Palpant la follia

"E sense mans palp, e fau de seny follia"

Jordi de Sant Jordi

(segle XV)

____________________________________________

En una fugida del meu exili mar endins, em vaig deixar endur per la meva intuïció més primària, els meus pulsos més simiescs i la rauxa més folla i així, aquests i les meves passes em van apropar, sense que hi pogués posar aturador, a vells i bellíssims calfreds oblidats.

Pujant pel camí de Pigolo (Vall Fosca) en una meravellosa tarda de tardor

Avar i individualista no volia compartir-los amb ningú més i vaig cercar refugi solitari pels meus sentiments i goigs, retroalimentació de la meva alienació, ermità en trànsit pedestre, cercador del silenci muntanyenc inviolable.

El refugi de Colomina, a 2.400 metres,
fermament vigilat per l'il·luminat Pic de Peguera i els seus 2.980 metres

Ramats d'isards, lleuger venteig, fresca punyent i absència de sorolls sobrers. Aquestes foren les darreres palpitacions d'un dia que s'escolava amb mà de pintor genial, abans de capir la veritat oculta entre els urbans: l'anhelat estol d'estels nocturns.

Gloriosa vista la que s'encalça des del refugi de Colomina.
A l'esquerra i més a prop, el Pic de Pala Pedregosa (2.874 mts).
Al mig, el més roig de tots, el Montorroio (2.862 mts).
A la dreta i en la llunyania, el llegendari Montsent de Pallars (2.883 mts).

L'endemà, reposats el cos i l'esperit, reinicí la marxa, palpant i repalpant sense mans, que ho fiu amb els peus, tot allò que el meu desterrament m'havia fet esvair.

Des de l'Estany de Colomina ja es divisa l'anhelat cim, el Tuc de Saburó (2.906 mts).
A la seva dreta el Pic de Mainera (2.910 mts)

Esquitxada d'estanys, la capçalera de la Vall Fosca irradià tot el magnetisme, ocult més enllà dels dos mil metres, de les seves muntanyes i aigües. Així les coses, un estany esdevingué mar, i una muntanya el seu emblemàtic far.

L'Estany de Mar amb el Montsent de Pallars en la llunyania, a l'esquerra,
 senya identitària de les valls que uneix (Fosca i d'Àssua).
Més ocults, els estanys de Colomina (dreta) i Frescau (esquerra).

I és quan vaig fer cim que hi veiguí clar. Els 2.900 metres del Saburó no eren l'objectiu, que eren l'excusa. No varen ser la culminació d'una excursió, que eren l'empenta cap a noves i apassionants metes.

Caminant a vol d'ocell vaig divisar més valls, més muntanyes, més estanys i més refugis... i així, vaig comprendre Jordi de Sant Jordi, i d'allà estant, palpant sense mans el Pirineu, se'm feu del seny follia. I fou llavors quan de la meva motxilla, duta del mar endins, en sorgiren sàvies paraules mallorquines que retronaren als quatre vents i a tots el cims i, per uns instants, vaig aconseguir assolir la més alta lul·liana saviesa per decidir llençar-me, doncs, a la follia.

Des del cim del Saburó es desplega la bellíssima vall de Peguera farcida d'estanys,
amb el refugi J.M.Blanc amagat entre aquests.
Més enllà, tota la immensitat inacabable del Pirineu.

Tocat pel geni dels il·lustrats i per la rauxa muntanyenca d'eco eixordador, vaig davallar de nou cap a les valls més humanes. Potser per això jo seguia veient mars prop dels 2.500 metres, allà on els mapes s'entossudien a marcar-hi estanys...

El refugi de Colomina des de l'estany del mateix nom

I així, de mar en mar, vaig tornar al meu mar endins, però no sense fer un darrer cop d'ull enrere, per palpar, ara sí amb la pell i la resta dels sentits, aquells paratges, i no oblidar mai més, vagi on vagi, on tindré sempre el meu racó foll, el meu refugi vital particular.

El refugi de Colomina, sentinellat pel Pic de Mainera.
Arreveure!