Carenes de la marenda

La marenda és la forma rossellonesa d'anomenar la regió costera de la mar. Paraula de preciós dring, d'essència poeta, que abraça i dóna forma de bell poema a les menudes viles atrapades entre la mar i les darreres alçades pirinenques: Cervera, Banyuls... de la Marenda.

Sortint d'aquesta darrera, tot trescant els seus camins serpentejats, ben aviat les vinyes verdes inunden qualsevol pam de terreny, arrapades a tot coster, tant li fa que sigui ponentí com llevantí, septentrional o meridional. Aquí ja ningú recorda, no queda ni un bri de memòria, d'aquell Pirineu rocallós, abrupte, erm i d'alçades trimil·lenàries.

Seguint el GR-10, cap al Coll dels Gascons,
s'albiren els darrers estreps pirinencs, verds i fecunds, fonent-se al mar

Catifes d'estepa blanca, d'argelagues i ginestes d'un groc cridaner, caminaran amb nosaltres, en acolorida companyonia, des dels colls i passos de més històric pedigrí, fins als punts més alts de les carenes de l'Albera.

El cim del Puig de la Calma t'encimbella fins als 700 metres
per sobre de Banyuls i la seva marenda

Des d'aquestes carenes, impregnades de salabror, indefenses contra l'embat de la tramuntana salvatge, el paisatge esdevé una delicadesa exquisida, una experiència única i refinada per al caminaire, a l'abast en pocs i excepcionals massissos, com el de les Alberes o la Tramuntana mallorquina.

Ja badoquis cap al sud...

Cervera, Portbou, Port de la Selva, Cap de Creus, Badia de Roses, la plana empordanesa...

... ja corriolegis cap al nord...

El Canigó, Banyuls i la seva vall completa, Portvendres, la Costa Vermella, la plana rossellonesa...

... la bonicor del paisatge és colpidora i sense excepció.

I coses tan aparentment irreconciliables, com les excentricitats topogràfiques de la muntanya i la fada planície de la mar Mediterrània, com les torres de defensa mil·lenàries i els ceps de les vinyes retorçades, o com la menudesa vilatana de Banyuls i la figura banyulenca d'un genial Maillol, esdevenen baules d'un cadenat inesberlable.

Ja sigui pels viaranys pirinencs amb esperit de vells llops de mar, als quals el muntanyenc no hi és gens avesat, o per haver-m'hi pogut fer entendre encara en català, puc afirmar i confirmar que no només les vinyes verdes de Sagarra es vinclen vora el mar. També ho faig jo com a ofrena i rendició incondicional a aquest racó de món, que m'ha vençut, sense paliatius, amb la seva bellesa com a única arma i emblema.

Prop de Banyuls de la Marenda, vinyes verdes vora el mar

"Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs"

Tot alhora

Avui he après que puc plorar, sense aturador, d'intensa emoció i de ràbia;

que puc vessar, de llàgrimes, un devessall, de joia excelsa i greu tristesa.

Que sóc capaç de contradir-me, fins a l'infinit, 

en el silenci d'anaeròbics sospirs i aspiracions mocoses.

Que de mi pot brollar un plor atorrentat d'antònims,

pendolant entre les aigües de la tendresa i les de pena.

Llàgrimes dolces, llàgrimes amargues,

totes juntes, tot alhora.

__________________________________________________________

La solitud i la tristor, malauradament, ja fa un temps que les duc arrapades a la pell,

però la companyia i la calidesa me les has regalades avui, tu,

lliures de condicions, sense concessions.

A elles m'aferraré. 

A elles i a la teva amistat inesberlable.

Tossudament "simple", deliciosament "comercial"...

Amb les nostres motxilles personals a l'esquena,
seguirem fent camí, com sempre, l'un al costat de l'altre.

Year after year, 

running over the same old ground,

what have we found? 

The same old fears.

Wish you were here...

BSO UAB (i volum 2)

Ja tenim aquí el segon i definitiu volum del recopilatori BSO UAB! L'esperadíssima continuació de l'aclamadíssim primer volum d'aquest "revival" d'època... universitària.

En aquells anys 90 vam submergir-nos en l'onada de pop britànic, tot saltant entre el Nyap Buff i el Paladium sabadellencs. Dijous bandarres, dijous trapelles.

Tot i que potser més bandarra, destralera, caòtica i "petarda" va arribar a ser la Festa Major de l'Autònoma...

Però les nits més perilloses es van esdevenir, sens dubte, en el nostre particular triangle de les Bermudes barceloní. Ens hi vam perdre tantes, tantíssimes nits, i només amb les coordenades de la festa per radar.

Començàvem la nit a la Plaça del Tripi, llavors d'estètica més canalla, al bar La Concha, llavors d'estètica més xarona. Aquest era el nostre punt de trobada festaire on vam demanar-hi incomptables xarrups i vam bramar-hi innumerables cançons.

Tant hi vam arribar a cantar que van acabar penjant, en un full trencat de llibreta, escrit en boli Bic, en consonància amb l'estil del local, un lacònic i suplicant "No cantar. Gracias".

I sortíem d'allà tan embalats que ja només ens quedava decidir on anar a moure l'esquelet. Si en el fosc i sempre alternatiu New York...

... o en el curiós Panams, a mig camí de prostíbul de soterrani de baixa estrofa (no hi vam posar els peus), i de discoteca eclèctica de primera planta (els hi vam posar tots).

Però no tot era sortir de casa! Què dir de Cal Mora.... Escenari bipolar de jornades maratonianes per acabar treballs a darrera hora, mentre sa mare, sempre encantadora, ens preparava uns "planxats" per sopar. O bé reconvertit en discoteca improvisada, quan ella i son pare no hi eren, amb "drag queens" esbojarrats ballant sobre els pufs del menjador.

Però no tot era festa! També gaudíem de jornades tranquil·les i assolellades de gespa, entre Ciències i Econòmiques, descobrint noves cançons, malabarismes i "diàbolos" llençats al cel amb poca traça.

I perdre el tren no era cap contratemps doncs podíem acabar fent Pacharans, a mitja tarda, al bar de l'estació de la UAB, en companyia immillorable i conversa apassionada, sobre com arreglar el món o que bons són els Smashing.

Ara, l'avió a Tenerife no el vam perdre pas! Uns Carnavals per a la glòria, una visita al santuari culer, i un cim del Teide caminant, molta son acumulada i la grip causant estralls.

Així, la carrera es va anar escolant entre els nervis i la malenconia dels darrers examens, i alguns dels últims concerts de la sala Zeleste.

I un cop acabades les classes, els examens i la carrera, vam emprendre la darrera aventura d'aquella etapa universitària. Carretera i manta, CD's al cotxe i cap a les terres del Pallars!

Així varem culminar aquells anys universitaris, des del cim de la Pica d'Estats, a més de 3.000 metres d'alçada. S'obrien davant nostre nous horitzons i nous camins que ja no recorreríem sempre junts, com havíem fet cada dia d'aquells darrers quatre anys inoblidables.

El nano de Cal Mora, de la casa dels treballs, els planxats i els drag queens esbojarrats!
Pica d'Estats (3.143 mts) - Juliol del 1998

Potser per això, després de tanta gresca i tanta música, finalment, vam acabar cercant plegats el silenci del Pirineu, la música de la muntanya.

No serà un hivern per a la història

Massa dies d’hores soles, de grisos i pocs matisos, d’espirals de barrinar.

Lluny de vosaltres i tots ells. Lluny de casa. Absent de tu. 

Esquiu amb les muntanyes, donant-los l'esquena fins i tot.

Hivern de rastre efímer que el desglaç farà esvanir.

Des del cim de la Tossa Plana, però, t'absolc dels teus pecats.

No seràs un hivern per a la història...

Cim de la ceretana Tossa Plana de Lles (2.916 mts)

... però amb un cim m'has tornat a enamorar.

BSO UAB (volum 1)

Caracteritzats pel "Gran Guateq" una esbojarrada festa setantera a Sabadell
(apartament B-104 - Vila Universitària UAB - any 1996)

Heus ací una Banda Sonora Original (BSO) forjada, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), entre els anys 1994 i 1998, a cops de noves amistats i noves coneixences; de moltes emocions i ganes de menjar-se el món; d'amors sense resposta i amors frugals de nit; de parelles que encara hi són (amb nous i menuts membres) i parelles de record difús; de viatges i excursions; de la gespa i el bar de Ciències; dels passadissos, les aules i les inacabables assemblees; dels exàmens, les pràctiques i els seus laboratoris; de les cerveses, els kalimotxos i algunes cigarretes del somriure; de les gresques i les moltes, moltíssimes festes; d'amics que encara ho són i d'altres que el temps ha fos.

Uns anys absolutament inoblidables i que, sempre i en tot moment, van anar acompanyats de molta, moltíssima música. Cançons que han quedat incrustades, per sempre més, en els records i en alguns dels que ja són, sens dubte, moments Greatest Hits de la meva vida!

PLAY!

A trencada veu i guitarra, i a l'escalf de llar de foc, ben entrada la matinada, mentre a fora la nit glaçava la neu caiguda al darrer poble de la vall d'Isil altpallaresa.

En els incomptables viatges en tren fins a Cerdanyola, i els seus busos vintage lents i sorollosos.

Esgotats de ballar-les a cops terribles de maluc, o de demanar-les al DJ d'Urbe, aquell antre desaparegut de la Plaça de Castella de Barcelona.

Bramades abraçats tots junts, al so de les notes de la Salseta, jurant-nos amistat eterna.

Descobertes entre les classes i passadissos de la Facultat de Ciències. Grups novells que apuntaven no pas males maneres.

Escoltades en cassetes ruïnosos, camí d'Àger, entre petjades de dinosaures, bungalows i guitarres.

Ballades en incomptables concerts en directe, fins i tot pujant a l'escenari, entre ritmes narcòtics i combinats de vi i coca-cola.

Saltades en danses nocturnes, descompassades i diabòliques, als carnavals de Solsona. Disbauxa pagana.

Entonades a cor què vols, acampats a la Fira del Teatre de Tàrrega, mentre l'altra banda sonora, la dels bongos insuportables, ens augmentava el mal de cap que duiem de (b)eure tan teatre.

En pràctiques d'Ecologia al cor del Montseny, allà a la Castanya, entre inventaris de fagedes, pluges que no amainaven i nits de gresca inacabable.

Apreses prop d'aquella noia basca, en camps de treball a Berriz. Quinze dies intensos. Anys d'escriure'ns moltes cartes.

Vestides en samarretes esparracades, mil-i-un cops usades i rentades.

Escoltades amb els walkman, tot endrapant unes ulleres de xocolata, en aquell bar del Quiñonero, bar de Ciències, punt de trobada.

Remasteritzades i reviscudes en festes setanteres, com el mític "Gran Guateq". Quin dijous tan antològic aquella nit sabadellenca.

El cartell publicitari de la festa!

En les pròximes setmanes trobaràs el segon i definitiu volum d'aquest recopilatori a la teva botiga de discos habitual!

Misèria mental

De l'obra de teatre "Diari d'un boig"

Era una calorosa nit de Festa Major. Queien els cubalibres, les converses, les anècdotes i els riures. Fou llavors quan ell, en una marrada imprevista de la conversa, em va dir una frase que, ja fos per la gatzara amb olor de cervesa vessada o pel so d'aquella orquestra tronada, no vaig arribar a copsar en tota la seva dimensió: "Osti, aquí hi ha molta misèria mental...".

Han passat els anys, les Festes Majors, i la mateixa orquestra tronada segueix acollint els irreductibles dansaires de pasodobles i fanalets a la plaça. Però a l'observador espavilat, que guaiti el sarau des de les alçades, no se li escaparà que alguna cosa ha canviat en aquella tabola vilatana.

Així, mentre els cubalibres han sucumbit a l'autoritària marxa militar dels gintònics, ell ja no apareix mai per la plaça. Ni gall ni gallina en canten. Vilipendiat, burlat, i de tots ben cardat, va decidir fugir ben lluny, cap a la plana. Ja se sap, els profetes són lapidats a l'eixida de la seva pròpia casa.

És ara però, quan la seva veu discordant ressona més clara. Cauen els confeti, com cada any, des del capdamunt del campanar de la plaça, però ja no van de bracet de la brillantor d'aquelles nits d'agost antany estelades. Aquella misèria mental, la que "osti" ell citava, les ha eclipsades i assassinades.

I tot per una infinita avarícia caníbal, quatre rampoines i un poc de xavalla...

_______________________________

Us demano dobles disculpes. Per deshabilitar els comentaris per primer cop en la vida d'aquest blog, i per haver fet un post, potser, un xic críptic.

En tot cas, com ja sabeu, qui sigui frare que prengui candela.

Insatisfacció permanent

"Potser esperem que, qualsevol dia, tot superant una balma, o pujats en una aresta, ens vingui a la ment la resposta a tots els nostres dubtes, a aquesta insatisfacció permanent que portem a dins"

Joan Enric Farreny

Tot i el vergonyant maltractament castellà als nostres llinatges, això no pot ocultar la tenacitat del cognom d'aquest emblemàtic excursionista lleidatà.

La ferrenya actitud, davant la vida i la muntanya, d'aquest referent del nostre excursionisme se'l va endur en un desgraciat accident, mentre escalava el Couloir de Gaube, a la cara nord del Vinhamala, l'any 1976, quan comptava únicament amb 23 anys. Molt jove, massa jove afirmaríem pràcticament tots.

Però si llegim detingudament la seva cita que encapçala aquest post, potser podrem arribar a capir i entendre, ni que sigui en breu llambregada, l'espurna catalitzadora que el duia a grimpar per aèries crestes, a escalar desplomats, a aferrar-se amb l'ànima i les ungles, fins a les darreres conseqüències, als colossos rocosos muntanyencs: la insatisfacció permanent.

Aquest mateix neguit, em permeto afirmar, és compartit per alguns de nosaltres i és el què fa que, ja sigui en entorns d'alta muntanya o en els vertiginosos espadats del dia a dia, lluitem aferrissadament contra aquesta sensació d'ofec i desassossec que ens rosega per dins, com cuc afamat que ens remou i ens consumeix les entranyes. A tal efecte cerquem, amb ulls àvids de respostes, aquella solució final, aquella gran veritat que ens permeti entendre aquest garbuix de món en el què vivim i encalmar la intranquil·litat que ens atorrenta.

Ara bé, com més camins fem, més cruïlles trobem. Com més cims coronem, més vistes assolim i noves muntanyes desafiants ens reptaran. La recerca de respostes no genera altra cosa que la intensificació d'aquesta permanent i ferrenya insatisfacció.

I tant acusada pot arribar a ser aquesta incomoditat que, a voltes, em pregunto si no valdria més viure en un entorn menys abrupte i més suau, sense tantes cingleres al voltant, i amb planúries d'increïbles, acolorides i edulcorades postes de sol a l'horitzó. Temo que sigui millor i més fàcil viure narcotitzat fins a les orelles, en banyera buida de compromisos i avideses personals però vessant d'aigües càlides, espessos vapors entelants de realitats, i escumes d'artificiosos sabons perfumats i embriagadors.

Deixar de sentir-me dir "mai seràs feliç", per ablanir el meu caparró bullent i barrinador i instal·lar-me, definitivament, a la meva zona de confort més personal...