divendres, 15 d’octubre de 2010

Noia llegint una carta davant una finestra

Jan Vermeer van Delft 003.jpg
NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA,
Johannes Vermeer 1657-1659

Obre els porticons de la casa dels senyors per a tenir una mica més de claror en aquest vespre que ja s'esvaeix. Vol veure més clarament la carta que li ha deixat aquell mosso de Ca l'Ampinidit i del que en porta  força anys enamorada.

La trentena ja ben feta i tota la vida treballant de masovera, de criada, de mainadera... d'allò que fes falta a la casa dels "seus amos". Des que va ser abandonada, per uns pares anònims, al torn de la Casa dels Infants Òrfens de Barcelona i, finalment, adoptada per aquella família burgesa de Sarrià no havia parat de treballar i treballar. No sabia si estar-los agraïda per haver-li donat una família, una casa i un plat a taula o maleir-los per haver-li robat la infantesa i la innocència.

I ara, en aquest vespre que s'esllangueix fugint Collserola enllà ho ha vist ben clar... "maleeixo fins al moll de l'òs aquesta família benestant sarrianenca... Déu em perdoni... m'han donat més del que jo podia somiar allà a la Casa d'Òrfens, però m'han manllevat la il·lusió i els somnis...". 

Destinada, des de la seva arribada, en aquell casalot amb grans panoràmiques sobre el Pla de Barcelona, al treball del camp, a les feines de la casa, a la cura del bestiar, havia oblidat immediatament i per complet tots els jocs de nena, les cançons de bressol i les manyagues que tota criatura necessita. No havia pogut, mai, anar a l'escola. No havia pogut, mai, aprendre ni a llegir ni a escriure.

El vespre ja s'ha consumit. El Pla de Barcelona ja és ben fosc. Collserola ja es tenyeix d'un negre feréstec. Plega pausadament aquella carta. No ha pogut, no ha sabut llegir ni una trista paraula d'aquella carta del mosso que diu que ara se'n va a fer les Amèriques. D'aquella carta que ell li ha escrit, diu, per a ella i només per ella (ai senyor, mai s'havia atrevit a confessar-li que ella era d'allò que en deien analfabeta!).

La mestressa ja la crida. Ha de baixar el menjar per als porcs. Plora. Plega la carta, tanca els porticons de la finestra i furiosament pensa que, algun dia, si mai arriba a parir una criatura, no pensa permetre que, almenys a ella, se li escoli la vida de les mans sense poder retenir-la en un full de paper.

____________________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

13 comentaris:

  1. Molt bon relat, amb tota la cruesa d'una època.

    ResponElimina
  2. Un relat expressiu i ben escrit. M'ha agradat!

    ResponElimina
  3. Un bon motiu per aprendre a llegir, les oportunitats que ens dóna la vida no s'han de deixar escapar així. Bon relat!

    ResponElimina
  4. Felicitats, bona història i ben ambientada.

    ResponElimina
  5. Una història ben contada, ben escrita i contextualitzada a Barcelona! Molt bon relat!

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies a tots per els vostres comentaris i felicitacions. Sou uns solets!

    ResponElimina
  7. Uf! espero que al final l'orgull no li impedeixi saber que li deia el seu amor.
    Molt bo!

    ResponElimina
  8. Molt bé esperem que aconsegueixi el desig per els seus fills

    ResponElimina
  9. Filadora i garbi24, gràcies pels vostres comentaris, i segur que ho aconseguirà... és valenta!

    ResponElimina
  10. Una bona història. Crua, però bona. Molt ben escrita!

    ResponElimina