diumenge, 26 de juny de 2011

Alta ruta del Capcir (jornada 2)

I després de la interrupció obligada pel post dedicat a la màgica Nit de Sant Joan, reprenem la nostra ruta pel Pirineu del Capcir, allà on l'havíem deixada!

15 quilòmetres
Gairebé 9 hores!!!
+ de 1.200 metres de desnivell pujant
1.400 metres de desnivell baixant

Estem parlant de l'autèntica etapa reina de la ruta, doncs cal superar fins a tres colls, els dos darrers, força llargs i durs... vam arribar realment trinxats!

Ara bé, els espais caminats varen ser d'una bellesa realment fantàstica, gens freqüentats alguns d'ells, amb desenes i desenes de preciosos estanys (no us penseu que és fàcil veure'n tants en una sola jornada) que fan que l'esforç pagui la pena... i molt!

Les primeres llums del dia il·luminen el Puig Pedrós,
perpetu sentinella del refugi de Besines, on hem fet nit, a més de 2.000 metres

I ben d'hora ja assolim la Portella de Besines,
el primer dels tres costeruts colls
que superarem en aquesta segona jornada

I passada la Portella iniciem un fort descens
tot albirant, però, davant nostre,
el segon coll que ens tocarà pujar de nou!

Així que ja tornem a enfilar amunt!
Si mirem enrere, però, divisarem tot el camí baixat,
amb l'esvelt pas que dibuixa, entre cims, la Portella de Besines

Ben decidits flanquegem el vessant llevantí del Pic de l'Home,
per un antic i preciós senderó que ens durà al segon coll de la jornada
(aquest sense nom reconegut)

A partir d'aquí entrem en una zona lacustre desconeguda (a la foto, l'Estany Deroun),
 solitària, gens trescada, però d'una bellesa, un silenci i unes imatges
 que em fan posar la pell de gallina... 

I al final del descens del segon coll de la jornada, força feixuc en el seu darrer tram,
 arribem a l'Estany Naguille, que encara que té més d'embassament que d'estany natural
no deixa de regalar-nos unes fantàstiques panoràmiques!

I ja hem de tornar a pujar amunt!
Després de bona estona mirant a terra, podem albirar ja l'Estany de Peirisses,
tot arribant al darrer coll de la jornada, la Collada d'en Beis, que se'ns fa duríssim i etern!

Davallant ja cap al refugi gaudim d'un bell passeig a la vora de les aigües encalmades de l'Estany d'en Beis amb el Puig de la Grava (2.671 mts) al fons

Fi de trajecte per avui!
Ha costat, hem suat, patit i fins hem deixat anar algun renec,
però hem gaudit d'una jornada d'alta muntanya espectacular.
 Al refugi d'en Beis podrem, per fi, descansar els nostres desmanegats ossets!

Continuarà...

13 comentaris:

  1. Només que llegeixo les hores i els desnivells, ja em fan mal tots els ossos... Quina potència que teniu!

    Però finalment, la muntanya, sempre val la pena oi? M'han agradat molt els paisatges i els llacs... tinc una debilitat pels llacs...

    ResponElimina
  2. Jo, com la carme, ja estic cansada només de llegir...i pensar que jo he fet el gos tot el dia...

    Ànims! Petons i abraçades!

    ResponElimina
  3. Jo, què vols que et digui, només de veure aquests camins ja em canso. Les fotos, com sempre, són fantàstiques, i a més van de conya per dropos com jo, que així podem admirar des de lluny el que tu vius en les teves pròpies carns.

    ResponElimina
  4. Ostres, porquet, quina enveja em fas! El meu capità hauria de compartir una mica de mar i una mica de muntanya, però... el que hi ha és el que hi ha :)

    Uns paisatges meravellosos, gràcies per compartir-los amb nosaltres!

    ResponElimina
  5. CARME: Carme, no et pensis, com dic al final del post a nosaltres també ens van fer mal tots els ossos (i això que era la segona jornada... no et dic com vam acabar!). Però com tu dius, val moltíssim la pena. La muntanya et torna totes les penes passades amb una bellesa infinita, i els estanys... ai els estanys... són màgics!

    ZEL: Ui, jo aquest cap de setmana em dec haver tret un màster en coneixements canins... quina manera de fer el gos!

    XEXU: Gràcies XeXu! Ja sé ja que no ets molt amant de moure l'esquelet i menys a certes altures, però mira, així em sento més a gust duent-vos aquestes imatges per a vosaltres, per a que també en gaudiu un xic.

    MONTSE: Aquests capitans que tenen la ruta fixada al cap i no hi ha manera que la variïn... bé, jo m'he sentit més d'un cop que potser que baixi de les altures i em passi més per la cota 0 o -1!

    ResponElimina
  6. Ei Porquet, quan arribes al final d'etapa i amb aquestes imatges a la retina, ah, que n'és de dolç el cansament! i com t'omple de satisfacció!
    A mi em sorprenia que un gran cansament pogués ser alhora tant dolç.
    Quins bons temps estàs vivint, aprofíta'ls, amb avarícia fins i tot, que passen molt de pressa. Enhorabona.

    ResponElimina
  7. Només mirar la fotografía de l'estany Deroun, a mi també se'm posa la pell de gallina, o sigui que imagino com se'm posaria si el veiés amb ulls propis...
    Clar que...amb aquesta ruta, no m'hi veig pas capaç...
    Estàs en forma, eh xaval? ;)
    Un petó!

    ResponElimina
  8. Una interessant trescada, amb totes les bones vibracions de la muntanya, que sempre aporta quelcom de màgic als nostres esperits.
    Salut.

    ResponElimina
  9. ostres, crec que ja m'he cansat només d'imaginar-m'ho! em veig incapaç ni de provar-ho!!!

    unes fotos increïbles!!

    ResponElimina
  10. M'encanten les fotos dels estanys, hi faria una bona capbussada, però l'aigua deu estar gelada, no? Gràcies pel report.

    ResponElimina
  11. Epa! Bona ruta, no? Jo també vinc de pegar-me'n una pel País Basc...La veritat és que té bona pinta la teua! :D

    ResponElimina
  12. Amb la calor que fa em banyaria a l'estany de la foto!
    M'agrada això de porquet fotògraf :)
    Bon estiu!

    ResponElimina
  13. XIRUQUERO-KUMBAIÀ: Crec que parlem el mateix idioma tu i jo! Compartim sensacions i emocions. Quanta raó tens quan, tot i sentin-te absolutament mort, arribes a refugi i t'embarga una alegria de la jornada feta indescriptible.

    Seguiré el teu consell. Posaré tota la meva avarícia en gaudir d'aquestes sortides tan com pugui i fins que el meu físic m'ho permeti. Gràcies!

    FANAL BLAU: Doncs mira, almenys amb la fotografia he transmès el que jo aconseguia veure i és que amb l'Estany Deroun em va embargar una immensa emoció. Era un lloc solitari, màgic, i aquell estany... buf, indescriptible. Ho deixem amb la imatge!

    ALBERICH: Aquest misticisme que dius que ens embarga en un entorn muntanyenc ens deu transportar a les nostres arrels agrícoles, ramaderes i de gent en contacte permanent amb la natura. Part d'això, suposo, és la que em fa sortir cuita-corrents, en quant puc, a cercar aquest contacte i aquesta màgia.

    RITS: Gràcies! Per això us faig aquests posts, per als que us fa una mica de mandra arribar-vos fins allà dalt, almenys en pugueu gaudir una mica, perquè de veritat que val la pena... i és graaaatis!!!

    GEMMA SARA: Doncs sí, glaçada. Ara bé, si agafes un dia d'aquells d'estiu que la calor prem fort i vens de fer una suada de les bones no seria la primera vegada que m'hi capbusso... durant 10 segons com a màxim, ja t'ho juro, el cos no aguanta més l'aigua glaçada d'aquests estanys encara que estiguis a ple agost. Ara, després et quedes tan bé...

    OLGUEN: Ja he vist el teu post amb les fotos. Una zona preciosa també la que tu has estat... m'has fet venir una "morriña"...

    JOANA: Ja li he dit a la Gemma que compte amb els banys als estanys que tenen una aigua glaçadíssima! Jo hi he aconseguit banyar-me en algunes ocasions de dies extremadament calorosos i després d'una ruta d'aquelles esgotadora... però només s'hi aguanta uns pocs segons a dins! Et comença a fer mal tot! Però és una fantàstica experiència regeneradora!

    Bon estiu Joana!

    ResponElimina