Des del dia de la Mercè i fins l'endemà vaig dur aquest parell de castanyes bordes a la butxaca tot el sant dia, tal i com tu em vas ensenyar.
Són les mateixes castanyes que fa uns anys em vas regalar, amorosament, per mirar de guarir aquells problemes de salut que em van assolar. A mig camí entre les bruixes i les trementinaires, entre l'esperança i la teva bondat infinita.
Així, si fa uns anys, remei popular o no, estic convençut que em van ajudar a superar les meves dolències, aquesta setmana, prement-les fort entre les meves mans, des de la butxaca estant, m'han acompanyat per assumir el dolor de la teva absència definitiva.
La meva àvia de bellíssim català ponentí. La meva iaia eternament bondadosa, agraïda i riallera.
La que sempre guardava uns dinerets, per pocs que fossin, pels seus néts. La il·lusió amb que ens donava aquell bitllet de pocs euros, multiplicava per infinit el seu valor.
La que sempre em tenia preparada una "xicolata" del Jolonch quan pujava al mas. Amb pa amb oli, amb una torrada a la llar de foc o bé queixalada a pèl, tal i com ella deia que era millor.
Descansa per fi, iaia, al costat del teu admiradíssim pare "al cel sigue". Nosaltres cuidarem, tan bonament com podrem, del padrí, inseparable i irreductible company del teu viatge, tot i que ja et ben asseguro que serà feina feixuga mirar d'omplir l'immens espai que tu abastaves.
No podré deixar d'estimar-te mai, iaia. Sempre viuràs en mi.
Vull seguir sent, tot el que em quedi de vida, com sempre em deies a mi i als altres néts, el teu "fillet".
Són les mateixes castanyes que fa uns anys em vas regalar, amorosament, per mirar de guarir aquells problemes de salut que em van assolar. A mig camí entre les bruixes i les trementinaires, entre l'esperança i la teva bondat infinita.
Així, si fa uns anys, remei popular o no, estic convençut que em van ajudar a superar les meves dolències, aquesta setmana, prement-les fort entre les meves mans, des de la butxaca estant, m'han acompanyat per assumir el dolor de la teva absència definitiva.
La meva àvia de bellíssim català ponentí. La meva iaia eternament bondadosa, agraïda i riallera.
La que sempre guardava uns dinerets, per pocs que fossin, pels seus néts. La il·lusió amb que ens donava aquell bitllet de pocs euros, multiplicava per infinit el seu valor.
La que sempre em tenia preparada una "xicolata" del Jolonch quan pujava al mas. Amb pa amb oli, amb una torrada a la llar de foc o bé queixalada a pèl, tal i com ella deia que era millor.
Descansa per fi, iaia, al costat del teu admiradíssim pare "al cel sigue". Nosaltres cuidarem, tan bonament com podrem, del padrí, inseparable i irreductible company del teu viatge, tot i que ja et ben asseguro que serà feina feixuga mirar d'omplir l'immens espai que tu abastaves.
No podré deixar d'estimar-te mai, iaia. Sempre viuràs en mi.
Vull seguir sent, tot el que em quedi de vida, com sempre em deies a mi i als altres néts, el teu "fillet".
"Les àvies, dels petits en diuen fillets, mai s'ha sentit una àvia que digui estigues quiet, netet, o neteta, i és que els estimen com fills, més aviat això, fillets."
Fragment del llibre "La inundació"
Olga Xirinacs
ostres porquet, que maco
ResponEliminadebia esser molt gran una persona que desperta aquestes paraules tan boniques i aquets sentiments tan nobles
feliç tu que has crescut amb persones aixis aprop teu
m'emociones.
una abraçada molt forta, forta...
Àngels
Quina gran iaia, i quines paraules més sinceres i tendres que li regales de comiat. La meva iaia era per a mi com una mare, bé de fet més mare que la meva mare, i sé el que se sent. Costa dir adéu, a mi em va costar uns anys. I tu li dius d'una manera molt bonica, les paraules també consolen. Una abraçada!
ResponEliminaUna forta abraçada.
ResponEliminaEs troben a faltar molt i per sempre més, però el goig d'haver-los tingut tant de temps te'ls fa recordar amb un somriure. Abraçades.
ResponEliminai quan no hi són ens n'acabem d'adonar del que ens omplien.
ResponEliminaÀnims i endavant
I tant que la tindràs amb tu! Cada dia! Les seves castanyes i les abraçades que t'enviem des d'aquí t'han d'ajudar a seguir endavant.
ResponEliminaEs difícil un comiat d'una persona tant volguda. A mi em consola pensa que sempre resten amb mi totes les vivències viscudes al seu costat, l'aroma de les seves abraçades, les mirades, els consells a cau d'orella, la paciència i bondat emmirallats en els seus ulls...
ResponEliminaDes del profund del cor encara et continuaràs comunicant amb ella.
Una abraçada.
Tens tots els seus records, les seves sàvies paraules, el seu somriure, l´immens amor dels seus petons, tants moments que sempre serà amb tu.
ResponEliminaUna aferrada.
Quines paraules de record a la teva iaia, més maques!!...
ResponEliminaT'envio una abraçada molt, molt forta i tot el meu respecte en aquests moments tan tristos.
Quin orgull perla teva iaia tenir un nét com tu. Una abraçada forta!
ResponEliminaEs pot estimar tant, una àvia.
ResponEliminaEl meu nebot també li diu padrí al seu avi, el meu pare.
I passaran els anys i continuaràs parlant amb ella i trobant-la a faltar, amb una certa tristesa. I tindràs fills i els parlaràs d'ella, d'ells, de tots els que et falten, i et sabrà greu que no s'hagin conegut i els transmetràs aquest sentiment, perquè ells també el tinguin quan els toqui ... T'acompanyo en el sentiment, una abraçada.
ResponEliminaPorquet, una abraçada be forta... jo que vaig conviure molt poc o ni tant sols vaig conèixer els meus avis i àvies, t'envejo.
ResponEliminaEl meu pare sempre deia fillet, a tos els néts. M'encanta sentir-t'ho a dir a tu i la citació de l'Olga.
Gràcies per compartir paraules i sentiments tan bells, porquet. I que el seu record i la seva bondat t'acompanyin sempre.
Porquet, una abraçada ben gran!
ResponEliminaGuarda-les sempre, les castanyes bordes, sempre et duran l'escalfor i amor de l'àvia.
Una abraçada molt forta per a tu, en aquests moments amargs. Aquest escrit li hauria d'arribar, allà on sigui. Però no em queda cap dubte que en vida li demostraves totes aquestes paraules amb fets, com ella t'havia donat tot el seu ésser, com solen fer les àvies.
ResponEliminaUna abraçada i un petó, porquet, m'ha agradat molt el que expliques de la xicolata, a mi les empanadilles em recorden a la iaia Mercè i de fet quan estava a l'hospital en vaig fer i li'n vaig portar.... Segur que has estat un fillet fantàstic i tu també ho seràs per als teus, ho veig a la bola de vidre que tinc aquí al davant....
ResponEliminaLes llàgrimes em baixen cara avall, no puc evitar deixar de portar una part dels teus sentiments... una abraçada gegant porquet. L'energia de la teva padrina o iaia perdurarà per sempre.... M'agradaria pensar que ells, tots aquells que ens deixen, ens continuen mirant des de ves a saber a on i somriuen quan nosaltres somriem i ens abraçen quan ho necessitem. Petonets dolços....
ResponEliminales iaies estimen molt als seus "fillets". T'ho diu una iaia.
ResponEliminaI aquest record que li dediques i comparteixes, m'ha emocionat.
Una abraçada, Porquet.
Una abraçada. Estem amb tu, i amb ella, i amb el català ponentí que tu sempre saps evocar.
ResponEliminaPremem-les fort les castanyes,
aquest gran talismà.
La pèrdua de la iaia, d'una iaia com la teva...semblant a la que jo vaig gaudir, és un cop molt fort, tot i sent llei de vida. L'amor que hem rebut de petits i de joves d'una persona tan propera, tan amorosa és fortíssim; tant que per anys que passin el seguiràs sentint quan pensis amb ella. Tu dic jo que amb 62 anys la recordo molt sovint...i em va deixar quan en tenia 19.
ResponEliminaEmocionants les teves paraules; molt emocionants!
T'acompanyo en els sentiments.
Ens acostumem que la iaia sempre és ahí, com una més... i quan se'n va l'absència és dolorosa, per això la recordem i continua vivint en nosaltres.
ResponEliminaL'escriptor Eduardo Galeano va escriure que l'oblit és l'única mort que mata de debò. Segur que no l'oblidaràs mai sempre viurà dins teu. Una abraçada.
ResponEliminales teves paraules són delicades com a pètals, tenen el gust de les coses de sempre , les que ens van ensenyar d'infants....la teva iaia des d'on sigui estarà orgullosa del seu fillet
ResponEliminapotxons i aferradetes!
Com sempre que veig el teu blog actualitzat, he esperat a tenir una estona tranquil·la per venir a llegir, pensant que hi hauria un munt de fotos que clicar i també molts enllaços per anar a mirar.. I em trobo amb un post de comiat i homenatge a la teva àvia, i recordo l'anècdota de la xocolata (xicolata) que és per menjar cuita i tu la menjaves sense coure abans d'haver llegit l'enllaç.
ResponEliminaT'acompanyo en el sentiment, xiquet, una gran abraçada!
Les iaies són un tresor que trobem en herència aquells que tenim sort, d'arribar en aquest i trobar-les; les iaies són com la nostra ànima que ens guareixen de dolències, i fan més lleuger qualsevol malestar: les iaies són un record que perdura, malgrat el temps que passi després de la seva partença; les iaies es desviuen pels néts, i pels seus fills; les iaies són un element únic; les iaies sempre romandran entre nosaltres tot i no ser-hi, perquè sempre hi són.
ResponEliminaJo fa temps que les vaig perdre, i el meu iaio, també li deia padrí.
La meva iaia va marxar sense fer fressa, i als tres mes el meu padrí la va voler acompanyar. Va ser molt dur, però 67 anys de casats, era molt temps per seguir sense ella.
Cuideu el padrí, li serà difícil!!!
Una abraçada porquet, i veuràs com aprendràs a sentir-la, i parlaràs d'ella, i somriuràs reordant-la, i enyorant-la!!!
La iaia, segur que et veu, i es complau d'aquest nét que parla d'ella i ens l'apropa!!!
Porquet... Una abraçada ben gran, sincera, sentida...
ResponEliminaGuarda'm un parell de castanyes, per a mi, si no et sap greu...
t'asseguro, porquet, que si un dia els meus néts em dediquessin unes paraules com les teves em sentiria a la glòria beneïda!
ResponEliminauna forta abraçada i cuida bé del padrí!!!
què bonci que ho has dit, quina sort poder tenir aquests bons records!
ResponEliminai potser a la iaia un dia algú li va regalar unes castanyes bordes com aquestes que et va regalar...i potser algun dia en regalaràs tu unes,i tot plegat és una manera més de fer els instants eterns..
ResponEliminaho sento porquet..
El meu condol, Porquet, fillet meu.
ResponEliminaVaig viure amb la iaia Lola des dels 11 anys, que va quedar vídua. Quina llibertat i quin caliu... Als avis els vaig dedicar "Interior amb difunts" (Premi Josep Pla.Destino), perquè no els hem conegut de joves i jo els volia recrear la seva joventut.
D'ella vaig aprendre la pregària que encara em dic cada nit, com a fet genètic i mantenidor de memòries que també voldria transmetre, més que no pas de creient. Ella em venia a esperar a col·legi i em comprava un dolç de crema...
Ens estimen tant... Agraeixen tant el record... Sí, en present.
Una abraçada, i moltíssimes gràcies per la teva citació.
La meva fa anys que se'n va anar i mai l'oblidaré.
ResponEliminaNano. Una abraçada molt forta de tot cor.
ResponEliminaT'acompanye en el sentiment, xic.
ResponEliminaTinc la meua àvia amb mi, però el meu iaio va morir fa molts anys després d'una llarga malaltia. No tinc res d'ell excepte una o dues fotografies. M'he preguntat com vam ser tan idiotes de no guardar més testimonis, si jo tinc milers de fotos des de la primera setmana de vida...
Però el porte al cap, en els meus records i en els seus valors. I en el fons, açò ho és tot.
Molts ànims i cuida't MOLT.
Ho sento molt. Li has fet un bonic homenatge. Les iaies són com unes segones mares. Imprescindibles.
ResponEliminaAllunyadot com estic de la catos, fins avui no arribo a aquest escrit teu tan sentit. Sentit és també el meu condol, Porquet, em sap molt de greu. Una abraçada i, permet-me que t'ho digui així, "que te quiten lo bailao": les vivències compartides, aquestes no us les treurà mai ningú.
ResponEliminaHas fet un post preciós. Les avies són el millor del món. Jo la vaig perdre fa molt temps i encara hi somio molts cops i sento els seus braços abraçant-me i dient-me, com dius tu: filleta meva.
ResponEliminaSi era tant o quasi tant gran com el teu padrí, has tingut molta sort de poder-ne gaudir tants anys.
Una abraçada molt forta.
Vaig anar llegint totes i cadascuna de les vostres respostes a aquest post de comiat de la meva estimadíssima iaia. No vaig poder respondre al moment i he hagut de deixar passar uns dies. Tot era molt recent i em vau fer caure moltes llàgrimes tot llegint les vostres increïbles i precioses paraules. Les he tornades a llegir totes abans de respondre. M'heu tornat a fer emocionar. Em quedo amb tots els comentaris, tots. M'heu fet arribar un escalf especial, ja sigui a base d'ànims, o amb les vostres històries particulars amb els vostres iaios, iaies, padrins i padrines. En aquest post, em guardo molt i molt endins totes les vostres paraules, són per emmarcar, de veritat.
ResponEliminaGràcies.
Un potxó per a tots i el més gros per a tu, iaia. T'enyoro.
Ho he tornat a llegir tot, de dalt a baix, amb comentaris inclosos i m'has fet rumiar si les àvies dara mateix, vom jo, sabrem estar a l'alçada daquestes àvies de les generacions anteriors.
ResponEliminaUna abraçada fillet!