dimecres, 6 d’octubre de 2010

Amb l'Urruti t'estimo! no n'hi ha prou

Doctor en lingüística. Llicenciat en filologia romànica. Llicenciat en Ciències de la Informació. Membre de la secció filològica de l'IEC. Enguany, investit Doctor Honoris Causa per la URV. Un dels pioners de la ràdio en català. Aquest currículum envejable va associat a la persona d'en Joaquim Maria Puyal.

Joaquim Maria Puyal

És un autèntic monstre de la nostra cultura, una llegenda de la ràdio, una persona imprescindible per a entendre l'evolució dels mitjans de comunicació catalans. I a més, és la veu... la veu dels dies de futbol a milers i milers de cases. És el Mestre.

És per això que, llegint la notícia que el Mestre va acceptar, com a "gran" repte, el viatjar fins a Kazan amb tren (a on jugava el Barça partit de Champions la setmana passada) i anar explicant les experiències què hi  va anar passant via Twitter i Facebook, va ser com una petita decepció. Petit repte per a tan gran personatge.

Fa temps que crec que el Mestre Puyal està desaprofitat. I, el que és pitjor, em sembla que ho està per opció personal (cosa que, d'altra banda, no puc fer més que respectar, ja que cadascú intenta triar els camins vitals que creu més adients).

Una persona amb el seu currículum, amb el seu bagatge cultural, amb la seva intel·ligència i llestesa, un geni de la comunicació, una persona que quan parla es fa escoltar, en la meva opinió crec que, potser, hauria pogut ésser més decisiu en certs aspectes de país, intervenir en projectes que unissin gent i personalitats (capacitat que de la que disposa sobradament). I no parlo pas de projectes polítics, parlo del sector audiovisual, periodístic, filològic, no ho sé, en domina un munt i, a qualsevol, hagués aconseguit fites importants.

No nego que, en certs cercles especialitzats hagi aconseguit un reconeixement digne de la seva vàlua, però per a la gent, com jo, que no es mou en aquests entorns, la imatge d'en Puyal no va més enllà de la veu dels partits del Barça (i això era abans que, jo mateix, decidís optar per retransmissions amb aires renovats en altres emissores).

I potser sí que ha fet grans coses i ha assolit grans reptes, però llavors, s'ha oblidat d'una premissa que, un professional de la comunicació com ell hauria pogut tenir més en compte, una premissa que en tots els màsters i postgraus d'influència anglosaxona et martellegen constantment... "S'ha de fer... i comunicar, comunicar i comunicar". Si fas i no comuniques, és com si no fessis res. És així. És trist, però, l'experiència m'ha demostrat que és una veritat com una casa de pagès.

Per això, com ja vaig reclamar en un post anterior, estant en un país en que els grans personatges, transversals en moltes disciplines, no ens sobren, em dol veure com la immensa figura d'en Joaquim Maria Puyal, es perd en "projectes" de la tipologia de Kazan i només tenim la possibilitat de gaudir-lo una hora i mitja (tres hores a tot estirar) a la setmana. A mi, m'entristeix veure que, al cap i a la fi, el Mestre només serà recordat per la mítica (i gloriosa) frase d'aquell 24 de març de 1985.


Bé, si és l'únic del que podem gaudir d'en Puyal per a sempre més, preparem-nos a eixugar la llagrimeta...

4 comentaris:

  1. Jo encara m'emociono. Tens raó, hi ha molts grans comunicadors desaprofitats. I llavors veig algun dels corresponsals de TV3 com destrossen el català i com fan de comissaris polítics i m'esgarrifo.

    ResponElimina
  2. Efectivament Alyebard, me'n ve algun al cap...

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord Porquet. Per cert, el nom del blog no serà en honor al Toni "prim", alias Lo Porquet de Sant Antoni per no parar quiet i perdre tapacubos per aquests trossos.

    ResponElimina
  4. Glenn, no et negaré que hi he trobat certa inspiració.

    ResponElimina