dijous, 7 d’octubre de 2010

El darrer cop que he plorat


"Van passar tres hores, no exagero, durant les quals en A va plorar amb tots els registres possibles, com si així pogués resumir la seva vida al costat d'en B. Va bramar com una criatura de bolquers que reclama un pit. Va plorar amb les llàgrimes de cocodril del nen que fa una marranada. Va plorar com un adolescent somicant per les penes d'amor, i com un adult que s'empassa les llàgrimes i simula un refredat. Va plorar com es plora als cines, veient un drama en la foscor, i com es plora en un camp de futbol, a la vista de tothom quan el teu equip perd una final. Va plorar de ràbia, de pena, de dolor físic, buscant la compassió. Va plorar sense saber per què, de pur deprimit, i va plorar com un ploramiques, gairebé per gust, recreant-s'hi. Va plorar com un gos apallissat. Li va agafar singlot de tant plorar. Va udolar, va lamentar-se, va gemegar. Li feia mal el pit, els músculs de la cara, les parpelles li cremaven. Quan volia reprendre l'alè, ploriquejava una estona. Quan semblava que ja no li quedaven llàgrimes, només havia de pensar en en B i alguna deu ignota, al fons dels ulls, n'hi regalava uns quants litres més"

Petit fragment, deliciós i corprenedor al mateix camí, extret del llibre Maletes Perdudes, d'en Jordi Puntí (llibre que ja us vaig dir en un post anterior que estava llegint, malgrat les interrupcions ocasionals).

Aquest menut passatge és una autèntica joia que amaga aquest llibre (i no és l'única). M'ha fet pensar en els cops que he plorat, que en són uns quants i com he pogut anar-los trobant escrits i reflectits en el paper, en les mil-i-una versions del plor que ens desplega en Puntí.

I he pensat en el darrer cop que vaig plorar, i crec que l'última volta que les llàgrimes em van vessar galtes avall van ser perquè plorava "de pena". De pena i de frustració en una assolellada tarda d'estiu a l'hortenca Plaça d'Eivissa. 

Però, per sort, el Maletes Perdudes ha aconseguit que aquestes ja hagin perdut l'honor de ser les últimes. Les darreres llàgrimes que els meus ulls han fabricat han estat d'emoció en acabant aquest beneït llibre, aquesta joia que em va regalar una persona, la mateixa beneïda persona que, tendrament, em va eixugar les llàgrimes d'aquella assolellada tarda d'estiu a l'hortenca Plaça d'Eivissa.

12 comentaris:

  1. Queda a la llista de pendents. Gràcies.

    ResponElimina
  2. Has vist els "Tasta'm" que donen als Ferrocarrils?? fa cosa d'una setmana el tenien de mostra, res, unes 15 pagines i hem va agradar molt, ja mel'he demanat a la llibreria de sempre. Tenia la sensació de que m'agradaria molt :-D

    ResponElimina
  3. Collons, encara em faràs plorar!

    ResponElimina
  4. Me n'han parlat molt bé. Serà qüestió de llegir-lo.

    ResponElimina
  5. Remitjó... i dels ben pendents!

    Txell, malauradament per la meva feina sóc més usuari del transport privat que públic. Ara, de ben segur que t'agradarà. Paraula!

    Puji, menys plorar i més llegir!!!! ;p

    Anna, tens bons amics doncs.

    Alyebard, dóna-li preferència però, no el posis el darrer!

    ResponElimina
  6. Me'l van regalar per Sant Jordi, en va enganxar des del principi.

    Salut i bona lectura!!!

    ResponElimina
  7. Montse, va ésser, sens dubte, el llibre del Sant Jordi d'enguany.

    ResponElimina
  8. Candela no ploris pas (bé, si és per enyorar en Puji, d'acord). El llibre et divertirà molt!

    ResponElimina
  9. És que l'enyoro mooooooooltttttt :_______
    :D

    ResponElimina
  10. Jo ja havia plorat abans, quan va passar la tragèdia.
    Hi ha molts passatges que recorden una època, que encara que jo era petita, ens va quedar a tots molt marcada.

    ResponElimina