dissabte, 30 de novembre de 2013

Pel·liculón!

Un dia em van dir que tots aquells que estimem, tot allò que estimem, per més anys que estiguin amb nosaltres, quan se'n van, sempre, absolutament sempre, creurem, rabiüts i revoltats, que ens han deixat massa aviat, que han marxat massa d'hora. 

Se'ns obturarà el lacrimal i ens vessarà el llagrimer. La pena furiosa se'ns aferrarà i ens supurarà a la pell, ens agullonarà les narius, en les seves entranyes, en les seves profundes mucositats. Creurem tenir la boca seca, com paper de vidre, però de les genives ens brollarà una densa saliva amb gust de ferro; el gust de l'enyor.

Gust que no m'ha abandonat des que, aquest passat dijous, els meus ulls van llegir aquestes breus frases...

M'han acompanyat gairebé una dècada, des que els vaig descobrir, i en volia més, molt més. Jo no en tenia pas prou. Ni de conya.

Com sempre en aquests casos, però, en breu, la intervenció repressiva del super jo que basteix la nostra cultura i educació, m'acabarà amagant als soterranis enteranyinats del cervell, aquestes sensacions i sentiments. És llavors quan s'imposarà, altiva i victoriosa, la resignació de la derrota.

Potser llavors podré dir, i fins i tot escriure, la lletania d'habituals condols i emblemes trillats, dignes de campanya electoral tronada. Sí, ja ho sé, em quedarà la seva música i els grans moments viscuts al costat d'aquesta. Ja ho sé, collons. Però tots, absolutament tots, sabeu que ja no serà ben bé el mateix. A partir d'ara quan me'ls torni a posar, quelcom grinyolarà de fons, i un cert regust de ferro em retornarà a la boca.

I és que hi ha coses que, per més temps que quedi per viure i coses per venir, saps perfectament que seran inimitables. Irrepetibles.

Us deixo amb una cançó d'ells, però no pas cantada per ells, si no per altres veus. És la manera que trobo de dir, potser desencertadament, que per mi han estat precisament això, fer tant meves les seves cançons que les he cantades, amb maldestre mallorquina pronúncia, fins a ofegar la seva pròpia veu, innovant, fins i tot, tonades, ritmes i cadències. I ho he fet allà a on m'ha assaltat la febre "antoniafontera", ja fos a casa, al cotxe, als casoris, als bars, a les muntanyes i, és clar, i ja mai més, a prop dels escenaris.


Així que com bé diu la lletra original d'aquesta cançó:

"Problemes a mils, i cap solució,
me cag en sa lluna i vatua amb el món"

Però com també culmina, en crit encomanadís, aquesta preciosa versió, no puc acabar sense deixar ben clar que, aquests anys al vostre costat han estat, sens dubte, una patxanga genial i un immens...

"Pel·liculón!"

(ho veieu, ja m'està narcotitzant el super jo!)

Arreveure "calàpets, nenúfars i princeses..." #A10AntòniaFont

20 comentaris:

  1. El meu sí que és un gruny de protesta, també! Massa bons, els Antònia Font.

    ResponElimina
  2. Tot i no ser tant fan d'ells com tu, també els trobaré a faltar doncs gairebé sempre he viatjat portant a la bossa música seva. Esperem que el que surti de les restes de grup generin alguna cosa que també ens faci vibrar.

    ResponElimina
  3. eren i són uns lletristes i músics excel·lents....pensa que potser algun dia retornin mai se sap....
    potxonets!

    ResponElimina
  4. Llegint el teu post de comiat, necessari també per tu, m'adono de certes coses que jo mateix t'he escrit a la resposta del teu comentari d'aquest matí (encara no publicada). De la manera que t'ho prens em demostra que, com ens passa a nosaltres, aquest no és només un grup de música per tu, és molt més, significa moltes coses més que simple música. Per aquells que els han gaudit sense més queda l'esperança que els nous projectes donin bons fruits, però tu i jo sabem que no serà el mateix, perquè el concepte Antònia Font s'ha fos. Potser ara en Joan Miquel farà molt bona música, o en Pau posarà veu a un projecte molt interessant, però no seran Antònia font. Els seguiré igualment, però no seran Antònia Font. I sí, ens queda la seva música, i els records, però se'ls trobarà a faltar, interiorment sabrem que ja no hi són quan ens posem la seva música, que durant una temporada serà molt i molt sovint.

    Què hi farem noi, seguirem compartint experiències, e seguirem parlant segur. I per cert, per nosaltres l'adjectiu és 'antoniafònic'. Cadascú es munta els seus 'pel·liculons' amb ells, oi?

    ResponElimina
  5. Vinc de cal XeXu, quin parell esteu fets, crec que no conec ningú més antoniafònic i antòniafílic que vosaltres dos.... És veritat que els que estimem sempre se'n van massa aviat, sempre, encara que no se'n vagin gaire lluny i per voluntat pròpia :) molts petons, porquet, marcianitus i llunàtics!

    ResponElimina
  6. Antoniafònics... què més podria dir que no hageu dit ja... us entenc molt bé...

    Clar que ho expliqueu molt bé, tots dos... :D

    Abraçades...

    ResponElimina
  7. http://www.youtube.com/watch?v=tmuHJbUF150

    ResponElimina
  8. Si, tb esperava el teu post. Sap molt de greu, sobretot quan saps de persones per qui son tan importants.

    No serà el mateix, intsnts irrepetibles, cert. Però instants viscuts.

    ResponElimina
  9. Ho expliques perfectament.

    Bon diumenge maco!

    ResponElimina
  10. Quan he començat llegir el teu post em pensava que parlaves de la pèrdua d'alguna persona molt propera a tu...Però ja he vist que no! A veure penso que el fet que un grup es separi , per més que ens pugui agradar, tampoc és cap " drama", perquè ho han fet voluntàriament; suposo que deuen tenir projectes per separat que els fan més il·lusió. Vaig veure una entrevista que els van fer per la tele i no semblava pas que la separació representés per a ells , més que el fi d'una etapa i el començament d'una altra.
    A més, sempre queden les cançons per poder passar aquest "dol"...
    He dit el que pensava, però de bon rollo eh?
    Petonets i cançons.

    ResponElimina
  11. Tot el que és bo dura poc.
    És que hi ha coses que no s'haurien de acabar mai!

    ResponElimina
  12. Caram... entre en XEXU i tu feu pensar que l'èxit d'aquest grup no ha estat pas casualitat, sinó que són capaços d'entrar molt endins de la gent.

    Sort que us queda la seva música :-)

    ResponElimina
  13. A la vida hi ha un trànsit de persones, amors, cançons, i grups; en aquest cas tenim en comú un grup que es dissol, però no s'emporta pas la nostra motxilla de records, d'emocions viscudes al so de les seves lletres; aquelles que taral·lejàvem, i havíem de tornar a escoltar per acabar de comprendre aquest mallorquí, que de vegades semblava llengua estrangera.
    Els enyorarem, però seguirem, com sempre; en els comiats, en les ruptures, en les dissolucion, sempre acabem seguim.
    Ara, el que ens deixen, això és nostre, i de tant en tant com si fos un brut reserva, l'escorxarem, i novament assaborirem, els ANTÒNIA FONT.

    ResponElimina
  14. Si ho deixen quan estan el punt àlgid de la seva carrera sempre els recordaran bé. En canvi si es van allargant i acaban decaient i baixant el nivell com per exemple amb els Simpsons, ja serà un record agredolç

    ResponElimina
  15. A més de la seva música ens queden els bons records que amb ella es van crear. Uns se'n van, altres vénen ... llei de vida!

    Aferradetes!

    ResponElimina
  16. Realment tota mort és prematura. Diguem-n'hi mort, diguem-n'hi final.... Si és el final d'alguna cosa que realment ens agradava sempre pensarem que és massa d'hora... hi estic totalment d'acord!
    Jo no havia escoltat mai als Antonia Font, la veritat, però em puc posar a la teva pell i entendre perfectament el que sents!

    ResponElimina
  17. Em sembla que no els he sentit mai, però igual t'acompanyo en el sentiment.
    Salut porca.

    ResponElimina
  18. Reconec que Antònia Font no ha estat mai del meu gust (sincera sempre) però això no vol dir, ni molt menys, que me n'alegri de la seva dissolució o que vegi un punt positiu en que desapareguin grups en català...

    A mi m'encanta Sopa de Cabra i tot i que ja no hi són junts, et puc dir que les cançons no te les lleva ningú, les podràs escoltar sempre que vulguis i transmetre aquestes sensacions a tots/es els/les teus/ves.

    Ànims! Perquè, qui sap? Molts grups ho deixen estar aparentment de manera definitiva i en un temps, acaben tornant.

    Estiguis feliç perquè prompte tindràs una personeta a qui ficar-li totes aquestes melodies!

    ResponElimina
  19. Ohhhh! Sí, sí, qui no es consola és perquè no vol (o no pot) a mi em va passar quelcom semblant quan ho vaig saber dels meus estimats Obrint Pas...

    Sigui com sigui només es puc dir que no estiguis trist perquè ja no hi seran, somriu perquè els vas escoltar, els vas descobrir i els has fet teus per sempre!

    Bones festes Porquet!!!

    ResponElimina
  20. Avui el meu bloc compleix 8 anys i faries que fos el bloc més feliç de la catosfera si et passessis a felicitar-lo, moltes gràcies!

    ResponElimina