diumenge, 12 d’agost de 2012

A Sibèria!

Del còmic de Mortadelo i Filemón
"Un Mundial 78 que sale bastante pocho"

Fins i tot als còmics de Mortadelo era temut l’antic i malaurat càstig soviètic, en forma d’exili, sota els rigurosíssims freds siberians.

Doncs imagineu si, a les 9 del matí d'un dissabte de ple hivern, cada quinze dies, et queia a sobre aquesta sentència... a Sibèria! I és que durant dotze anys vaig defensar la samarreta de l’equip de bàsquet de l’escola de tota la meva vida col·legial (del parvulari fins a COU), i la pista de bàsquet on jugàvem a casa s’anomenava així... la Sibèria.

Aquesta pista no deixava de ser un dels patis de l’escola, totalment descobert, a l'intempèrie, i ubicada de forma que, per no sé encara quins set sous, sempre hi feia un fred de mil dimonis.

Així que imagineu uns vailets, a primera hora d’algun matí de ple hivern, en calça curta (que llavors els pantalons de bàsquet eren arrapadets i no com ara, que semblen uns despenjats), corrent darrera una pilota de bàsquet. A més, no es pot dir que aquesta sigui ni petita ni tova, i per tant, quan rebies alguna pilotada amb mala folla, a la cara o a les cames, el dolor ja habitual de la bufa pilotaire, es multiplicava per unes quantes xifres a causa del maleït fred que feia en aquella endimoniada pista, anomenada la Sibèria.

D'aquí

Almenys, però, nosaltres encara corríem (si no és que et tocava “xupar” banqueta... cosa que, ara em tiraré unes floretes, a mi no em passava gaire...) i ens podíem espolsar el fred de sobre a base de contraatacs fulgurants (que ho feia sovint) o d'alguna cleca ben rebuda anant a lluitar algun rebot (que ho evitava sovint) amb angelets que en feien dos com tu.

Però, amb el temps, he vist de forma molt clara que qui es mereixia la victòria en cada un d’aquells partits no érem pas nosaltres, ni de bon tros. Qui se la mereixia era aquell personatge que després de treballar tota la setmana, es llevava el dissabte ben d’hora, t’acompanyava cada cap de setmana on fos, a l’hora que fos, fes el temps que fes, i s’empassava uns partits que, tot i que amb els ulls d’infant jo creia d’un joc de Globetrotters, revisats amb ment adulta te n’adones que havien de ser, com a mínim, difícils de digerir.

A la Sibèria, evidentment, també hi era ell cada dia de partit. Amb aquell fred siberià, estàtic a la línia de banda, sense poder córrer, i només movent-se al so de les escletxes de sol que arribaven a la pista. Aplaudint les jugades, més que per l’espectacle, suposo que per atenuar el fred que l’hi tenallava les mans. Sabent que mai seria una estrella de la NBA, però animant-me cada cop que l’errava, o sentint-se rabiosament orgullós cada cop que anotava un triple.

Allà va ser-hi, evidentment, mon pare, partit rere partit durant tots aquells anys, aguantant estoicament el barroer joc d’uns infants cridaners mentre patia, en silenci, el temut càstig glaçat de la Sibèria.

Gràcies papa!

Aquella inoblidable cistella que vaig fer al darrer segon, contra el JAC Sants, i que va ser el moment basquetbolístic que més a prop vaig ser de les estrelles, te la dedico a tu!

Ah, i aquesta temporada et convido al Palau Blaugrana a veure el retorn del nostre estimat Saras!

Un potxó! 

24 comentaris:

  1. Molt tendre. És cert que fins que ets gran i, de vegades, fins què no ho fas pel teus fills, no saps els sacrificis que han fet per nosaltres.

    Un potxó!

    ResponElimina
  2. Els pares són molt soferts, ja se sap. Quants sacrificis pels fills, però és el que toca. Jo també jugava a bàsquet, qui ho hauria de dir, si sóc un tap de bassa, però ho passàvem bé. No recordo que el meu pare m'acompanyés massa sovint, suposo que algun cop. Per això no li dedico cap cistella especial... potser també perquè no en recordo cap...

    Ostres, torna en Jasikevicius, això sí que és una bona notícia... bé, ja no serà el que era, però aquest home era un espectacle. No segueixo massa el bàsquet darrerament, ho reconec, abans ho feia molt més. Però un cop d'ull sí que faig, per no perdre el costum i estic al cas de les notícies. També bé el xaval aquest que apunta maneres, no? Abrines es diu?

    ResponElimina
  3. quina historia mes emotiva i tendre..
    a casa era de futbol i si no era del tot siberia..poc s'en faltava..
    el meu home pacienment cada dia portava al nostre fill i als seus companys al entrenament, i a pesar de la fred, les tramuntanades i tot lo de mes..en te els millors records
    quan el nostre fill li deia:
    - papa, papa..has vist quin pase que he fet??
    - has vist quina entrada mes bona??
    - has vist quin regate els hi he fet??
    - mira..mira..quins bessons mes marcats
    i ell en arribar a casa i fer-li unes fregues es sentia el pare del artiste i el mes feliç del mon
    i a mi em feia una enveja terrible de no poder esser-hi

    un peto molt gran porquet

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'han dit que tinc un pare que no me'l mereixo. És veritat.

      Elimina
  4. tota una autentica dedicatoria a un dels feus mes fideks seguidors.

    ResponElimina
  5. tu també erets d'aquelles nens estranys que en comptes d'apuntar-se a futbol es van decantar pel basquet? qui ho diria que tindríem quelcom en comú tu i jo...

    ResponElimina
  6. m'agrades quan rememores infantesa ....que han de fer els pares si no animar....de basquet no hi estic massa posada per no dir gens.. sóc més de futbol...en principi això de A Sibèria em pensava que era per estar més fresquets....bona cistella! ai volia dir post! un potxonet!

    ResponElimina
  7. Jo també vaig passar pel bàsquet (baloncesto que en deien aleshores), i també hi vaig aconseguir la mediocritat, com en la resta d'esports que vaig practicar, potser per això els meus pares no hi venien mai a veure'm.

    ResponElimina
  8. Els meus pares m'acompanyaven un parell de nits a la setmana a assagar. Després de tot el dia de treballar, au! a portar a la nena que cantés una estona. Més moral que l'Alcoiano i més amor que en cap altre lloc puguis trobar. Això no s'oblida, però el teu post m'ho ha fet recordar.
    Enhorabona, Porquet, pel pare que tens. I que per molts anys!

    ResponElimina
  9. Segur que aquella cistella contra el JAC Sants per ell val igual o més que un triple a la NBA a l'últim segon! Molt maco :-)

    ResponElimina
  10. Ai, ai PORQUET!! Quin escrit tan maco!!... M'ha arribat al cor! ♥

    Jo no jugava a cap esport -sóc una patosa i sempre ha estat igual-, però el meu pare era el meu "admirador" número 1... Jo era la més maca, la que millor dibuixava, la que millor cantava, la més simpàtica, la més "tot" ;-))
    Ell era el meu còmplice en tonteries tal com... hehehe... ara recordo... Quan tenia quinze anys em vaig voler fer una permanent d'aquelles que es duien abans, que eren molt "fortes", no era onduladet, no... era "afro" (tu no deuries haver nascut encara)... Has de pensar que les nenes d'avui en dia, amb quinze anys fan el que els dóna la gana (i pagant els pares), però abans no era així... La meva mare era contrària... però jo li vaig preguntar a ell, i, clar, em va dir que sí!! :-))

    Ja ha vist el teu pare aquest post? :-)))

    ResponElimina
  11. Hehe, jo també sóc de l'època d'en jpmerch, del "baloncesto". I també era més de bàsquet que no pas de futbol, tot i que en un lloc tan gèlid com aquest on jugàveu vosaltres, no sé jo si m'hi hauria posat. En qualsevol cas, és ben cert que els nanos ho aguanten tot, oi?

    Molt bé, l'homenatge a ton pare :)

    ResponElimina
  12. Que bo, t'he vist patint fred, perquè el pati de l'escola on treballo, hi ha l'edifici més fred de tot l'Empordà, em sembla i els nens diuen el mateix quan hi entren, anem a la Sibèria!

    Bons records, eh? Petons!

    ResponElimina
  13. Sibèria, era la classe on fèiem els exàmens a BUP, enorme, amb un sostre altíssim, sense calefacció, ni un punyetera estufa, perquè aleshores no hi havia calefacció en cap aula. Era terrible, i els exàmens de grec i filosofia més, perquè eren llaaaaaaaaargs!!!
    M'has portat molts records amb el teu escrit, i sobretot el del meu pare, que la setmana que ve farà 17 anys que se´n va anar; el recordo, i l'estimo moltíssim, i li dic perquè sé que em sent, i l'enyoro tant, tantíssim!!!
    Digues-li moltes vegades que l'estimes, abraça´l molt, perquè jo no sé el que donaria, per un instant així!!! Realment entenem amb la màxima intensitat el què són els pares, quan un dia, et trobes amb el teu fill i un sentiment tan, taaaaaan gran, que per a ells, faries i donaries el que fos; fins i tot patir la sibèria d'un pati d'escola cada 15 dies.
    Suposo que el teu pare quan llegeixi el teu escrit, estarà feliç de saber que tinc un fill magnífic!!!
    Petons!!!

    ResponElimina
  14. Tinc un fill magnífic, havia d'anar entre cometes, però suposo que m'ha traït el pensament, ja que per uns instants he pensat,( què bonic que un fill escrigui públicament l'estima i agraïment del pare)!!!

    ResponElimina
  15. uffff, a la Sibèria i deu fer molt fred eh??
    Quin post més tendre Porquet, agrair als pares allò que fan per nosaltres és realment bonic, perquè encara que no ho sembli, ells sempre solen estar allí, no?
    Una abraçada!

    ResponElimina
  16. espero que la meva filla també em dediqui un escrit com el teu. Bé, de moment es subcampiona de catalunya (amb tot el seu equip) de preinfantil de basquet femeni i quan els hi van donar la copa vaig plorar.

    ResponElimina
  17. Quan jo anava a nedar a Barcelona, al Barri de St Andreu, tenia companys que anaven a una escola que em sembla que tenia un pati amb el nom que tu descrius...! :)

    Nedar déu n'hi do... Entrenaments a les 6 del matí, a les 6 de la tarda (dissabtes matí inclosos), sense oblidar les competicions i els diumenges abans d'una competició important... Tot i que a les piscines, entre el clor i la xafogor que hi pot arribar a fer, més que Sibèria és l'Amazones! També han tingut paciència de sant, els meus pares!

    ResponElimina
  18. Ton pare es mereix un premi, i vosaltres també! Mare meva quin mal que feien els pilotasos xDD

    Salutacions maco!

    ResponElimina
  19. Jo sí que vaig "xupar" banqueta amb aquells pantalons meyba curts i antiestètics...Quina entrada tan tendra! Potxons!

    ResponElimina
  20. Podria signar l'escrit!! Els meus pares em van seguir fins que em vaig retirar als 28!. Molt de mèrit per part seva.

    ResponElimina
  21. Boooones a tots! Com podeu comprovar vaig tardíssim a respondre els posts, així que malauradament, un cop més ho hauré de "matar" amb una resposta conjunta!. Com sempre, agrair-vos la vostra presència i les vostres paraules, ja sigui explicant anècdotes, sensacions o relacions que vau anar teixint i desteixint, durant la vostra infantesa, arrel dels diversos esports o altres activitats que vau practicar. En totes elles, o en la gran majoria, els pares hi han jugat un paper fonamental (almenys en bona part de nosaltres) i és que realment han tingut (i tenen) una paciència de sants seguint les criatures arreu per tal de que s'ho puguin passar bé una estona. Però, és clar, que no faria un pare pel seu fill?

    Per als més curiosos dir-vos que sí, que el meu pare ho ha llegit, i que sí, que s'ha emocionat!

    Gràcies a tots per dir-hi la vostra! Doneu a cada post una nova visió, una nova vida!

    ResponElimina
  22. I em vas dir que no eres capaç d'escriure de manera íntima i personal? Porquet!!! És un escrit preciós! Ben íntim i personal. Una dedicatòria preciosa.

    El que fan els pares és immens. Xò què no fas per allò que més estimes? Està molt bé reconéixe-ho.

    JAC Sants? Pobrissons!!! De fet, només conec el BIM, el BAM i el Sant Medir.

    ResponElimina
  23. RITS: Ai, gràcies Rits... potser sí que tens una mica de raó, no? ;p No ho sé, potser a vegades ho faig i no me n'adono i llavors ve algú com tu, capaç de captar sensibilitats, i pam! m'ho fas veure! Gràcies, Rits!

    He jugat contra tots els equips que has mencionat, tots! I és que més de 15 anys de bàsquet donen per molt!

    ResponElimina