dilluns, 6 de juny de 2011

Cherokee

Cherokee és una de les grans cançons incloses en l'irrepetible disc (i expresso opinions molt personals) "The final countdown" dels Europe, aparegut a mitjans del llunyà 1.986 (ja fa 25 anys... m'agafa vertigen i tot).

Melenes crepades i solos de guitarra a tort i a dret

Molts els recordareu pel clàssic tema que donava nom al disc amb el qual van fer volar pels aires totes les llistes d'èxits mundials. La resta del disc però, també manté un nivell prodigiós (Carrie, Rock the night, Ninja, Time has come... i així fins a deu grans hits, entre els quals s'inclou el mencionat Cherokee).

Doncs bé, per aquells anys, el meu germà i jo, marrecs com érem que rondàvem la primera dècada d'edat ens començàvem a endinsar dins el món de la discografia musical i, evidentment, ens vam veure contagiats de la febre Europe que assolava el planeta. Així que, en arribar les festes nadalenques vam fer l'extensíssima carta de regals que s'havien de repartir entre el Tió i els Reis Mags d'Orient. En aquella carta no podia mancar, doncs, el nostre primer casset musical (repeteixo... casset).

Doncs bé, jo que perdia (i perdo) el nord amb això dels regals ja havia enllestit la meva carta ben aviat i d'entre la multitud de regals que demanava en destacaven dos. El meu primer walkman Aiwa (repeteixo... walkman.... i Aiwa) i, per sobre de tots, el meu primer casset.... "The final countdown" d'Europe!. Em delia per tenir-lo i poder escoltar, per fi, les cançons The final countdown o Cherokee.

Així que, en aquests dies previs a la Nit de Nadal, a la gran cagada del Tió, el meu germà i jo contrastàvem els regals que havíem sol·licitat a les nostres cartes. Els elogiàvem o els criticàvem, segons gustos.

La meva sorpresa però fou quan el meu germanet gran, en veure que jo havia demanat el "The final countdown" va començar a cardar-se'n de mi tots i cada un dels dies. Que si aquells grenyuts, amb aquelles melenes i aquells vestidets arrapats, eren uns "nenes" i uns "mariquites", i que si jo demanava aquell disc volia dir que era com ells, és a dir, un "nena" i un "mariquita" (espero que ningú se senti ofès pel vocabulari, doncs érem uns marrecs i eren altres temps).

Tal fou la persistència del meu estimat germà en repetir-me i reiterar-me això durant diversos dies que, al final, la meva resistència de nen es va debilitar i les meves defenses infantils es van doblegar. Així, a pocs dies per la Nit de Nadal vaig fer un canvi en la carta de regals... substituïa el memorable "The final countdown" d'Europe pel llastimós disc "Samantha Fox" de la Samantha Fox!!!

En aquell moment tampoc em va semblar tan mal canvi... el que fos per lliurar-se de la creu de ser un "nena" i un "mariquita" escoltant els Europe!

Així que arriba, per fi, la Nit de Nadal i caguem el tió en família. I surten els walkman (repeteixo... walkman) i surten per fi els anhelats cassets. El meu! La Samantha Fox! Genial! Sort del meu germà gran! Gràcies a ell mai ningú em podrà dir que he estat un "nena" i un "mariquita".

I ara surt el disc del meu estimat germà, el salvador de la meva ànima!... Òstia! Se'm posen uns ulls com unes taronges i em quedo blanc com la llet!. Li ha cagat el "The final countdown"!!!! Li ha cagat el disc que volia jo en un inici!!! El molt cabrit ha demanat el memorable disc dels Europe!!! Serà ell el posseïdor dels grans hits The final countdown i Cherokee!!!!!

Ell, el meu germà gran, el "gran cherokee" de la família, sempre disposat a desenterrar la destral de la guerra per a emprenyar el seu germanet menut (és a dir, jo) també estava obsessionat en aquell brutal disc d'Europe, però havia fet tard a l'hora de fer la carta...  i és llavors quan va engegar una autèntica tàctica de setge i enderroc durant els dies previs de Nadal per tal d'aconseguir tenir ell aquest disc com a regal del Tió. El seu objectiu ocult era debilitar-me mentalment (acusant-me de "nena" i "mariquita" si demanava aquell disc) per tal de que jo acabés canviant la carta de regals i enlloc de demanar el "The final countdown" demanés qualsevol altre casset musical.

No s'havia de notar l'esforç, ni molt menys descobrir la meta... i a fe de déu que ho va aconseguir!

Així doncs, aquella Nit de Nadal (que per a més inri és la nit del meu aniversari) vaig aprendre una de les primeres grans lliçons de la meva vida... mai s'ha de menystenir l'esperit de lluita d'un autèntic cherokee!

Sobretot quan aquest es presenta en forma de germà gran!
El seu somriure malèvol el delata...

PD: Aquest cap de setmana el meu "gran cherokee", el meu germà gran de l'ànima s'ha casat amb la xicota, es pot dir, de tota la vida, de sempre. Et desitjo (us desitjo) molta, molta felicitat, sort i un llarg camí ple d'aventures i ple de coneixences. 

Tu has estat un dels meus primers mestres en aquesta vida, la persona de la qual vaig aprendre les meves primeres lliçons de vida (com aquella Nit de Nadal!). Hem compartit un munt de coses plegats i espero poder seguir compartint-les.

T'estimo.

El teu germà petit.

I com a darrer regal de boda et deixo una bona dosi de melenes crepades, pantalons arrapats i uns elèctrics solos de guitarra de "heavy pastel" (com sempre l'hem anomenat), a ritme de Cherokee, d'aquell antològic disc... que mai oblidaré!

41 comentaris:

  1. je, je, je, quines històries, porquet, els germans grans tenen un morro que se'l trepitgen!

    M'ha agradat aquest petit homenatge al teu germà.

    Jo també els desitjo molta felicitat!

    ResponElimina
  2. Desitjar-li molta felicitat al teu germà gran i dir-te que de la Samantha Fox l'únic que vaig tenir fou un poster que la meua dona —aleshores núvia— me'l va fer llevar.

    ResponElimina
  3. un apunt així es quasi com una segona nit de noces.......;)
    Mare meva...no havia jo brincat per les discoteques amb aquesta música

    ResponElimina
  4. Doncs enhorabona al teu germà gran i a tu pel passat cherouki i les odissees musicals!

    ResponElimina
  5. El primer casset... era de la Década Prodigiosa i me'l vaig demanar jo mateixa :(

    Moltes felicitats als recent casats i enhorabona per la part que et toca.

    ResponElimina
  6. Ostres, quin post més maco! M'agrada! ;-)

    Definitivament, ets un bon porquet, PORQUET, perquè perdonar-li això al germà és ser de molt bona fe hehehe

    A més, que m'has portat uns records tan macos!! Els walkman, els cassetes... allò sí que estava bé i no aquests aparells d'avui en dia amb centenars de cançons que mai s'escolten... i és que tenim massa de tot. Massa coses...

    El meu primer Walkman me'l vaig comprar jo (i és que una ja té la seva edat hehe) era un Toshiba i es sentia tan bé!! Aquell so m'enamorava :-) Jo tindria uns vint-i-cinc anys o vint-i-sis anys i me'l vaig comprar amb el meu sou, a un basar que hi havia molt a prop d'on jo treballava, donant classes.

    I m'has fet pensar en el meus primers cassetes, aquests sí que moooolt més antics i que mai recordo si va ser un de la ELO (Livin' Thing) o de Chicago (Chicago X) però un d'aquests dos segur... i jo tindria uns quinze anys i un cassete més o menys així :-))

    El teu germà estarà content llegint aquests records tan entranyables!! :-) Molta felicitat per a ell i la seva dona... per sempre!! :-))

    ResponElimina
  7. Oi oi oi... que bonic porquet! Mira, mira on tinc la llagrimeta!
    M'ha agradat molt! A més, jo vaig patir la febre dels Europe i recordo anar a la ràdio (no trucar, no! Anar-hi!) i demanar cançons d'ells. I això ho fèiem cada tarda! I també tenia un walkman Aiwa de color vermell! I ara que hi penso, tenia un àlbum de cromos i tot! Marededéusenyor! No dic res més que al final quedaré retratada! ;)

    El que volia dir és que és un post molt bonic, dels que et fan somriure amb el cor...
    Que siguin feliços! I tu també!
    Bona nit, porquet!

    ResponElimina
  8. no et refiïs mai de les dobles intencions d'un germà gran (una germana gran :P)

    felicitats! :)

    ResponElimina
  9. Ai, aquests germans grans! Jo que també som la petita, ja sé què és patir-los :)
    L'estètica d'aquell temps era brutal! El meu primer cassette va ser...mmmm...la Madonna i el seu "Like a Virgin", no, aquest va ser L.P. El primer cassette va ser de les "Bangles", i walk like a egypcien...turururu :)
    Felicitats als enamorats!

    ResponElimina
  10. Felicitats als nou casats!, Un calbot per a tu ( je,je jo sóc germà gran) i jo sí sé que és un casset, un walkman i el meu primer casset ja no el recordo. Dubto entre Scorpions , Transvision Vamp i Sincroncity de The Police :P

    ResponElimina
  11. Ostres, quins temps. Aquell casset va ser el primer també per mi (em sembla que som d'una lleva propera), i de la Samantha Fox en tenia un poster lleugereta de roba per escàndol familiar. Mai em van titllar de nena o marieta, bàsicament, perquè sóc el gran
    Però he de reconèixer que la imatge que aleshores era heavy ara sembla un tant dubtosa, si més no.

    ResponElimina
  12. Ohhh... és bonic llegir aquestes històries

    ResponElimina
  13. Molt bona aquesta història! jo també tinc un germà i ens feiem jugadetes d'aquestes...
    per cert, la xicota amb la que es casa...(es broma)

    ResponElimina
  14. Hola, maco!!
    Jo tinc un aiwa regal del meu germà petit, el meu primer cassette va ser el dels Alan Parsons Project i no he sentit gaires cançons dels Europe.
    Ah! I vam sabotejar l'únic cassette del Julio I. a casa, que era de la meva mare.
    Felicitats al tato petit, té un germà petit molt "gran"!!
    Una abraçada,
    Montse

    ResponElimina
  15. Després diuen que la canalla són molt macos, que no menteixen, ni traeixen ni res. Converses d'aquestes n'he tingut aquest cap de setmana, però més aviat per nens més petits. A les edats que tu descrius, tot s'hi val, ho vas aprendre a la perfecció. Al final, són coses com aquestes les que es recorden, però no amb mala llet ni res, sinó amb nostàlgia. Perquè avui aquells temps ja han passat, i les relacions han evolucionat tant, que no tenen res a veure. De totes maneres, hi ha coses que no canvien, així que amb compte si mira de convèncer-te de no comprar alguna cosa que a tu t'agrada...

    ResponElimina
  16. Molt bona la història!

    Quina gràcia això del walkman i dels Aiwa! Uns clàssics!

    ResponElimina
  17. Com a germà gran que sóc, entenc perfectament el que va fer el teu, hem de reivindicar la nostra posició davant els petits que sou els mimats de la família. Per sort, a casa meva els gustos musicals dels germans eren totalment oposats i no teníem aquests problemes.

    ResponElimina
  18. una història molt tendra i un regal de noces inmillorable...:)

    ResponElimina
  19. Hahaha, Bru-tal!!!! M'ha encantat!!! Jo també sóc la petita i d'èpiques com aquestes no en recordo, però sí que m'han pres el pèl multitud de vegades (si hi afegim que a sobre sóc molt innocent la cosa se surt de mides!)

    Moltes felicitats per a ells dos i molta sort!

    I el meu walkman també va ser un Aiwa! Encara el conservo! (tot i que no funciona!)

    ResponElimina
  20. ual-laaaaaaaaa! tu, del temps dels cassetss? tan vell, ets? ;)

    Jo crec que el teu germà gran es va passar set pobles! mira que fer-te canviar els Europe per la Fox (ecsss) i després, ell, deixa'l córrer!

    Un post molt divertit, porquet. Desitja-li tota la felicitat del món al teu germà de part d'una filla única (i mare i àvia, hehehe)

    Una abraçada des de torredembarra

    ResponElimina
  21. ah, i jo encara tinc (no faig servir, però tinc) una ràdio diminuta (tamany emepequatre) Aiwa, que em vaig comprar a Andorra l'any... flipa: 1987!!!! (ep! i funciona!)

    ResponElimina
  22. Com quedeu retratats els de la generació dels porcs... amb perdó dels porquets.
    ¿Així heu pujat, tan guapos?
    Grunyiu, grunyiu, que no retrobareu el temps passat.

    ResponElimina
  23. El meu gruny és un gruny nou, i innocent, crec. Però emès per fer constar que els grunys de l'autor del blog (lleponeries a banda) estan molt ben escrits i són realment esgrunyidors.

    ResponElimina
  24. Ostres, una història entranyable!! M'ha encantat que comparteixis aquests records familiars amb nosaltres..!
    I enhorabona als recent casats!

    ResponElimina
  25. Oh!! quin post tan xulo!!! la història, ben divertida, i la post data... buf, genial!
    moltes felicitats per al teu germà!!!

    per cert, et puc dir que aquell Nadal era el Nadal de l'any que féiem 5è d'EGB (bé, si cap dels dos va repetir curs, i jo no ho havia fet), me'n recordo com si fos ahir! just jo començava a descobrir què era la Super Pop (si, ho dic aquí, xò només aquí) de la mà d'Europe. Brutal!!! quins records que m'has portat!!!

    ResponElimina
  26. M'ha agradat compartir amb tu aquest homenatge tan maco que li has fet al teu germà gran!!... Segur que haurà estat molt content per aquest record que li has dedicat!!
    Moltes felicitats pels nuvis!!
    I per a tu una abraçada.

    ResponElimina
  27. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris! M'ha encantat que us agradés llegir aquesta petita anècdota familiar que, no sé perquè, em va quedar gravada i la duré sempre amb mi. I gràcies pels bons desitjos que també heu dedicat al nou matrimoni! M'heu deixat unes paraules i uns comentaris tan bonics en aquest post que m'han fet emocionar, somriure i recordar. Moltíssimes gràcies, de tot cor!

    CARME: Moltes gràcies Carme. La veritat és que a vegades els germans grans es valen d'aquest dret adquirit que els permet cardar-se'n un xic dels petits... però els petits també tenim les nostres armes!

    JPMERCH: Hehe... jo també en tenia un de la Samantha, gairebé a tamany natural! Però com que jo era un marrec (que ja em fixava amb certes coses) no tenia pas xicota, així que es va passar uns quants anys allà penjat, fins que un dia va ser substituït per en Michael Jordan... crec.

    GARBI: Gràcies Garbi. Espero, però, que la nit de noces fos més.... tòrrida, diguem-ne!

    Així que saltaves com un foll per les discoteques amb Europe? Gran, gran Garbi!

    ELFREELANG: Moltes gràcies, de veritat! És que quan vaig veure mon germà tan ben vestit el dia de la boda vaig pensar... qui ho havia de dir que aquell marrec que es disfressava de cherokee i sempre buscava la punyeta ara ja seria un home taaaaan respectable!... bé, tampoc tant, eh?

    TU, JO I L'OTIS: Déu n'hi do amb la Década Prodigosa eh? No ens quedem enrere! T'haig de dir que només l'home ensopega dos cops amb la mateixa pedra... temps després, vaig demanar el següent disc de la Samantha Fox! I aquest sí que ja no el té ningú!

    ASSUMPTA: Moltes, moltes i moltes gràcies Assumpta! El teu primer trastet per escoltar música... bufff, déu n'hi do! No et pensis que jo encara n'havia vist, però jo ja vaig entrar de ple en la generació walkman i radiocasset amb doble platina i autorreverse i totes aquestes bestieses que els posaven!

    M'ha encantat aquest petit recordatori en el temps que has fet. És bo veure com han canviat les coses, d'on venim i cap on anem (bé, això si ho sabem).

    Ara, els teus primers discos ja denotaven cert bon gust musical eh? No pots comparar Chicago amb Samantha Fox! ... És que jo sóc molt eclèctic (com s'autoanomenen ara els modernets).

    Gràcies Assumpta!

    GUSPIRA: Moltíssimes gràcies Guspira per les teves mil-i-una floretes i pels bons desitjos! Ara, sempre que passes per aquí acabes deixant anar alguna llagrimeta, eh? ;P

    Ehem... déu n'hi do això d'anar a la ràdio cada tarda a demanar cançons d'Europe! Per favor, això és fanatisme! Eres una "grouppie" total! Pitjor que les seguidores del Justin aquest! ;p

    Crec que els de la nostra generació, tots, tots i tots vam tenir walkmans Aiwa... era el "no va más"!

    Gràcies de nou! De veritat.

    CLIDICE: Gràcies! Així que tu ets del clan dels germans grans que emprenyen els petits eh? Ara, jo he de reconèixer que, per exemple, a l'hora de les batalles pels horaris de tornar a casa a les nits mon germà va obrir camí i es va endur totes les bronques... hehe, jo ja vaig venir després amb tot el camí ben obert i els pares acostumats a que el nen arribés tard! Algun avantatge hem de tenir els petits!

    ResponElimina
  28. VIDA: Gràcies Vida! I tant que els hem hagut de patir! Però ells també a nosaltres que per això ens fèiem els mimosos davant els pares... hehe.

    Oh! Veig que ja apuntaves maneres amb la música, força més qualitat que els meus primers cassets de Samantha Fox o Bananarama... per favor, quina vergonya!

    ALYEBARD: Moltes gràcies Aly! Aaaah! Ràbia contra els germans grans!!! ;P Coi, un altre amb gustos musicals força sensats... hauré de revisar seriosament la meva infantesa... ara, després de la Samantha Fox, també hi va haver un pòster de la mítica rosseta Wendy James...

    JOAN: Sens dubte, compartim generació... pòsters de la Samantha, discos d'Europe... L'estètica d'aquells temps és brutal, tot i que els Europe, pels més puristes, mai van ser catalogats com a heavies, i de fet, com he dit al post, mon germà i jo sempre els hem catalogat dins del "heavy pastel"! És a dir, un pèl ensucradet amb edulcorant!

    JOMATEIXA: Moltes gràcies! Un plaer saber que t'ha agradat!

    ARIS: Si és que una de les salses de la infantesa és poder-la compartir amb algun germà i barallar-te, riure, jugar, plorar i viure mil històries plegats. Amb els anys te n'adones que això no té preu i és un tresor d'infantesa.

    CANTIRETA: Moltes gràcies! Però encara existeix la marca Aiwa?? De veritat?

    Coi, una altra amb gustos musicals refinats... sóc l'únic que vaig gosar comprar-me un disc dels Inhumanos i de la Trinca a la vegada? Glups... això no ho havia d'haver dit...

    Per cert, ma mare també va patir una alienació temporal pel Julio Iglesias... ehem ... n'hi ha per llogar-hi cadires!

    XEXU: No et preocupis, des d'aquell dia que el tinc ben controlat no fos cas que me la tornés a jugar... hehe. La veritat, és que com tu dius, aquests records, malgrat aquell dia, per exemple, agafés una enrabiada de campionat, es veuen amb nostàlgia, i a mi no em queda més que un sentiment de tendresa de la típica malifeta entre una nanos que compartíem de tot.

    Ara bé, com ja he dit en el post, aquesta va ser una bona lliçó de vida per al futur, no per a mon germà, però sí per a intentar preveure altres jugades de personatges no tan bons com mon germà... perquè és un tros de pa, eh?

    TIRANT LO BLOC: Moltes gràcies. Hehe, veig que tu també vas passar pels clàssics aparells indispensables per a escoltar música en aquells temps. I mira que eren grossos comparats amb els mp3 i ipods d'ara!

    RICARD D'AIS: Aaaah! Molt bé un del clan dels germans grans que pensen que els petits som els mimats... bé, una mica sí! Per això potser ens fèieu aquestes jugades!

    Jo, sincerament, sempre vaig anar a remolc de mon germà a l'inici del món de la música. Després ens hem anat distanciant... en música, que en la resta no!

    ResponElimina
  29. LOLITA: Moltes gràcies! Ha estat el meu darrer regal de boda (que ja en va tenir alguns més)!

    LAIA: Ooooh que bo, ja et veig llepant com jo amb totes les males passades dels germans grans. Jo, com tu, me les trago totes, i si això li sumes que mon germà sempre ha tingut l'habilitat per a tocar-me "la pera" amb facilitat, doncs ja et pots imaginar les enrabiades que agafava... però bé, eren temps passats i la veritat és que ho recordo amb alegria i nostàlgia (com tu).

    Encara conserves el walkman Aiwa??? Porta'l a un museu que jo crec que ja comença a ser una peça exposable!

    MONTSE: Eeeeeeei, ei eiiii, que no sóc taaaaan gran. Vaig agafar l'època dels cassets, però una mica en la seva part final. Al cap de poc ja entrava de ple en el món dels CD's, que ha estat el meu veritable hàbitat musical fins a l'arribada dels mp3.

    Sincerament, el dia que me la va jugar (que era el meu aniversari!) vaig agafar una enrabiada que vaig fer baixar tots els sants (marrec com era!). Recordo emprenyar-me molt... però és clar, passa el temps, vius mil coses amb ton germà i al final tot queda en una anècdota genial d'infantesa que ens fa riure i de la que, fins i tot, se'n pot fer un post!

    Per cert la ràdio Aiwa d'Andorra... no me'estranya que funcioni. Abans aquests trastos eren a prova de bombes! Quin clàssic anar a comprar electrònica a Andorra i mig amagar-la al passar la frontera, per si de cas...

    Moltes gràcies pels teus bons desitjos, de veritat!

    OLGA: Així hem pujat Olga, així hem pujat! Entre esbatussades, males passades, riures, plors i molta juguera, moltíssima!

    Ai sí... mai més tornarà... però almenys sempre en podrem parlar (escriure) i fer-nos un bon fart de riure!

    JORDI DORCA: Doncs benvingut al blog! Gruny, gruny! Desitjo seguir-te retrobant per aquí i pel teu blog també. Moltes gràcies Jordi!

    YÁIZA: Moltes gràcies a tu per passar per aquí i voler deixar el teu granet de sorra en forma de comentari en aquest post tan familiar. Gràcies, de veritat!

    RITS: Moltíssimes, moltíssimes gràcies per aquestes floretes que m'has dedicat! Em feu agafar tantes ganes de seguir escrivint (osti, això pot sonar a amenaça i tot)

    No, jo no vaig repetir (era molt bon estudiant!)... i clar, fèiem cinquè... què fort! M'has fet recordar, fins i tot, la classe a on anava!

    Ui uiii la Super Pop... brutal, Jason Donovan, Madonna, Bon Jovi... quantes fotos retallades! Per cert, crec que fa no gaire (cosa d'un mes) ha deixat de sortir definitivament (vaig flipar, em pensava que feia anys que ja no existia).

    MONTSE: Moltes, moltíssimes gràcies, amb sinceritat. M'heu deixat unes paraules tan boniques en aquest post que m'heu emocionat i tot. Una abraçada, un petó i un bon somriure per a tu!

    SR.TINC: Venint de qui ve, aquestes paraules em sonen a manà caigut del cel! Gràcies Sr.Tinc!

    ResponElimina
  30. jejeje!!! m'has fet riure! Si, vaig sentir lo de la Super Pop!! ais.... i les carpetes que forravem, què, eh!?!

    jo tb recordo aquell any,... un molt bon any!!!

    escriu, escriu i no et cansis, que això no és el twitter!

    ResponElimina
  31. RITS: Ui si n'havia folrat de carpetes! Hehe.

    I tranquil·la que, de moment, malgrat haver de treure el temps de sota les pedres tinc ganes de seguir escrivint.

    Gràcies Rits!

    ResponElimina
  32. Ui, ui, la Súper Pop la comprava també la meva germana! però ella és bastant més gran que vosaltres, (tot i que més jove que jo)... quina gràcia que m'ha fet!! ;-))

    ResponElimina
  33. Ja veus, sóc una mica bleda... i abans frickie, però ara ja no, eh? que quedi clar! :D

    ResponElimina
  34. Alguna coseta et deu quedar GUSPIRA... ;p

    ResponElimina
  35. Naaaaaaaa, no queda res de res!!! I que quedi clar, també, que si mai vaig ser frickie, ho vaig ser amb estil!!! (no diguis a ningú que m'agrada la sèrie Big Bang, saps quina és?)
    ;p

    ResponElimina
  36. CARME: Això és gravíssim! És motiu de "cesse"! ;p

    ResponElimina
  37. No havia llegit aquesta entrada tan maca. Jo feia coses pitjors em sembla a ma germana petita, li feia netejar el meu vomitat de farra adolescent a canvi de jugar amb ella al monopoly... Encara ara ho recordem. I riem! Un gruny

    ResponElimina
  38. GEMMA SARA: Oh! Ara veig que el meu germà gran era un santet! Això li feies a ta germana petita? Devia tenir moltes ganes de jugar al monopoly! Almenys li deuries deixar comprar el carrer Pelai i posar-hi tots els hotels que volgués! Gràcies Gemma per les teves paraules!

    ResponElimina
  39. Què xulo aquest post, porquet. És de la meva època de més_aviat_desconnexió de la catosfera, per això se'm va escapar. Celebro haver-hi arribat finalment, m'ha fet somriure molt l'anècdota :)

    ResponElimina
  40. Moltes gràcies Ferran! I jo celebro que l'hagis pogut llegir. Sempre és bonic rebre comentaris de posts que ja tenen un temps i si és d'un crack de la catosfera com tu, molt millor!

    Ja veus que tinc un germanet que se les gasta perillosament! ;p

    ResponElimina