BSO UAB (i volum 2)

Ja tenim aquí el segon i definitiu volum del recopilatori BSO UAB! L'esperadíssima continuació de l'aclamadíssim primer volum d'aquest "revival" d'època... universitària.

En aquells anys 90 vam submergir-nos en l'onada de pop britànic, tot saltant entre el Nyap Buff i el Paladium sabadellencs. Dijous bandarres, dijous trapelles.

Tot i que potser més bandarra, destralera, caòtica i "petarda" va arribar a ser la Festa Major de l'Autònoma...

Però les nits més perilloses es van esdevenir, sens dubte, en el nostre particular triangle de les Bermudes barceloní. Ens hi vam perdre tantes, tantíssimes nits, i només amb les coordenades de la festa per radar.

Començàvem la nit a la Plaça del Tripi, llavors d'estètica més canalla, al bar La Concha, llavors d'estètica més xarona. Aquest era el nostre punt de trobada festaire on vam demanar-hi incomptables xarrups i vam bramar-hi innumerables cançons.

Tant hi vam arribar a cantar que van acabar penjant, en un full trencat de llibreta, escrit en boli Bic, en consonància amb l'estil del local, un lacònic i suplicant "No cantar. Gracias".

I sortíem d'allà tan embalats que ja només ens quedava decidir on anar a moure l'esquelet. Si en el fosc i sempre alternatiu New York...

... o en el curiós Panams, a mig camí de prostíbul de soterrani de baixa estrofa (no hi vam posar els peus), i de discoteca eclèctica de primera planta (els hi vam posar tots).

Però no tot era sortir de casa! Què dir de Cal Mora.... Escenari bipolar de jornades maratonianes per acabar treballs a darrera hora, mentre sa mare, sempre encantadora, ens preparava uns "planxats" per sopar. O bé reconvertit en discoteca improvisada, quan ella i son pare no hi eren, amb "drag queens" esbojarrats ballant sobre els pufs del menjador.

Però no tot era festa! També gaudíem de jornades tranquil·les i assolellades de gespa, entre Ciències i Econòmiques, descobrint noves cançons, malabarismes i "diàbolos" llençats al cel amb poca traça.

I perdre el tren no era cap contratemps doncs podíem acabar fent Pacharans, a mitja tarda, al bar de l'estació de la UAB, en companyia immillorable i conversa apassionada, sobre com arreglar el món o que bons són els Smashing.

Ara, l'avió a Tenerife no el vam perdre pas! Uns Carnavals per a la glòria, una visita al santuari culer, i un cim del Teide caminant, molta son acumulada i la grip causant estralls.

Així, la carrera es va anar escolant entre els nervis i la malenconia dels darrers examens, i alguns dels últims concerts de la sala Zeleste.

I un cop acabades les classes, els examens i la carrera, vam emprendre la darrera aventura d'aquella etapa universitària. Carretera i manta, CD's al cotxe i cap a les terres del Pallars!

Així varem culminar aquells anys universitaris, des del cim de la Pica d'Estats, a més de 3.000 metres d'alçada. S'obrien davant nostre nous horitzons i nous camins que ja no recorreríem sempre junts, com havíem fet cada dia d'aquells darrers quatre anys inoblidables.

El nano de Cal Mora, de la casa dels treballs, els planxats i els drag queens esbojarrats!
Pica d'Estats (3.143 mts) - Juliol del 1998

Potser per això, després de tanta gresca i tanta música, finalment, vam acabar cercant plegats el silenci del Pirineu, la música de la muntanya.