dimarts, 26 d’octubre de 2010

A la guerra s'hi va a matar

La publicació, aquest cap de setmana, per part del web Wikileaks, de més de 400.000 documents secrets dels Estats Units sobre la guerra de l'Irac, en que es fa evident la comissió d'infinitat de crims de guerra per part de l'exèrcit nord-americà, ha col·locat aquest en l'ull de l'huracà de les crítiques, i per extensió, altre cop, als Estats Units i la seva reiterada violació dels drets humans internacionals.

Quedi clar, d'avançada, que aplaudeixo fervorosament la denúncia d'aquestes atrocitats, s'han de perseguir, investigar (cosa que no han fet els Estats Units), jutjar i condemnar. Amb duresa, sense pal·liatius i amb totes les conseqüències per als seus responsables, ja sigui per acció o per omissió.

Ara bé, lluny de Wikileaks, d'internet, de webs i blogs, això és la guerra...


No sé si haureu pogut acabar de veure aquests primers 10 minuts de la pel·lícula "Saving Private Ryan" (o "Salvar al soldat Ryan"). És sorollós, molt sorollós, extremadament violent, sanguinolent, caòtic... horrorós. Forma part d'una primera mitja hora de pel·lícula en que, jo crec que, de forma magistral, es mostra, sense embuts, la crueltat i la barbaritat d'una guerra.

He posat aquest bocí horripilant del film perquè, potser, a voltes, els que, afortunadament, no n'hem viscuda cap de prop, sembla que ens oblidem de què és una guerra. Doncs és una salvatjada.

I com a tal, les persones que s'hi acaben trobant enmig es veuen sotmeses a una tensió, a una pressió, a una barbaritat d'imatges "gore", crits d'horror, sang, morts, dolor, mutilacions, etc, que jo, personalment, no sóc capaç de fer-me el càrrec realment de com pot arribar a ser d'horrorós.

I com reacciona una persona davant d'això?... no en tinc ni idea, ni jo mateix sé com reaccionaria davant la implacable llei de la guerra "o tu o jo".

Per tant, no pretenc ni defensar, ni justificar cap de les atrocitats que han estat revelades amb la publicació d'aquests documents, però compte, estan fets en un context bèl·lic que cap de nosaltres es pot a arribar a imaginar, ni de lluny. Què hagués fet jo si m'hagués trobat allà? Què haguéssiu fet vosaltres? Què haguessis fet tu?

Un cop arribats a la guerra, lamentablement, tot és possible (en el sentit més pejoratiu del "tot"). Així que, per què els senyors de Wikileaks (un dia hauran d'explicar d'on surten tots aquests documents i quin interès hi ha en la seva publicació, més enllà de l'altruista, que no me l'acabo de creure), per exemple, no posen el mateix èmfasi en denunciar tot allò i tots aquells que ens acaben duent a la guerra?

Serveixi com a minúscul exemple un fragment de la conferència d'Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, del 12 de maig del 2006, en el marc de les jornades “Justícia en un món global. Eliminar la pobresa és possible”.

"A l’any 1999 o 2000, sota el manament del president Clinton, vaig tenir ocasió d’assistir en aquell país a unes jornades, òbviament fetes des de l’òptica pacifista, en les quals es parlava de la despesa militar, i va aparèixer un company nord-americà que va fer una ponència que valia la pena d’analitzar. En la seva ponència ens preguntava la figura de les 30 persones que dins d’Estats Units participen, com a senadors i com a congressistes, a les respectives comissions de defensa. En total, són  20 congressistes i 10 senadors. I ens va dir, amb dades a la mà, que aquestes 30 persones, una a una, eren corruptes. Totes elles...

Totes elles cobraven, d'una banda, el sou que els corresponia com a senadors o congressistes, i d'altra banda cobraven, i aquest senyor ens ho va detallar un per un, d'una empresa d'armament diferent, que els donava un tant mensualment perquè a canvi defensessin la compra, en el moment en què s'haguessin d'aprovar els pressupostos, dels tipus d'armes a les quals la seva empresa es dedicava a fabricar. Era escandalós que ni un sol senador o congressista de la Comissió de Defensa fos honrat i que tots fossin corruptes, i el ponent deia: aquest cobra d'aquesta empresa, aquest fins i tot cobra de dues empreses, aquest cobra d'aquesta altra, etc. No ens ha d'estranyar, en aquestes circumstàncies, que el dia que el senyor Bush diu que se'n va a la guerra de l'Afganistan, darrera seu surtin 30 senadors aplaudint frenèticament perquè, és clar, els hi va el sou de tota la temporada".

Potser si veus com la d'Arcadi Oliveres, que porten anys clamant al cel, trobessin tant ressò com les de Wikileaks, aquesta gent no ens acabaria duent, tant frívolament, cap a la guerra, a on tots ho sabem, s'hi va a matar, de la forma que sigui, persones humanes... i això sí que és un crim, de guerra i de tot allò que no és guerra.

7 comentaris:

  1. jo vaig estar fa poc a omaha beach, allà seient a la sorra i rumiant el que va arribar a passar allà encara se'm posava la pell de gallina. Abans d'anar-hi havia vist uns quants videos de l'epoca al youtube. Molta de la gent que hi va anar a morir no sabien ni on els portaven, molts ni tant sols varen tenir l'oportunitat de premer el gallet. Horrorós, quan et fiquen en un lloc així suposo que tot s'hi val per tal de sobreviure. Mai més, no hauriem de veure tal cosa

    ResponElimina
  2. Hi ha moltes coses que no sabem. Una d'elles, com apuntes, és l'horror que es viu en una guerra de veritat, i en qualsevol moment al món n'hi ha unes quantes en marxa. I sobretot, no sabem el que es cou en les indústries que governen el món, i una d'elles és la de les armes. En algun lloc vaig sentir que alguns conflictes armats es promocionaven per justificar l'excedent d'armes. Si no es gasten, no se n'han de produir més, i les empreses encarregades no guanyen diners. Aparentment, això és motiu suficient per causar danys irreparables i escapçar vides humanes. Amb un món que funciona així, què es pot esperar. No hi ha ni un pam de net. I nosaltres no en sabem ni la mil·lèssima part.

    ResponElimina
  3. El problema no es saber, el problema és no voler saber, i a més voler ser feliç sense voler saber...

    ResponElimina
  4. JO tenia un professor que havia entrevistat ex-combatents de la guerra civil espanyola, que havien matat gent, la conclusió que en treia era que mai se sap el que faràs quan t'hi va el cul... fugir o matar o morir, i aqui ja no hi tenen cabuda lleis, normes o ordres..

    ResponElimina
  5. garbi 24, caldria no oblidar per a que no es repetissin aquestes desgràcies... però, sincerament, no tinc massa confiança a la capacitat memorística de la raça humana.

    XeXu, és molt greu que s'alcin destrals de guerra amb l'objectiu d'obtenir beneficis econòmics per a quatre desgraciats. És una vergonya! Per què no ens movem contra això?

    Molon labe, jo no ho hauria dit millor amb usant tan poques paraules.

    Srta. Tiquismiquis, sou molt afortunada d'haver gaudit de professors amb aquest bagatge. Conserveu-lo i traspasseu-lo. No s'ha d'oblidar!

    ResponElimina
  6. Els grecs deien: La guerra, la mare de totes les coses. Des de la de Troia, que tot és el mateix, o peles el que tens a davant o ell et matarà. I les raons a hores d'ara de perquè els homes lluitem encara no són clares. Però com deia el meu avi i he llegit de gent que ha estat en combat: El vertader pacifista és el que ha viscut l'horror de la guerra. Bona tria la del vídeo.

    ResponElimina
  7. Alyebard, doncs bona frase la del teu avi. El meu avi, que ja té 95 anys, i és dels pocs que queden dels que van viure l'horror de la Guerra Civil és del mateix parer. La guerra li va robar la joventut, però li va fer veure clar que és el que no volia per als seus fills i néts.

    ResponElimina