a moure l'esquelet. Si en el fosc i sempre alternatiu New York...

... o en el curiós Panams, a mig camí de prostíbul de soterrani de baixa estrofa (no hi vam posar els peus), i de discoteca eclèctica de primera planta (els hi vam posar tots).

Però no tot era sortir de casa! Què dir de Cal Mora.... Escenari bipolar de jornades maratonianes per acabar treballs a darrera hora, mentre sa mare, sempre encantadora, ens preparava uns "planxats" per sopar. O bé reconvertit en discoteca improvisada, quan ella i son pare no hi eren, amb "drag queens" esbojarrats ballant sobre els pufs del menjador.

Però no tot era festa! També gaudíem de jornades tranquil·les i assolellades de gespa, entre Ciències i Econòmiques, descobrint noves cançons, malabarismes i "diàbolos" llençats al cel amb poca traça.

I perdre el tren no era cap contratemps doncs podíem acabar fent Pacharans, a mitja tarda, al bar de l'estació de la UAB, en companyia immillorable i conversa apassionada, sobre com arreglar el món o que bons són els Smashing.

Ara, l'avió a Tenerife no el vam perdre pas! Uns Carnavals per a la glòria, una visita al santuari culer, i un cim del Teide caminant, molta son acumulada i la grip causant estralls.

Així, la carrera es va anar escolant entre els nervis i la malenconia dels darrers examens, i alguns dels últims concerts de la sala Zeleste.

I un cop acabades les classes, els examens i la carrera, vam emprendre la darrera aventura d'aquella etapa universitària. Carretera i manta, CD's al cotxe i cap a les terres del Pallars!

Així varem culminar aquells anys universitaris, des del cim de la Pica d'Estats, a més de 3.000 metres d'alçada. S'obrien davant nostre nous horitzons i nous camins que ja no recorreríem sempre junts, com havíem fet cada dia d'aquells darrers quatre anys inoblidables.

El nano de Cal Mora, de la casa dels treballs, els planxats i els drag queens esbojarrats!
Pica d'Estats (3.143 mts) - Juliol del 1998

Potser per això, després de tanta gresca i tanta música, finalment, vam acabar cercant plegats el silenci del Pirineu, la música de la muntanya.

BSO UAB (volum 1)

Caracteritzats pel "Gran Guateq" una esbojarrada festa setantera a Sabadell
(apartament B-104 - Vila Universitària UAB - any 1996)

Heus ací una Banda Sonora Original (BSO) forjada, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), entre els anys 1994 i 1998, a cops de noves amistats i noves coneixences; de moltes emocions i ganes de menjar-se el món; d'amors sense resposta i amors frugals de nit; de parelles que encara hi són (amb nous i menuts membres) i parelles de record difús; de viatges i excursions; de la gespa i el bar de Ciències; dels passadissos, les aules i les inacabables assemblees; dels exàmens, les pràctiques i els seus laboratoris; de les cerveses, els kalimotxos i algunes cigarretes del somriure; de les gresques i les moltes, moltíssimes festes; d'amics que encara ho són i d'altres que el temps ha fos.

Uns anys absolutament inoblidables i que, sempre i en tot moment, van anar acompanyats de molta, moltíssima música. Cançons que han quedat incrustades, per sempre més, en els records i en alguns dels que ja són, sens dubte, moments Greatest Hits de la meva vida!

PLAY!

A trencada veu i guitarra, i a l'escalf de llar de foc, ben entrada la matinada, mentre a fora la nit glaçava la neu caiguda al darrer poble de la vall d'Isil altpallaresa.

En els incomptables viatges en tren fins a Cerdanyola, i els seus busos vintage lents i sorollosos.

Esgotats de ballar-les a cops terribles de maluc, o de demanar-les al DJ d'Urbe, aquell antre desaparegut de la Plaça de Castella de Barcelona.

Bramades abraçats tots junts, al so de les notes de la Salseta, jurant-nos amistat eterna.

Descobertes entre les classes i passadissos de la Facultat de Ciències. Grups novells que apuntaven no pas males maneres.

Escoltades en cassetes ruïnosos, camí d'Àger, entre petjades de dinosaures, bungalows i guitarres.

Ballades en incomptables concerts en directe, fins i tot pujant a l'escenari, entre ritmes narcòtics i combinats de vi i coca-cola.

Saltades en danses nocturnes, descompassades i diabòliques, als carnavals de Solsona. Disbauxa pagana.

Entonades a cor què vols, acampats a la Fira del Teatre de Tàrrega, mentre l'altra banda sonora, la dels bongos insuportables, ens augmentava el mal de cap que duiem de (b)eure tan teatre.

En pràctiques d'Ecologia al cor del Montseny, allà a la Castanya, entre inventaris de fagedes, pluges que no amainaven i nits de gresca inacabable.

Apreses prop d'aquella noia basca, en camps de treball a Berriz. Quinze dies intensos. Anys d'escriure'ns moltes cartes.

Vestides en samarretes esparracades, mil-i-un cops usades i rentades.

Escoltades amb els walkman, tot endrapant unes ulleres de xocolata, en aquell bar del Quiñonero, bar de Ciències, punt de trobada.

Remasteritzades i reviscudes en festes setanteres, com el mític "Gran Guateq". Quin dijous tan antològic aquella nit sabadellenca.

El cartell publicitari de la festa!

En les pròximes setmanes trobaràs el segon i definitiu volum d'aquest recopilatori a la teva botiga de discos habitual!

El cant del xot

Ens estem desnaturalitzant. Perdem el contacte amb les arrels que graellen la nostra terra i amb els llenyosos cimals que teixeixen els nostres boscatges.

Perdem la natura. Perdem les essències...

Així les coses, en els darrers dies passats al Mig Segre, vaig ser incapaç de posar lletres llatines i nom comú al menut i inesperat regal que em va fer la natura, caigut del niu, d'un forat entre dos bigues, i amb uns ulls tremendament encaterinadors.

Vam trobar aquesta preciosa cria de mussol caiguda del seu niu!

Otus scops o Xot em van aclarir els mestres que vetllen per les aus del nostre cel.

Si no ens n’haguéssim allunyat tant, si visquéssim més en harmonia amb la terra que trepitgem (i dic la polsosa terra) hagués hagut de saber, en breu llambregada, quina espècie de mussol tenia a les mans, quina bestioleta em mirava amb uns ulls com dues taronges, quina cria vam tornar, finalment, al niu amb son plomat germà.

I com que el niu era ben a prop de la finestra de la meva habitació, aquella nit vaig adormir-me, en segon regal privilegiat de la natura, sentint el cant del xot flautejant la nit en sa tristesa.

Potser, i només potser, si tinguéssim més presents les nostres arrels hagués sabut d’antuvi del xot i sa tristesa, del xot i sa saviesa, que diu que si el sents cantar en aquests mesos de calorosa sega pagesa, pots alçar la falç, el puny i nostra emblema i fer ressonar arreu un crit de guerra...

“Nostramo, ha cantat el xot,

i qui té dolent amo, despatxar-lo pot”

Ràtzies a les valls pirinenques (la trilogia). La Vall Fosca (II)

Continuant amb la trilogia iniciada fa uns mesos a les Valls d'Àneu, avui viatjarem fins a la fantàstica Vall Fosca.

En aquesta estreta vall pirinenca trobarem l'exemple de la ràtzia que s'ha quedat a mig camí, la que semblava que anava a triomfar però finalment es va haver de batre en retirada. Malgrat això, tan ferotge fou aquesta incursió que ha deixat el territori amb unes cicatrius mal sanades, que supuren sang i saó, que dolen només de tocar-les, que esparveren només de veure-les.

El que eren prats i pastures ara són un cementiri de restes d'obres,
 d'accés prohibit en llengua forastera

Algú va pensar que aquesta vall, pràcticament verge i oblidada, podia ser una bona seu de milers de places hoteleres, centenars d'apartaments i habitatges, discoteques, aparcaments, centres de convencions, un spa, camps de golf, i tot, sota la justificació d'unes pistes d'esquí que s'havien d'enfilar pels paratges de la muntanya de Filià.

El que havia de ser un telecadira ha quedat com un esquelet de formigó al bell mig de la vall

Un projecte desproporcionat per les dimensions de la vall i la seva vàlua natural. Malgrat tot, un projecte majoritàriament acceptat per les gents dels menuts poblets de la Vall Fosca i, just per això, iniciat amb destructora fúria. Tal és la desesperació del nostre món rural. Tal és la manca de futur que envolta la nostra pagesia que fa que els ramaders i agricultors que encara ens queden es llancin als braços de l'ós més perillós, que t'acull i que t'ofega.

El poblet d'Espui ha desaparegut literalment rere fileres d'apartaments buits
 i a mig construir i grues palplantades i abandonades

Potser pel grau d'aberració del projecte, potser per alguna mena de justícia divina pirinenca, just en aquesta recòndita vall pirinenca van aparèixer els primers dramàtics símptomes de la crisi que arribava i de la bombolla immobiliària que acabaria esclatant a tot el país. Varen voler ser pioners en la transformació dels usos tradicionals pirinencs i dels seus paratges, muntanyes i valls i varen acabar essent uns pioners de la crisi, de les seves funestes conseqüències i de les ferides, a sang freda, del capitalisme més afamat.

Un capitalisme que va fugir de la vall més ràpid, fins i tot, del que va arribar...

Ja fa gairebé quatre anys que els diners es varen escapar vall avall, que els enginyers i obrers varen tocar el dos, que les màquines tocaren el pirandó, que el "futur" va escampar la boira... i que la Vall Fosca va perdre prats, pastures, bous i esquelles.

I allà roman la brutícia del que havia de ser un gran complex urbanístic i d'esquí, d'aquella ràtzia que no va triomfar per complet, però que ha transformat, definitivament, el territori i l'imaginari mental de la gent de la comarca.

I allà no s'hi han quedat ni els diners, ni el futur ni el progrés... i fins i tot, ni els flocs de neu que s'havien d'esquiar, cada cop més escadussers.

I allà s'hi han quedat les restes del capitalisme més foll que tot ho trepitja, i que si no triomfa, tot ho abandona.

El campanar de la mil·lenària església de Sant Julià d'Espui observa
les clavegueres d'uns carrers que mai no existiran...

En definitiva, allà s'hi han cagat i allà hi han deixat la merda, que seguirà baixant per les clavegueres de carrers sense nom ni fesomia, que seguirà davallant per les clavegueres d'un capitalisme brut, pudent i descarnat.

Ràtzies a les valls pirinenques (la trilogia). Les Valls d'Àneu (I)

Ràtzia és un mot d'origen àrab que significa "incursió dins territori enemic per robar o destruir".

Segles enrere les poblacions de les valls pirinenques vivien atemorides per les ràtzies sarraïnes que les flagelaven, cada cert temps, des de les terres de frontera del sud.

Actualment aquestes valls ja fa segles que no viuen sota aquesta temença, però han hagut de fer front a d'altres embats, potser més moderns, però tant o més devastadors que aquells de l'època dels comtats medievals... i en algun cas, amb les mateixes conseqüències funestes d'antuvi.

Hem pres tres exemples que desgranarem en tres posts sobre exemples de ràtzies modernes en tres indrets de les nostres fondalades pirinenques. Les hem dividit segons si la incursió s'ha culminat amb èxit, si s'ha quedat a mig camí o si només s'ha quedat en un projecte. Les tres, però, comparteixen conseqüències negatives per a l'entorn i les seves gents, com a bones ràtzies que són.

En aquest primer capítol, ens centrarem en la ràtzia exitosa, i per això ens arribarem al capdamunt de les Valls d'Àneu (Pallars Sobirà), prop dels 1.300 metres, on hi trobem el menudet poble d'Alós d'Isil.

Preciós habitatge pallarès d'Alós d'Isil

A Alós la carretera que t'hi du hi mor. Més enllà només hi ha un pista forestal que, acompanyant a contracorrent la Noguera Pallaresa ens menaria (sempre que no sigui en època de neus) al llogarret abandonat de Montgarri, ja a l'Aran.

Alós, envoltat de cims que ascendeixen fins més enllà dels 2.800 metres, ha estat un poble de frontera. El proper Port de Salau ha estat testimoni secular de pas de gents, d'èxodes de refugiats, de maquis encoberts i de contraband ocult des d'ambdues bandes, ja fos des d'Occitània o des del Pallars.

L'històric pont romànic que menava a Alós d'Isil a través del seu antic camí de ferradura
ha estat testimoni del pas de les gents durant segles

Al mateix cementiri d'Alós, entre els difunts oriunds, hi podem trobar creus amb noms francesos i occitans, mostrant el seu esperit de terra de cruïlla de moltes vides i algunes morts. Moltíssima història i bona part d'ella ha deixat cicatrius inesborrables, que han marcat la manera de ser, de viure i de morir dels habitants d'aquestes contrades.

La més gran cicatriu al poble, però, no ha vingut de cap ràtzia sarraïna, ni de cap èxode de refugiats. Més modernament els atacs immobiliaris i especulatius hi han irromput per a trencar la singularitat i personalitat del poble, la seva empremta i el seu caràcter pirinenc i pallarès (si parlar d'un no vol dir ja, parlar de l'altre).

La nova urbanització ha ocultat completament el vell poble,
quedant aquest relegat a actor secundari del nou paisatge i la nova història que s'hi escriu

Segurament algú va pensar que la construcció d'aquesta urbanització en aquest recòndit llogarret de les Valls d'Àneu podia revertir el progressiu despoblament d'aquest poble i injectar recursos i futur a la zona.

Bé, aquesta foto és feta pel pont de Tots Sants de la tardor passada. Només cal que feu una ullada als porticons tancats d'aquests nous habitatges... 

La moderna ràtzia ha triomfat i els habitatges, insignia capitalista, han estat edificats. Malauradament, però el futur d'Alós pinta igual de complicat que abans de la seva construcció. El menut poblet segueix sense gent, sense recursos i, ara, a més, amb bona part del seu encant furtat i manllevat per sempre més.