Dempeus

No la coneixia, mai l'havia sentida ni anomenar, però ara fa dos anys, el novembre del 2009, va aparèixer a l'escenari del TNC interpretant una delicada i encisadora versió de la poesia d'Espriu "He mirat aquesta terra", musicada magistralment, ja fa anys, per en Raimon.

Era en el marc de l'extraordinària obra de teatre "El jardí dels cinc arbres", un homenatge al poeta Salvador Espriu. 

Fa dos anys, en acabar l'obra, ja em vaig posar dempeus, com tota la resta del teatre, per a retre una sonora i llarga ovació a aquella representació i, jo ho feia, en bona part, gràcies a ella. M'havia posat la pell de gallina. Encara no en sabia ni el nom.

Al sortir del teatre, doncs, vaig llegir el fulletó de l'obra i vaig descobrir el seu nom per primer cop, l'empordanesa Sílvia Pérez Cruz.

Aquell va ser el darrer dia que em vaig posar dempeus per a dedicar un fervent aplaudiment a qualsevol representació, teatral, artística o musical (si exceptuem el dia de la tornada de Ronaldinho al Camp Nou amb el Milan, l'agost del 2010...).

El darrer cop fins aquest divendres passat.

Un concert en homenatge al seu pare, Cástor Pérez, músic, gran compositor i estudiós de les havaneres, un dels fundadors i pioners de la Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell. 

Tal i com va explicar ella dalt de l'escenari del Teatre Coliseum de Barcelona, el dijous va fer un any de la mort del seu pare, i el divendres, el dia del concert, ell hagués fet 56 anys.

Un concert tendre, enèrgic i encisador a parts iguals. Una delícia. Prop de dues hores de sensibilitat a flor de pell, des de versos de Maria Cabrera (Pare meu) a lletres de Serrat, des de boleros commovedors a una delicosament melangiosa "Alfonsina y el mar", des de la delicadesa dels versos de Maria Mercè Marsal a la contundent espectacularitat de la percussió de Coetus.

Mil-i-un registres embolcallen l'obra i art de Sílvia Pérez Cruz, tants com sensacions desprèn ella i la seva música sobre l'escenari. Tendresa, malenconia, sensualitat, delicadesa, vivor, i per sobre de tot, una extraordinària veu, tocada per la vareta de la màgia.

Pur magnetisme... pell de gallina i alguna llàgrima d'emoció.

Dos anys després d'alçar-me de la cadira per a retre homenatge a una obra d'art, aquest divendres em vaig tornar a posar dempeus, com la resta del teatre, per a ovacionar llargament un dels millors concerts de la meva vida. Apoteòsic.

I per a fer-vos-en un tastet ben especial us deixo un vídeo de 3 minutets, gravat al bar de tota la vida de Palafrugell (Baix Empordà), vila on el seu pare hi va emigrar de jove, des de Coll de Nargó (Alt Urgell) i lloc de naixement d'ella. Interpreten plegats, pare i filla, abans de la mort d'aquest, un bolero meravellós, "Veinte años", amb el qual, precisament, ella va obrir el concert d'aquest divendres, posant-se el públic a la butxaca des del primer minut, amb la seva veu i l'únic i delicat acompanyament d'un contrabaix.

"Con que tristeza miramos un amor que se nos va,

es un pedazo del alma que se arranca sin piedad"