Vol JK5757 a Barcelona

Intentava capbussar-me en la lectura de "Maletes perdudes" de Jordi Puntí mentre, a la vegada, mirava de col·locar les meves cames en l'estret i mal fotut espai entre seients que oferia l'avió i que responia al vol JK5757 cobrint el vol Eivissa - Barcelona als voltants de les set del vespre.

Quan ja estava teixint, mentalment, el fil de la novel·la, el meu cervellet, digne de "princesa del pèsol", ha descobert un brunzit que martellejava les meves orelles i desteixia constantment el fil literari que jo intentava, debades, enfilar camí rere camí.

Aquell brunzit provenia d'una conversa entre dos adolescents, un noi i una noia, en edat de primeres experiències universitàries, en edat de despuntar a la maduresa, en edat d'anar perdent la innocència...

Com que, en aquell punt, ja havia deixat fil, agulla i didal del "Maletes perdudes" he enfocat tots els meus sentits en mirar de treure l'entrellat de la maleïda conversa emprenyadora (no sense abans confessar que, el primer ham que he picat ha estat el de la remarcable esvelta figura de la part femenina de la conversa.... la resta ja ho he deixat en mans de la meva innata habilitat de padrina xafardera).

El noi era davant meu, en el seient que tocava al passadís, i la noia just al costat seu, en el seient contigu a l'altra banda del passadís. El primer que he clissat ha estat l'excessiva quantitat de vegades que ell, tot xerrant, allargava el seu braç fins a tocar suaument el d'ella (per la seva banda, cal dir que ella no ha allargat cap extremitat seva més enllà del seu seient).

La conversa, malgrat tot, fluïa prou lleugera, ràpida, sense pauses, sense silencis incòmodes, es notava un ambient relaxat entre ambdós joves contertulians. De fet, es notava que eren amics. Tal era així que ell ha cregut tenir davant seu una interlocutora àvida d'escoltar les seves històries, i així, ell ha anat estarrufant-se i desplegant les seves millors habilitats lingüístiques castellanes (força bones, tot sigui dit), ha anat encadenant història rere història, en que, cada una d'elles era una experiència personal millor que l'anterior, tot era extraordinari, tot era el millor que havia viscut mai, i tot viscut amb els millors amics que hom podia tenir (amics que tenia als seients de la seva esquerra i que ha ignorat sistemàticament durant la mitja hora llarga del viatge).

Allà he començat a intuir el típic intent masculí d'enlluernament de xicota mitjançant històries de vivíssims continguts personals, d'ideologies d'alta volada enfocades al gaudi màxim de la vida. Era, sens dubte, un noi enamorat de la seva amiga, emprant les seves millors armes (la retòrica i el mostrar-se com un autèntic exprimidor de la pròpia vida per a treure'n tot el suc i el millor d'ell) per tal de mostrar-se com l'home ideal als ulls de la seva princesa.

Així que tan amunt i tan amunt s'ha enfilat el vailet que, precisament quan l'avió ja estava a punt d'aterrar, en un ambient que, almenys ell, ha cregut altament distès i de confiança s'ha deixat anar amb la següent sentència: "Me siento estraño con mi vida, no estoy satisfecho con lo que hago... me parece que no aporto nada, absolutamente nada".

Fins i tot a mi m'ha corprès aquella arrencada de sinceritat enmig d'un vol entre Eivissa i Barcelona. Realment el noi acabava d'obrir la caixa dels trons de la seva vida, el més íntim i profund d'ell mateix. I és aquí quan ella, ha esbossat un somriure tímid, ha obert els ulls com dues taronges i ha respost: "Me he dejado el móvil encendido todo el vuelo! je, je..."

En aquell moment, mentalment, he fet com quan als dibuixos del Doctor Slump l'escena animada es congelava i els personatges que hi havia a la pantalla queien tots d'esquena. És com si les hostesses de vol haguessin obert les portes de l'avió i la cabina s'hagués despressuritzat de cop, com si una ràfega d'aire gèlid hagués creuat l'avió i hagués apagat l'espelma d'il·lusió que ell havia anat intentant mantenir viva durant tot el trajecte.

El bon sagal ha fet una ganyota a mig camí del somriure i el plor babau i només ha aconseguit articular un lacònic "me he perdido algo..."

Ai las! Avui al vol JK5757 entre Eivissa i Barcelona he assistit, en viu i en directe, a una petita lliçó de l'etapa adolescent de la vida, a un petit pas cap a la pèrdua (sí que has perdido algo, sí) de fe i idealisme d'un bon noi enamorat, al manlleu desprevingut de la innocència juvenil... al que és un pas cap al que en diuen maduresa.

"Bienvenidos a Barcelona, gracias por volar con nosotros"