dilluns, 24 de desembre de 2012

Jo també he guanyat la Champions

I si no us ho creieu només heu de clicar la imatge!


Bon Nadal!

dijous, 20 de desembre de 2012

La marea

Sa Calobra (Mallorca)

"La marea me dejó aromas de barro,
algas tejidas en forma de desengaño"


Ens vam moure, tots aquells anys, entre la bellesa i el vertigen d'un horitzó infinit, i un entorn tocat pels déus de l'amor més vetusts, rocosos i indestructibles. La mar encalmada, alta i ufana, cobrint-nos les cames, protegint-nos dels pirates.

Però aquesta és llunàtica, i transita, amb força i memòria oculta, del bressol al repudi. Arrecera vida aquàtica en ses entranyes, però escup posidònia a través de ses onades. On hi fou la salabror, hi vessa arena fangosa.

Antany diví, aquell entorn s'esbocina ara, engolint els peus enmig d'una aigua en franca retirada. Badocàvem en el que crèiem un mar en calma, però certament duia corrent de fons emboscada.

La marea s'escapoleix i s'allunya, baixa i ens despulla les nostres pells i les nostres mancances. Escassos metres d'arena entre nosaltres. Podrien ser un desert sense oasis ni miratges.

Tu et veus amb les cames arrelades a la sorra, i les algues com a fràgils i agredolces llaçades a la terra que ensumes. I jo no puc deixar de mirar aquella au lliure i fugaç que esberla aquell cel nostre, d'ençà descolorit per núvols blancs, invasors i forasters.

I aquell ocell em xiuxiueja, a cau d'orella, que aixequi el cap, miri amunt, llevi els peus d'aquella arena reclosa i pantanosa, i alci el vol, i prengui el camí que dibuixen i apunten aquells núvols en la immensa celestia.


"Tu marea me dejó la piel cuarteada,
la miel en los labios, las piernas enterradas"

_____________________________________________________


Per si algú s'ho pregunta, fixeu-vos que en les etiquetes no hi ha la de "Porquet íntim" que empro quan faig autobiografia!

dijous, 13 de desembre de 2012

Bandoler de camí ral

Conta la llegenda que, pels camins que anaven i venien de la muntanya de Montserrat, hi corria un bandoler que atemoria frares i monges, traginers i pastors, pelegrins i caminants.

Heus ací que un dia, diuen les cròniques, aquest bandoler va cometre greu crim a la vila de Monistrol i va fugir-ne, perseguit pels vilatans, pel Camí de l'Àngel, antic camí ral encara avui empedrat.

Les impressionants agulles llevantines montserratines, des de l'històric camí ral de Monistrol
 amb l'espigat Cavall Bernat, a l'esquerra, com a far i emblema.

No prou satisfet encara, amb el sarró ple del botí furtat i la inconsciència de brivall, en arribar al capdamunt de la Serra del Franc, va entrar al monestir de Sant Benet i hi sembrà el pànic entre les monges benedictines.

El monestir de Sant Benet des de la Baixada dels Matxos

Quan ja se sentia la remor dels monistrolencs a l'encalç del bandoler, aquest seguí fugint amunt, amunt, per l'anomenada Baixada dels Matxos, en aquest cas, però, feta feixuga pujada.

En veient, però, que els justiciers enfervorits l'estalonaven va decidir fer marrada per una canal misteriosa, mig oblidada i oculta en la bardissa. La Canal del Pou del Gat, dreta i vertical, tot obligant-lo a grimpar i fer bona suada, el va dur a les més altes alçades de la muntanya montserratina i, així, esquivar aquells irats perseguidors que seguiren, despistats, més avall pel Camí dels Degotalls. L'esforç, doncs, havia pagat la pena.

Però fou llavors quan el curs de la història es girà com un mitjó. I és que, tot passant pel Pla de la Trinitat, va arribar a un indret majestuós. Al capdamunt d'una de les agulles verticals s'obrí, davant dels seus ulls, un paisatge senzillament embriagador...

Una panoràmica tan enllà com abasten els ulls sobre la Catalunya de llevant.
Amb la comarca del Bages als peus, fins als Pirineus nevats.
Des de la Mola i el Montseny fins al mar brillant.

No només la mà de la natura es va mostrar espectacular en aquell punt, que ho feu també la mà de l'home, a través d'una ermita entaforada entre agulles. Inversemblant, pecularíssima, l'ermita de Sant Dimes enlairada i enclastada entre les roques montserratines.

L'ermita de Sant Dimes (amagada a l'esquerra), arrecerada entre agulles
observa el Monestir de Montserrat als seus peus.

I va ser en aquell lloc on es va produir el que la gent anomena el "Miracle del Bon Lladre". Potser narcotitzat per les vistes celestials, potser per trobar-se davant de l'esgleiola ofrenada a Dimes el bon lladre, el cas és que aquell bandoler es va penedir de totes les malvestats comeses fins llavors i va decidir fer foc nou amb la seva vida.

A veure si sabeu trobar l'ermita de Sant Dimes enmig d'aquests espectaculars i aeris paratges...

Així que, com a penitència, va decidir caminar fins al cor de la muntanya de Montserrat, fins al bressol del seny i la saviesa que pretenia recuperar. I ho feu tot passant per les més de vuit-centes Escales dels Pobres, en senyal d'humilitat i sacrifici.

Les Escales dels Pobres

D'aquesta forma, i no d'altra, fou com aquell bandoler de camí ral esdevingué lladregot reconvertit, i com, tot caminant, aconseguí eixir de la foscor de les penombres del seu ofici, fins llavors, de cada dia, i així assolir nova llum, o el que de fet seria una segona oportunitat per a la seva vida.

Des de les Escales dels Pobres, el Monestir de Montserrat,
il·luminat a la sortida de les penombres, amb la Mola al fons.

diumenge, 2 de desembre de 2012

Estadística



Where you should be, no one's around.
And I wish, I wish it was a small world
because I'm lonely for the big towns.


Odio els diumenges. A cops d'avió, a cops de llàgrima. Des que visc a Mallorca he desenvolupat una aguda intolerància a la seva existència, a la seva sola presència.

En vol mar endins o en viatge de tornada de comiat de l'aeroport, els he plorat tots.

Avui especialment, després d'una setmana amb regust de la nostra anterior vida conjunta andreuenca. Tenin-te per aquí, has fet d'aquest edifici insular, la nostra casa mallorquina. Amb aquesta senzillesa, amb aquesta calidesa, amb aquesta manera tan teva que tens d'omplir qualssevol quatre parets d'aquesta terra.

I és que quan he tornat, després de deixar-te a l'aeroport, i he obert la porta de la nostra casa mallorquina, no m'ha rebut la teva veu, amb els noms que m'anomenes, com has fet cada dia d'aquesta setmana, que ja se'ns ha escolat d'entre les mans amb excessiva rapidesa.

De nou, aquestes parets han perdut categoria i etiqueta. Edifici insular sense solera.

I altre cop m'he vist impotent per trencar amb aquesta ben consolidada tendència, i he confirmat la refotuda estadística dominical de la meva tradicional plorera.

dimarts, 20 de novembre de 2012

Dia catosfèric de l'enigma i l'endevinalla: Homenatge Mac McAbeu

Aquest matí, anava passejant pels boscos hivernals i hivernats de prop de Milany, pel seu vessant ripollès, quan prop del Torrent de la Bauma, ja a tocar de Vallfogona, se m'ha palplantat una merla d'aigua ben bé al davant. Eixerida, preciosa, nerviosa i una mica esporuguida.

Llavors, quan intentant fer-li una foto apressadament, amb una mà ja m'embullava amb les cintes de la càmera, del GPS i de la motxilla, i amb l'altra feia equilibris per mantenir l'iPhone ben arrapat per tal d'aconseguir també, fer un "instagram" de la bestioleta (que em podia comportar un carretó de "likes" i dotzenes de nous seguidors...), ha alçat el vol nerviüdament fins a posar-se, de forma ben delicada, a la meva espatlla.

En aquell moment els eterns sons boscosos han callat. Juraria que fins l'aigua s'ha glaçat. I llavors, aquella merla d'aigua ha iniciat un embriagador i misteriós cant solitari. Una refilada farcida d'enigmes. Una piuladissa plagada d'endevinalles.

Aquell moixó no tenia aturador, i entonava tots els sons que jo pogués imaginar, i els que no, també. Un enigma rere un altre, una endevinalla després d'una altra. Jo no sabia si estava sent posat a prova per la saviesa d'aquells boscos mil·lenaris o estava essent víctima d'una nova i refinada (o refilada) tortura...

I de sobte un llampec en el meu cap. Aquell moment de lucidesa que m'apareix un cop cada quinquenni, si fa o no fa. Tots els enigmes convergien en el gran enigma original, totes les endevinalles tenien la mateixa solució magistral! 

El que aquell ocellet m'estava dient, a cau d'orella, era que avui és l'aniversari d'en Mac!!!

Llavors la merla s'ha enlairat, l'aigua ha tornat a caure torrent avall, el vent ha tornat a remenar les branques i la fullaraca, i el bosc ha recuperat tota la seva vida... Tota? Tota no! Jo hi seguia trobant a faltar uns enigmàtics habitants, uns misteriosos éssers, potser el secret més ben guardat dels nostres boscos... els gamusins!

Un enigma com el dels gamusins, tan tradicional, tan clàssic, amb el que hi han topat i fracassat generacions i generacions de catalanets, només pot estar a l'abast dels escollits...

M'ajudes a trobar-los en aquests boscos, Mac?

Els boscos hivernals de Milany segur que amaguen gamusins! En veieu cap?

PER MOLTS ANYS, MAC!

divendres, 16 de novembre de 2012

Ulleres de pasta



No hi ha déu que entengui aquest llibre. La Gaia Ciència de Nietzsche, en sànscrit. No m'he pogut acabar ni una obra sencera d'aquesta biblioteca tan eclèctica que tinc...

La banyera és tan de disseny, però és tan poc pràctica aquí al mig del menjador. L'he hagut d'omplir a base de cubells escalfats al foc. Tot molt "vintage", això sí...

A veure si dissimulo i faig com si acabés aquesta pàgina, que he d'anar corrents als Verdi. Avui toca una pel·lícula iraniana amb subtítols en grec. No recordo com es diu, ni crec que la recordi quan en surti...

Després duré la Lola a sopar a un d'aquells restaurants de cuines exòtiques d'ultramar. Plats excessivament picants i crus i cara de pòquer a l'hora de fer veure que trio el vi...

En acabat podem anar, amb la meva Vespa, a aquella teteria del call jueu de mobles vells i preus moderns. Massa moderns i tot, fins i tot per a mi...

Osti! Ara no podré acabar de fer relliscar els ulls per la pàgina! Se m'han entelat les ulleres de pasta! I mira que no són Ray-Ban! Que ja les du tothom! Que són molt millor! 

Potser és culpa d'aquests vidres neutres, sense graduació...

Renoi, què complicat és això de ser tan modernet, tan bohemi, tan alternatiu...

_________________________________

Una altra proposta de Relats Conjunts!

Per cert, que ningú s'ofengui! Que jo sóc el primer que compleixo a la perfecció alguns dels requisits del modernet.

I si no us ho creieu, mireu la foto del meu perfil. No són Ray-Ban...

dissabte, 10 de novembre de 2012

Records de la BSS

Quadribarrat pels carrers de Donostia (Euskal Herria)
a la Behobia - San Sebastián del 2010

Aquest cap de setmana es celebra una de les proves atlètiques amb més solera, la Behobia - San Sebastián (BSS), de 20 quilòmetres, amb molta tradició entre la parròquia corredora catalana.

Això m'ha dut records, d'ara fa dos anys, quan la vaig córrer, conjuntament amb una bona colla d'amics.

Va ser un diumenge fred i plujós, però fou, sens dubte, la cursa més càlida en la que mai he participat. Endiumenjat, doncs, amb la samarra per la qual sento més predilecció, fins addicció, vaig llençar-me a córrer per les xopades carreteres guipuscoanes i carrers donostiarres.

Mai he sentit l'alè del públic tan entregat als atletes. Mai tanta gent desconeguda m'ha animat cridant el meu nom (escrit al dorsal). Mai he sentit, al meu pas, tants crits de "Visca Catalunya!" amb deix no català. Mai he alçat tants cops el puny, fins que les forces em van acompanyar, tot responent a aquells crits amb un bram de "Lliure!". Mai, tot corrent una cursa, se m'ha posat tants cops la pell de gallina. 

Sempre m'he regirat davant de l'excessiu "vasquisme" de certs ambients de la societat catalana, però, un cop més, aquell dia se'm va confirmar allò que sempre he intuït quan he posat els peus a Euskadi. Té alguna cosa diferent, especial... enganxa.

Per cert, encarant la recta final, en el darrer revolt de la cursa, vaig sentir el crit d'una noia que, finalment, va fer diana, i em va donar l'empenta final i definitiva per a volar en el darrer esprint fins a la meta...

"Visca el Sant Andreu!"

Gero Arte BSS!

Donostia des del Monte Igeldo, en un dia fred i plujós de novembre

divendres, 26 d’octubre de 2012

No em toquis els ous

Potser per l'abrupta geografia que la dificulta, potser per l'orgull bastit a base de segles entre comtes i bandolers, la qüestió és que és ferrenya terra.

Segurament rau aquí l'origen de l'exabrupte que aquell cambrer de la Plaça de Sant Pere de Besalú, davant la sorpresa dels presents, va etzibar amb veu de tro:

"Una tortilla española?!? No en tenen prou fotent-nos els calers que ara ens volen cardar els ous! Aquestes gallines són nascudes a Besalú i els seus ous ben catalans!!!"


Davant de tan magna resposta fins en Tallaferro es va remoure en les entranyes essencials d'aquella seva històrica terra. 

Fins n'Esparver fugí entre gorgs i congostos, Bassegoda enllà, sense temps d'etzibar cap altra punyalada.

"Mentre'l pastor lo cura, llança un sospir,
alçant á la montanya los ulls humits:
-Bon comte [Tallaferro], -li demana, - ¿vos faig patir?
-De nafres com aquesta, pastor, me'n rich;
dinou mon cos ne duya y ara'n duch vint."

Fragment del Cant V - Tallaferro
Canigó (Jacint Verdaguer)

divendres, 19 d’octubre de 2012

Palpant la follia

"E sense mans palp, e fau de seny follia"

Jordi de Sant Jordi
(segle XV)

____________________________________________


En una fugida del meu exili mar endins, em vaig deixar endur per la meva intuïció més primària, els meus pulsos més simiescs i la rauxa més folla i així, aquests i les meves passes em van apropar, sense que hi pogués posar aturador, a vells i bellíssims calfreds oblidats.

Pujant pel camí de Pigolo (Vall Fosca) en una meravellosa tarda de tardor

Avar i individualista no volia compartir-los amb ningú més i vaig cercar refugi solitari pels meus sentiments i goigs, retroalimentació de la meva alienació, ermità en trànsit pedestre, cercador del silenci muntanyenc inviolable.

El refugi de Colomina, a 2.400 metres,
fermament vigilat per l'il·luminat Pic de Peguera i els seus 2.980 metres

Ramats d'isards, lleuger venteig, fresca punyent i absència de sorolls sobrers. Aquestes foren les darreres palpitacions d'un dia que s'escolava amb mà de pintor genial, abans de capir la veritat oculta entre els urbans: l'anhelat estol d'estels nocturns.

Gloriosa vista la que s'encalça des del refugi de Colomina.
A l'esquerra i més a prop, el Pic de Pala Pedregosa (2.874 mts).
Al mig, el més roig de tots, el Montorroio (2.862 mts).
A la dreta i en la llunyania, el llegendari Montsent de Pallars (2.883 mts).

L'endemà, reposats el cos i l'esperit, reinicí la marxa, palpant i repalpant sense mans, que ho fiu amb els peus, tot allò que el meu desterrament m'havia fet esvair.

Des de l'Estany de Colomina ja es divisa l'anhelat cim, el Tuc de Saburó (2.906 mts).
A la seva dreta el Pic de Mainera (2.910 mts)

Esquitxada d'estanys, la capçalera de la Vall Fosca irradià tot el magnetisme, ocult més enllà dels dos mil metres, de les seves muntanyes i aigües. Així les coses, un estany esdevingué mar, i una muntanya el seu emblemàtic far.

L'Estany de Mar amb el Montsent de Pallars en la llunyania, a l'esquerra,
 senya identitària de les valls que uneix (Fosca i d'Àssua).
Més ocults, els estanys de Colomina (dreta) i Frescau (esquerra).

I és quan vaig fer cim que hi veiguí clar. Els 2.900 metres del Saburó no eren l'objectiu, que eren l'excusa. No varen ser la culminació d'una excursió, que eren l'empenta cap a noves i apassionants metes.

Caminant a vol d'ocell vaig divisar més valls, més muntanyes, més estanys i més refugis... i així, vaig comprendre Jordi de Sant Jordi, i d'allà estant, palpant sense mans el Pirineu, se'm feu del seny follia. I fou llavors quan de la meva motxilla, duta del mar endins, en sorgiren sàvies paraules mallorquines que retronaren als quatre vents i a tots el cims i, per uns instants, vaig aconseguir assolir la més alta lul·liana saviesa per decidir llençar-me, doncs, a la follia.

Des del cim del Saburó es desplega la bellíssima vall de Peguera farcida d'estanys,
amb el refugi J.M.Blanc amagat entre aquests.
Més enllà, tota la immensitat inacabable del Pirineu.

Tocat pel geni dels il·lustrats i per la rauxa muntanyenca d'eco eixordador, vaig davallar de nou cap a les valls més humanes. Potser per això jo seguia veient mars prop dels 2.500 metres, allà on els mapes s'entossudien a marcar-hi estanys...

El refugi de Colomina des de l'estany del mateix nom

I així, de mar en mar, vaig tornar al meu mar endins, però no sense fer un darrer cop d'ull enrere, per palpar, ara sí amb la pell i la resta dels sentits, aquells paratges, i no oblidar mai més, vagi on vagi, on tindré sempre el meu racó foll, el meu refugi vital particular.

El refugi de Colomina, sentinellat pel Pic de Mainera.
Arreveure!

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Tres copes de més

Ja passen de les set, un altre cop, i exactament com fa un any, torno a casa, fet una desferra humana (o porcina hauria de dir) després d'assistir a la festa C@ts i a la posterior farra al Llum d'Oli, amb tota la família blogaire.

Però aquest any la cosa ha anat un pèl més enllà. Se me n'ha anat de les mans... ni una, ni dues copes de més... que n'han estat tres! Ja podeu imaginar el globus que duc...


Fa un any ja em vau sorprendre amb un premi que no pensava pas aconseguir, però així ho vau decidir. No contents amb això, va i aquest any decidiu atorgar-me'n tres. No sé qui ha begut unes quantes copes de més!

Jo, que tinc el morro fi (que per això és morro de porc) m'ensumava que podia passar alguna cosa a la categoria d'Aficions (la muntanya és la meva gran aliada!). Però el que no m'esperava era que decidíssiu donar-me premi (i encara menys el primer) en les categories Miscel·lània i Original

No m'ho esperava però em fa immensament feliç, doncs veig que no només us deixeu enlluernar per la immensitat i bellesa de les imatges pirinenques, si no que sou curiosos de mena i furgueu i grateu en els posts, en el blog, i els sabeu trobar altres coses que, fins i tot jo, no sóc pas massa conscient de tenir-hi o d'abocar-hi. D'aquí suposo que surten aquests dos primers premis (d'aquí i de la mà de pernils amb que us he hagut de subornar).

Donar-vos les mil-i-una gràcies, de tot cor, a tots i cada un dels blogaires que feu possible la catosfera, racó en el qual m'heu acollit increïblement bé d'ençà que hi vaig treure el morret ja fa més de dos anys.

Omplir de potxons als companys blogaires que m'han acompanyat, aquesta nit, en els tres cops que m'heu fet pujar a l'escenari. La sempre original Carme, la tremendament miscel·lànica Assumpta i l'Enric i la Cèlia, que volten tant o més que el porquet de Sant Antoni!

Més potxons encara pels finalistes que han estat els millors companys, un bocí de premi és per a vosaltres també.

I ara permeteu-me que us vagi deixant i que em posi dins el llit ja, que el globus que duc necessita aterrar.

Maleïdes tres copes de més!

divendres, 28 de setembre de 2012

El fillet de les castanyes bordes



Des del dia de la Mercè i fins l'endemà vaig dur aquest parell de castanyes bordes a la butxaca tot el sant dia, tal i com tu em vas ensenyar.

Són les mateixes castanyes que fa uns anys em vas regalar, amorosament, per mirar de guarir aquells problemes de salut que em van assolar. A mig camí entre les bruixes i les trementinaires, entre l'esperança i la teva bondat infinita.

Així, si fa uns anys, remei popular o no, estic convençut que em van ajudar a superar les meves dolències, aquesta setmana, prement-les fort entre les meves mans, des de la butxaca estant, m'han acompanyat per assumir el dolor de la teva absència definitiva.

La meva àvia de bellíssim català ponentí. La meva iaia eternament bondadosa, agraïda i riallera.

La que sempre guardava uns dinerets, per pocs que fossin, pels seus néts. La il·lusió amb que ens donava aquell bitllet de pocs euros, multiplicava per infinit el seu valor.

La que sempre em tenia preparada una "xicolata" del Jolonch quan pujava al mas. Amb pa amb oli, amb una torrada a la llar de foc o bé queixalada a pèl, tal i com ella deia que era millor.

Descansa per fi, iaia, al costat del teu admiradíssim pare "al cel sigue". Nosaltres cuidarem, tan bonament com podrem, del padrí, inseparable i irreductible company del teu viatge, tot i que ja et ben asseguro que serà feina feixuga mirar d'omplir l'immens espai que tu abastaves.

No podré deixar d'estimar-te mai, iaia. Sempre viuràs en mi.

Vull seguir sent, tot el que em quedi de vida, com sempre em deies a mi i als altres néts, el teu "fillet".

"Les àvies, dels petits en diuen fillets, mai s'ha sentit una àvia que digui estigues quiet, netet, o neteta, i és que els estimen com fills, més aviat això, fillets."

Fragment del llibre "La inundació"
Olga Xirinacs

dimecres, 19 de setembre de 2012

Tres corones i una meta


Tre Kronor (pronunciat "tria crúnor")
Les Tres Corones, emblema de Suècia

El passat cap de setmana vaig tornar, deu anys després del meu Erasmus, a la bellíssima i estimadíssima ciutat d'Estocolm. 

A mode de petit i modest homenatge, d'aquell mig any inoblidable, vaig voler tornar a la capital sueca, i córrer i recórrer de nou aquells carrers que fa una dècada em van acollir. I per córrer i recórrer la ciutat res millor que fer-ho participant a la Mitja Marató d'Estocolm!

Així, a la capital del regne de les tres corones, tots els de la colla vam enfundar-nos la samarra estelada per a córrer els 21 quilòmetres de la mitja.

Dirigint-nos a la línia de sortida, disposats a córrer i encalçar la nostra meta
#tenimpressa

Passió. Entre els catalans que vam topar, volent-se fer fotos amb nosaltres com si fossim l'Usain Bolt.

Curiositat. Entre molts ciutadans suecs, constatant que ens coneixen més del que ens pensem.

Aplaudiments. Fins i tot n'hi ha que ens van aplaudir i animar en reconèixer la samarra estelada.

Reconeixement. Quan vam bramar, tot corrent, per corregir l'speaker que animava la cursa que havia dit "Spanieeeeen" al nostre pas, i va acabar etzibant pels altaveus un "Katalooooonieeeen"!!!!

Orgull. Quan vam desplegar l'estelada tot corrent la recta final, davant del Palau Reial, al rovell de l'ou de la capital sueca, enmig de milers i milers d'amatents ulls blaus escandinaus.

Si a la terra de les tres corones vam assolir la nostra quimera particular, res ens aturarà al país de la corona borbònica, que només n'és una i llastimosa, per assolir la nostra quimera col·lectiva.

Se dig snart Stockholm!

dimarts, 11 de setembre de 2012

Doble o res

D'aquí

Avui mentre mirava per la televisió les imatges de l'espectacular manifestació de la Diada m'he sentit doblement absent.

Absent entre el milió i mig de persones que avui han fet vessar els carrers de Barcelona.

Absent de la catosfera on ahir el meu blog celebrava el seu segon aniversari.

Ara mateix, però, amb recent estrenada connexió al món, des de la mar endins us he de dir que estic doblement feliç.

Feliç per l'emoció i l'orgull del sarau que, bandarres, heu muntat avui a la capital catalana.

Feliç per, ni que sigui una mica tard, poder celebrar amb tots vosaltres el doblet d'aquest meu racó catosfèric.

Avui hem vençut
però cal seguir empenyent i redoblar el compromís
fins alçar els dits en senyal definitiva de victòria.

Ja n'hi ha prou de mitges tintes.
Juguem al doble o res.

diumenge, 2 de setembre de 2012

Bastiré la mar endins

Al compàs prestat de versos valencians
us he de dir que faig cap a la mar endins.

Essència de porquet de Sant Antoni
reblo el clau de mes voltes i canvio ma clau de volta vital.

Encabiré al sarró més de tres dècades d’andreuenc de soca-rel
i miraré de bastir, mar enllà, noves arrels que sustentin forta soca.

Seguiré devot de qui deixo aquí
i no bastiré cap mar que no hi canti la meva més dolça sirena.

Lluny de casa, vidre delicat i melangiós,
no bastiré cap mar sense la millor família de posidònia protectora.

No modificaré el traç dels viaranys ni de la rosa dels vents,
i entre el Torb i Tramuntana fent marrades seguiré.

Terra endins o mar enllà, irrenunciable, innegociable,
el compromís de les entranyes: llengua, cultura, país.

I a les noves aventures i noves coneixences, només us demano això:

Ajudeu-me a teixir noves veles propulsores,
a dibuixar noves cartes de navegació,
a construir un nou port acollidor,
a bastir una nova vida mar endins.

La Dama De Mallorca (Bonus Track) by Roger Mas on Grooveshark

_________________________________________


Avui al vespre prenc l’avió per a iniciar una nova etapa de la meva vida. Me’n vaig a viure a Mallorca. Nous projectes laborals em porten cap a la major de les Balears. Suposo que m’arriba una temporada de sensacions antagòniques, curulla d’enyors i noves experiències.


Albada des del Cal Porquet andreuenc
Tot s'acaba quan comença un nou viatge, un nou paisatge

Segurament estaré una temporada força desaparegut abans no em situï i pugui tenir internet a la meva nova casa. Fins llavors, cuideu-vos molt i enyoreu-me una micona!

dimecres, 22 d’agost de 2012

Emprenyant els déus

Davant la complicada situació en la que es troba el nostre menut país, i la manca d'empenta de la nostra classe dirigent, decidim agafar el bou per les banyes i anar a ofrenar els déus més nostrats, a demanar-los, per favor, que ens mostrin el camí de sortida (si pot ser sense pagar peatge) d'aquest atzucac.

Seguint l'exemple de la Grècia més antiga (i força més apanyada que la d'avui) anem a cercar les nostres divinitats a la muntanya més alta del país, que si allà era l'Olimp, aquí li'n diem Pica d'Estats (topònim que potser ja podríem prendre com a resposta divina de l'oracle de les catalanes deïtats).

Però per tal de fer l'ofrena més sacrificada, i d'aquesta manera més valuosa i efectiva, decidim no prendre el camí més fàcil i habitual, des de Vallferrera (Pallars Sobirà), i fer l'ascensió en processó purgatòria des de l'occitana Vall de Riufred. Això ens obligarà a llevar-nos ben d'hora, ben d'hora, a fer moltíssims metres de desnivell pel camí relliscós, vertical, infernal i trencacames de Riufred, i a progressar per una divertida cresta tot coronant uns quants tres mils, abans d'arribar a tocar el cel.

En els clarobscurs de la matinada l'Estany de Soulcem (Arièja - Occitània)
contempla les nostres primeres passes en processó silenciosa

Així que ens endinsem, esbufegant de valent, per la maleïda Vall de Riufred fins a topar amb un indret que, per bellesa oculta, solitud sepulcral i aigües virginals, ens confirma que allò ha de ser, sens dubte, terra de déus.

L'Estany de Canalbona, ja fregant els 3.000 metres, és un indret proper al paradís

Un autèntic mal pedregar (potser sinònim dels nostres garrotxins viaranys nacionals) ens condueix, llastimosament, fins al menut Collet Franc, ja a la cresta de la Pica d'Estats, divisòria d'aigües catalanes i occitanes.

A l'esquerra de la foto podeu veure com acabem pujant a quatre grapes
els darrers metres d'aquesta feixuga tartera, deixant l'Estany de Canalbona ja al fons

I coronem el primer tres mil de la llarga processó ritual, el Pic Rodó de Canalbona (3.005 mts). Des del seu damunt podem gaudir de la divina cresta que haurem de seguir progressant si volem arribar a ofrenar els nostres déus.

Al bell mig la Punta de Gabarró i just darrere l'altar major, la Pica d'Estats!
A l'esquera, ja més enllà, el Pic de Sotllo que deixarem per una altra ocasió

Així que seguim progressant per la costeruda i solitària cresta fins a assolir el segon tres mil del dia, la Punta de Gabarró (3.114 mts). A ponent, a la banda catalana, podem observar la immensitat del paisatge pallarès als nostres peus.

L'Estany d'Estats (en primer terme), l'Estany de Sotllo (el segon)
 i tancant la vall glacial més enllà, el cim del Monteixo (2.902 mts)

Déus nostrats de la Pica, ja som més a prop de fer-vos cabdal i greu ofrena...

La sempre populosa cima de la Pica d'Estats (3.143 mts),
de la qual només ens separa el tram més temut, aeri i afuat de tota la cresta

Duent la responsabilitat del país a les espatlles creuem passos exposats, ens arrapem amb mans i peus a la roca, saltem a banda i banda de l'afilada navalla rocallosa, i només ens aturem a trobar el millor pas, a cercar aquella fita miraculosa que ens permeti seguir cavalcant aquell allargassat, esprimatxat i esquistós cavall aeri.

Heus ací un porquet crestejant cap a la Pica d'Estats, observat per les
dues inconfusibles agulles, de la recent coronada Punta de Gabarró

I finalment aconseguim l'anhelat cimal català, el sostre del nostre país, l'Olimp dels nostres déus! Arriba el moment de fer la respectuosa ofrena i el prec d'una sortida digna per la nostra dissortada pàtria.

Amb les nostres millors gales despleguem una ventada estelada al cim de la Pica d'Estats,
ofrena d'uns catalans desorientats.
Oh déus de la terra catalana, cap on ens hem d'encaminar?

I és llavors quan aquestes nostres deïtats es revolten irades de que haguem pujat fins allà a fer-los la guitza i ens envien, a mode de resposta al nostre prec, núvols, trons i una amenaça imminent de xàfec de tempesta.

Abatuts però no vençuts, encara guardem fe en la clemència divina, i decidim engrandir el sacrifici fins a coronar dos tres mils més, el Pic de Verdaguer (3.133 mts) i el Pic de Montcalm (3.077 mts).

El Pic de Montcalm (ja a Occitània) des del cim del Verdaguer (encara a Catalunya)
Es divisen ruixats en la llunyania...

Però malgrat aquests esforços, les més altes esferes divines del nostre país semblen estar emprenyades com una mona i ens foragiten dels seus dominis a base de trons paorosos i núvolades de negres cotons.

I així retornem corrents a la salvatge i solitària Vall de Riufred on ens enxampa, finalment, el temut càstig per haver gosat destorbar la pau d'uns déus que semblen haver-nos oblidat. Un xàfec de proporcions majestuoses ens xopa, ens cala i ens transforma en encara més relliscosa i infernal la baixada cap a Soulcem.

Tal fugida cames ajudeu-me no podia acabar d'altra manera que en una magnífica i plàstica relliscada, ben pla a terra, i enfangat de cap a peus...

Ja a Soulcem de nou, però, ironies del destí, torna a brillar el sol. Sembla que l'enuig diví ha estat passatger i ja tornen a estar distrets, de nou, en els seus jocs de déus, i nosaltres oblidats, en els nostres garratibaments territorials.

Així que després d'onze hores de camí i de coronar cinc tres mils, d'entre ells el nostre Olimp, una cosa ens ha quedat molt clara, o ens ho fem nosaltres, tots junts i a la nostra manera, o no ens en sortirem.

El nostre Olimp particular, la Pica d'Estats ha dictat sentència.

El massís integral de la Pica d'Estats, des del cim del Montcalm,
des del qual gaudim d'una bella panoràmica de tot el traçat més aeri
de la nostra particular i crestada processó nacional

"O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruits com a poble"

diumenge, 12 d’agost de 2012

A Sibèria!

Del còmic de Mortadelo i Filemón
"Un Mundial 78 que sale bastante pocho"

Fins i tot als còmics de Mortadelo era temut l’antic i malaurat càstig soviètic, en forma d’exili, sota els rigurosíssims freds siberians.

Doncs imagineu si, a les 9 del matí d'un dissabte de ple hivern, cada quinze dies, et queia a sobre aquesta sentència... a Sibèria! I és que durant dotze anys vaig defensar la samarreta de l’equip de bàsquet de l’escola de tota la meva vida col·legial (del parvulari fins a COU), i la pista de bàsquet on jugàvem a casa s’anomenava així... la Sibèria.

Aquesta pista no deixava de ser un dels patis de l’escola, totalment descobert, a l'intempèrie, i ubicada de forma que, per no sé encara quins set sous, sempre hi feia un fred de mil dimonis.

Així que imagineu uns vailets, a primera hora d’algun matí de ple hivern, en calça curta (que llavors els pantalons de bàsquet eren arrapadets i no com ara, que semblen uns despenjats), corrent darrera una pilota de bàsquet. A més, no es pot dir que aquesta sigui ni petita ni tova, i per tant, quan rebies alguna pilotada amb mala folla, a la cara o a les cames, el dolor ja habitual de la bufa pilotaire, es multiplicava per unes quantes xifres a causa del maleït fred que feia en aquella endimoniada pista, anomenada la Sibèria.

D'aquí

Almenys, però, nosaltres encara corríem (si no és que et tocava “xupar” banqueta... cosa que, ara em tiraré unes floretes, a mi no em passava gaire...) i ens podíem espolsar el fred de sobre a base de contraatacs fulgurants (que ho feia sovint) o d'alguna cleca ben rebuda anant a lluitar algun rebot (que ho evitava sovint) amb angelets que en feien dos com tu.

Però, amb el temps, he vist de forma molt clara que qui es mereixia la victòria en cada un d’aquells partits no érem pas nosaltres, ni de bon tros. Qui se la mereixia era aquell personatge que després de treballar tota la setmana, es llevava el dissabte ben d’hora, t’acompanyava cada cap de setmana on fos, a l’hora que fos, fes el temps que fes, i s’empassava uns partits que, tot i que amb els ulls d’infant jo creia d’un joc de Globetrotters, revisats amb ment adulta te n’adones que havien de ser, com a mínim, difícils de digerir.

A la Sibèria, evidentment, també hi era ell cada dia de partit. Amb aquell fred siberià, estàtic a la línia de banda, sense poder córrer, i només movent-se al so de les escletxes de sol que arribaven a la pista. Aplaudint les jugades, més que per l’espectacle, suposo que per atenuar el fred que l’hi tenallava les mans. Sabent que mai seria una estrella de la NBA, però animant-me cada cop que l’errava, o sentint-se rabiosament orgullós cada cop que anotava un triple.

Allà va ser-hi, evidentment, mon pare, partit rere partit durant tots aquells anys, aguantant estoicament el barroer joc d’uns infants cridaners mentre patia, en silenci, el temut càstig glaçat de la Sibèria.

Gràcies papa!

Aquella inoblidable cistella que vaig fer al darrer segon, contra el JAC Sants, i que va ser el moment basquetbolístic que més a prop vaig ser de les estrelles, te la dedico a tu!

Ah, i aquesta temporada et convido al Palau Blaugrana a veure el retorn del nostre estimat Saras!

Un potxó! 

dimecres, 1 d’agost de 2012

El cant del xot

Ens estem desnaturalitzant. Perdem el contacte amb les arrels que graellen la nostra terra i amb els llenyosos cimals que teixeixen els nostres boscatges.

Perdem la natura. Perdem les essències...

Així les coses, en els darrers dies passats al Mig Segre, vaig ser incapaç de posar lletres llatines i nom comú al menut i inesperat regal que em va fer la natura, caigut del niu, d'un forat entre dos bigues, i amb uns ulls tremendament encaterinadors.

Vam trobar aquesta preciosa cria de mussol caiguda del seu niu!

Otus scops o Xot em van aclarir els mestres que vetllen per les aus del nostre cel.

Si no ens n’haguéssim allunyat tant, si visquéssim més en harmonia amb la terra que trepitgem (i dic la polsosa terra) hagués hagut de saber, en breu llambregada, quina espècie de mussol tenia a les mans, quina bestioleta em mirava amb uns ulls com dues taronges, quina cria vam tornar, finalment, al niu amb son plomat germà.

I com que el niu era ben a prop de la finestra de la meva habitació, aquella nit vaig adormir-me, en segon regal privilegiat de la natura, sentint el cant del xot flautejant la nit en sa tristesa.

Potser, i només potser, si tinguéssim més presents les nostres arrels hagués sabut d’antuvi del xot i sa tristesa, del xot i sa saviesa, que diu que si el sents cantar en aquests mesos de calorosa sega pagesa, pots alçar la falç, el puny i nostra emblema i fer ressonar arreu un crit de guerra...

“Nostramo, ha cantat el xot,
i qui té dolent amo, despatxar-lo pot”

dimarts, 24 de juliol de 2012

Una d'aventures

Tota clàssica història d'aventures....

Indiana Jones by John Williams on Grooveshark

... comença amb un antic pergamí que conté un mapa dibuixat amb misteriosos símbols i un objectiu encerclat.

Ni GPS ni mapes moderns!

En aquest cas és un dels grans clàssics de les aventures excursionistes pirinenques...
el Monte Perdido i els seus 3.355 metres!

Com a bona clàssica història d'aventures aquesta s'ha d'esdevenir entre paisatges espectaculars i paratges meravellosos.

Vistes de les moles que encloten la Vall d'Ordesa
des de la Senda de los Cazadores a la Faja de Pelay

Sempre hi haurà un moment en que els herois semblaran defallir ja que l'objectiu és veu massa llunyà, massa difícil, impossible d'assolir.

La Vall d'Ordesa i el Monte Perdido des de la Faja de Pelay

I quan sembla que ja estan a punt d'abandonar l'aventura, els protagonistes sempre topen amb màgiques sorpreses, llegendàries i enlluernadores, que els injecten noves dosis d'empenta i energia. 

La mítica cascada de la Cola de Caballo
a la capçalera de la Vall d'Ordesa

Però una clàssica història d'aventures no seria tal sense unes gotes d'emoció, risc i suspens...

Grimpant entre cadenes per la paret vertical de les Clavijas de Soaso, 
amb la Cola de Caballo al fons

I després de les fortes emocions i l'esforç, tota aventura que es vulgui anomenar així necessita uns moments de pausa, amb escenes de relaxació i somriures, entre gotes d'humor desgranades a recer de tots els perills.

Fem nit a un dels clàssics del Pirineu, el refugi de Góriz,
el refugi amb més pernoctacions de tot el Pirineu

Però el descans dels herois de les històries d'aventures mai és llarg, i quan les primeres llums del dia ja pentinen els impressionants paisatges, ells ja fa estona que caminen decidits a assolir el seu repte aventurer.

La Vall d'Ordesa va quedant cada cop més avall

I abans de la gran escena final sempre hi ha uns moments de calma tensa, com un oasi enmig d'un desert...

El Lago Helado, ja als 3.000 metres, acull encalmat els excursionistes,
 abans de l'intens atac final cap al cim del Monte Perdido

La majestuositat, la temença i la mitificació són els ingredients de les escenes finals més tradicionals de les aventures de sempre.

La mítica i temuda Escupidera és la canal per on es fa l'atac final al cim,
malauradament famosa per ser el punt de tots els Pirineus que més vides s'ha endut

I és llavors quan els intrèpids aventurers treuen el millor de si, esbufegant, suant, patint i apretant les dents, lliuren un autèntic espectacle visual i físic contra tots els elements.

Una corrua d'excursionistes al bell mig de l'Escupidera,
vigilats pel cim del Monte Perdido, que és la mola rocosa de la dreta

Finalment, com en tota bona i clàssica pel·lícula d'aventures, i aquesta n'és una (suposo que no ho dubtaveu!), els valents protagonistes vencen totes les adversitats i aconsegueixen assolir aquell tresor que el mapa del principi els havia indicat.

I l'espectacle final és digne de ser oscaritzat en tots les categories possibles...

Cap al sud, l'enclotada Vall d'Ordesa, 
les moles calcàries més altes d'Europa i l'infinit en la mirada

Cap al nord, els occitans circs de Gavarnie i Estaubé, als nostres peus,
 engolits absolutament pels núvols i les boires, que nosaltres sobrevolem

És en aquests moments de glòria aventurera quan hi ha temps per a petites dosis de nostàlgia d'altres clàssiques aventures ja passades...

El retorçat Cilindro (3.325 mts), que apunta a una futura nova seqüela aventurera,
 no aconsegueix amagar el colossal Vinhamala (3.298 mts), un dels grans senyors dels Pirineus,
 i la seva glacera, escenari de passades aventures excursionistes extraordinàries

I entre somriures, bromes fàcils i clucades d'ull a l'espectador, els intrèpids herois sempre retornen allà on havien iniciat l'aventura, curulls d'orgull i satisfacció!

L'espectacular Vall d'Ordesa acull els darrers fotogrames d'aquesta aventura

I això és tot? No!

I és que una història d'aventures, no és història ni és aventura, si no hi ha un bon potxó romàntic al final d'aquesta, tal i com manen tots els cànons de les grans aventures d'ahir, d'avui i de sempre!

D'aquí

THE END