dimarts, 22 de novembre del 2011

Jo només volia anar de ronda!

Sóc el porquet de Sant Antoni, oi? Per tant ja sabeu l'afany incontrolable que tinc de voltar i rondar ara i adés, per aquí i per allà.

A calçar-se les xiruques i a veure món!

Doncs avui, inquiet de mena, he volgut fer una volteta per un lloc que m'ha semblat que hi havia molt ambient. He sentit que li'n deien la Ronda de no se què, així que he pensat - "calla, si li'n diuen Ronda, deu ser un bon lloc per a rondar i vagarejar!". Així que amb un saltiró he baixat del camió i m'he plantat al bell mig d'aquell tràfec.

De cop he vist una corrua de cotxes que s'ha aturat al meu voltant tot fent sonar els claxons sense parar. "Mira amb quina joia em saluden!" - he pensat.

I llavors han començat a baixar els conductors dels vehicles. "Guaita, baixen i tot a saludar-me!" - i m'he esforçat per a fer un amable somriure.

Immediatament però, ha començat un reguitzell d'insults, paraules gruixudes, brams i esgarips, pitjor que tots els grunys d'una manada de mil porcs emprenyats, que m'han fet adonar que potser la meva presència no acabava de ser ben rebuda, allà al bell mig d'aquella cosa anomenada Ronda.

Una ronda per la qual no s'hi pot rondar... són ben folls aquests humans!

divendres, 18 de novembre del 2011

Ràtzies a les valls pirinenques (la trilogia). Les Valls d'Àneu (I)

Ràtzia és un mot d'origen àrab que significa "incursió dins territori enemic per robar o destruir".

Segles enrere les poblacions de les valls pirinenques vivien atemorides per les ràtzies sarraïnes que les flagelaven, cada cert temps, des de les terres de frontera del sud.

Actualment aquestes valls ja fa segles que no viuen sota aquesta temença, però han hagut de fer front a d'altres embats, potser més moderns, però tant o més devastadors que aquells de l'època dels comtats medievals... i en algun cas, amb les mateixes conseqüències funestes d'antuvi.

Hem pres tres exemples que desgranarem en tres posts sobre exemples de ràtzies modernes en tres indrets de les nostres fondalades pirinenques. Les hem dividit segons si la incursió s'ha culminat amb èxit, si s'ha quedat a mig camí o si només s'ha quedat en un projecte. Les tres, però, comparteixen conseqüències negatives per a l'entorn i les seves gents, com a bones ràtzies que són.

En aquest primer capítol, ens centrarem en la ràtzia exitosa, i per això ens arribarem al capdamunt de les Valls d'Àneu (Pallars Sobirà), prop dels 1.300 metres, on hi trobem el menudet poble d'Alós d'Isil.

Preciós habitatge pallarès d'Alós d'Isil

A Alós la carretera que t'hi du hi mor. Més enllà només hi ha un pista forestal que, acompanyant a contracorrent la Noguera Pallaresa ens menaria (sempre que no sigui en època de neus) al llogarret abandonat de Montgarri, ja a l'Aran.

Alós, envoltat de cims que ascendeixen fins més enllà dels 2.800 metres, ha estat un poble de frontera. El proper Port de Salau ha estat testimoni secular de pas de gents, d'èxodes de refugiats, de maquis encoberts i de contraband ocult des d'ambdues bandes, ja fos des d'Occitània o des del Pallars.

L'històric pont romànic que menava a Alós d'Isil a través del seu antic camí de ferradura
ha estat testimoni del pas de les gents durant segles

Al mateix cementiri d'Alós, entre els difunts oriunds, hi podem trobar creus amb noms francesos i occitans, mostrant el seu esperit de terra de cruïlla de moltes vides i algunes morts. Moltíssima història i bona part d'ella ha deixat cicatrius inesborrables, que han marcat la manera de ser, de viure i de morir dels habitants d'aquestes contrades.

La més gran cicatriu al poble, però, no ha vingut de cap ràtzia sarraïna, ni de cap èxode de refugiats. Més modernament els atacs immobiliaris i especulatius hi han irromput per a trencar la singularitat i personalitat del poble, la seva empremta i el seu caràcter pirinenc i pallarès (si parlar d'un no vol dir ja, parlar de l'altre).

La nova urbanització ha ocultat completament el vell poble,
quedant aquest relegat a actor secundari del nou paisatge i la nova història que s'hi escriu

Segurament algú va pensar que la construcció d'aquesta urbanització en aquest recòndit llogarret de les Valls d'Àneu podia revertir el progressiu despoblament d'aquest poble i injectar recursos i futur a la zona.

Bé, aquesta foto és feta pel pont de Tots Sants de la tardor passada. Només cal que feu una ullada als porticons tancats d'aquests nous habitatges... 

La moderna ràtzia ha triomfat i els habitatges, insignia capitalista, han estat edificats. Malauradament, però el futur d'Alós pinta igual de complicat que abans de la seva construcció. El menut poblet segueix sense gent, sense recursos i, ara, a més, amb bona part del seu encant furtat i manllevat per sempre més.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Dempeus

No la coneixia, mai l'havia sentida ni anomenar, però ara fa dos anys, el novembre del 2009, va aparèixer a l'escenari del TNC interpretant una delicada i encisadora versió de la poesia d'Espriu "He mirat aquesta terra", musicada magistralment, ja fa anys, per en Raimon.

Era en el marc de l'extraordinària obra de teatre "El jardí dels cinc arbres", un homenatge al poeta Salvador Espriu. 

Fa dos anys, en acabar l'obra, ja em vaig posar dempeus, com tota la resta del teatre, per a retre una sonora i llarga ovació a aquella representació i, jo ho feia, en bona part, gràcies a ella. M'havia posat la pell de gallina. Encara no en sabia ni el nom.

Al sortir del teatre, doncs, vaig llegir el fulletó de l'obra i vaig descobrir el seu nom per primer cop, l'empordanesa Sílvia Pérez Cruz.


Aquell va ser el darrer dia que em vaig posar dempeus per a dedicar un fervent aplaudiment a qualsevol representació, teatral, artística o musical (si exceptuem el dia de la tornada de Ronaldinho al Camp Nou amb el Milan, l'agost del 2010...).

El darrer cop fins aquest divendres passat.


Un concert en homenatge al seu pare, Cástor Pérez, músic, gran compositor i estudiós de les havaneres, un dels fundadors i pioners de la Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell. 

Tal i com va explicar ella dalt de l'escenari del Teatre Coliseum de Barcelona, el dijous va fer un any de la mort del seu pare, i el divendres, el dia del concert, ell hagués fet 56 anys.

Un concert tendre, enèrgic i encisador a parts iguals. Una delícia. Prop de dues hores de sensibilitat a flor de pell, des de versos de Maria Cabrera (Pare meu) a lletres de Serrat, des de boleros commovedors a una delicosament melangiosa "Alfonsina y el mar", des de la delicadesa dels versos de Maria Mercè Marsal a la contundent espectacularitat de la percussió de Coetus.

Mil-i-un registres embolcallen l'obra i art de Sílvia Pérez Cruz, tants com sensacions desprèn ella i la seva música sobre l'escenari. Tendresa, malenconia, sensualitat, delicadesa, vivor, i per sobre de tot, una extraordinària veu, tocada per la vareta de la màgia.

Pur magnetisme... pell de gallina i alguna llàgrima d'emoció.

Dos anys després d'alçar-me de la cadira per a retre homenatge a una obra d'art, aquest divendres em vaig tornar a posar dempeus, com la resta del teatre, per a ovacionar llargament un dels millors concerts de la meva vida. Apoteòsic.

I per a fer-vos-en un tastet ben especial us deixo un vídeo de 3 minutets, gravat al bar de tota la vida de Palafrugell (Baix Empordà), vila on el seu pare hi va emigrar de jove, des de Coll de Nargó (Alt Urgell) i lloc de naixement d'ella. Interpreten plegats, pare i filla, abans de la mort d'aquest, un bolero meravellós, "Veinte años", amb el qual, precisament, ella va obrir el concert d'aquest divendres, posant-se el públic a la butxaca des del primer minut, amb la seva veu i l'únic i delicat acompanyament d'un contrabaix.


"Con que tristeza miramos un amor que se nos va,
es un pedazo del alma que se arranca sin piedad"

divendres, 11 de novembre del 2011

Esteu tots convidats!

Avui és 11 de novembre...


Glups.... 

Això és una crida a l'extermini porcí, 
un genocidi en forma de rodolí!

Com que ja veig relluir els vostres afilats ullals d'insaciables depredadors, he decidit ésser ben fidel a la tradició i convidar-vos a quantitats indecents i desproporcionades de vi! Esteu tots convidats! Beveu fins a rebentar, sadolleu la vostra set (tant si en teniu com si no en teniu...) obrint les bótes de vi novell i aixecant els porrons plens a vessar!

A veure si amb l'emboirament dels efluvis alcohòlics vinaters us faig oblidar la primera de les tradicions que promou aquesta refotuda dita...

Ai, ai... aquesta gota... és de vi, oi?

dimarts, 8 de novembre del 2011

Quina quimera que fan!

Quimera (Khimaira en grec) és un monstre de la mitologia grega
amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp... treia foc per la boca!

Ni periodistes, ni analistes polítics, ni experts d'imatge, ni caps de campanya, ni pixatinters de partit de seguidisme cec i abnegat. Cap d'ells, amb tota la seva pompa verbal, ha aconseguit una anàlisi tan contundent, aguda i certera, i en tan poques paraules, com ha fet avui la meva padrina, la meva iaia, de la fila que van fer ahir, en l'encarcarat debat televisiu, els dos candidats dels partits majoritaris (que no únics) al parlament espanyol.

Ella, pagesa de soca-rel, casada ja fa més de sis dècades amb el millor pagès del món (la tenim uns dies de vacances per aquí), amb la seva particular visió del món, sorgida del contacte proper amb la terra i expressada a través d'un català occidental pur, curull de mots i sons en extinció, però amb una inconfusible denominació d'origen del Mig Segre, ha etzibat tot mirant la televisió de reüll:

Bah! Quina quimera que fan!

La nostra bella tradició lingüística catalana, recollida exquisidament en el DCVB, ens facilita diverses accepcions més estandarditzades del preciós mot de bell dringar, quimera.

Irritació d'esperit, inquietud d'ànima, angúnia... 

I si anem una mica més enllà, en la mitologia grega Quimera era un monstre com el de la imatge inicial que sembrava el terror a la zona on vivia, devastava tot el territori i devorava els seus ramats... us sona d'alguna cosa?

Així que davant de la clarivident sentència de la meva iaia, de la meva padrina, sobre el futur que ens espera a mans de segons quins personatges, jo ja he encarregat un bon grapat de tint per al cabell, ja que la saviesa popular d'aquesta terra nostra també sentencia i ens alliçona que:

"Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs"

dissabte, 5 de novembre del 2011

Boires de tardor


Molt abans que te'ls tornis vella i grisa
l'ombra del núvol meu damunt l'estesa
de natura i conreu.

La Vall de Barcedana (Pallars Jussà) des de l'Hostal Roig, al capdamunt d'aquesta,
apareix de bon matí colgada per una espessa boira de tardor

La teva terra
com un floc lleu de cendra, imperceptible
per tots ells, però encara no per tu,
que se l'endugui un últim pàl·lid vent
s'arrissarà convulsa per l'adéu,
i et deixarà el record d'un fred caduc.

El cim del Pastuïra (Ripollès) fuetejat pels vents emboirats de la tardor pirinenca

Sé com, després, se'ls obriran les vies
del sol, quan, dins la múltiple sorpresa
de fulles nobles, els fibli l'orella
l'àgil flauta infernal del teu migdia.

Des del Puigsacalm els primers raigs de sol tardorencs descobreixen
una plana osonenca, dormida encara, sota un jaç espès de boira

Ho sé jo, que ara emboiro el teu profund
crespuscle matinal. Tot desesper
d'alçar-me, m'emparro en esbarzers
i omplo de plor còrrecs d'incertitud.


"Boira"
del poeta reusenc Gabriel Ferrater