La marenda és la forma rossellonesa d'anomenar la regió costera de la mar. Paraula de preciós dring, d'essència poeta, que abraça i dóna forma de bell poema a les menudes viles atrapades entre la mar i les darreres alçades pirinenques: Cervera, Banyuls... de la Marenda.
Sortint d'aquesta darrera, tot trescant els seus camins serpentejats, ben aviat les vinyes verdes inunden qualsevol pam de terreny, arrapades a tot coster, tant li fa que sigui ponentí com llevantí, septentrional o meridional. Aquí ja ningú recorda, no queda ni un bri de memòria, d'aquell Pirineu rocallós, abrupte, erm i d'alçades trimil·lenàries.
Sortint d'aquesta darrera, tot trescant els seus camins serpentejats, ben aviat les vinyes verdes inunden qualsevol pam de terreny, arrapades a tot coster, tant li fa que sigui ponentí com llevantí, septentrional o meridional. Aquí ja ningú recorda, no queda ni un bri de memòria, d'aquell Pirineu rocallós, abrupte, erm i d'alçades trimil·lenàries.
 |
| Seguint el GR-10, cap al Coll dels Gascons, s'albiren els darrers estreps pirinencs, verds i fecunds, fonent-se al mar |
Catifes d'estepa blanca, d'argelagues i ginestes d'un groc cridaner, caminaran amb nosaltres, en acolorida companyonia, des dels colls i passos de més històric pedigrí, fins als punts més alts de les carenes de l'Albera.
 |
| El cim del Puig de la Calma t'encimbella fins als 700 metres per sobre de Banyuls i la seva marenda |
Des d'aquestes carenes, impregnades de salabror, indefenses contra l'embat de la tramuntana salvatge, el paisatge esdevé una delicadesa exquisida, una experiència única i refinada per al caminaire, a l'abast en pocs i excepcionals massissos, com el de les Alberes o la Tramuntana mallorquina.
Ja badoquis cap al sud...
 |
| Cervera, Portbou, Port de la Selva, Cap de Creus, Badia de Roses, la plana empordanesa... |
... ja corriolegis cap al nord...
 |
| El Canigó, Banyuls i la seva vall completa, Portvendres, la Costa Vermella, la plana rossellonesa... |
... la bonicor del paisatge és colpidora i sense excepció.
I coses tan aparentment irreconciliables, com les excentricitats topogràfiques de la muntanya i la fada planície de la mar Mediterrània, com les torres de defensa mil·lenàries i els ceps de les vinyes retorçades, o com la menudesa vilatana de Banyuls i la figura banyulenca d'un genial Maillol, esdevenen baules d'un cadenat inesberlable.
Ja sigui pels viaranys pirinencs amb esperit de vells llops de mar, als quals el muntanyenc no hi és gens avesat, o per haver-m'hi pogut fer entendre encara en català, puc afirmar i confirmar que no només les vinyes verdes de Sagarra es vinclen vora el mar. També ho faig jo com a ofrena i rendició incondicional a aquest racó de món, que m'ha vençut, sense paliatius, amb la seva bellesa com a única arma i emblema.
 |
| Prop de Banyuls de la Marenda, vinyes verdes vora el mar |
"Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs"
La vista d'aquestes carenes obri l'ànima, com si s'omplira d'aire fresc. I aquest preciós poema de Josep Maria de Sagarra encara sembla més bonic quan s'escolta amb la veu del Llach.
ResponEliminaCom és habitual, unes fotos precioses !
ResponEliminaLloar les teves fotos és fer-se molt repetitiu ja. Aquesta excursió encara em veuria amb cor de fer-la, però mai d'explicar-la com tu fas.
ResponEliminaNoi, et fas de pregar entre post i post, però val la pena l'espera... Què maco que ho expliques, quines fotos tan precioses ens portes!! :-)))
ResponEliminaHauries d'haver aprofitat per plantar una senyera en territori francés.....aquestes terren les hem de tornar a conquerir, que ja havien estat nostres.
ResponEliminaBona sortida nano.....
Doncs sí, que bonic! A mi m'agrada encara més, ara que he estat fa poc a la Marenda, a Banyuls, Port Vendres, (no pas per les muntanyes). Em va agradar molt. I les teves fotos fan venir ganes de pujar-hi.
ResponEliminaMira, si es el mateix pesat que m'omple l'instagram de fotos de paisatges en comptes de posar fotos de gats, nens i de menjar com fa la gent normal...
ResponEliminaUn gran gruny d'alegria t'enviem.
ResponEliminaDeliciós dring de les paraules.
Me l'emporto
tot vinclant-me.
Et fas esperar, Porquet, però val la pena. Recorrem indrets meravellosos de la teva mà.
ResponEliminaUn post preciós!
Si només passejant per les teves imatges ja es pot apreciar la meravella de l'indret, com deu ser poder-ho contemplar en directe!
ResponEliminaUna abraçada.
Veure aquests paisatges de la teva mà és un avantatge per a mi que tinc vertigen, però al mateix temps, el desavantatge de no poder olorar (en rigorós directe) aquest aire tan net. Fantàstiques fotos!!
ResponEliminaAferradetes!
Unes imatges precioses. M'imagino caminant per aquestes carenes, tan a prop del cel, contemplant la meravella d'aquests paisatges de mar i muntanya...Tot un somni fet de petjades muntanyenques...
ResponEliminaI amb el teu permís, un trocet més de les vinyes d'en Segarra:
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
Petons.
Muntanya que porto al cor... Però últimament només desitjo una petita plana verda, just de la mida del meu cos, on reposar escoltant el vent a les fulles, sigui dolç o salat. Ah, les reflexions de Simone de Beauvoir quan era gran i recordava les seves excursions de noia, amb la motxilla a l'esquena... ("La força de les coses").
ResponEliminaBones fotos, com sempre, i confortable el text que les acompanya.
Una caminada amb belles vistes i gaudint de les teves paraules amb una música de fons. Sembla talment que ens hi hagis portat.
ResponEliminaporquet et felicito de cor, el llenguatge emprat, les fotografies....una delícia i un plaer llegir-te !!!! abraçades!
ResponEliminaQuè puc dir, que no t'hagin dit, ja? doncs això: felicitats per les fotos, per les paraules i gràcies per ser aquí, fent-nos-les compartir amb tu!
ResponEliminaLes fotografies que ens mostres m'agraden ,clar, però jo sóc fan dels teus escrits... acompanyar la muntanya amb paraules boniques i a sobre amb aquestes imatges és un trio complet!
ResponEliminaComentar avui un post sobre muntanyisme és obligat fer referència als esdeveniments succeïts a l'Himalaia. No sé si hi ha molta diferència, segur, xò m'ho recorda.
ResponEliminaTb em recordes el muntanyista que ens va visitar l'estiu passat a l'Agullana. A la casa de colònies on estavem creuava un GR (no sé quin és) Ell el volia fer sencer, des de Cap de Creus fins Euskadi i per motius personals. Va arribar esgotat a la casa (feia una calor infernal) i ens va demanar descans. Els nens deseguida li van començar a preguntar coses. Pobre, estava defallit i tenia molta paciència (els nostres nens son una mica barroers, no son nens de classe alta, precisament). Aquell dia haviem menjat llenties i li en vam oferir, així com tall i síndria.
Ens va desmuntar la tarda, ho recordo bé. Estava tan agraït que ens va voler explicar el que duia a la motxil·la (que era una de les preguntes que tots els nens li feien). La va desmuntar tota i amb una paciència infinita va anar explicant xq era necessari tot i xq era muntanyista així com totes les preguntes. Estava encissat. Tots ho estavem, per com s'havia sentit acollit i x la seva forá.
I va marxar per seguir la seva ruta.
Cinc dies més tard (jo era a BCN) els nens recollíen i va començar el foc de la Jonquera. Van ser "evacuats" i confinats a l'Agullana. I en aquella nit infernal, tb es van recordar del muntanyista.
Les vostres gestes sempre queden en moltíssima gent.
Per cert, miro les teves fotos i recordo el Cap de Creus i l'Agullana, i tot el que s'ha cremat.
Sí que és una paraula molt bonica aquesta de marenda.
ResponEliminaGuapes les fotos!
ohhhhhh..porquet
ResponEliminasi et digues que desde la finestra de la meva cambra veig aquestes muntanyes per la seva besant empordanesa?
son poesia per la vista
la propera vegada, segueix cami i arriba fins a Colliure
l'enamorament sera complert !!