dimecres, 1 d’agost de 2012

El cant del xot

Ens estem desnaturalitzant. Perdem el contacte amb les arrels que graellen la nostra terra i amb els llenyosos cimals que teixeixen els nostres boscatges.

Perdem la natura. Perdem les essències...

Així les coses, en els darrers dies passats al Mig Segre, vaig ser incapaç de posar lletres llatines i nom comú al menut i inesperat regal que em va fer la natura, caigut del niu, d'un forat entre dos bigues, i amb uns ulls tremendament encaterinadors.

Vam trobar aquesta preciosa cria de mussol caiguda del seu niu!

Otus scops o Xot em van aclarir els mestres que vetllen per les aus del nostre cel.

Si no ens n’haguéssim allunyat tant, si visquéssim més en harmonia amb la terra que trepitgem (i dic la polsosa terra) hagués hagut de saber, en breu llambregada, quina espècie de mussol tenia a les mans, quina bestioleta em mirava amb uns ulls com dues taronges, quina cria vam tornar, finalment, al niu amb son plomat germà.

I com que el niu era ben a prop de la finestra de la meva habitació, aquella nit vaig adormir-me, en segon regal privilegiat de la natura, sentint el cant del xot flautejant la nit en sa tristesa.

Potser, i només potser, si tinguéssim més presents les nostres arrels hagués sabut d’antuvi del xot i sa tristesa, del xot i sa saviesa, que diu que si el sents cantar en aquests mesos de calorosa sega pagesa, pots alçar la falç, el puny i nostra emblema i fer ressonar arreu un crit de guerra...

“Nostramo, ha cantat el xot,
i qui té dolent amo, despatxar-lo pot”

31 comentaris:

  1. Que macos que son els mussols!! molt millors per exemple que els maleits coloms on vas a parar!

    ResponElimina
  2. Els xuts que roden per Verdú fan la nit més acompanyada.

    ResponElimina
  3. La fotografia quan la vaig veure per primer cop ja em va semblar ben impactant..... A casa meva d'aquests animals en diem XUTS enlloc de xots. ;)) Que bé que el poguessiu tornar al niu i que poguessis dormir tan aprop seu! Jo mai n'he vist cap de tan aprop......

    ResponElimina
  4. a Almacelles, alguna vegada havia entrat un xut per l'enxumenia. I prou que ens havia espantat el pobret. Tot i que deien que, en cantar, avisava de la mort. I no s'errava, perquè, és clar, morir-se ja ho té la gent.

    Petó xafogós.

    ResponElimina
  5. Si que té uns ulls encaterinadors!
    Ara això de despatxar nostramo...

    ResponElimina
  6. Un mussolet preciòs i una foto molt maca.

    Bon crit de guerra!!

    Uns bessets.

    ResponElimina
  7. aquests petits animals encara ens ensenyarien alguna cosa.....potser som més mussols nosaltres que ells mateixos.
    Bon cop de falç---això és el que fa falta

    ResponElimina
  8. Al meu poble també en diem xuts, de fet és el renom genèric dels mont-rogencs =:)
    Per sort, jo que visc practicament al camp, cada vesprada qua surto amb les gossetes a fer un volt, ens en surten al pas i n'hi ha de ben grossos!

    ResponElimina
  9. Tant de bo ressonessin els crits de guerra per alliberar-nos de tal ofensa que és pertànyer a un estat que ens menysté i ens roba. El cant del xot (civetta, en italià, és que m'encanta, el nom), costa de sentir, perquè vivim allunyats de massa coses.
    Però, per què parles de la nit en sa tristesa? La nit sempre és com nosaltres volem que sigui.
    Aquest xot va tenir sort de topar-se amb tu, i per a ell, el cant de la nit, era de tranquil·litat perquè havia tornat a casa sa i estalvi.
    Bona nit!!!
    (havia fet una falta greu, en aquestes hores, ja vaig de gairell) :)

    ResponElimina
  10. Jo he sentit a parlar mes del DUC, ignoro si un XOT i un DUC es el mateix.... vaig a investigar-ho, perquè estic a internet si no?
    Vaja, acabo de tenir d'una classe magistral d'ornitologia, gracies al porquet. El Duc i el Xot no són el mateix, el Duc es molt més comú i gros i més fàcil de trobar al nostre territori.
    No saps el que tens a prop de la teva finestra, porquet, ara pots disfrutar-el encara més per que acabo de llegir que el seu estat de conservació està proper a l'amenaça.

    Quina sort que ha tingut, de topar-se amb tu, aquesta cria!

    ResponElimina
  11. Llegir-te sempre desperta emocions boniques! :) I si, potser ens estem allunyant massa de la terra, malauradament.
    Un potxó, noi maco! Que feliç i agraït t'estarà el xot!

    ResponElimina
  12. els mussols es mengen els mosquits. Però son molt delicats, fa poc en vaig trobar un que s'estava morint segurament contaminat...

    ResponElimina
  13. Doncs a despatxar els amos dolents! Salut i terra!!

    ResponElimina
  14. perdem els lligams a la mateixa velocitat que perdem l'interès i la curiositat.

    ResponElimina
  15. Quina mirada, preciós! Això és un senyal, aquest xot et va donar un gran missatge. Som-hi, escoltem el seu cant!!!

    ResponElimina
  16. tens raó vivim d'esquena a la natura i al final ens passarà factura...què bonic el xot !

    ResponElimina
  17. Quina preciositat! M'enxisen especialment aquests animalets. Ell s'emportaria un bon ensurt, però quina sort haver-lo pogut veure de prop :)

    Despatxem els amos dolents, que ja fem tard... Ho diu el xot, també.

    ResponElimina
  18. M'has fet posar la pell (o les plomes) de gallina. Un petó!

    ResponElimina
  19. El xot és una de les espècies de mussols, que són molt i molt bonics, més aviat petitons i el xiulet que fan a la nit és agut, a davant de casa n'hi ha un que ve quan comença a vesprejar. Com sempre un 10 de la teva descripció.aaaaa també m¡agraden molt i molt les xibeques (òlibes)...

    ResponElimina
  20. Un mussolet!!! M'agraden molt. Recordo la primera vegada que en vaig veure un. A Roses, un estiu. Va ser preciós. Això si, només el vam veure una nit.

    Tens molta raó. Si sabéssim, si estiguéssim més en contacte... les monitores no haguéssim "armat un cristu" la primera nit de colònies quan va aparèixer dins les habitacions un rat-penat dels que tant estimes.
    Va ser dificilíssim treure'l i moooolt antitot, ho sé. Alló va ser fer fora algú de casa seva, xò va ser decisió de la majoria que si algun nano es despertava ja ens la formaven totes les colònies.
    Després ens vam fixar i cada nit teníem ball de rat-penats davant la casa i els voltants. Uns voltants ara una mica cremats. Espero que tots estiguin bé.

    ResponElimina
  21. Quina preciositat de post, PORQUET!! Quina raó que tens! Què fem amb la natura? L'hem d'estimar, cuidar, protegir... Escric això i gairebé em sembla que "fa riure"... en aquest món actual, materialista, on la darrera cosa en la que es pensa és en un animaló tan maco i amb aquests ulls tan oberts com el que vàreu rescatar :-)

    El meu amic Harry Potter tenia una òliba, la Hedwig, el seu animal de companyia i que en moltes ocasions l'havia ajudat :-))

    Segur que aquella nit vas descansar molt bé :-)

    ResponElimina
  22. Aquesta crida em corprèn i tot seguit engrapo l'eina. L'aldarull ja ve.
    Bon estiu, porquet!

    ResponElimina
  23. A les passejades ciclistes que fem pel capvespre de l'Horta, el meu cunyat i jo tenim controlat un mussol que té el seu lloc d'observatori cinegètic damunt un arbre al bell mig dels camps. A mi m'agrada pensar que ens reconeix, i fins i tot que ens espera, però em sembla que li som ben indiferents. Tens raó, ens hem allunyat massa de la natura i sembla ben difícil un retrobament. Preciosa fotografia.

    ResponElimina
  24. Tan de bo, en algun moment, la merda de sistema en què malvivim esdevingui allò que mai no hauriem hagut de perdre: connexió, connexió amb la natura, amb nosaltres mateixos; connexió amb l'essència. És recomfortant pensar que enlloc és escrit que no podem recuperar aquesta essència; només hem de trobar la manera, i posar-nos-hi de seguida.

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies a tots per passar per aquí de nou i dir-hi la vostra. Trobar-se el mussol, el petit xot (o xut per a tota la gent amb sang ponentina que correm per aquí) va ser un petit regal de la natura. Em va fer molta ràbia no saber al moment quina espècie de mussol era i per això vaig recórrer a l'amable ajuda de l'Institut Català d'Ornitologia. Això em va fer pensar que, anys enrere, la nostra espècie, més en contacte amb la natura no hagués tingut cap dubte de quin animaló era, i el nom que li pertany. Viure a les ciutats ens desnaturalitza sense remei, ens allunya de la terra i de la natura i això, al capdvall, no pot portar res bo, doncs nosaltres som i serem terrestres, de natura i hem de conviure amb ella. És per això que potser he definit el cant del xut com si flautegés la tristesa. Una tristesa de veure que ja no compartim territori, rivalitzem per ell, i nosaltres som els més forts.

    I si visquéssim més en contacte amb la natura, més a prop d'ella i aprenent de tot el que ens pot ensenyar potser no oblidaríem certs coneixements que els nostres padrins ja van aprendre d'ella. Potser així, la vida ens aniria una mica millor i faríem fora mals amos i males temences, malalties, i pesantors d'ànimes que ens assolen avui en dia.

    ResponElimina
  26. Ben retrobat, Porquet que ens animes els dies.
    Aquesta mirada... per alguna cosa diuen, quan mirem fixament algun tipus de mussol: "tu i jo som dos". Au meditativa i que simbolitza la saviesa però que, oh paradoxa, és rapinyaire. Ara bé, rapinyaires en som tots d'una o altra manera.
    Que resisteixis bé l'ona de calor anunciada.

    ResponElimina
  27. OLGA: Bentornada, Olga. Quina il·lusió tornar a rebre els teus comentaris, sempre d'una avidesa especial, amb aquell punt d'humor àcid, o tristesa dolça que m'encanta. Intentarem rapinyar una bona ombra per a passar la calorada...

    ResponElimina
  28. RAMON: Moltes gràcies! Una abraçada!

    ResponElimina
  29. Felicitats per la nominació, xiquet!

    ResponElimina