Ràtzia és un mot d'origen àrab que significa "incursió dins territori enemic per robar o destruir".
Segles enrere les poblacions de les valls pirinenques vivien atemorides per les ràtzies sarraïnes que les flagelaven, cada cert temps, des de les terres de frontera del sud.
Actualment aquestes valls ja fa segles que no viuen sota aquesta temença, però han hagut de fer front a d'altres embats, potser més moderns, però tant o més devastadors que aquells de l'època dels comtats medievals... i en algun cas, amb les mateixes conseqüències funestes d'antuvi.
Hem pres tres exemples que desgranarem en tres posts sobre exemples de ràtzies modernes en tres indrets de les nostres fondalades pirinenques. Les hem dividit segons si la incursió s'ha culminat amb èxit, si s'ha quedat a mig camí o si només s'ha quedat en un projecte. Les tres, però, comparteixen conseqüències negatives per a l'entorn i les seves gents, com a bones ràtzies que són.
En aquest primer capítol, ens centrarem en la ràtzia exitosa, i per això ens arribarem al capdamunt de les Valls d'Àneu (Pallars Sobirà), prop dels 1.300 metres, on hi trobem el menudet poble d'Alós d'Isil.
 |
| Preciós habitatge pallarès d'Alós d'Isil |
A Alós la carretera que t'hi du hi mor. Més enllà només hi ha un pista forestal que, acompanyant a contracorrent la Noguera Pallaresa ens menaria (sempre que no sigui en època de neus) al llogarret abandonat de Montgarri, ja a l'Aran.
Alós, envoltat de cims que ascendeixen fins més enllà dels 2.800 metres, ha estat un poble de frontera. El proper Port de Salau ha estat testimoni secular de pas de gents, d'èxodes de refugiats, de maquis encoberts i de contraband ocult des d'ambdues bandes, ja fos des d'Occitània o des del Pallars.
 |
| L'històric pont romànic que menava a Alós d'Isil a través del seu antic camí de ferradura ha estat testimoni del pas de les gents durant segles |
Al mateix cementiri d'Alós, entre els difunts oriunds, hi podem trobar creus amb noms francesos i occitans, mostrant el seu esperit de terra de cruïlla de moltes vides i algunes morts. Moltíssima història i bona part d'ella ha deixat cicatrius inesborrables, que han marcat la manera de ser, de viure i de morir dels habitants d'aquestes contrades.
La més gran cicatriu al poble, però, no ha vingut de cap ràtzia sarraïna, ni de cap èxode de refugiats. Més modernament els atacs immobiliaris i especulatius hi han irromput per a trencar la singularitat i personalitat del poble, la seva empremta i el seu caràcter pirinenc i pallarès (si parlar d'un no vol dir ja, parlar de l'altre).
 |
| La nova urbanització ha ocultat completament el vell poble, quedant aquest relegat a actor secundari del nou paisatge i la nova història que s'hi escriu |
Segurament algú va pensar que la construcció d'aquesta urbanització en aquest recòndit llogarret de les Valls d'Àneu podia revertir el progressiu despoblament d'aquest poble i injectar recursos i futur a la zona.
Bé, aquesta foto és feta pel pont de Tots Sants de la tardor passada. Només cal que feu una ullada als porticons tancats d'aquests nous habitatges...
La moderna ràtzia ha triomfat i els habitatges, insignia capitalista, han estat edificats. Malauradament, però el futur d'Alós pinta igual de complicat que abans de la seva construcció. El menut poblet segueix sense gent, sense recursos i, ara, a més, amb bona part del seu encant furtat i manllevat per sempre més.
En la darrera fotografia la ràtzia és visualment esfereïdora. Però es pot adobar. No fóra el primer cas. Avui toca optimista, que diria aquell.
ResponEliminaVeig que avui hem coincidit en els arabismes.
Us enviem una abraçada sense insígnies capitalistes.
Cada dues setmanes em quedo uná mica més a baix, a Esterri d'Àneu. Aquí (des d'on ara escric) també hi ha la zona d'urbanització nova i realment és un lloc fantàsme. Cartells de permutes i cases en lloger i en venda, porticons tancats, ningú pel carrer. Definitivament molt trist. Puta especulació!
ResponEliminaAquests pobles aviat s'ompliran de gent. Tots haurem de tornar al camp.
ResponEliminaSempre em descobreixes indrets nous i sempre em fas venir ganes de visitar-los! Les ratzies modernes fan mal a la vista i si haguessin servit d'alguna cosa mira.... però saben que va ser fruit d'una bombolla que ha rebentat fa encara més mal... No m'agrada quan es trenca la identitat d'un poble! I al meu fa molts anys que va passar....
ResponEliminaOstres! Quin desastre! Tan bonica que és la primera casa, i tan preciós el paisatge de la segona. No tenim vergonya de deixar fer aquests barbaritats.
ResponEliminaTanta ràtzia i tanta meravella conservada i altres que se les han cruspit amb patates ...a cops de talonari...ens estem autodestruint el país això no pot ser...hem de recuperar el seny, no ens hem de deixar malmetre el paisatge ni la natura
ResponEliminaMolt depriment, conec pobles tapats per una barrera de ciment, i ara a causa de la crisi tot resta abandonat.
ResponEliminaVal la pena fotografiar el que queda d'autèntic. Serà història d'aquí a pocs anys. Almenys deixarem paisatges idílics.
ResponEliminaBona nit tingui :)
Jo em quedo amb la imatge del pont. La resta s'arregla amb dinamita. I es repoblarà quan tornem tots al camp a plantar naps i cols per a poder viure.
ResponEliminaUi, no coneixia la paraula (o al menys no recordo haver-la conegut mai), ja sé una altre cosa :-)
ResponEliminaI sí, una autèntica llàstima això que expliques perquè si, com a mínim, hagués anat bé per la gent del poble, però si està buit, no serveix per res... I tan maca que és la primera casa!! I la foto del pont, amb el paisatge... magnífica!
Molt trist tot plegat. Sembla que busquin llocs de gran bellesa i autenticitat per espatllar-los!
ResponEliminaOstres porquet! Quins records més bons que tinc d'Alòs d'Isil. Hores a la vora del foc i bones converses. Em quedo amb ells!
ResponEliminaQuina tristor i quin desengany quan visites algun poblet d'aquests de somni i de cop i volta et trobes amb aquests "mamotretos" d'edificis que trenquen tot el seu encant!!
ResponEliminaEntenc perfectament la teva sensació perquè també l'he experimentat i sempre m'emprenyo molt... No tenen perdó!!...I potser encara no hem vist res de tot el que ens espera!!....
OMMMMMMMMMMMMMMM!!...No perdem la calma!!
Una abraçada i bon cap de setmana!!
Tens raó, porquet.
ResponEliminaCrec que també ens hauríem de preguntar:
Quí va donar permís per construir-hi aquí?, a qui beneficia aquestes construccions modernes?.
Crec que els habitants d'aquest poblet i el seu alcalde tenen molt a dir sobre aquestes edificacions. Si els habitants d'Alós d'Isil volen lluitar contra aquestes especulacions innecessàries, tenen tot el meu suport, encara que sigui modest. I si volen projectar el seu poble per atreure gent jove o evitar que en marxin a les grans capitals, també trobaran en mí un aliat.
En fi, crec que tots els canvis són traumàtics, i també crec que sempre ens podem defensar de les injustícies i dels cops de talonaris. No seria la primera vegada que judicialment, fan ensorrar un edifici o construcció il·legal que va en contra de la filosofia d'un indret tan meravellós com aquest poblet.
Fins aviat,
Una abraçáda,
Jordi
Les ratzies van arribar fins la Seu d'Urgell, on el comte de Tost els hi planta cara i el fer retrocedir, actualment no tenim cap comte de Tost per fer retrocedir aquests bretols de les inmobiliaries
ResponEliminaQuantes raons per abandonar indrets com aquests. Quantes per tornar-hi els caps de setmana i per vacances, ocupant, a vegades, cases que trenquen l'harmonia del paisatge. Moltes son les causes, però el comentari de jpmerch m'ha portat a la memòria una "profecia" que un avi pagés de Joanetes em va dir fa uns anys, tot assenyalant les masies buides de la contrada: "...vosté no ho veurà; els seus fills potser tampoc, però els seus nets tornaran a veure aquests camps plens de gent, perquè,finalment, la terra és la única cosa que ens dona el que necessitem realment..."
ResponEliminaSon unes paraules que no he oblidat i que quan les vaig sentir em van semblar quasi impossibles. Ara, tal i com va tot, ja no tant...
Sempre s'hauria de mirar de conservar el patrimoni dels pobles, la seva identitat, però no trobo que hagin fet una desgràcia total tampoc. Generalment tots els pobles tenen unes normes d'edificació, s'ha de mantenir l'estil arquitectònic, no podien fer uns apartaments súper moderns, i trobo que han mantingut un mínim d'estètica. Ja sé que ara no es construeix com al segle XV, però caram, tampoc no cal exagerar. Aquests pobles estan destinats a desaparèixer, el fet de construir segones residències tampoc no els ajudarà.
ResponEliminaNo sé quina relació tens amb el Pallars, ni perquè comences aquest text parlant dels àrabs.
ResponEliminaJo he treballat allà dalt, i et podria explicar aquesta història des d'una altra perspectiva. Molts pallaresos "de tota la vida" es van apuntar al festival especulador, tot i que es fan passar per nacionalistes de pedra picada i collonades semblants. Vull dir que no hi ha hagt cap ràtzia: hi ha hagut la cobdícia infinita dels catalanets. I prou.
La cançó del post anterior m'ha fet venir llàgrimes als ulls.
ResponEliminaLa casa d'Isil, la primera, també, perquè és un "tros de vida que marxa sense pietat", com diu l'artista.
Posts excel·lents, Porquet.
Moltes gràcies a tots per passar per aquí! He triat una trilogia de paisatges com podia haver-ne fet un recull enciclopèdic, i he triat uns indrets com en podria haver alguns altres. Malauradament tenim massa exemples escampats pel nostre territori. El flagell urbanístic sembla que s'ha acabat però ha deixat arreu del nostre territori autèntiques aberracions urbanístiques. I la sensació que en queda, ara que les tropes immobiliàries han fugit ràtzia enrere, és que a cada bugada perdem un llençol més.
ResponEliminaJORDI DORCA: Malauradament crec que un cop feta aquesta ja no es podrà esmenar, com tantes altres que s'han anat fent en les nostres viles de muntanya i de costa. I estem convertint els pobles en macrourbanitzacions fantasma... Una abraçada ben aràbiga!
JORDI: És veritat! Recordo que em vas comentar els teus lligams per via de la teva parella amb les terres del Pallars. Vaig ser a Esterri en aquest mateix viatge de la foto i em vaig endur una impressió força similar a la que comentes. Hem deixat un paisatge desolat, cada cop amb menys prats i camps, i més formigó i ciment, en entorns en els que la ferida és realment sagnant.
JPMERCH: Hi ha qui diu que tard o d'hora (potser nosaltres ja no ho veurem) es produirà un retorn generalitzat cap a les nostres contrades més rurals, en un intent més o menys obligat per la necessitat de tornar a estar prop d'on s'extreuen els aliments i les necessitats més bàsiques de l'home. No ho sé, tampoc ho veig molt clar, ja que, fins i tot en els països més rurals i empobrits s'està produint una massificació brutal de gent a les ciutats. Potser sí... potser no!
ALBA: Encantat de fer-te descobrir nous racons i indrets d'aquest país nostre. Que n'hi ha molts i de preciosos! Com molt encertadament dius, a més, ara ens queda la sensació que ho hem perdut tot. Rere l'intent de progrés que s'ha intentat desenvolupar en aquestes terres hem perdut l'encant que aquestes tenien, i el progrés s'ha quedat en mans d'uns quants pocs en forma de diners especulatius. Dit d'una altra manera, hem perdut bous i esquelles.
CARME: Carme, malgrat tot, és un indret meravellós i te'n recomano la visita i que hi facis alguna de les teves excursions. La zona de Montgarri, ja a l'Aran, és preciosa per exemple. No tenim vergonya i hi ha gent que té la cara molt dura... malauradament.
ELFREELANG: Aquests darrers anys, seguint la bombolla immobiliària s'ha permès de tot i per tot arreu. Semblava que si una zona no pujava al carro quedaria fora de tot progrés i futur. Doncs bé, ara que tot ha esclatat s'ha vist que aquesta bombolla ha deixat una petja en el territori ja inesborrable, i el progrés i el futur han abandonat aquestes terres tan ràpid com havien vingut. Sembla que ningú va saber veure que potser només eren cants de sirena.
MONTSE: Efectivament Montse, hi ha pobles on la situació és molt més desgraciada que el d'Alós. Només cal donar una volteta per la Cerdanya. És impressionant i fan por les macrourbanitzacions que s'hi han construit i que tenen una mitjana d'ocupació de 15 dies l'any tot just. I a tot això, ara els ajuntaments locals tenen un munt de problemes per a mantenir i donar servei a aquestes urbanitzacions. Hem estat cecs molts anys. Ara se'n comencen a pagar les conseqüències.
JOANA: El que passa és que és una pena que, d'aquí a unes dècades, potser ja només ens quedi el recurs d'anar a l'àlbum de fotografies. No m'agradaria que això fos així.
ALYEBARD: Fem una comanda de TNT de la TIA? No em sembla mala idea! Com tu, hi ha gent que defensa que tard o d'hora haurem de tornar a ocupar el camp. És una teoria que jo no comparteixo massa. Almenys si ens fixem en la fotografia del moment. Les ciutats s'estan expandint i cada cop hi viu més gent (fins i tot en els països pobres s'estan produint massificacions de gent que abandona el camp). Però bé, torres més altes han caigut!
ASSUMPTA: Saps on vaig aprendre jo aquesta paraula? En un joc per internet de fa molts anys que tenia la pàgina del diari Avui! Crec que es deia els Almogàvers... hehe. No és que hagi jugat mai massa a aquestes coses, però mira, aquest joc em va enganxar una temporada i allà havies de fer ràtzies als altres jugadors per guanyar recursos i territoris! ;p
ResponEliminaÉs una pena com han quedat molts pobles. I potser en aquest no s'hi ha fet una macrourbanització com pots trobar a la Cerdanya, però ha estat construida en una zona i d'una manera que ha ocultat totalment el poble antic i original. Potser a algú altre li pot semblar que és una bajanada, però jo, després d'haver-hi estat força anys, en tornar i veure com la fesomia del poble que jo coneixia havia estat totalment modificada per uns apartaments buits en la seva majoria, no sé, em va entrar una immensa tristesa.
GLO.BOS.BLOG: Doncs suposo que els llocs més idílics, bucòlics, verges i preciosos són els que, en el mercat especulador, tenen un valor econòmic més alt i pel qual la gent està disposada a fer més barbaritats. De fet, som l'única espècie viva que quan detectem que una cosa escasseja immediatament pren un valor molt més elevat i la gent fa mans i mànigues per aconseguir-ne. És a dir, som els únics que matem fins a l'extinció, que xuclem fins al dessecament, que talem fins a la deforestació.
AITOR: I tant! Sempre recordaré una lamentable versió de "Zombie" dels Cramberries a la vora de la llar de foc allà a Alós! O esquiar totalment en solitari... la cosa no va bé quan els records comencen a ser més bells que el present.
MONTSE: Jo hi vaig passar una setmana a ple hivern, deu fer uns quinze anys. Encara no hi havia cap construcció d'aquest estil. En servava un gran record, humà i de paisatge. En tornar-hi l'any passat va ser una gran decepció. Sabia que s'hi havia construit, però no que el poble antic havia quedat totalment engolit per la nova urbanització. La tristesa va ser immensa, tan com la pluja i boira que acompanyava aquell dia.
J.POLICARP: Interessant i molt encertada reflexió Jordi. Està clar que per a poder construir aquests edificis tal i com s'han fet i on s'han fet hi ha hagut una autorització prèvia, com a mínim municipal (i després entenc que a nivell de Generalitat). Però és clar que el primer interès surt del propi poble, de les seves gents. Com a mínim, una part dels seus habitants hi han estat d'acord i s'ha permès aixecar aquests edificis en una ubicació tan desafortunada.
Aquest és el tipus de progrés per al qual s'ha apostat fins ara en aquest país. I ara, amb la crisi que ens assola, han quedat al descobert totes les seves vergonyes i mancances. Ara potser és l'hora de cercar altres fórmules més imaginatives. Les contrades més rurals perden gent, tenen un futur complicat, però potser ja va essent hora de creure realment en el potencial d'aquestes. Si les seguim considerant com els solars aptes per a edificar els somnis de la gent amb diners per a invertir i especular acabaran essent el que ja estan començant a esdevenir, cementiris de formigó.
ARIS: Sí senyor! Bon apunt històric! El gran Arnau Mir de Tost que va frenar les ràtzies sarraïnes a les terres de l'Alt Urgell i el Pallars! Sembla que no en queda res d'aquella empenta i aquell tremp. Suposo que, com es diu, tothom té un preu... n'Arnau Mir de Tost hagués sucumbit també als encants de l'euro?
RAMON: Interesantíssima reflexió la d'aquest pagès de Joanetes. A dia d'avui, però, encara se'm fa molt difícil de creure, malgrat la que ens està caient. Mira, jo tinc família pagesa i conec molt l'entorn pagès de viure'l directament des de menut. Parlant ras i curt, la pagesia, actualment no té futur. No és rendible, amb prou feines guanyes prou per a pagar despeses i anar tirant. I com més va, pitjor. L'única solució que tenen molts dels habitants de les zones rurals és tirar cap al turisme, refundar les masies en cases rurals, i els corrals i pallers en apartaments rurals. Però clar, si a més s'edifiquen en moltes zones aquestes macrourbanitzacions, ni el futur del turisme els deixen. Es fomenta la propietat privada, en comptes dels negocis de turisme engegats per la gent del país. I es destrossa el paisatge, el gran valor afegit d'aquestes zones i d'aquests negocis.
ResponEliminaXEXU:És veritat, tens tota la raó que, el que s'ha fet a Alós no és una de les pitjors desgràcies que es poden veure. Les màximes aberracions que jo he vist han estat a la Cerdanya, amb autèntiques macrourbanitzacions buides tot l'any, amb una mitjana d'ocupació de 15 dies l'any. Per motius professionals jo abans anava sovint a la Cerdanya entre setmana durant l'any i, de veritat, feia por estar en alguna d'aquelles urbanitzacions. Grans casalots, grans terreny i tots els porticons tancats. És una sensació que fa basarda. I el pitjor és que ara molts Ajuntaments han de seguir donant cobertura de serveis (aigua, llum, telèfon, residus, pavimentació, etc) a aquestes macrourbanitzacions que sonvint doblen el poble i no tenen els recursos suficients per afrontar-ho. L'avarícia els ha engolit.
Efectivament, doncs Alós potser no pateix aquesta autodepredació que sí que estan patint molts pobles de la Cerdanya, però el que s'ha fet a Alós és una pèssima integració dels nous habitatges a l'estructura tradicional del poble. Les cases compleixen la fesomia més o menys establerta per als pobles de muntanya, però el que no crec que sigui de rebut és que les cases noves engoleixin el poble antic i original, l'amaguin i li facin canviar la seva fesomia històrica que l'ha dotat de personalitat i l'ha fet el que és al llarg dels segles. A vegades, una intervenció, feta amb tan mala traça com aquesta, pot fer tant mal com una macrourbanització a les afores del poble.
LLUÍS BOSCH: Ui Lluís, has fet un comentari molt interessant. Anem a pams. La meva relació amb el Pallars és de visitar-lo sempre que puc i de perdre'm per les seves muntanyes i pobles sempre que m'hi puc escapar. De llegir tot el que em cau a les mans d'aquestes contrades i si no em cau a les mans ho busco per les biblioteques, llibreries i internet. Bàsicament d'enamorat dels territoris pirinencs.
ResponEliminaEl fet de començar parlant dels àrabs no és més que una petita introducció comparant la fuetada urbanística que han viscut aquestes terres (i d'altres) en el sentit que durant anys s'ha produit una urbanització generalitzada d'indrets gairebé idílics i ara aquesta ha desaparegut tan ràpid com havia vingut. És a dir, com una ràtzia dels antic sarraïns, quan pujaven fins aquestes contrades, des del sud del Montsec, cercant botí, recursos i sembrant destrucció al seu pas. Intervencions curtes, ràpides, amb un retorn ràpid cap al lloc d'origen, però que deixaven cicatrius en les gents, pobles i cultura popular de la gent d'aquestes terres. Senzillament parla va d'això quan parlava de les ràtzies musulmanes i de la similitud que poden arribar a tenir amb el flagell que ha significat la bombolla immobiliària en aquestes terres, deixant les cicatrius dels edificis construits i els problemes de manteniment de les macrourbanitzacions per als ajuntaments que han permès la seva construcció.
I aquí entrem en el segon tema que toques. Òbviament tot això ha estat permès i autoritzat per la cobdícia local. Els alcaldes i regidors que han estat barrejats en aquests processos són habitants d'aquests pobles. Fills d'aquesta terra. En la meva opinió, el gran mal ha estat dotar els ajuntaments de tan poder decisori sobre el territori. Això ha fet molt de mal i ha permès que els cacics d'aquestes terres de muntanya (que n'hi ha, i molts) hagin fet i desfet a la seva manera, s'hagin enriquit i hagin deixat, rere seu, un paisatge transformat i uns pobles que han perdut encant i guanyat despeses.
Per motius laborals durant uns anys vaig haver de treballar molt a la Cerdanya en contacte directe amb la gent del país, ceretans de tota la vida, i en ocasions gestionant aspectes col·laterals de promocions i especulacions immobiliàries que s'hi van fer. El caciquisme que vaig viure aquells anys no l'havia vist mai tan acusat com allà. I sí, aquesta pròpia gent de la comarca fomentava el negoci, li donava aire i el feia rutllar (i darrere d'ells, la resta de gent de la comarca, restaurants, bars, hotels, hostals, botigues d'interiorisme, de materials per a la construcció, etc etc).
Aquesta gent, doncs, el que ha fet realment és obrir les portes a la ràtzia immobiliària i aquesta hi ha entrat amb tota la seva força (fins que se'ls ha acabat). Però és claríssim que tota promoció immobiliària, tota especulació urbanística té el seu origen en el propi territori, en la gent del propi país, de la pròpia comarca que ha vist en aquesta una manera més fàcil de fer diners i d'intentar sortir de la perenne crisi que assota des de fa anys les comarques de muntanya. Ells han estat l'espurna des de la qual s'ha encès l'incendi del que ara en podem veure les cendres.
Així que, podem parlar de ràtzies però potser afavorides per un cavall de Troia.
Salut Lluís!
OLGA: És preciosa, oi, la cançó? T'asseguro que en dos o tres moments del concert em va saltar alguna llàgrima. És molt emocionant, o almenys a mi em té la mesura presa i aconsegueix derribar-me totes les muralles defensives que bastim per amagar els nostres sentiments. Una joia d'artista.
ResponEliminaLa primera casa és realment espectacular, i a mi també em va entristir veure-la per primer cop, altiva, orgullosa, bellíssima, però amb aquesta sensació que està posant el genoll a terra cedint la seva vida i la seva història a un futur en el que no sembla tenir-hi lloc. Si les seves pedres poguessin parlar possiblement plorarien de ràbia i d'enyorança.
Moltes gràcies Olga, moltíssimes gràcies per les teves paraules. Un potxó ben pallarès!
com m'agradaria poder bombardejar tots aquests complexos espantosos!!!
ResponEliminaQuè bé que ens expliques la història d'aquestes terres, molt desconegudes per mi.
ResponEliminaQui sap, amb els dies que vivim i els que venen, potser plantejar-se anar cap allà sigui una bona opció. Lluny, per tornar a començar.
DERIC: Ens hi posem? Jo ataco per la reraguardia!
ResponEliminaRITS: Moltes gràcies Rits! No ets la primera que ha comentat aquesta possiblitat com a opció de vida que acabarà venint en el futur. Jo, personalment, com a opció minoritària potser sí que pot tenir cert èxit, però en cap cas ho veig com a opció majoritària.
A mi, ja m'agradaria però...
Ja veig que t'has aficionat això de publicar divendres!! ;P
ResponEliminaJa s'ha dit tot, però realment s'han fet unes animalades urbanístiques que no tenen volta de full, i el mal ja està fet. Fa moltíssima llàstima quan veus paratges preciosos que els han edificat com si res. A la Costa Brava mateix s'han fet autèntiques bestieses, platges que de petita recordo rodejades de pins i ara tenen hotels a dos passes de la platja, enganxats, en certa forma les han destrossat.
La primera fotografia transmet alguna cosa, només veient-la ja noto l'olor a humitat que deu fer al entrar-hi i la segona, la del pont, és preciosa! I si que hi havia boira el dia que vas fer les fotos!!
Bona setmana!
BARCE: Hehe, m'hi estic aficionant a això de publica el divendres! La veritat és que és l'estona de la setmana que habitualment estic més tranquil (si no me'n vaig a voltar per comarques!).
ResponEliminaA les comarques que, precisament, tot sovint et mal sorprenen amb aberracions com la de la foto. A mi personalment em fa molt i molt mal. M'encanta el meu país i veure'l en aquestes situacions, no ho sé, em remou l'estómac.
Coneixes la Platja del Castell de Palamós? És preciosa, però és de les darreres que queda amb rerefons agrícola i boscós. Es va salvar de miracle per pressió popular ja que ja ho anaven a urbanitzar ara ja fa uns anys.
Gràcies per les teves paraules sobre les fotos! Un potxó bonica!
Sengles imatges precioses, les dues primeres. La tercera, com la història que l'embolcalla... callo, callo :-(
ResponEliminaFERRAN: Calli! Calli!!! (llegir amb veu d'APM). És una zona espectacular i preciosa Ferran. Però la cobdícia no mira els paisatges, els explota i els assola per a treure'n el màxim de diners per al profit personal.
ResponElimina