divendres, 29 d’octubre de 2010

La vila encriptada

Hi ha una vila catalana a on tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès i cinc quarteres massa terra, en que els seus vilatans exhibeixen, orgullosos, en els seus ostentosos automòbils, aquest jeroglífic...


Fàcil no?
Amb quin jeroglífic ens podrien obsequiar els patumaires?
 (ja tenim la polèmica de la è/é sobre la taula)
 I els de l'empordanesa vila d'Ultramort?
Teniu al cap alguna altra vila i/o ciutat d'exòtica encriptació?

dimecres, 27 d’octubre de 2010

I seguirem plantant cara!

Joan Solà
Mals temps per a la nostra cultura, mals temps per a la nostra llengua. Si fa unes setmanes ens abandonava en Joan Triadú, avui hem de lamentar, tristament, una pèrdua, més cabdal, si pot ser, encara. Avui s'ha mort Joan Solà

Pompeu Fabra, Joan Coromines... i Joan Solà. Valgui l'alineació d'aquests tres noms, tots tres a la mateixa alçada, per a entendre la importància de la seva obra, dels seus estudis i de la seva persona per a la nostra llengua i per a la nostra cultura. Hi han personatges gegantins que són insubstituïbles en aquest petit país nostre. Ell ho és.

Un dia, xerrant sobre ell i la seva obra, a l'Espai Mallorca de Barcelona, em van fer obrir els ulls: "És un savi", em van dir. I sí, crec que és la millor manera de definir-l'ho. Un savi d'aquells que ja no en queden. El savi de la llengua.

I avui mateix, refotuda coincidència, també he hagut d'entomar el fet que el Tribunal Superior de Justícia de... Catalunya (!?) ha decidit esbotzar completament l'ús del català a l'administració pública.

Doble bufetada a la llengua catalana. I avui, què voleu que us digui, avui m'han fet mal.

Però això és avui, perquè demà em llevaré amb el cap ben alt, orgullós de ser d'on sóc i de xerrar en el llenguatge que he heretat. Perquè demà, permeti'm senyor Solà furtar-li fugaçment el títol del seu darrer llibre, seguirem plantant cara!

dimarts, 26 d’octubre de 2010

A la guerra s'hi va a matar

La publicació, aquest cap de setmana, per part del web Wikileaks, de més de 400.000 documents secrets dels Estats Units sobre la guerra de l'Irac, en que es fa evident la comissió d'infinitat de crims de guerra per part de l'exèrcit nord-americà, ha col·locat aquest en l'ull de l'huracà de les crítiques, i per extensió, altre cop, als Estats Units i la seva reiterada violació dels drets humans internacionals.

Quedi clar, d'avançada, que aplaudeixo fervorosament la denúncia d'aquestes atrocitats, s'han de perseguir, investigar (cosa que no han fet els Estats Units), jutjar i condemnar. Amb duresa, sense pal·liatius i amb totes les conseqüències per als seus responsables, ja sigui per acció o per omissió.

Ara bé, lluny de Wikileaks, d'internet, de webs i blogs, això és la guerra...


No sé si haureu pogut acabar de veure aquests primers 10 minuts de la pel·lícula "Saving Private Ryan" (o "Salvar al soldat Ryan"). És sorollós, molt sorollós, extremadament violent, sanguinolent, caòtic... horrorós. Forma part d'una primera mitja hora de pel·lícula en que, jo crec que, de forma magistral, es mostra, sense embuts, la crueltat i la barbaritat d'una guerra.

He posat aquest bocí horripilant del film perquè, potser, a voltes, els que, afortunadament, no n'hem viscuda cap de prop, sembla que ens oblidem de què és una guerra. Doncs és una salvatjada.

I com a tal, les persones que s'hi acaben trobant enmig es veuen sotmeses a una tensió, a una pressió, a una barbaritat d'imatges "gore", crits d'horror, sang, morts, dolor, mutilacions, etc, que jo, personalment, no sóc capaç de fer-me el càrrec realment de com pot arribar a ser d'horrorós.

I com reacciona una persona davant d'això?... no en tinc ni idea, ni jo mateix sé com reaccionaria davant la implacable llei de la guerra "o tu o jo".

Per tant, no pretenc ni defensar, ni justificar cap de les atrocitats que han estat revelades amb la publicació d'aquests documents, però compte, estan fets en un context bèl·lic que cap de nosaltres es pot a arribar a imaginar, ni de lluny. Què hagués fet jo si m'hagués trobat allà? Què haguéssiu fet vosaltres? Què haguessis fet tu?

Un cop arribats a la guerra, lamentablement, tot és possible (en el sentit més pejoratiu del "tot"). Així que, per què els senyors de Wikileaks (un dia hauran d'explicar d'on surten tots aquests documents i quin interès hi ha en la seva publicació, més enllà de l'altruista, que no me l'acabo de creure), per exemple, no posen el mateix èmfasi en denunciar tot allò i tots aquells que ens acaben duent a la guerra?

Serveixi com a minúscul exemple un fragment de la conferència d'Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, del 12 de maig del 2006, en el marc de les jornades “Justícia en un món global. Eliminar la pobresa és possible”.

"A l’any 1999 o 2000, sota el manament del president Clinton, vaig tenir ocasió d’assistir en aquell país a unes jornades, òbviament fetes des de l’òptica pacifista, en les quals es parlava de la despesa militar, i va aparèixer un company nord-americà que va fer una ponència que valia la pena d’analitzar. En la seva ponència ens preguntava la figura de les 30 persones que dins d’Estats Units participen, com a senadors i com a congressistes, a les respectives comissions de defensa. En total, són  20 congressistes i 10 senadors. I ens va dir, amb dades a la mà, que aquestes 30 persones, una a una, eren corruptes. Totes elles...

Totes elles cobraven, d'una banda, el sou que els corresponia com a senadors o congressistes, i d'altra banda cobraven, i aquest senyor ens ho va detallar un per un, d'una empresa d'armament diferent, que els donava un tant mensualment perquè a canvi defensessin la compra, en el moment en què s'haguessin d'aprovar els pressupostos, dels tipus d'armes a les quals la seva empresa es dedicava a fabricar. Era escandalós que ni un sol senador o congressista de la Comissió de Defensa fos honrat i que tots fossin corruptes, i el ponent deia: aquest cobra d'aquesta empresa, aquest fins i tot cobra de dues empreses, aquest cobra d'aquesta altra, etc. No ens ha d'estranyar, en aquestes circumstàncies, que el dia que el senyor Bush diu que se'n va a la guerra de l'Afganistan, darrera seu surtin 30 senadors aplaudint frenèticament perquè, és clar, els hi va el sou de tota la temporada".

Potser si veus com la d'Arcadi Oliveres, que porten anys clamant al cel, trobessin tant ressò com les de Wikileaks, aquesta gent no ens acabaria duent, tant frívolament, cap a la guerra, a on tots ho sabem, s'hi va a matar, de la forma que sigui, persones humanes... i això sí que és un crim, de guerra i de tot allò que no és guerra.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Un dia de compres entre clàssics barcelonins del beure i el menjar


Ahir dissabte, com que ja s'acosta inexorable l'hivern, vam decidir, la noia de la Plaça Eivissa i jo, baixar a Barcelona a endinsar-nos en les multituds anònimes de turistes, comerciants i vagants, i si hi havia sort i inspiració adquirir algunes samarres, pantalons i potser algun petit caprici, per a encarar l'estació més freda de l'any.

Ara bé, com que això que se'n diu "anar de compres" no deixa de resultar-nos un xic feixuc, entre tanta gent, música estrident i targetes tremolant, vam decidir, per a fer-ho més entretingut i potser, no sentir-nos tant consumistes compulsius, que aniríem fent parades per anar retrobant i redescobrint aquells clàssics llocs barcelonins en els que hom hi pot fer un bon mos o bé un bon beure al marge del tragí de venedors i de marxants.

I aquest és el recorregut acolorit que ens va sortir, obviant les voltes i revoltes que vàrem fer per a resseguir, amb avidesa, les tendes i centres comercials en els quals ens vam ben firar.


1.- Plaça Urquinaona: Aquí eixim de les entranyes de la capital catalana per una de les boques del metro de la línia 1. Aquesta és una plaça vinguda a menys, envoltada de carrers amb trànsit dens i sorollós, bressol de rodamóns, vagabunds i delinqüents.

2.- Granja Viader: Parada essencial, a primera hora del matí, per a fer un bon esmorzar i agafar forces per a encarar els preus i entrebancs que haurem d'anar sortejant al llarg del dia. La xocolata desfeta d'aquesta més que centenària granja i l'autèntica atmosfera que hom espera trobar en un establiment irreductible que encara s'anomena "granja" són els seus principals baluards (malgrat la seva merescuda aparició en les guies turístiques fa que la presència d'una taula lliure sigui, a voltes, una mica complicada).

3.- Els Quatre Gats: Quan les cames comencen a defallir i la música dels dj's el cap ja fan enterbolir, decidim, xino-xano, arribar-nos al clàssic de clàssics barcelonins. Una bona cervesa fresca rodejats de japonesos enfervorits ens fan sentir estrangers a casa nostra.

4.- Entrepans Conesa: Acomiadant-nos dels Casas, Rusiñol i companyia, si és que en queda alguna cosa d'ells entre els moixos barcelonins, ja se'ns ha obert la gana i tresquem decidits a per uns dels millors entrepans de la capital. En un raconet de la Plaça Sant Jaume, a redós dels centres de poder barcelonins i catalans, ja fa molts anys que un grup d'homes fan uns entrepans deliciosos en una planxa que no para de fumejar i en un espai que, de tant petit, és impossible treballar-hi.

5.- Plaça del Rei: Com que fa un dia radiant i l'espai del Conesa pot arribar a angoixar, decidim dirigir les nostres passes a la que, penso, és la millor plaça barcelonina. Seiem a les seves escalinates, diverses vegades centenàries i mudes testimonis de la història comtal (ho sabíeu que allà mateix un pagès va estar a punt d'assassinar Ferran el Catòlic?). Envoltada totalment d'edificis d'alta història, és un oasi de tranquil·litat enmig del tràfec de la ciutat. Una joia medieval que ens acull en l'acte quotidià de gaudir d'un entrepà, mentre comtes, reis i pagesos de remença ens observen des de l'aureola de la història.

6.- Forn Mistral: Avançada la tarda ja, decidim cloure l'adquisició de béns materials i acabar d'omplir l'esperit i el pap amb una berenar que cada cert temps necessito repetir. Els mini-croissanets d'aquesta fleca històrica ja fa molts anys que fan les delícies dels barcelonins. Personalment, els de xocolata em fan tocar el cel. Tasteu-los, repetireu.

7.- Plaça Universitat: Curull el ventre i sadollat el consumisme decidim finalitzar aquest dia tan barceloní en aquesta plaça seu de manifestants, educadors, estudiants i skaters d'habilitats de principiants. L'autobús ens acull, ara, per allunyar-nos del brogit d'aquesta ciutat i deixar enrere un dia d'agredolces sensacions.

Ens hem retrobat amb la Barcelona més barcelonina, però aquesta ja es veu, sens dubte, que és una mica menys nostra.

Ja tenim l'armari ben equipat per a passar l'hivern, però aquest ús intensiu de la targeta de crèdit fa que, almenys en una part de mi, m'hi romangui una certa sensació d'obscenitat.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Desafiaments totals de la vida marciana

Dos científics, Dirk Schulze & Paul Davies, es veu que eminents, han publicat un article a la revista Journal of Cosmology en el que asseguren que, per motius de pròpia preservació de l'espècie humana, cal anar pensant en colonitzar el Planeta Roig, és a dir Mart.

Caldria saber si aquestes comunitats d'emigrants terrícoles podrien sobreviure, però, a un govern, dirigit amb mà de ferro, perennement, per el Molt Honorable Kuato.

Arnold Schwarzenegger ballant una sardana marciana
amb el Molt Honorable Kuato (fotograma del film "Total Recall")

Clar que sempre hi haurà mafiosos degenerats i depravats que, amb el sorprenent suport incondicional de la justícia (les fantasies amb toga d'alguns dels jutges, vells xarucs, segur que hi han jugat el seu paper), veuran possibilitats d'expansió de negoci, si és que encara es pot fer més gran...


El macrobordell Paradise Night Club, recentment obert a La Jonquera,
podria pensar en traspassar fronteres i planetes amb les
exòtiques noies que podria contractar (legalment !?) a les terres de Mart
(Fotograma del film "Total Recall" o "Desafiament Total")

dijous, 21 d’octubre de 2010

400 dies de mofa i escarni

Fèlix Millet, el protagonista de "El gran golpe" subtitulada al català

Avui fa, exactament, 400 dies que el senyor Fèlix Millet va entregar una declaració al jutge, el senyor Juli Solaz, un home amb una agenda curulla i rebotida, en que reconeixia un desfalc, al Palau de la Música Catalana, d'almenys 3,3 milions d'euros.


Portada de La Vanguardia del dia següent de l'entrega de la declaració de
 Fèlix Millet al senyor jutge d'agenda ocupadíssima

(clica la portada per a xalar de la declaració)

Personalment em confesso un autèntic profà en temàtica judicial, i jo encara diria més, un refotut inepte, fora del que vaig poder aprendre del gran Perry Mason (n'Ally McBeal no li arribava ni a la sola de la sabata). Així que desconec el curs natural dels procediments judicials i les mil-i-una controvèrsies d'un cas, amb els seus reviraments legals i textos de retorçada comprensió... però, senyor jutge, senyor Solaz, ja fa 400 dies que en Fèlix li va entregar una carta assumint que havia comès furt, manlleu, usurpació... ja fa 400 dies que el senyor Fèlix Millet li va reconèixer, a vós públicament i explícita, que havia robat, robat i robat!!! Així que ja fa 400 dies que aquest senyor, a dreta llei, hauria d'estar engarjolat.

Però no és que no estigui a la presó, és que encara és hora que el senyor jutge es digni a passar llista i fer-lo presentar davant la seva persona. Felicitats senyor Solaz.

400 dies fa que el senyor Millet & Co. (no oblidem el senyor Montull, l'altra mà dreta d'en Fèlix, ja que aquest tenia la seva dreta i esquerra ocupades, ben farcides de bitllets) i el senyor Solaz se'ns pixen a sobre i diuen que plou. I per cert, amb la connivència de la classe política catalana que van delectar-nos amb el teatre de nom pompós de la Comissió d'Investigació del Palau, una obra descafeïnada per a dissimular vergonyes al descobert...

Músic silenciat, 
jutge estressat, 
polític callat,
 lladre en llibertat, 
mofa i escarni de la societat!
                     
Ah! Per cert! i per a més sornegueria, setmanes després, saltava la notícia que, segons una auditoria elaborada per Deloitte (tot i que ara sembla que les auditories perden credibilitat enmig de les batusses de Laportistes i Anti-Laportistes) l'espoli, el frau, la fotuda de mà a la caixa del senyor Millet & Co. era bastant major i es podia elevar entre els 25 i els 31 milions d'euros (si la fas, fes-la bé, deuria pensar la bestioleta).

En resum, 400 dies... i sumant.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Tweets entre Joan Maragall i Miguel de Unamuno

Joan Maragall (esquerra) i Miguel de Unamuno (dreta)


@maragall on Twitter
Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se'ns acosti. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar, perquè Espanya volia dir ells. #viscaespanya

@unamuno on Twitter
Choqué con mis paisanos, choqué con ustedes, y, sin embargo, es en Bilbao, mi pueblo, es ahi en Barcelona, donde se me ha tomado en serio y donde se me quiere. #noquierenentenderlo

@maragall on Twitter
"Visca Espanya" vol dir que l'Espanya visca - enteneu? -, que els pobles s'alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos i es governin...cadascú lliure en si... per a refer tots junts una Espanya viva... #viscaespanya

@unamuno on Twitter
¡Esto es imposible!. He querido darles el conocimiento de sí mismos. ¡Todo inútil! #noquierenentenderlo

@maragall on Twitter
Però com ha de viure Espanya? No pas arrossegant-se pels carrerons provincians del caciquisme; no pas en la buidor de sentit dels partits vells ni en l'aire corromput d'un centralisme tancat a tota penetració de l'aura popular... sinó que ha de viure en la llibertat dels seus pobles. #viscaespanya

@unamuno on Twitter
Ustedes me tienen por genuino representante del alma castellana, por una especie de ultra-castellano, y no saben bien lo que sufro entre esta gente. #noquierenentenderlo

@maragall on Twitter
I què faran? Atiaran l'exèrcit contra nosaltres, contra Espanya? Quin exèrcit espanyol trobareu contra aquest crit?... Visca Espanya!. #viscaespanya

@unamuno on Twitter
Es inútil, el "Visca Espanya" no lo entienden, no quieren entenderlo.#noquierenentenderlo
______________________________

Aquesta conversa via Twitter entre Joan Maragall i Miguel de Unamuno diuen que va ser enregistrada l'any 1908.

Els canals de comunicació de llavors sembla que ja eren tan moderns com ara... o potser són les converses, cartes i articles d'una centúria enllà les que mantenen una vigència sorprenent i feridora?
_______________________________

Els tweets aquí escrits corresponen a fragments de l'article "Visca Espanya!" que Joan Maragall va escriure l'any 1908 i a pinzellades d'una de les diverses cartes que Unamuno va escriure a Joan Maragall en la fecunda correspondència que aquests es van intercanviar i que s'interpreten en l'obra Joan Maragall, la llei d'amor, al TNC, per a commemorar el 150è aniversari del naixement del poeta català.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Bufen aires de tempesta

Avui, en una matinal assolellada, assossegada, amb aromes tardorenques voleiant ja per l'ambient, he presenciat, perplex, una discussió acalorada entre, el que he intuït que eren, dos seguidors blaugranes. Una discussió com feia temps que no veia, almenys en tot allò que fos d'entorn i temàtica barcelonista. Una discussió agresta, de navalles pallareses afilades i, fins i tot, amb algun estirabot.

Malgrat el sol que lluïa aquest matí, aquesta escena m'ha deixat un regust amarg, molt amarg. Els "ismes" i els "istes" han tornat i ja campen de nou, ofuscadament i tempestuosa, per entre el barcelonisme. S'ha destapat la caixa dels trons... uns trons que s'acompanyen d'aires predecessors de gran tempesta.

I a tot això, és clar, a la "meseta" blanca, després d'anys de patir vendavals blaugranes en forma de trofeus, joc i prestigi, comencen a esbossar un primer somriure. I és que sembla que ara sí, per fi, se'ls està obrint el cel sobre els seus caps i ja tornen a intuir la llum blanca del sol darrera els núvols (curiosament, el mateix color blanc del vot esporuguit que ahir va emetre l'actual president barcelonista).

El sol s'amaga rera els núvols o els núvols retrocedeixen davant del sol?

divendres, 15 d’octubre de 2010

Noia llegint una carta davant una finestra

Jan Vermeer van Delft 003.jpg
NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA,
Johannes Vermeer 1657-1659

Obre els porticons de la casa dels senyors per a tenir una mica més de claror en aquest vespre que ja s'esvaeix. Vol veure més clarament la carta que li ha deixat aquell mosso de Ca l'Ampinidit i del que en porta  força anys enamorada.

La trentena ja ben feta i tota la vida treballant de masovera, de criada, de mainadera... d'allò que fes falta a la casa dels "seus amos". Des que va ser abandonada, per uns pares anònims, al torn de la Casa dels Infants Òrfens de Barcelona i, finalment, adoptada per aquella família burgesa de Sarrià no havia parat de treballar i treballar. No sabia si estar-los agraïda per haver-li donat una família, una casa i un plat a taula o maleir-los per haver-li robat la infantesa i la innocència.

I ara, en aquest vespre que s'esllangueix fugint Collserola enllà ho ha vist ben clar... "maleeixo fins al moll de l'òs aquesta família benestant sarrianenca... Déu em perdoni... m'han donat més del que jo podia somiar allà a la Casa d'Òrfens, però m'han manllevat la il·lusió i els somnis...". 

Destinada, des de la seva arribada, en aquell casalot amb grans panoràmiques sobre el Pla de Barcelona, al treball del camp, a les feines de la casa, a la cura del bestiar, havia oblidat immediatament i per complet tots els jocs de nena, les cançons de bressol i les manyagues que tota criatura necessita. No havia pogut, mai, anar a l'escola. No havia pogut, mai, aprendre ni a llegir ni a escriure.

El vespre ja s'ha consumit. El Pla de Barcelona ja és ben fosc. Collserola ja es tenyeix d'un negre feréstec. Plega pausadament aquella carta. No ha pogut, no ha sabut llegir ni una trista paraula d'aquella carta del mosso que diu que ara se'n va a fer les Amèriques. D'aquella carta que ell li ha escrit, diu, per a ella i només per ella (ai senyor, mai s'havia atrevit a confessar-li que ella era d'allò que en deien analfabeta!).

La mestressa ja la crida. Ha de baixar el menjar per als porcs. Plora. Plega la carta, tanca els porticons de la finestra i furiosament pensa que, algun dia, si mai arriba a parir una criatura, no pensa permetre que, almenys a ella, se li escoli la vida de les mans sense poder retenir-la en un full de paper.

____________________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

dijous, 14 d’octubre de 2010

Nens insolents a glops de Cola Cao

Primer rememorem aquest anunci de Cola Cao dels anys 80.


Ara, en canvi, suportem el darrer anunci de Cola Cao d'enguany.



La comparativa que se n'extreu entre ambdós anuncis és la següent:

COLA CAO ANYS 80
COLA CAO 2010
Bàsquet (esport d’equip)
Surf (esport “guai” individual i individualista)
Noi de tipologia física força corrent entre la jovenalla del país.
Noi de trets físics força diferents als habituals entre la quitxalla (culte a la imatge)
El nen admira el joc de l’adult des de la banda
El nen enveja els adults des de la platja
L’adult mostra al menut com ha de jugar
“A los 3 años ya me aguantaba en una tabla de surf”, fanfarroneja el sagal
“Ahora tu, campeón!”
Frase amb que l’adult convida a jugar el nen
El vailet decideix llençar-se a l’aigua sense l’autorització dels adults
L’adult fa una exhibició de joc NBA
El nen és el que fa una gran exhibició de dots surferes dignes de Beach Boy
L’adult ajuda l’infant a tirar a cistella
“siempre hay un amigo que te ayuda a llegar”
“Porque que sea pequeño no significa que no pueda hacer grandes cosas”, fanfarroneja altra volta el xiquet.
El nen acaba bevent Cola Cao tot admirant, de nou, l’adult
“Tu tomas mucho Cola Cao, verdad?”
El nen acaba bevent Cola Cao tot essent admirat per la resta d’adults
El lema de l’anunci és un exemple de sacrifici i esforç, bàsics per al creixement d’un infant
“TE AYUDA CON FUERZA”
El lema de l’anunci és una invitació a la xauxa, la disbauxa i el fes el que et roti que seràs un paio genial, i sobretot, que ningú et digui el contrari
“COMO QUIERAS”

En tres dècades es veu un immens canvi en la manera de tractar la quitxalla i les seves capacitats.

Després ens queixem que els nostres infants pugen insolents, descarats, maleducats i sense cap mena de respecte per els seus pares, els professors i la gent gran i adulta que els envolta.

Si us plau, deixem que els nens siguin nens...

dilluns, 11 d’octubre de 2010

La trigonometria de les idees

Atalaieu des de la carena
la majestuosa serralada ennoblida per el torrent que
ferotge puja d'entre les roques i per esquerda oberta.

L'aigua sempre ha davallat del cel i fins a la terra
no pot seguir, doncs, inclinació tan poc certa.


Parleu amb seguretat trigonomètrica,
no trencareu mai una idea preestablerta?

Així és la naturalesa.

Així és ella per saviesa,
així sou vós per ment deserta.

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Una de freda, una de calenta i una clatellada

Permeteu-me l'alteració  de l'expressió "una de freda i una de calenta" per a fer una petita radiografia setmanal de l'actualitat lingüística en tres dels territoris de parla catalana.

LA FREDA


Al País dels Pirineus, al Principat d'Andorra, en els seus comerços és gairebé un miracle que t'atenguin en català, única llengua oficial d'aquesta menuda vall pirinenca. La notícia publicada avui esmenta que això succeeix a "les grans superfícies" i especifica que és el cas en que el venedor "es dirigeix exclusivament en català al client".

Bé, edulcorem-ho tant com vulguem, però, almenys per la meva experiència personal, a les zones més comercials andorranes la presència de llengües forasteres és àmpliament majoritària, i el català, ai las!, malda com sempre, en aquesta amalgama multicultural, per a agafar alguna glopada d'aire que el permeti anar tirant.


LA CALENTA



Malgrat les inclemències que viu el sector de la població que usa i defensa el valencià al seu propi territori, malgrat no se'ls respectin cap ni un dels seus drets, malgrat siguin tractats amb duresa o condemnats a l'oblit, segons com bufi el vent, segueix havent-hi gent disposada a seguir treballant amb fermesa per la cultura i la llengua, i per a que aquestes no acabin essent un reducte folklòric del "levante peninsular". Avui, 9 d'Octubre, el País Valencià surt al carrer...bona Diada Nacional!


LA CLATELLADA

Sempre és un plaer llegir en Gabriel Bibiloni, i en el seu darrer article torna a mostrar el seu vessant més mordaç. Posa el dit a la nafra de la demagògia i la ignorància més supina mostrada aquesta setmana per una bestioleta anomenada José Ramón Bauzá (així, amb accent a la castellana), president del "Partido Popular de Baleares".

Aquest individu en va deixar anar una de l'alçada d'un campanar, aquesta setmana. En defensa de la "libertad" que tants cops, a alguns, els omple la boca, va etzibar que si ell era el proper president del parlament balear (cosa altament probable el proper mes de maig) derogaria la llei de normalització lingüística, aprovada l'any 1986 amb la unanimitat de tot el parlament de les illes... i sota la presidència de Gabriel Cañellas... del PP (curiosa variant de la "libertad" enarbora aquesta bestioleta).

Per a llepar-me les ferides que m'ha deixat aquesta notícia m'he apressat a refugiar-me a l'univers Bibiloni, i així hi he trobat aquest post al seu bloc. Llegiu-lo, jo només puc callar davant l'eloqüència de les seves paraules... i si no de la imatge (que ja sabeu allò de la diferent vàlua de paraules i imatges).

Cliqueu sobre la imatge per a veure-la ampliada.

Extret de http://bibiloni.cat/blog/

Memorable, clarivident i alliçonador. Una clatellada a la demagògia i la ignorància de la bestioleta i tota la seva cort (anava a dir de porcs, però això seria una ofensa per al porquet de Sant Antoni, que gaudeix i presumeix d'una cort molt més assenyada, prudent i intel·ligent).

dijous, 7 d’octubre de 2010

El darrer cop que he plorat


"Van passar tres hores, no exagero, durant les quals en A va plorar amb tots els registres possibles, com si així pogués resumir la seva vida al costat d'en B. Va bramar com una criatura de bolquers que reclama un pit. Va plorar amb les llàgrimes de cocodril del nen que fa una marranada. Va plorar com un adolescent somicant per les penes d'amor, i com un adult que s'empassa les llàgrimes i simula un refredat. Va plorar com es plora als cines, veient un drama en la foscor, i com es plora en un camp de futbol, a la vista de tothom quan el teu equip perd una final. Va plorar de ràbia, de pena, de dolor físic, buscant la compassió. Va plorar sense saber per què, de pur deprimit, i va plorar com un ploramiques, gairebé per gust, recreant-s'hi. Va plorar com un gos apallissat. Li va agafar singlot de tant plorar. Va udolar, va lamentar-se, va gemegar. Li feia mal el pit, els músculs de la cara, les parpelles li cremaven. Quan volia reprendre l'alè, ploriquejava una estona. Quan semblava que ja no li quedaven llàgrimes, només havia de pensar en en B i alguna deu ignota, al fons dels ulls, n'hi regalava uns quants litres més"

Petit fragment, deliciós i corprenedor al mateix camí, extret del llibre Maletes Perdudes, d'en Jordi Puntí (llibre que ja us vaig dir en un post anterior que estava llegint, malgrat les interrupcions ocasionals).

Aquest menut passatge és una autèntica joia que amaga aquest llibre (i no és l'única). M'ha fet pensar en els cops que he plorat, que en són uns quants i com he pogut anar-los trobant escrits i reflectits en el paper, en les mil-i-una versions del plor que ens desplega en Puntí.

I he pensat en el darrer cop que vaig plorar, i crec que l'última volta que les llàgrimes em van vessar galtes avall van ser perquè plorava "de pena". De pena i de frustració en una assolellada tarda d'estiu a l'hortenca Plaça d'Eivissa. 

Però, per sort, el Maletes Perdudes ha aconseguit que aquestes ja hagin perdut l'honor de ser les últimes. Les darreres llàgrimes que els meus ulls han fabricat han estat d'emoció en acabant aquest beneït llibre, aquesta joia que em va regalar una persona, la mateixa beneïda persona que, tendrament, em va eixugar les llàgrimes d'aquella assolellada tarda d'estiu a l'hortenca Plaça d'Eivissa.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Amb l'Urruti t'estimo! no n'hi ha prou

Doctor en lingüística. Llicenciat en filologia romànica. Llicenciat en Ciències de la Informació. Membre de la secció filològica de l'IEC. Enguany, investit Doctor Honoris Causa per la URV. Un dels pioners de la ràdio en català. Aquest currículum envejable va associat a la persona d'en Joaquim Maria Puyal.

Joaquim Maria Puyal

És un autèntic monstre de la nostra cultura, una llegenda de la ràdio, una persona imprescindible per a entendre l'evolució dels mitjans de comunicació catalans. I a més, és la veu... la veu dels dies de futbol a milers i milers de cases. És el Mestre.

És per això que, llegint la notícia que el Mestre va acceptar, com a "gran" repte, el viatjar fins a Kazan amb tren (a on jugava el Barça partit de Champions la setmana passada) i anar explicant les experiències què hi  va anar passant via Twitter i Facebook, va ser com una petita decepció. Petit repte per a tan gran personatge.

Fa temps que crec que el Mestre Puyal està desaprofitat. I, el que és pitjor, em sembla que ho està per opció personal (cosa que, d'altra banda, no puc fer més que respectar, ja que cadascú intenta triar els camins vitals que creu més adients).

Una persona amb el seu currículum, amb el seu bagatge cultural, amb la seva intel·ligència i llestesa, un geni de la comunicació, una persona que quan parla es fa escoltar, en la meva opinió crec que, potser, hauria pogut ésser més decisiu en certs aspectes de país, intervenir en projectes que unissin gent i personalitats (capacitat que de la que disposa sobradament). I no parlo pas de projectes polítics, parlo del sector audiovisual, periodístic, filològic, no ho sé, en domina un munt i, a qualsevol, hagués aconseguit fites importants.

No nego que, en certs cercles especialitzats hagi aconseguit un reconeixement digne de la seva vàlua, però per a la gent, com jo, que no es mou en aquests entorns, la imatge d'en Puyal no va més enllà de la veu dels partits del Barça (i això era abans que, jo mateix, decidís optar per retransmissions amb aires renovats en altres emissores).

I potser sí que ha fet grans coses i ha assolit grans reptes, però llavors, s'ha oblidat d'una premissa que, un professional de la comunicació com ell hauria pogut tenir més en compte, una premissa que en tots els màsters i postgraus d'influència anglosaxona et martellegen constantment... "S'ha de fer... i comunicar, comunicar i comunicar". Si fas i no comuniques, és com si no fessis res. És així. És trist, però, l'experiència m'ha demostrat que és una veritat com una casa de pagès.

Per això, com ja vaig reclamar en un post anterior, estant en un país en que els grans personatges, transversals en moltes disciplines, no ens sobren, em dol veure com la immensa figura d'en Joaquim Maria Puyal, es perd en "projectes" de la tipologia de Kazan i només tenim la possibilitat de gaudir-lo una hora i mitja (tres hores a tot estirar) a la setmana. A mi, m'entristeix veure que, al cap i a la fi, el Mestre només serà recordat per la mítica (i gloriosa) frase d'aquell 24 de març de 1985.


Bé, si és l'únic del que podem gaudir d'en Puyal per a sempre més, preparem-nos a eixugar la llagrimeta...

diumenge, 3 d’octubre de 2010

El Montsent de Pallars

Emblema i far de dues valls separades per la seva presència, malgrat no ha aconseguit mai, però, abaratir la tossuderia de l'home de pujar colls i carenes per tal d'unir pobles, camins, ramats, fires i vides. I és que aquests, a través del Coll de Triador, en la seva vessant meridional, punt històric de tria de ramats en baixant de les muntanyes, allà per Sant Miquel, han aconseguit salvar, des de fa mil·lennis, la seva majestuosa planta.

El Montsent de Pallars (2.883 mts)

Potser per això, tant les gents de la Vall Fosca com les d'Àssua, sempre l'han tingut com a respectuós guardià de les seves contrades i així l'han venerat des de ben xiquets en alçar els ulls cel enllà, per sobre de les cases dels seus pobles amb noms de bell dringar... Cabdella, Espui, entre d'altres, enclotats a la vall de l'electricitat...

L'allargassada Vall Fosca des del cim del Montsent de Pallars

... Llessuí, Bernui o Altron, petit tast dels llogarrets escampats per la vall dels ramats i les pastures.

La Vall d'Àssua, escortada per la boira alta,
des del cim del Montsent de Pallars

I si hom s'esplaia en el cim, al costat de la palplantada senyera, bressolada a la seva manera per les pluges, vents i neus de raça pallaresa, atalaiarà nord enllà, un altre cim de color de foc. El roig de la seva pedra, des del cap fins als seus peus, encertadament el bateja. Montorroio li'n diuen, de cap altra manera se'l podia anomenar.

El Montorroio (2.862 mts), en la penombra,
des del cim del Montsent de Pallars

Fins allà, si encara guardeu forces al sarró, us hi podeu desplaçar per coll de nom preciós, la Collada d'Entremonts. I des del cim del Montorroio podreu gaudir d'una nova panoràmica, més pomposa si cal, del caràcter senyorial del Montsent avui trescat.

Idò, aquest és el Montsent, en cartografia anomenat de Pallars, tal volta per a reforçar d'orgull la seva pallaresa gènesi, i és que en aquest cim, ja sigui des d'una o altra vall, en comes ermes de pastures o en vessants colgats de neu, s'hi "puia" i no s'hi puja, i si em diuen per a tornar-hi....a xulles me convides!

Si us he convençut, aquí trobareu els detalls i el "track" de la ruta.