Les coses importants són les que no ho semblen

Joan Triadú

Som un país menut. No anem balders ni de territori, ni de parlants de la nostra llengua. Als teatres trobes els mateixos actors cada parell d'obres que hi veus, i a la televisió... te'ls tornes a trobar. Al circ polític en són quatre i el gat els que es reparteixen el pastís (i el gat ni de raça és, que és un d'aquells de carrer, esprimatxat i esparracat). 

Som un país petit, ja ho deia el de Verges, i per això maldem sempre per unes engrunes de reconeixement, i no tenim ni reis ni reines, ni caps d'estat ni presidents de cap república. No tenim la teranyina poderosa d'un estat propi que potser, i dic potser, faria que, tal volta, llesquéssim el pa del nostre futur i no ens mal alimentéssim amb les molles del sobrant.

Som un país xic i per això ens embadalim davant un immigrant balbucejant en català o ens donem cops de colze amb els companys de viatge quan, a milers de quilòmetres de casa, sentim qualcú xerrant en aquest idioma nostre, i ens diem xiuxiuejant entre nosaltres... "són catalans!".

És per això que, un dia com avui, és un dia trist per a una cultura minoritària i minoritzada com la nostra. Avui s'ha mort Joan Triadú. I és perquè som petits i per tant, no gaudim d'un nombre considerable de figures com la seva, que la seva pèrdua ens resulta, sens dubte, insubstituïble. Ens ha deixat Joan Triadú i amb ell se n'ha anat un crític literari, un poeta, un traductor, un professor, un activista, un lluitador... un home immens d'un país petit.

Ell deia que si havia de posar un lema a les seves memòries, a la seva vida, aquest seria "Les coses importants són les que no ho semblen" (una frase de Mercè Rodoreda). Talment com la notícia de la seva mort. No ha causat el revolt de les vagues i les botes d'or de Messi, però ha estat, sens dubte, la trista notícia més punyent del dia.