divendres, 26 d’abril de 2013

BSO UAB (i volum 2)

Ja tenim aquí el segon i definitiu volum del recopilatori BSO UAB! L'esperadíssima continuació de l'aclamadíssim primer volum d'aquest "revival" d'època... universitària.

En aquells anys 90 vam submergir-nos en l'onada de pop britànic, tot saltant entre el Nyap Buff i el Paladium sabadellencs. Dijous bandarres, dijous trapelles.



Tot i que potser més bandarra, destralera, caòtica i "petarda" va arribar a ser la Festa Major de l'Autònoma...



Però les nits més perilloses es van esdevenir, sens dubte, en el nostre particular triangle de les Bermudes barceloní. Ens hi vam perdre tantes, tantíssimes nits, i només amb les coordenades de la festa per radar.

Començàvem la nit a la Plaça del Tripi, llavors d'estètica més canalla, al bar La Concha, llavors d'estètica més xarona. Aquest era el nostre punt de trobada festaire on vam demanar-hi incomptables xarrups i vam bramar-hi innumerables cançons.



Tant hi vam arribar a cantar que van acabar penjant, en un full trencat de llibreta, escrit en boli Bic, en consonància amb l'estil del local, un lacònic i suplicant "No cantar. Gracias".

I sortíem d'allà tan embalats que ja només ens quedava decidir on anar a moure l'esquelet. Si en el fosc i sempre alternatiu New York...





... o en el curiós Panams, a mig camí de prostíbul de soterrani de baixa estrofa (no hi vam posar els peus), i de discoteca eclèctica de primera planta (els hi vam posar tots).





Però no tot era sortir de casa! Què dir de Cal Mora.... Escenari bipolar de jornades maratonianes per acabar treballs a darrera hora, mentre sa mare, sempre encantadora, ens preparava uns "planxats" per sopar. O bé reconvertit en discoteca improvisada, quan ella i son pare no hi eren, amb "drag queens" esbojarrats ballant sobre els pufs del menjador.



Però no tot era festa! També gaudíem de jornades tranquil·les i assolellades de gespa, entre Ciències i Econòmiques, descobrint noves cançons, malabarismes i "diàbolos" llençats al cel amb poca traça.

Torn by Natalie Imbruglia on Grooveshark



I perdre el tren no era cap contratemps doncs podíem acabar fent Pacharans, a mitja tarda, al bar de l'estació de la UAB, en companyia immillorable i conversa apassionada, sobre com arreglar el món o que bons són els Smashing.



Ara, l'avió a Tenerife no el vam perdre pas! Uns Carnavals per a la glòria, una visita al santuari culer, i un cim del Teide caminant, molta son acumulada i la grip causant estralls.





Així, la carrera es va anar escolant entre els nervis i la malenconia dels darrers examens, i alguns dels últims concerts de la sala Zeleste.



I un cop acabades les classes, els examens i la carrera, vam emprendre la darrera aventura d'aquella etapa universitària. Carretera i manta, CD's al cotxe i cap a les terres del Pallars!





Així varem culminar aquells anys universitaris, des del cim de la Pica d'Estats, a més de 3.000 metres d'alçada. S'obrien davant nostre nous horitzons i nous camins que ja no recorreríem sempre junts, com havíem fet cada dia d'aquells darrers quatre anys inoblidables.

El nano de Cal Mora, de la casa dels treballs, els planxats i els drag queens esbojarrats!
Pica d'Estats (3.143 mts) - Juliol del 1998

Potser per això, després de tanta gresca i tanta música, finalment, vam acabar cercant plegats el silenci del Pirineu, la música de la muntanya.

15 comentaris:

  1. Ostres, però si hi ha música per tota la nit!!!!

    L'aniré escoltant mentre faig posts o coses diverses a l'ordinador!

    Vau acabar obrint un nou camí, encara que no fos per fer-lo junts.

    ResponElimina
  2. M'encanta com acaba la història... no hi ha música més bonica que el so de la muntanya!
    Hehehehe! M'ha fet gràcia veure el corasón partío per aquí al mig.... :P

    ResponElimina
  3. crec que hauries de muntar per la posteritat un arbre genealògic amb les fotos de cada antro o lloc que va deixar marca. Es com fer una còpia de seguretat a tot el que vares viure. Aquestes coses un moment donat ens poden fer reviure bons moments.

    ResponElimina
  4. Ja veig que no només compartim música sinó també locals de festa! Com ja vaig dir, no puc dir que jo fos massa 'fiestero', però la Concha el New York i Panams eren els meus llocs de referència. Sempre insistia per anar al New York perquè jo donava molta importància a la música i si ens hi havíem de quedar fins a altes hores, no em volia avorrir, sabia que allà no em fallaven.

    Respecte a les cançons, t'has portat bé, però n'hi ha tantes que no sé ni quines destacar. Smashing, Liquido, No Doubt, Alanis, Underworld, Daft Punk... uf, és la 'meva època'! Per cert, Daft Punk treuen disc ara, o ja l'han tret, no sé, i la nova cançó no està gens malament.

    Gràcies per tots aquests records a través de la música, d'alguna manera, també són els meus records.

    ResponElimina
  5. Em quedo amb el silenci de la muntanya! Però em fan enveja les teves sortides!

    ResponElimina
  6. Per a mi és com si em parlessis de planetes llunyans. No obstant, com a novel·lista, si em proposés d'entrar-hi, ho aconseguiria.
    La muntanya és altra cosa: l'he pujada, hi estic bé, l'enyoro, l'afecció em ve d'herència i també l'he transmesa.
    Un dia posaré la meva foto on sóc en un cim vestida de Manelic. Quines coses...

    ResponElimina
  7. impressionant revival musical! comprenc que també el silenci de les muntanyes sigui una altra mena de música ....bon cap de setmana porquet!

    ResponElimina
  8. Un post entranyable i molt musical.
    Gràcies per compartir records i música, Porquet!

    ResponElimina
  9. Encara que sóc de la dècada anterior, també a l'Autònoma, he gaudit molt del viatge, i he trobat enormes i sorprenents paral·lelismes. o és que ens repetims tots tant?

    ResponElimina
  10. Quants records en aquest post!!! he escoltat totes les cançons!!! ais....

    Bé, potser no cal que digui gaire, oi? Tot i diferent, és ben semblant, festes i nits i dies similars. Segur que vam estar més d'una vegada al mateix lloc. Ereu valtres els que saltàveu tant al Panams que tremolava el terra? més d'una nit pensavem que ens aniríem avall amb les altres ballarines.....

    La concha, xò, la vaig descobrir més tard, amb la gent de la feina. En el fons, amb el grup d'amigues intentàvem anar de "dures" i erem una mica caguetes. Ficar-nos pel raval eren paraules majors. Això sí, quan vam descobrir La Concha i el Cangrejo,... jajajaja....

    Aquest post i un fet de fa un parell de setmanes em porta a pensar com erem quan teníem 20 anys. I com seriem si poguéssim tornar sabent el que sabem ara!!! aviam si el faig!

    ResponElimina
  11. Jo l'única música que recordo de la UAB eren els sorolls de la Renfe i l'escàndol que muntaven els bombers quan feien entrenaments.

    ResponElimina
  12. Les ordeno segons les meves preferencies de més a menys:
    Boys And Girls by Blur
    Narcotic by Liquido
    Around The World by Daft Punk
    Don't Speak by No Doubt
    Los fresones rebeldes - Al amanecer by Los Fresones Rebeldes
    Whatever by Oasis/oasis
    Cannabis by Ska-P

    PD: Les que no apareixen ordenades es perquè no estan al alçada...

    ResponElimina
  13. Ens portem una mica de decalatge però hi ha unes quantes cançons que també són "meves"... ei, saps que vénen els Blur al Primavera, no? Intentaré anar-hi, a veure si ens hi veiem!

    ResponElimina
  14. Gràcies a tots els que heu passat per aquí i m'heu acompanyat en aquestes ballaruques universitàries. Mirats amb la distància, no tinc por a equivocar-me dient que, sens dubte, aquells van ser dels millors anys de la meva vida. Farcits d'experiències i anècdotes pràcticament a diari. Cada dia, era una nova aventura, noves persones, noves coneixences, nous aprenentatges. I tot, sempre, farcit de bona música! Bé, potser no sempre tan bona...

    ResponElimina