 |
| Quimera (Khimaira en grec) és un monstre de la mitologia grega amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp... treia foc per la boca! |
Ni periodistes, ni analistes polítics, ni experts d'imatge, ni caps de campanya, ni pixatinters de partit de seguidisme cec i abnegat. Cap d'ells, amb tota la seva pompa verbal, ha aconseguit una anàlisi tan contundent, aguda i certera, i en tan poques paraules, com ha fet avui la meva padrina, la meva iaia, de la fila que van fer ahir, en l'encarcarat debat televisiu, els dos candidats dels partits majoritaris (que no únics) al parlament espanyol.
Ella, pagesa de soca-rel, casada ja fa més de sis dècades amb el millor pagès del món (la tenim uns dies de vacances per aquí), amb la seva particular visió del món, sorgida del contacte proper amb la terra i expressada a través d'un català occidental pur, curull de mots i sons en extinció, però amb una inconfusible denominació d'origen del Mig Segre, ha etzibat tot mirant la televisió de reüll:
Bah! Quina quimera que fan!
La nostra bella tradició lingüística catalana, recollida exquisidament en el DCVB, ens facilita diverses accepcions més estandarditzades del preciós mot de bell dringar, quimera.
Irritació d'esperit, inquietud d'ànima, angúnia...
I si anem una mica més enllà, en la mitologia grega Quimera era un monstre com el de la imatge inicial que sembrava el terror a la zona on vivia, devastava tot el territori i devorava els seus ramats... us sona d'alguna cosa?
Així que davant de la clarivident sentència de la meva iaia, de la meva padrina, sobre el futur que ens espera a mans de segons quins personatges, jo ja he encarregat un bon grapat de tint per al cabell, ja que la saviesa popular d'aquesta terra nostra també sentencia i ens alliçona que:
"Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs"
Ai... si ens escoltéssim més els avis...
ResponEliminaQuanta raó té la teva iaia! quina saviesa acumulada! ai si les iaies manessin ...aniríem millor
ResponEliminaSí que fan quimera, sí. Quimera i mal de panxa!
ResponEliminaAquesta padrina teva, quànta raó.
ResponEliminaLi fas un potxonet de part meva?
M'ha encantat aquest post! :-)
ResponEliminaD'una magnífica i molt encertada frase de la teva iaia n'has fet un estudi lingüístic i mitològic...
I és ben cert que fa angúnia (aquesta és la que utilitzaria jo) o quimera, com diu ella, veure'ls i escoltar-los.
Jo vaig començar amb el debat, em vaig passar a El Convidat, que sortia en Rexach, i vaig tornar al debat... en fi, tot el que vaig poder sentir (que en total no va ser pas poc) ja m'ho sabia.
Nota important: Noooooooo noooo tiny nooooo!! No m'agrada gens que els homes es tenyeixin el cabell... no, ni tinys ni postissos ni res, el que es quedi calb, ben guapo estarà calb, i el que tingui el cabell blanc, doncs molt interessant.
ara entenc per que tant que tinc que retocar el color dels meus cabells..jajajajj
ResponEliminaes curios...ahir vaig un post on parlava de la meva iaia i aquest mati en repasar els blogs, tres d'ells parlen d'algo similar..
es la tardor que ens posa nostalgics?
o ens fem grans i aprenem a apreciar certes coses??
quan ens queda encara per aprendre de la nostra gent gran...oi?
Visca totes les iaies, en especial aquesta teva!
ResponEliminaUna moixona de part meva!
Quimera, son, avorriment, vergonya, decensís i unes quantes coses més totes negatives. Quanta raó, la teva iaia !
ResponEliminasi, quina quimera que fan, jo, ni vaig veure el debat perque m'avorreixen...la teva iaia es més bona que la Demacoscopia aquella...
ResponEliminaa mi també em fan quimera, i una mica de por de pensar el que ens ha de venir a sobre!
ResponElimina... i espera el que arribaran a fer aquest parell. Quina por!
ResponEliminaUn aplaudiment per ta padrina! Fan quimera... molta quimera!
ResponEliminaTot mirant a la mitologia grega, la Quimera fa bastanta por... aquí, però, aquests dos no fan por, fan riure...
Quimera, basarda, neguit...temo el 20-N.
ResponEliminaPetons a la teva iaia, conservadora del català ben emprat.
Temo que ens caldrà quelcom més que chus-for-men per capejar el temporal.
ResponEliminaEns caldrà trobar un Bel·lerofont dalt d'un cavall volador.
Es digui en el dialecte que es vulgui, la teva iaia té tota la raó. Millor definició no se'n pot fer. Bé, jo els diria gentussa, però és una paraula no tan maca com la que empra ella. Aquesta frase de saviesa popular és falsa, no és cert que passi. Més que cabells blancs, generen bilis, això sí.
ResponEliminaLa teva padrina l'ha ben clavat, això és saviesa i la resta són ximpleries...tan anàlisis del debat, que si experts en comunicació, que si especialistes en política...bah! A més de ser uns pesats i posar-te el cap com un bombo arriba un moment que de tant parlar ja no diuen res.
ResponEliminaUna abraçada!
xDD quina gràcia! De vegades, val més agafar-se les coses amb humor! no tenia ni idea que una quimera era aquest tricicle tant genial. Però, sens dubte, fa tanta por. Com la que ens fan els polítics. Deunidor el que ens espera. No tenen ni idea de com arreglar aquesta crisi, només s'ataquen i deixen anar foc i fum... res poriftós. Però si a mi em surten els cabells blancs, me'ls deixaré, perquè s'han posat de moda. Mira l'Anna Windsor, l¡exdirectora de Vogue. Blanc perfecte! ;P
ResponEliminaAi, si, que sàvies son les iaies! i tan dolces...
ResponEliminaI els polítics uns pesats que tot ho arreglen amb una verborrea que mareja i que no porta enlloc.
(Ara m'hi assabentat que verborrea és pot dir, segons l'Alcover-Moll, i ve de "diarrea verbal")
No puc fer res més que afegir-me als elogis a la teva àvia. Es pot dir més fort, però no més clar!
ResponEliminaLa meva iaia de quimeres no en veia, però sí que veia coses (de tant en tant) que l'esparveraven i l'esfereïen.
ResponEliminaI a mi... guarda'm un potet de tint, que si segueixo a aquest ritme, abans dels 20 ja tindré tot el cap blanc (tradició familiar, també...).
Avis al poder!
ResponEliminaEp!
ResponEliminaJa feia dies que ho esperava, això. M'agrada molt així. Tal com ho fas. Fent-ne bona literatura. Fent-nos gaudir dels mots de l'avior. N'esperem més.
ps: i perdona que no hagi entrat abans (ara sóc a St. Julià de Cerdanyola, alt Berguedà, en converses avials).
Felicita a la teva iaia, padrina, per la seva clarividència i per la sàvia sentència.
ResponEliminaGràcies per passar per aquí a dir-hi la vostra! Aquest és el típic post que sorgeix d'un simple comentari, d'un senzill esment o frase... La veritat és que quan la meva padrina la va deixar caure em va fer moltíssima gràcia la manera en que ho va fer. Ella és dolça i tendra, però en aquell moment li vaig notar una espurna de mala llet que no acostuma a tenir. I això em va fer pensar en la cripació que genera aquesta gent que diuen que ens han de governar i en qui hem de confiar el nostre futur.
ResponEliminaFins i tot la meva iaia, amb la seva bonhomia no es refia ni un pèl d'aquests personatges i ho expressa amb aquest català tan autèntic, tan genuï, que a mi em té enamorat.
Sentir-la parlar és un plaer per aquells que estimem la nostra llengua i les paraules que, malauradament, anem perdent. Un luxe i un privilegi poder gaudir de la meva padrina i la seva saviesa d'anys i panys.
Permeteu-me fer una excepció en aquest comentari general (ja sabeu que a mi m'agrada respondre de forma particular, però vaig molt escàs de temps) i donar les gràcies molt particulars a en Jordi Dorca, estímul per a començar el que podria ser una sèrie de posts dedicats al meravellós i singular parlar del Mig Segre, que com ja sabeu la majoria, és la meva segona casa, on tinc les arrels i on em sento com un més.
Així que moltes gràcies Jordi pels teus ànims i pel teu blog inspirador.
I a la resta, com ja sabeu, disculpar-me per no poder respondre els vostres comentaris tal i com us mereixeu... però, de totes formes, donar-vos les gràcies, regalar-vos una abraçada i fer-vos un potxó!