Esquerar-se en terres escandinaves

Ara fa deu anys, l'hivern del 2002, concretament el 22 de gener, va ser el primer cop que em vaig esquerar del niu familiar, i vaig anar a petar a aquí:

Solna (Suècia - Sverige)

4th floor

Room 407

De la mà d'una beca Erasmus vaig decidir acabar els meus estudis ben lluny de casa, a les fredes terres escandinaves d'Estocolm (Solna és a Estocolm com pot ser l'Hospitalet a Barcelona, és a dir, un municipi adossat a la capital sueca).

Recomençar per primer cop en un país diferent, en una ciutat desconeguda, amb una llengua estranya. Teixir una nova xarxa de companys i amics, desconeguts fins a l'instant. Moure's i integrar-se en una nova societat, en certs aspectes, realment peculiar, civilitzada, innocent i individualista. Confirmar empíricament el mite suec...

Ser, per primer cop, realment responsable de la meva pròpia microeconomia (o nanoeconomia...) gestionant completament la meva vida i la meva "casa", la meva habitació, on queia rendit després de dies plens de noves, contínues i inesborrables experiències.

L'habitació 407

Sense tenir un guió prefixat, vaig acabar convertint aquell menut espai en una mena d'exposició autobiogràfica. Era molt lluny de casa per primer cop en la meva vida i, suposo que, va ser una forma d'allargassar el cordó umbilical del qual m'havia nodrit fins llavors.

Així que s'hi podien trobar des de les coses que duc més endins, a les pròpies entranyes, (els pares, el Barça, el meu país petit i lliure...) passant per les més pràctiques per a un estudiant estranger en terra estranya (el plànol d'Estocolm, els diccionaris d'anglès i suec...) a d'altres més eixalabrades (pósters d'Iron Maiden, del Calvin & Hobbes i d'alguna xiqueta lleugera de roba...). Sense que pogués mancar el nòrdic més horrorós però més econòmic que vaig poder trobar a l'Ikea!

Recordo que estrany em vaig sentir els primers dies i nits que vaig passar en aquell cubicle llavors impersonal. Les parets nues feien companyia a la meva solitud, no coneixia res ni ningú, i enyorava els meus, tot mirant pel finestral de l'habitació i veient un contradictori paisatge fosc i blanc, refotudament inalterable durant setmanes i setmanes...

Les vistes des de l'habitació 407 a la meva arribada

Però recordo, també, el matí assolellat de l'1 de juliol del 2002. El dia del final del meu Erasmus. Abans de tancar la porta per últim cop, vaig fer una darrera ullada a la meva habitació, llavors altre cop amb les parets despullades, i lentament una llàgrima va brollar de cada un dels meus ulls.

Ja començava a enyorar aquell minúscul cubicle, el meu refugi, el que va esdevenir, amb tots els honors, la meva primera casa d'emancipat, la meva inoblidable llar en terres escandinaves.

Sverige, Sverige, älskade vän

vi skålar för en midsommar till.

Välkommen, välkommen hit

som om tiden stått still

_________

Suècia, Suècia, estimada amiga

brindem per un altre "midsommar".

Benvingut, benvingut aquí

siguis qui siguis, siguis on siguis.

La increïble història de l'home de nom estrany

Cal córrer per atrapar els somnis

Hi havia una vegada, en un país molt i molt llunyà, un home de nom estrany que vivia sense grans escarafalls, però satisfet. Tenia feina en una obra de construcció i, quan sortia d'aquesta, en el seu temps lliure, era feliç corrent quilòmetres i quilòmetres.

Un dia, però, mentre era a la feina va patir un accident. Una explosió el va deixar cec. Els metges el van intentar curar, el van operar fins a dues vegades però no hi va haver res a fer... va perdre definitivament la vista. I no només s'hi va deixar la visió en aquell accident, també s'hi va quedar la seva il·lusió de fer quilòmetres. El seu gran anhel de córrer també es va enfosquir definitivament aquell maleït dia.

Malgrat tot, aquell home va intentar seguir fent vida normal, i així, es va casar i fins i tot va tenir dues filles. I així van anar passant els anys...

Fins a dotze anys van passar fins que un bon dia, uns senyors de l'altra punta de món es van assabentar de la trista història d'aquell bon home de nom estrany i, amarats de bon cor i ànima, van voler tornar-li una mica de llum a la seva vida. Així, el van convidar a córrer, de nou, una marató, i a fer-ho a la ciutat d'aquells bons homes.

- Com ho faré? No tinc pas diners per a viatjar?
- Nosaltres t'ho pagarem tot.

- Però si no hi veig! Sóc cec! No puc córrer! Des que vaig perdre la vista, fa dotze anys, que no he tornat a córrer!
- Nosaltres et posarem un guia.

I així fou com aquell home de nom estrany va viatjar molt lluny del seu país, convidat per aquella bona gent, i es va plantar a la línia de sortida de la marató d'aquella gran ciutat, la va córrer i, malgrat patir moltíssim, la va acabar!

Aquell home de nom estrany tornava a ser feliç... havia tornat a córrer malgrat ser cec, havia acabat, de nou, una marató!

Però la bona fe d'aquella gent que l'havia animat a córrer de nou semblava no tenir límits. No prou satisfets havent tornat una mica de llum en la vida d'aquell home, li van voler tornar tots els colors d'aquesta vida. Li van voler pagar una operació de transplantament de còrnia per a intentar tornar-li la visió. 

I així s'esdevingué, i l'home de nom estrany, dotze anys després d'aquell malaurat accident, va recuperar la vista completament. I la primera cosa que va veure fou, per primer cop, la cara de les seves dues filles de sis i vuit anys...

Tal fou l'alegria descomunal de l'home de nom estrany que va prometre, a aquella bona gent que tan havia procurat per ell que, durant el proper any tornaria al seu país a entrenar durament, a córrer tant com calgués, amb l'objectiu de poder participar en la marató... dels propers Jocs Olímpics!

I així ho feu i l'any següent va poder entrar a participar a la marató olímpica! Dels cent dotze escollits ell n'era un!

Durant la cursa, l'home de nom estrany, que no era un corredor professional, va veure com es retiraven força companys de cursa, però ell aconseguia seguir sumant quilòmetres. Era l'últim classificat, a molta diferència del penúltim, però no es va rendir. Havia promès participar a la marató olímpica i havia jurat acabar-la... i així ho va fer!

Ja feia dues hores que el penúltim corredor havia arribat, fins i tot les portes de l'estadi olímpic estaven tancades ja que ja s'estava celebrant la cerimònia de clausura d'aquells Jocs, però el corredor de nom estrany va arribar a les portes de l'estadi! Allà, per tal que pogués completar el que haurien d'haver estat els darrers metres de la volta dins l'estadi, li van habilitar una pista a fora i, així, va poder completar la marató olímpica, la seva marató personal, la seva promesa, el seu gran anhel.

Els quatre jutges de la prova i poquíssims periodistes, atents a aquella gesta, van ser els únics testimonis d'un moment màgic, el moment en que un home complia un somni, el moment en que l'home de nom estrany atrapava el seu somni!

En acabat, l'home de nom estrany, tan discretament com havia arribat, va retornar cap al seu país llunyà on va viure feliç, per a sempre més, amb la seva família, la seva dona i les seves dues filles.

D'aquesta, i no d'altra manera, es va esdevenir la increïble història de l'home de nom estrany.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, i aquest conte ja s'ha fos!

____________________________________

Sabeu que aquesta increïble història està basada en fets reals? Sabeu que això va passar molt a prop de casa nostra... tan a prop com als Jocs Olímpics de Barcelona? Voleu saber com es deia realment l'home de nom estrany?


Si voleu, doncs, escolteu el clip que us deixo, són 8 minuts, però us asseguro que valen molt la pena, és una història senzillament brutal!

Aquest cap de setmana, després de moltíssims dubtes, m'he inscrit, per primer cop a la meva vida, a una marató! En concret, a la marató de Barcelona del proper 25 de març (el comptador, que fa mesos que tinc a la barra lateral del blog, era només una arma més per anar-me convençent de que ho havia d'intentar!).


L'objectiu, com en la increïble història que us he apropat, serà acabar-la i punt! Si cal, l'últim! Serà un repte difícil, molt difícil, però espero que l'esperit de l'home de nom estrany m'acompanyi en l'intent d'atrapar aquest petit somni!

Perseguint el secret de les Janes

Després del frustrat intent per terra de vents vam decidir intentar-ho, aquest cop, per terra d'estanys. I allà on es barregen aigües i muntanyes és, sens dubte, territori de fades, indret de Janes.

Malgrat els mals averanys que acostumen a anar associats a aquestes Nimfes de llacs, ens vam arriscar a endinsar-nos en els seus dominis, a la capçalera de la Vall Fosca, per a comprovar si, quan fugen del fons de la vall, per Lo Forat des Janes, prop de Molinos, poden arribar fins als estanys muntanyencs que coronen aquesta preciosa vall.

A l'estany Gento, però, només hi vam trobar les restes de quan la Vall Fosca va esdevenir la vall de la llum.

A principis del segle XX es va construir la central hidroelèctrica de la Vall Fosca,
 amb obres que van unir desenes d'estanys a la capçalera d'aquesta

Tot xiruquejant, i com que no divisàvem cap Dona d'aigua, vam decidir guanyar un dels cims de la zona per a veure si, com Flordeneu al Canigó, aquestes havien decidit prendre verdaguerians viaranys i viure als cims de les muntanyes.

L'escollit fou el Pic de Mariolo (o Nariolo), de 2.857 metres,
que treia el caparró entre pales de neu absent de rastres

L'ús dels grampons i el piolet (per fi!!!) ens van ser necessaris per a rampejar en una neu endurida pel glaç, el fred i el vent. Finalment, però, assolírem el cim del Mariolo, frisant poder sorprendre alguna Encantada, si no en aquest cim, potser en algun de proper.

Malauradament, ni cap aquí...

Panoràmica, sense Janes, a ponent del cim del Mariolo

Ni cap allà...

Cap al nord, el rosari de cims d'Aigüestortes, deserts de Janes també...

Sense perdre l'esperança varem davallar del cim del Mariolo per anar a cercar més estanys on potser les Aloges dormien el seu somni hivernal.

El Pic de Mariolo, a la dreta, des dels Collets de la Reguera

I així varem topar amb l'encantador estany de Grenui, on la solitud de l'entorn ens va fer pensar que potser algunes Païtides haurien perdut la seva habiutal temença i haurien decidit sortir dels seus caus i divertir-se, tot lliscant per les glaçades aigües, a l'escalf del sol radiant d'aquell matí. No hi hagué sort tampoc.

L'estany de Grenui, prop dels 2.500 metres, completament glaçat... i solitari

Només ens quedava un darrer intent. Era un lloc que no ens podia fallar. Un estany enclotat, amagat entre muntanyes, desert... ideal per a que les Fades abaixessin la guàrdia i, enriolades, es deixessin veure distretes i entretingudes en sensuals jocs, amb la seva cabellera daurada al sol. L'estany, degut a la seva ubicació camuflada entre carenes i cingleres, l'anomenen precisament, Tapat.

L'estany Tapat, totalment glaçat també, des de la Collada de la Font Sobiranes,
vigilat pel Castell de Rus, de 2.760 metres, i el Port de Rus, a la seva esquerra,
 històric camí que unia les Valls Fosca i de Boï

Les glaçades aigües de l'estany Tapat, però, tampoc ens van deparar l'anhelada troballa, cap Jana hi vagarejava, ni despistada ni enjogassada.

Així que ho vam haver d'assumir, aquell no era el nostre dia! No podríem descobrir el secret que envolta Lo Forat des Janes! Vam plegar els grampons i el piolet i vam decidir tornar cap a casa a guardar-nos del fred que ja amenaçava en la posta de sol.

Abans, però, aquests meravellosos i agraïts Pirineus sí que van decidir regalar-nos una postal meravellosa del camí de retorn, amb el sempre imponent Montsent de Pallars com a primer contrafort pirinenc nevat, àngel de la guarda del nostre camí de tornada.

Des de la Collada de Font Sobiranes es pot gaudir d'una panoràmica preciosa
 amb l'estany Gento a l'esquerra i el Montsent de Pallars (2.883 mts) a la dreta

Potser és que a les Janes no els agraden les aigües glaçades, potser ara hivernen o potser prefereixen el reflex de la lluna sobre els estanys, que el sol enlluernador. Potser, senzillament, no era el nostre dia de sort, tanmateix però, puc afirmar, amb tota seguretat, que va ser un dia de muntanya genial i rodó!

___________________________________

Si us animeu a intentar trobar-les vosaltres mateixos, sempre podeu refer les meves passes!

Chop Suey

Tot i que darrerament sóc molt més irregular en les meves participacions a Relats Conjunts, no he volgut deixar passar l'ocasió de celebrar amb tots vosaltres la celebració de la 50a iniciativa!

Vagi de gust!

Chop Suey, Edward Hopper, 1929

NOIA 1: Beneïda la nit que vam decidir i aconseguir escapar-nos d'aquell cau de rates de mala mort... No sé com vam sobreviure dos anys dins aquell bordell, esclavitzades, maltractades, humiliades...

Quan vaig haver d'abandonar el mas de la família, allà al poble, per a guanyar-me la vida a Barcelona jo creia que s'obria un món de possibilitats davant meu. Estava tan emocionada de deixar la misèria de pagès! Però va ser arribar a la capital i tot va començar a anar de mal borràs... fins acabar fotuda dins aquell tuguri, camuflat en forma de barreteria.

NOIA 2: I en mans d'aquella vella madame, rodona com una nou, de la qual mai en vam saber el nom, ni tampoc es va preocupar per saber el nostre... "ninfas del honor alquilado" ens mal anomenava la bagassa...

NOIA 1: Mai no oblidaré aquella nit, fosca com la gola del llop, com vam aconseguir fugir del prostíbul, creuant la Plaça Reial com esperitades, endinsant-nos al Carrer del Vidre, girant per Escudellers i zigzaguejant, per evitar aixecar les sospites que ocasionaven dues noies juntes en plena nit, per Obradors, Rull i Còdols fins a desembarcar al moll. Aquest recorregut, aquest traçat se m'ha quedat gravat a foc. Les passes més ràpides i més angoixants de la meva vida! Mai he polsat tant com aquella nit...

NOIA 2: Peary, així es deia el vaixell en el que vam aconseguir embarcar, subornant aquell vell llefiscós llop de mar... a canvi de sexe brut i salabrós, a les bodegues, mentre durés aquell agredolç viatge fins als Estats Units. Un viatge sodomitzant, humiliant, però així i tot, un viatge cap a la llibertat...

NOIA 1: Aquella va ser la darrera vegada que vaig haver de vendre el meu cos. Mai més, mentre em quedi un alè de vida i un bri de força, ho tornaré a fer... ho juro...

NOIA 2: Però guaita ara, xiqueta! Hem passat de viure amb la mirada soterrada per la vergonya, en aquella contradictòria Barcelona de doble moral victoriana, estacades en aquella casa de barrets de la Plaça Reial... a dur el barret nosaltres! Amb orgull, el cap ben alt i la mirada espurnejant, en aquesta Nova York de somni, de llibertat i alliberada... amb una esperança renovada i, sobretot, amb un futur per a viure la vida... la nostra vida!

Festa Major d'Hivern!

Sant Antoni del porquet de gener és el disset!

Com és tradició en moltes poblacions dels nostres països sense nom, aquest humil blog també té pressupost per a celebrar dues Festes Majors! (que no està gens malament en els temps que corren...).

Si la Festa Major d'Estiu tenim el privilegi de celebrar-la la vigília de la Diada Nacional de Catalunya, la Festa Major d'Hivern s'escau, com en moltes viles i pobles, en la diada del nostre patró Sant Antoni... del porquet, òbviament!

Així que enceneu els foguerons, fem sonar la xirimia i brunzir la ximbomba!

Seguint la tradició del garrí més fidel al seu sant patró, avui no pararé de rondar en tot el dia, engalanat amb un picarol, fins que els meus peus de ministre diguin prou (per si de cas miraré de no passar molt a prop dels diables i foguerons per no acabar socarrimat a mode de botifarró rostit...).

Sant Antoni, guarda'ns de foc i dimoni!

Un mocador sota la màniga

La Juana / Joana

Nascuda a Huércal-Overa, la Juana, la meva àvia paterna, va fugir de ben xiqueta, amb els seus pares i germana, de la sequera, la misèria i la fam que assolaven, a principis del segle XX, les terres meridionals de la península.

Ensenyada, educada, ensinistrada i maltractada per l'assot de les mancances va créixer amb la lliçó de l'exigüitat ben apresa. Res no es llençava, tot s'aprofitava, tot podia tenir un ús més divers d'allò per al que originalment havia estat creat. Les tres erres de l'ecologisme modern (reduir, reutilitzar i reciclar) ja eren gravades a foc, més per sustentabilitat que no pas per sostenibilitat, en la memòria col·lectiva de l'emigrant d'aquells anys.

Jo sempre recordaré la meva àvia, ja llavors més Joana que no pas Juana, en aquells dies gèlids d'hivern, en la seva humil i freda casa baixa de l'andreuenc carrer Montpeller. Allà ella es mocava amb mocador de roba i, en acabat, se'l guardava, meticulosament, sota la màniga, per tornar-lo a treure si s'esqueia i de nou queia aquella congestionada i hivernal moquera.

Jo sempre recordaré la meva iaia, ja gran i amb el cos que començava a abandonar-la, aquell dia que les llàgrimes li brollaren dels ulls sense remissió, durant una exposició, en veient el seu nom plasmat i escrit en les llistes de treballadors que un dia varen deixar-se molts anys i mitja vida a Can Mamella. Feia memòria d'aquells temps de dures i llarguíssimes jornades industrials, entre màquines, filatures i betes, tot per a tirar endavant una família, una llar i una postguerra.

Avui que els hereus de l'antiga fàbrica són una plaça amb fonts il·luminades, una biblioteca amb wifi i un futur centre de coses molt modernes, avui que els kleenex d'una sola mocada han eradicat aquells mocadors de roba amb inicials brodades... què difícil es fa creure que allò va ser, fa no massa temps enllà, una realitat palpable, una manera de viure, el nostre pa de cada dia.

Avui la meva iaia Juana/Joana ja no hi és, i avui tampoc ja ningú guarda els mocadors de roba sota la màniga. Aviat potser, però, n'haurem de tornar a reaprendre si no és que volem acabar mocant-nos amb mitja màniga, sense mocador i sense mamella.

Terra de vents

"Surto fora de la ciutat

necessito respirar

fugir d'aquí és la il·lusió..."

Tres mesos després de la darrera incursió pirinenca, nou mesos després de l'última vegada que les raquetes, els grampons i el piolet van sortir de l'armari...

Tantes eren les ganes de trepitjar neu, tanta la il·lusió de clavar el piolet en el glaç de la muntanya que no m'ha fet absolutament res que el despertador sonés a un quart de sis de la matinada! Vinga amunt!

"Allà dalt, més enllà del mar

hi ha una terra de veritat

on el cel és sempre blau.

Veig muntanyes..."

La carena septentrional de l'Olla de Núria, amb el Pic d'Eina, el Noufonts i el Noucreus,
 tots ells voltant els 2.800 metres, fent de merlets de la muralla muntanyosa

"És la terra de llibertat

on volia arribar

sóc un soldat de fortuna..."

Un porquet al cim del Pic de l'Àliga (2.422 mts)
amb el Pic de Fontnegra (2.728 mts) al fons

Però un contratemps no esperat (ni desitjat) ha vingut a espatllar la nostra joia muntanyenca, la nostra particular marató de cims hivernals de Núria. La tramuntana huracanada (que no es pot veure a la foto!) només ens ha permès fer el primer (el Pic de l'Àliga) dels deu cims que teníem previstos! Era literalment impossible mantenir-se dret a la carena! De fet, a la foto, estic ben assegut per evitar sortir volant muntanya enllà!

Vençuts per la muntanya, que ens ha imposat la seva llei, hem girat cua decebuts, capcots i emprenyats.

Però quan ja estàvem enllestint la caminada, mentre encara sermonàvem lletanies de malediccions al vent, una imatge ha vingut a eixorivir-nos el dia, l'ànima, l'esperit i la trempera...

El Torreneules Gran o Cim de la Coma del Clot (2.739 mts)
acaronat pel vent i pels més grans anhels de llibertat

Potser, al final, aquests empordanesos grenyuts tenien més raó que un sant quan feien ressonar la bateria i bramar les guitarres per a dir que...

"En aquesta terra de vents

tot es pau i llibertat!"