Segons conta la llegenda
allà dalt dels Pirineus
hi viuen uns personatges
més petits que els dits dels peus.
Viuen dins un canutet
compte que si no el tanqueu
sortiran esperitats
caldrà que feina els doneu!
Què farem, què direm!
Què farem, què direm!
Dóna'ns feina, dóna'ns feina
que si no t'escanyarem!
Fragment de la Cançó dels Minairons
Minairons, menairons o manairons al Pallars, Andorra i l'Alt Urgell, diablorins a l'Alta Ribagorça... arreu de les terres pirinenques se n'ha parlat i molt d'aquests éssers mitològics.
Deien que vivien en un canut d'agulles i que si mai l'obries aquests sortien esperitats tot cridant "Què farem! Què direm! Què farem! Què direm!" i, immediatament se'ls havia de donar feina per a fer perquè si no aquests t'escanyaven en un tres i no res!
També hi ha històries que conten que moltes de les antigues cases fortes del Pirineu tenien aquest canut de minairons, i aquest era el secret de la seva riquesa, doncs era la seva principal mà d'obra, com a Tor d'Alós, Llibrada de Benasc, Xollat de Perves, Jaume de la Torre de Cabdella, el Feu de la Guàrdia d'Ares, etc.
En aquest darrer indret fins i tot, diu la llegenda, que els minairons del canut de Cal Feu, en ésser alliberats pel mosso de la casa varen acumular pedres i rocs, a les ordres atabalades del mosso, atemorit de ser escanyat, fins a crear el conegut Tarter dels Minairons.
 |
| Lo Tarter dels Minairons, a la Guàrdia d'Ares (Valls d'Aguilar), a l'Alt Urgell |
Així que, demà ben d'hora, com cada any, amb alguns bons amics, complirem el nostre ritual anual de perdre'ns cinc o sis dies per l'alta muntanya.
Què farem? Doncs una fantàstica ruta circular per la zona del Capcir (Catalunya Nord), pujarem colls i cims (el Puig Peric, el Petit Peric i el Carlit), baixarem a les valls, ens refrescarem als estanys i dormirem en refugis ben amunt, ben amunt!.
Què direm? Doncs teixirem converses, xerrarem, riurem i cercarem la màgia i la il·lusió de compartir aquests dies plegats i potser, algun dia, aquesta màgia farà que ens trobem aquests llegendaris minairons pirinencs (ben amatents, però, de donar-los feina ben aviat que si no ens farien pell!).
Què farem? Doncs una fantàstica ruta circular per la zona del Capcir (Catalunya Nord), pujarem colls i cims (el Puig Peric, el Petit Peric i el Carlit), baixarem a les valls, ens refrescarem als estanys i dormirem en refugis ben amunt, ben amunt!.
Què direm? Doncs teixirem converses, xerrarem, riurem i cercarem la màgia i la il·lusió de compartir aquests dies plegats i potser, algun dia, aquesta màgia farà que ens trobem aquests llegendaris minairons pirinencs (ben amatents, però, de donar-los feina ben aviat que si no ens farien pell!).
 |
| El Puig Peric (2.810 mts), a la dreta, i el Petit Peric (2.690 mts) a l'esquerra formen una colossal i esvelta carena des de l'Estany de Camporells al Capcir (Catalunya Nord), en una foto feta ara fa 10 anys, en la meva primera incursió a les muntanyes d'aquesta comarca nord-catalana. |
I a la meva tornada, soferts blogaires, no us salvareu pas d'un post d'aquests tan i tan muntanyencs!
Fins ben aviat! Cuideu-vos!
Ai els Minairons!!! Quan feia secundària ens van fer llegir una novel·la que en parlava. Es deia precisament "¿Què farem, què direm?", d'en Pep Coll (ho he hagut de buscar, ja no ho recordava...). El cas és que en vaig haver de fer un resum, i en conseqüència és una llegenda que no oblidaré mai!
ResponEliminaM'has fet portar bons records, amb tot plegat.
Què farem, què direm,
què farem, què direm!
Que us respecti el temps i la muntanya! Bona travessa.
ResponEliminaM'ha agradat tant aquest post, que he anat clicant tots els enllaços, i un em portava a un altre... i llavors tornava a aquí, a seguir llegint... i he recordat el post del teu amic i la trucada, i el metge Ignasi i allò tan maco d'omplir la vida de colors ;-)
ResponEliminaQue passeu uns dies magníficament acolorits, amb els tons de la natura que coneixeu i estimeu i, per descomptat, esperem el post a la teva tornada ;-))
De ben segur que si se m'apareguessin els minairons tindria bastanta feina per donar-los-hi! La llegenda és molt maca...
ResponEliminaQue disfruteu molt, feu un futimer de fotografies i a la tornada escriguis un post d'aquests que tu tant saps fer! Salut i bon temps porquet!
Bona passejada! això serà una injecció de salut!
ResponEliminaja tinc ganes de llegir el post on ens expliquis "què heu fet i què heu dit"... salut als Minairons ;)
ResponEliminaPassa-t'ho molt bé!!!!
ResponEliminaVaig sentir a parlar d'aquestes bèsties a la colla castellera, uns molt espavilats en parlaven, feien bromes amb que no sé quina colla tenia a sota de tot a minairons per fer les construccions. No sabia de què anava en aquell moment i ara només en tenia nocions. He après llegint el post.
ResponEliminaQue vagin bé aquests dies, encara que no dec ser a temps de desitjar-t'ho ja i que ho vegis.
Molt entretingut estaràs, què diràs què faràs ? quan tornis ens ho contaràs!
ResponEliminaDoncs apa, bona travessa! No tinc cap intenció d'estalviar-me el post que anuncies.
ResponEliminaJo, en canvi, cerco desesperadament els manairons: els donaria la feina de portar-me a mi i d'altres companys veterans que ja no "tirem", per tots el cims del Pirineu. Potser ho troben massa feixuc i se m'amaguen!.
Doncs jo no n'havia sentit a parlar mai dels minairons. Gràcies per descobrir-me'ls! ;) Bona travessa!
ResponEliminaQue tingueu un bon post, jovent.
ResponEliminaTornaré per veure com us ha anat.
Bona travessa i ja ens explicaràs quants manairons heu trobat, que a la muntanya n'és ben ple! :)
ResponEliminaVisca els menairons. Ells ens salvaran, ja ho veuràs!
ResponEliminaA hores d'ara també torno de la muntanya amb energies renovades (tot i les cames feixugues de tant caminar). Esperarem la teva crònica.
ResponEliminaCom et cuides...! I quina enveja! (de la dolenta, eh!) ;)
ResponEliminaQue ho passeu molt i molt bé, nois! No em cansaré de repetir que m'encanten aquesta mena de tradicions que té la gent...
Moltes gràcies a tots per passar-vos per aquí i els vostres bons desitjos!
ResponEliminaAcabo d'arribar del Pirineu fa ben poquet... no puc dir fava... però estic immensament satisfet d'aquests cinc dies d'alta muntanya a fons! Un plaer, un luxe.
En quant tingui un momentet (que aquesta setmana seran escassos) us en faig cinc cèntims!
Sempre que s'obre la caixa dels fantasmes, que data dels primers dies previs a la Creació, sol passar que es desfermen i cometen tota mena de desoris.
ResponElimina¿Recordeu l'Aprenent de Bruisot, de Dukas?
Ja veig que t'ha anat molt bé la sortideta a l'alta muntanya...Ja tinc ganes de llegir totes les teves bones experiències!!
ResponEliminaUna abraçada.
Ja et dic jo que la catosfera és un pou de coneixements. Mai de la vida havia llegit o escoltat el mot "minairó". Interessant, el tema. Espero que ho passessiu bé en aquesta escapada anual.
ResponEliminaOLGA, MONTSE i FERRAN: Gràcies pels vostres comentaris! Certament, Olga, la tradició és plena d'éssers i fets que intentaven esporuguir la gent. Malgrat tot, Montse, no ens hem topat amb cap ésser malèvol i la sortida ha estat plena de moments inoblidables. I si a més, escrivint de les meves passions i manies puc fer que en Ferran aprengui alguna coseta més... què més puc demanar?
ResponElimina