El cant del xot

Ens estem desnaturalitzant. Perdem el contacte amb les arrels que graellen la nostra terra i amb els llenyosos cimals que teixeixen els nostres boscatges.

Perdem la natura. Perdem les essències...

Així les coses, en els darrers dies passats al Mig Segre, vaig ser incapaç de posar lletres llatines i nom comú al menut i inesperat regal que em va fer la natura, caigut del niu, d'un forat entre dos bigues, i amb uns ulls tremendament encaterinadors.

Vam trobar aquesta preciosa cria de mussol caiguda del seu niu!

Otus scops o Xot em van aclarir els mestres que vetllen per les aus del nostre cel.

Si no ens n’haguéssim allunyat tant, si visquéssim més en harmonia amb la terra que trepitgem (i dic la polsosa terra) hagués hagut de saber, en breu llambregada, quina espècie de mussol tenia a les mans, quina bestioleta em mirava amb uns ulls com dues taronges, quina cria vam tornar, finalment, al niu amb son plomat germà.

I com que el niu era ben a prop de la finestra de la meva habitació, aquella nit vaig adormir-me, en segon regal privilegiat de la natura, sentint el cant del xot flautejant la nit en sa tristesa.

Potser, i només potser, si tinguéssim més presents les nostres arrels hagués sabut d’antuvi del xot i sa tristesa, del xot i sa saviesa, que diu que si el sents cantar en aquests mesos de calorosa sega pagesa, pots alçar la falç, el puny i nostra emblema i fer ressonar arreu un crit de guerra...

“Nostramo, ha cantat el xot,

i qui té dolent amo, despatxar-lo pot”