Misèria mental

De l'obra de teatre "Diari d'un boig"

Era una calorosa nit de Festa Major. Queien els cubalibres, les converses, les anècdotes i els riures. Fou llavors quan ell, en una marrada imprevista de la conversa, em va dir una frase que, ja fos per la gatzara amb olor de cervesa vessada o pel so d'aquella orquestra tronada, no vaig arribar a copsar en tota la seva dimensió: "Osti, aquí hi ha molta misèria mental...".

Han passat els anys, les Festes Majors, i la mateixa orquestra tronada segueix acollint els irreductibles dansaires de pasodobles i fanalets a la plaça. Però a l'observador espavilat, que guaiti el sarau des de les alçades, no se li escaparà que alguna cosa ha canviat en aquella tabola vilatana.

Així, mentre els cubalibres han sucumbit a l'autoritària marxa militar dels gintònics, ell ja no apareix mai per la plaça. Ni gall ni gallina en canten. Vilipendiat, burlat, i de tots ben cardat, va decidir fugir ben lluny, cap a la plana. Ja se sap, els profetes són lapidats a l'eixida de la seva pròpia casa.

És ara però, quan la seva veu discordant ressona més clara. Cauen els confeti, com cada any, des del capdamunt del campanar de la plaça, però ja no van de bracet de la brillantor d'aquelles nits d'agost antany estelades. Aquella misèria mental, la que "osti" ell citava, les ha eclipsades i assassinades.

I tot per una infinita avarícia caníbal, quatre rampoines i un poc de xavalla...

_______________________________

Us demano dobles disculpes. Per deshabilitar els comentaris per primer cop en la vida d'aquest blog, i per haver fet un post, potser, un xic críptic.

En tot cas, com ja sabeu, qui sigui frare que prengui candela.