Avui no és divendres

Avui al matí, tot just posats els peus a terra he fet una llambregada per la finestra, i malgrat ara ja és prou fosc en aquesta època de l'any, he pogut copsar que el dia s'aixecava ben ennuvolat, i amb un cel disposat a descarregar en qualsevol moment. Una sensació d'apatia m'ha atrapat...

Però no m'he deixat vèncer, he pensat que no es pot ser tan negatiu, que cal ser optimista i alçar el cap ben alt, traspuar felicitat per tot els porus de la pell, ser genial, divertit, enginyós...talment com ens bombardegen a tort i a dret, a totes hores i per tots els mitjans. Cal ser feliç, immensament feliç des que et lleves fins que te'n vas a dormir! (i en els casos més extrems, dormint i tot!).

He aconseguit retenir aquest idea al cap, i vinga, tot cofoi he sortit al carrer.. què collons! i a més avui és divendres! i ja se sap que els divendres hom encara ha de ser més feliç que qualsevol altre dia... ja som a les portes del cap de setmana! (l'elevat nombre de missatges al facebook amb aquesta temàtica els divendres en són un clar testimoni).

I he pujat al cotxe, i he engegat el meu iPod, en modalitat shuffle... i els primers riffs de guitarra canyera encara m'han embalat més!. Sí senyor, he pensat, he vençut la implacable tristesa que assola els dies plujosos!  Avui seré un tio Calvin Klein!, un JASP, un hooligan de l'optimisme!. I fent gala del meu millor "air guitar" he devorat els primers quilòmetres cap a la feina. I a veure quina és la següent cançó...

I de sobte, ha començat a ploure... i les notes d'aquesta meravella musical (un dia parlarem més i millor d'aquest genial grup) m'han anat atrapant, seduint, embriagant i amarant d'una incipient malenconia. I llavors ho he vist clar, no calia lluitar, no calia esbufegar, ja estava decidit. 

I és que avui, malgrat fos divendres, i en contra dels principis més elementals del màrqueting social dels nostres dies, m'he disposat a gaudir d'un dia dolçament melangiós.