diumenge, 6 d’octubre de 2013

Et deixo anar

Desincronització d'agendes i maltempsades, els dies acordats, havien fet retardar, un cop i un altre, l'intent dels anhelats sis Russell, els sis tres mil de la part llevantina del Massís de la Maladeta.

Sortir corrents divendres de la feina, conduir durant prop de quatre hores, de nit i entre tempestes, i llevar-se el dia següent a un quart de sis de la matinada, no deixen de semblar-me petites bestieses sense importància, davant la possibilitat de culminar, en una sola jornada, les sis rocoses cimes en honor del pirineista Henry Russell.

El sol no ens agafa fins ben amunt, embellint, encara més, el cim del Ballibierna,
pujat fa prop d'una dècada i que, aviat, espero repetir

El dia neix esplèndid, malgrat les tempestes d'ahir, i penso que, ara sí, abans no arribi l'hivern, culminaré amb èxit la temporada de tres mils d'enguany, amb aquestes sis cireretes.

I així arribem a l'emblemàtic Coll de Ballibierna, on les vistes sobre l'imponent massís rocallós del Posets encara fan engrandir més la fam, les ganes d'assolir el repte d'avui.

El Posets, pujat tot just fa unes setmanes, des del Coll de Ballibierna

Des d'allà ens n'adonem d'un detall al que, en principi, tractem d'anècdota, però que acabarà esdevenint clau en l'esdevenir de l'excursió d'avui. La part culminant del Posets apareix lleugerament emblanquinada. I no només la del Posets, que també la dels Russell és esquitxada de neu ben nova i granulada...

Els sis Russell es veuen i s'amaguen en el massís rocós de l'esquerra.
El camí que hem de seguir puja per la cresta de la seva dreta... (1/2)

... per sobre del preciós Estany del Cap de la Vall, i amb vistes
a l'espectacular cresta entre el Tuc de Molières i el Pic de les Salenques (2/2)

Aviat, però, ens n'adonem que hem menyspreat en excés aquesta enfarinadeta caiguda durant les pluges d'aquesta nit passada. El camí cap a la cresta, per un camp de roques, esdevé relliscós i feixuc. S'alenteix el nostre ritme, havent de mirar-nos dos i tres cops on posem els peus, per no acabar caient enmig d'aquest mar de punxes i sots granítics.

Travessem la capçalera de la vall glacial, als peus dels Russell,
que tot i no semblar-ho, està coberta per una finíssima capa de glaç molt relliscosa.
Al fons, de nou, el Ballibierna

L'aiguat caigut el dia abans, combinat amb la primera gran fredorada a cotes altes, han provocat la primera glaçada a l'alta muntanya. Combinació fatal per l'èxit de la nostra empresa d'avui.

Els estanys residuals als peus dels Russel apareixen glaçats

I com més amunt, més lliscant esdevé el terreny. Així, als 2.900 metres, a l'inici de la cresta cap als Russell, amb preciosos estimballs a cada banda, i veient les dificultats per progressar en aquest tipus de terreny mixt, decidim, amb pena immensa, que avui no serà el dia. Avui no farem, tans sols, ni un dels sis cims de la nostra ambiciosa ruta.

En primer terme l'inici de la cresta, amb la finíssima capa de neu glaçada,
en segon terme l'Estany del Cap de la Vall


"Only miss the sun when it starts to snow.
Only know you've been high when you're feeling low"


Retornem vençuts, desfent els fràgils passos que havíem ascendit amb cabuderia. Ens acomiadem, esmaperduts, del gloriós paisatge que ens envolta, entre tres mils que haurem de deixar per l'any vinent, per la propera temporada. 

L'Estany del Cap de la Vall, en la nostra ràbia continguda,
encara ens apareix més rabiosament exultant de bellesa.

Com punxa la refotuda agulla que ja duc clavada, i la duré fins l'any que ve. Com dol acomiadar-se d'aquests majestuosos paratges amb comptes pendents, amb renúncies d'aquesta alta entitat.

De nou al Coll de Ballibierna, amb els seus ibons a sota.

Capficat en la mala sort d'haver coincidit amb la primera enfarinada i glaçada tardorenca, dolgut per aquest duel perdut amb la muntanya, pel menyspreu amb que ens ha tractat aquesta vegada, de cop, un xiscle agudíssim, ben a tocar meu, m'espanta no sabeu prou, i em retorna de les meves cabòries.

Allà, ben a tocar, ens mira i ens observa la bèstia més peludeta i moixinable dels Pirineus!

Que una bèstia tan menuda pugui fer aquests xisclets!

Potser aquestes muntanyes s'han apiadat de nosaltres i del nostre esforç, i a darrera hora han volgut fer-nos aquest regal. Han fet sortir aquesta marmota, animal sempre esquiu, del seu cau per a que el puguéssim gaudir de ben a prop i durant l'estona que ens ha plagut.

Oh Pirineus! No sé com se m'havia acudit, ni per un instant, maleir les vostres rocalloses entranyes...

Oh muntanya! Sé que, ben aviat, ens tornarem a trobar i ens ho passarem rebé plegats. Avui m'has fet veure que no era el dia de gaudir plegats. Avui era dia de deixar-te anar...

"Only know you love her when you let her go"

22 comentaris:

  1. Un regalet ben bonic a canvi de la vostra decepció!

    Deixar anar, una actitud que hem de practicar sovint... ben necessària tantes vegades.

    Aquesta espineta que dus clavada, no durarà gaire... en poc temps, ja tindràs aquests tres mil al sac... el temps i les temporades i estacions... volen, xiquet!

    ResponElimina
  2. Ets savi, Porquet, sou savis: la muntanya és més gran i més forta, i si avui no toca, no toca i un altre dia serà. Enhorabona pel gaudit i també per saber recular quan cal!

    ResponElimina
  3. Doncs tot i la fallida tribo que ha estat una sirtida prou bona que et farà més salivera per la propera temporada.

    ResponElimina
  4. No m'estranya que isquera la marmota amb la calor que fa, s'ha acabat l'hivern abans de començar.

    ResponElimina
  5. Aquest tipus de problemes són els que jo mai m'he trobat, i no sabria com reaccionar. Bon criteri aquest de primar la seguretat per sobre de les ganes i l'ambició. A més, només és endarrerir allò que és inevitable, que aquests sis tresmils acabaran caient, si no ara l'any vinent o quan sigui. Llàstima de jornada, però amb el cap alt, a esperar la propera trobada amb el repte.

    Per cert, jo tenia els ulls posats al Posets, però el calendari el farà impossible fins l'any que ve, això segur. I a saber on paro l'any que ve, així que...

    ResponElimina
  6. Per frustrant que sigui ha de prevaler el seny. Si pel camí hi ha paranys i perills el més intel·ligent és esperar una ocasió millor i més segura.
    L'any que ve serà!

    ResponElimina
  7. Lectors d'aquest blog:

    Ja ho he dit altres vegades... feu-me cas: Feu clic damunt les fotos, que es faran més grans. Llavors, sentireu que els vostres cors comencen a bategar més fort davant tanta bellesa. Impressionant. Preciós.

    Jo, quan veig això... ostres... m'entren ganes de pregar i donar gràcies a Déu per haver-ho fet tan maco!! :-)

    ResponElimina
  8. Ah, i et porto un regalet per la teva barra lateral hehehe

    És una goma d'esborrar:

    http://articomic.com/1500005-132-thickbox/goma-de-borrar-iwako-cerdo.jpg

    ResponElimina
  9. Ei Albert, si vols, pots compartir les teves aventures a la web del club, a l'apartat "cròniques". gràcies! salutacions. Josep

    ResponElimina
  10. a vegades guanyes tu i a vegades guanya la muntanya, val més saber retirar-se a a temps abans de patir un accident ;)

    ResponElimina
  11. tu si que ets savi, porquet! (la marmota és preciosa!) i de la música no te'n puc dir res, perquè no la sento :( provaré més tard, darrerament no sento les músiques de youtube ni de... ehhhhhhhhhh, miracleeeeeeeee!!!! ara se sent! maquíssimaaaaaaaaa!!!! (avui Murphy ha jugat a favor meu)

    ResponElimina
  12. oooh, xò la seguretat ha de ser el primer, no? segur que hi haurà més oportunitats.

    Això si, i com sempre, les fotografies son espectaculars i no cal que siguin des de dalt d'un cim!

    ResponElimina
  13. Malgrat tot... quines vistes! quins paisatges! quin gran dia Porquet!! i segur que a la pròxima els sis tresmils no s'escapen!

    ResponElimina
  14. Ostres. Quins records. El Russell va ser el meu primer 3000 fa anys i panys. M'has fet reviure aquells temps i sospito que avui anirè amb un somriure tot el dia.

    ResponElimina
  15. Quin estany, renoi! Quina bellesa! Em costa entendre la frustració, però esclar, jo visc la muntanya de lluny, no la personalitzo com tu... per a mi, potser el mar s'hi acostaria una mica, me'l sento proper. La muntanya sempre serà allà, porquet, i fins i tot la marmota! ;)

    ResponElimina
  16. Enamorada de les marmotes!
    I també de les llúdrigues tot i que aquestes són més complicades de veure!

    Grans fotos (enveja...).
    Una abraçada!

    ResponElimina
  17. Sempre em deixes embadalida amb les muntanyes que descrius i les teves sortides i amb la bellesa literària de com ho expliques i sempre, sempre, sempre, a la biblioteca acabo buscant en un atles, llibres de cims i de muntanyes on estan situades aquestes muntanyes en aquest cas el Massís de la Maladeta!

    ResponElimina
  18. Aquest estiu, passant uns dies llevant-me veien el Mont Perdut, anant a veure els Posets, Maladeta, Aneto ... quins pessigolles a la planta del peu! L'any vinent no perdonarem, ni tu ni jo :) (jo més tard i més lenta, però tossuda com una refotuda mula tossuda :P)

    ResponElimina
  19. Èpic relat, a fe. Les muntanyes, altives, et criden i alhora es vengen de la teva gosadia.Ja arribarà el dia, ja.
    Però la marmota... la nostra néta és la Marmotina (dit en to familiar), i no hi ha qui s'estimi més les marmotes que ella, el seu pare i la seva mare, gent afeccionada a la muntanya.
    Salut i força.

    ResponElimina
  20. Jo em donaria per satisfeta per la sensatesa que demostres, m'agrada escoltar els senyals, quan una cosa no convé sempre hi ha alguna cosa que t'avisa. Tot i així. l'espectacle que ens ofereixes és meravellós i aquesta picada d'ullet de la marmota genial.
    Enhorabona per tot plegat!

    Aferradetes! :)

    ResponElimina
  21. Per mi tenir dos dits de front és molt important i diu molt d'una persona. A la muntanya no se l'ha de menysprear. Mira-ho per una altra banda, la temproada vinent la començaràs amb un repte d'aquells al qual li tindràs ganes!

    Una marmota! L'has pogut fotografiar ben d'aprop! A la universitat unes companyes feien cens de marmotes i eren cares de veure...

    Potser no has fet els cims però trobar-te aquesta bestioleta també és un petit regal. Jo hagués flipat!

    ResponElimina