dimarts, 28 de juny del 2011

Obrigado

Avui fa just un mes, en aquestes mateixes hores, el Barça guanyava la seva quarta Copa d'Europa. Avui encara tinc alienacions en l'espai-temps que, de tant en tant, m'abdueixen cap a les grades de Wembley cridant i saltant amb cada gol blaugrana...

Avui l'home que ens va donar la segona Copa d'Europa, l'any 2006 a París, ha anunciat que es retira del futbol. Avui m'han vingut al cap les abraçades, crits, salts, cadires al terra, pèrdua de la noció de la realitat, bogeria, trencadissa involuntària de gots i ampolles, ulls fora d'òrbita, histèria i ulleres volant que va ocasionar, en el bar en que estàvem, aquell gol de dubtosa definició estètica però de record inesborrable. Grandiós!

Obrigado Belletti!


Prefereixo celebrar i commemorar aquests bons records, crec, per intentar no pensar massa en altres commemoracions com la de que, precisament avui també fa un any, l'Estatut de Catalunya es va veure dolorosament castrat a les Espanyes (sanat en dirien alguns), sense anestèsia i amb una estrebada de fil de pescar. I seguim igual i qui dia passa any empeny.

Ara podria posar una foto meva, com la del Belletti, plorant, però no d'alegria com ell, que ho faria de ràbia continguda i tristesa resignada... això sí, enfundat amb la samarreta blaugrana...

Serà cert que el futbol és l'opi del poble.

diumenge, 26 de juny del 2011

Alta ruta del Capcir (jornada 2)

I després de la interrupció obligada pel post dedicat a la màgica Nit de Sant Joan, reprenem la nostra ruta pel Pirineu del Capcir, allà on l'havíem deixada!

15 quilòmetres
Gairebé 9 hores!!!
+ de 1.200 metres de desnivell pujant
1.400 metres de desnivell baixant

Estem parlant de l'autèntica etapa reina de la ruta, doncs cal superar fins a tres colls, els dos darrers, força llargs i durs... vam arribar realment trinxats!

Ara bé, els espais caminats varen ser d'una bellesa realment fantàstica, gens freqüentats alguns d'ells, amb desenes i desenes de preciosos estanys (no us penseu que és fàcil veure'n tants en una sola jornada) que fan que l'esforç pagui la pena... i molt!

Les primeres llums del dia il·luminen el Puig Pedrós,
perpetu sentinella del refugi de Besines, on hem fet nit, a més de 2.000 metres

I ben d'hora ja assolim la Portella de Besines,
el primer dels tres costeruts colls
que superarem en aquesta segona jornada

I passada la Portella iniciem un fort descens
tot albirant, però, davant nostre,
el segon coll que ens tocarà pujar de nou!

Així que ja tornem a enfilar amunt!
Si mirem enrere, però, divisarem tot el camí baixat,
amb l'esvelt pas que dibuixa, entre cims, la Portella de Besines

Ben decidits flanquegem el vessant llevantí del Pic de l'Home,
per un antic i preciós senderó que ens durà al segon coll de la jornada
(aquest sense nom reconegut)

A partir d'aquí entrem en una zona lacustre desconeguda (a la foto, l'Estany Deroun),
 solitària, gens trescada, però d'una bellesa, un silenci i unes imatges
 que em fan posar la pell de gallina... 

I al final del descens del segon coll de la jornada, força feixuc en el seu darrer tram,
 arribem a l'Estany Naguille, que encara que té més d'embassament que d'estany natural
no deixa de regalar-nos unes fantàstiques panoràmiques!

I ja hem de tornar a pujar amunt!
Després de bona estona mirant a terra, podem albirar ja l'Estany de Peirisses,
tot arribant al darrer coll de la jornada, la Collada d'en Beis, que se'ns fa duríssim i etern!

Davallant ja cap al refugi gaudim d'un bell passeig a la vora de les aigües encalmades de l'Estany d'en Beis amb el Puig de la Grava (2.671 mts) al fons

Fi de trajecte per avui!
Ha costat, hem suat, patit i fins hem deixat anar algun renec,
però hem gaudit d'una jornada d'alta muntanya espectacular.
 Al refugi d'en Beis podrem, per fi, descansar els nostres desmanegats ossets!

Continuarà...

dijous, 23 de juny del 2011

Fadrinets sortiu en dansa!

Dansaires a la Plaça d'Isil (Pallars Sobirà) la Nit de Sant Joan del 2003,
únic cop que he gaudit de la màgica Festa de les Falles d'Isil

"Fadrinets sortiu en dansa
los que sou de l'enredó
que les roses són florides
per la vostra esplendor"

Aquest és un fragment de la cançó que cantaven les fadrines d'Isil, la Nit de Sant Joan, als fallaires que havien baixat de la muntanya amb les falles enceses, un cop les havien deixat a la pira de la plaça.

S'hi pot llegir entre línies el significat ancestral d'aquesta festa pagana... 

Primigeni ritual en favor dels cicles vitals i vegetals. L'agricultura era la base de la supervivència de les societats agràries neolítiques, iniciadores d'aquests primers actes de religió còsmica ancestral. Conscients de la seva dependència del cicle vital dels conreus, del propi cicle vital humà, sol·licitaven fertilitat a les plantes i es lliuraven a la pròpia fertilitat en actes d'exaltació de la fecunditat i la sexualitat, lligats a la fecunditat de les llavors en aquells temps domesticades.

Aquests rituals, amb els pas dels anys, es van anar integrant o definint en les religions... encara que, malgrat la castedat imposada per aquestes, en quedaren romanents, ni que fos entre línies, en els costums, tradicions i cançons més populars dels racons més rurals del país.

Així que, ja ho sabeu fadrinets de l'enredó, si aquesta nit trobeu una fadrina que us convida a sortir en dansa... no passeu ànsia, no tingueu por, penseu que és una mil·lenària tradició!

Que ja ho diven los padrins d'Isil "val més matar un gavatx que deixar perdre un costum"! (són de la guerra per aquelles terres!)

A dansar fadrinets!


 Feliç i disbauxada Nit de Sant Joan!

dimarts, 21 de juny del 2011

Alta ruta del Capcir (jornada 1)

Us pensàveu que us en lliuraríeu? Doncs no! Aquí teniu el fotopost de la inoblidable ruta (que jo mateix he autobatejat com a Alta ruta del Capcir) de cinc dies per les màximes altures del Pirineu d'aquesta comarca nord-catalana.

Com que cinc dies han donat per molt i per a no atabalar-vos amb un post llarguíssim aniré desgranant aquesta ruta en les seves cinc jornades, de forma relaxada i tranquil·la, tal i com nosaltres les vam gaudir (i en alguns trams patir!).

75 quilòmetres aprox.
5.000 metres de desnivell acumulat aprox.
4 refugis (Besines, En Beis, Camporells, La Bollosa)
3 cims (Petit Peric-2.690 mts-, Puig Peric-2.810 mts-, i el senyor del Capcir, el Pic Carlit-2.921 mts-) i un munt de colls pujats i baixats!

Si ho desitgeu, per a ambientar-vos millor sempre us podeu anar posant, de tant en tant, el so dels xiscles de les marmotes, banda sonora de bona part de la ruta!

JORNADA 1 (Porté-Pimorent - Refugi de Besines)
18 quilòmetres
7:20 minuts (migdiada inclosa)
1.050 metres de desnivell pujant
620 metres de desnivell baixant

Sortim del poblet de Porté-Pimorent tot prenent les primeres rampes

Ja s'albiren les primeres grans alçades de noms evocadors
com el Puig Castell Isard (2.633 mts)

L'Estany de Lanós ens bressola en una fantàstica migdiada
amb l'única remor del so dels xiscles de les marmotes
(cliqueu l'enllaç "marmotil" d'abans!)

Ens dirigim cap al primer coll de la ruta, el Coll de la Coma d'Anyell,
mentre el temps es comença a ennuvolar i emboirar

I ja al coll la boira ens atrapa i ens sorprenen unes congestes de neu residuals
que ens fan avançar penosament en aquest darrer tram
de la jornada fins al refugi de Besines

Continuarà...

divendres, 10 de juny del 2011

Què farem, què direm!

Segons conta la llegenda
allà dalt dels Pirineus
hi viuen uns personatges
més petits que els dits dels peus.

Viuen dins un canutet
compte que si no el tanqueu
sortiran esperitats
caldrà que feina els doneu!

Què farem, què direm!
Què farem, què direm!
Dóna'ns feina, dóna'ns feina
que si no t'escanyarem!

Fragment de la Cançó dels Minairons

Minairons, menairons o manairons al Pallars, Andorra i l'Alt Urgell, diablorins a l'Alta Ribagorça... arreu de les terres pirinenques se n'ha parlat i molt d'aquests éssers mitològics.

Deien que vivien en un canut d'agulles i que si mai l'obries aquests sortien esperitats tot cridant "Què farem! Què direm! Què farem! Què direm!" i, immediatament se'ls havia de donar feina per a fer perquè si no aquests t'escanyaven en un tres i no res!

També hi ha històries que conten que moltes de les antigues cases fortes del Pirineu tenien aquest canut de minairons, i aquest era el secret de la seva riquesa, doncs era la seva principal mà d'obra, com a Tor d'Alós, Llibrada de Benasc, Xollat de Perves, Jaume de la Torre de Cabdella, el Feu de la Guàrdia d'Ares, etc.

En aquest darrer indret fins i tot, diu la llegenda, que els minairons del canut de Cal Feu, en ésser alliberats pel mosso de la casa varen acumular pedres i rocs, a les ordres atabalades del mosso, atemorit de ser escanyat, fins a crear el conegut Tarter dels Minairons.

Lo Tarter dels Minairons, a la Guàrdia d'Ares (Valls d'Aguilar), a l'Alt Urgell

Així que, demà ben d'hora, com cada any, amb alguns bons amics, complirem el nostre ritual anual de perdre'ns cinc o sis dies per l'alta muntanya.

Què farem? Doncs una fantàstica ruta circular per la zona del Capcir (Catalunya Nord), pujarem colls i cims (el Puig Peric, el Petit Peric i el Carlit), baixarem a les valls, ens refrescarem als estanys i dormirem en refugis ben amunt, ben amunt!.

Què direm? Doncs teixirem converses, xerrarem, riurem i cercarem la màgia i la il·lusió de compartir aquests dies plegats i potser, algun dia, aquesta màgia farà que ens trobem aquests llegendaris minairons pirinencs (ben amatents, però, de donar-los feina ben aviat que si no ens farien pell!).

El Puig Peric (2.810 mts), a la dreta, i el Petit Peric (2.690 mts) a l'esquerra
formen una colossal i esvelta carena des de l'Estany de Camporells
al Capcir (Catalunya Nord), en una foto feta ara fa 10 anys, en la meva
primera incursió a les muntanyes d'aquesta comarca nord-catalana.

I a la meva tornada, soferts blogaires, no us salvareu pas d'un post d'aquests tan i tan muntanyencs!

Fins ben aviat! Cuideu-vos!

dilluns, 6 de juny del 2011

Cherokee

Cherokee és una de les grans cançons incloses en l'irrepetible disc (i expresso opinions molt personals) "The final countdown" dels Europe, aparegut a mitjans del llunyà 1.986 (ja fa 25 anys... m'agafa vertigen i tot).

Melenes crepades i solos de guitarra a tort i a dret

Molts els recordareu pel clàssic tema que donava nom al disc amb el qual van fer volar pels aires totes les llistes d'èxits mundials. La resta del disc però, també manté un nivell prodigiós (Carrie, Rock the night, Ninja, Time has come... i així fins a deu grans hits, entre els quals s'inclou el mencionat Cherokee).

Doncs bé, per aquells anys, el meu germà i jo, marrecs com érem que rondàvem la primera dècada d'edat ens començàvem a endinsar dins el món de la discografia musical i, evidentment, ens vam veure contagiats de la febre Europe que assolava el planeta. Així que, en arribar les festes nadalenques vam fer l'extensíssima carta de regals que s'havien de repartir entre el Tió i els Reis Mags d'Orient. En aquella carta no podia mancar, doncs, el nostre primer casset musical (repeteixo... casset).

Doncs bé, jo que perdia (i perdo) el nord amb això dels regals ja havia enllestit la meva carta ben aviat i d'entre la multitud de regals que demanava en destacaven dos. El meu primer walkman Aiwa (repeteixo... walkman.... i Aiwa) i, per sobre de tots, el meu primer casset.... "The final countdown" d'Europe!. Em delia per tenir-lo i poder escoltar, per fi, les cançons The final countdown o Cherokee.

Així que, en aquests dies previs a la Nit de Nadal, a la gran cagada del Tió, el meu germà i jo contrastàvem els regals que havíem sol·licitat a les nostres cartes. Els elogiàvem o els criticàvem, segons gustos.

La meva sorpresa però fou quan el meu germanet gran, en veure que jo havia demanat el "The final countdown" va començar a cardar-se'n de mi tots i cada un dels dies. Que si aquells grenyuts, amb aquelles melenes i aquells vestidets arrapats, eren uns "nenes" i uns "mariquites", i que si jo demanava aquell disc volia dir que era com ells, és a dir, un "nena" i un "mariquita" (espero que ningú se senti ofès pel vocabulari, doncs érem uns marrecs i eren altres temps).

Tal fou la persistència del meu estimat germà en repetir-me i reiterar-me això durant diversos dies que, al final, la meva resistència de nen es va debilitar i les meves defenses infantils es van doblegar. Així, a pocs dies per la Nit de Nadal vaig fer un canvi en la carta de regals... substituïa el memorable "The final countdown" d'Europe pel llastimós disc "Samantha Fox" de la Samantha Fox!!!

En aquell moment tampoc em va semblar tan mal canvi... el que fos per lliurar-se de la creu de ser un "nena" i un "mariquita" escoltant els Europe!

Així que arriba, per fi, la Nit de Nadal i caguem el tió en família. I surten els walkman (repeteixo... walkman) i surten per fi els anhelats cassets. El meu! La Samantha Fox! Genial! Sort del meu germà gran! Gràcies a ell mai ningú em podrà dir que he estat un "nena" i un "mariquita".

I ara surt el disc del meu estimat germà, el salvador de la meva ànima!... Òstia! Se'm posen uns ulls com unes taronges i em quedo blanc com la llet!. Li ha cagat el "The final countdown"!!!! Li ha cagat el disc que volia jo en un inici!!! El molt cabrit ha demanat el memorable disc dels Europe!!! Serà ell el posseïdor dels grans hits The final countdown i Cherokee!!!!!

Ell, el meu germà gran, el "gran cherokee" de la família, sempre disposat a desenterrar la destral de la guerra per a emprenyar el seu germanet menut (és a dir, jo) també estava obsessionat en aquell brutal disc d'Europe, però havia fet tard a l'hora de fer la carta...  i és llavors quan va engegar una autèntica tàctica de setge i enderroc durant els dies previs de Nadal per tal d'aconseguir tenir ell aquest disc com a regal del Tió. El seu objectiu ocult era debilitar-me mentalment (acusant-me de "nena" i "mariquita" si demanava aquell disc) per tal de que jo acabés canviant la carta de regals i enlloc de demanar el "The final countdown" demanés qualsevol altre casset musical.

No s'havia de notar l'esforç, ni molt menys descobrir la meta... i a fe de déu que ho va aconseguir!

Així doncs, aquella Nit de Nadal (que per a més inri és la nit del meu aniversari) vaig aprendre una de les primeres grans lliçons de la meva vida... mai s'ha de menystenir l'esperit de lluita d'un autèntic cherokee!

Sobretot quan aquest es presenta en forma de germà gran!
El seu somriure malèvol el delata...

PD: Aquest cap de setmana el meu "gran cherokee", el meu germà gran de l'ànima s'ha casat amb la xicota, es pot dir, de tota la vida, de sempre. Et desitjo (us desitjo) molta, molta felicitat, sort i un llarg camí ple d'aventures i ple de coneixences. 

Tu has estat un dels meus primers mestres en aquesta vida, la persona de la qual vaig aprendre les meves primeres lliçons de vida (com aquella Nit de Nadal!). Hem compartit un munt de coses plegats i espero poder seguir compartint-les.

T'estimo.

El teu germà petit.

I com a darrer regal de boda et deixo una bona dosi de melenes crepades, pantalons arrapats i uns elèctrics solos de guitarra de "heavy pastel" (com sempre l'hem anomenat), a ritme de Cherokee, d'aquell antològic disc... que mai oblidaré!