Vint de febrer

Les mans que fan el meu món

"És molt difícil, per jo, mesurar ses emocions.

I més quan noltros sabem que tu ets especial.

Anirem a passejar, ben abrigats, agafats de sa mà."

D'uns dies ençà ja puc, gloriosa natura, prendre i tocar aquella maneta que fa uns mesos intuïa en fràgil blanc i negre, en salutació més volguda que expressa. El truc ha estat magistral, la màgia ha funcionat de veritat. M'he quedat bocabadat.

Unes noves i menudes mans que, malgrat els seus moviments poc traçuts, ja s'han sumat a la pinya vital, contrafortant i estintolant el nostre pilar particular.

Amb tu he conegut el plor incomprensible i irrefrenable que, en absència absoluta de tristesa, en diuen d'alegria i d'emoció. A la teva primera alenada en aquest món, una aureola còsmica m'embargà cos, psique i ànima. Així únicament les llàgrimes fenotípiques varen exhibir, impúdiques, la rabiosa estimació i tendresa que es varen catalitzar, ancestrals i genotípiques, en aquell precís instant. Plor exogen d'amor endogen.

I només néixer, i durant tota la nit i fins a la matinada, ens vas regalar la teva mirada, els teus ulls de traç indefinit, de mirada potser balbucejant, però d'afuadíssima vivor. Ninetes inquietes, trèmules, múrries i trapelles com un esmolet.

Capsa de sons i grinyols inacabables, cara de mil-i-un registres expressius interminables, et fas entendre tossudament, a la teva manera. Però cada cop que aixeques les parpelles, xerres amb els ulls, i jo em desfaig per fora i per dins, des del cap i fins als peus. I així, entre els meus braços, no deixes dempeus en mi res més que la follia d'un instint atàvic de protecció a ultrança, i la mel fugissera d'una tonada que et xiuxiuejo a cau d'orella. I així, tenint-te entre els meus braços, tu em vas explicant increïbles aventures des de la nineta dels teus ulls, mentre jo hi vaig posant les notes d'una maldestra banda sonora.

Mentrestant, el món s'esfuma, les hores es fan minuts i jo, per fi, comprenc l'immens abast de la paraula t'estimo.

La nit que vas néixer ja ens vas regalar els teus ulls 

"Me mires als ulls, tens tantes coses per dir,
cantam una cançó i així mos ho deim tot"

Profeta

Antigues paraules que sermonaves

en intent, de joventut caduca, de fer foc nou de flàmula minúscula.

Te les creies, i les projectaves, i miraves d'encomanar-les,

et sabies sabedor de la dreta veritat, de l'anhelat secret de la correcta humanitat.

Però ara t'escoltes atentament, i t'avorreixes solemnement. 

Ja no creus en el que dius, i no creuen en el que ensenyes. 

Prou que ho saps, i ho notes amb recança,

has perdut la fe, i aquella darrera utopia que anomenen esperança.

Et saps profeta de via estreta, en casa pròpia, 

i també en aliena.

No et queda més remei que arreplegar-les,

 les ruïnes escampades de les antigues creences.

I amb les teves pròpies mans, acabar d'esfondrar-les,

les darreres columnes dretes, herculianament bastides, o això és el que creies...

Posar-les a la maleta i entonar un "replay" a la manera mallorquina,

i emprendre vella prèdica en noves àgores, en nous deserts de llunyania.

Llocs, potser aixerdegats del tot és possible encara, i de viure en la mentida;

indrets, potser delerosos de lapidar el proper ingenu que alci la veu amb gosadia.

Però això, estimats feligresos, només el profeta ho sap;
això, benvolguts parroquians, només ell ho sabia.

Naxos (Grècia). Estiu del 2011

Et deixo anar

Desincronització d'agendes i maltempsades, els dies acordats, havien fet retardar, un cop i un altre, l'intent dels anhelats sis Russell, els sis tres mil de la part llevantina del Massís de la Maladeta.

Sortir corrents divendres de la feina, conduir durant prop de quatre hores, de nit i entre tempestes, i llevar-se el dia següent a un quart de sis de la matinada, no deixen de semblar-me petites bestieses sense importància, davant la possibilitat de culminar, en una sola jornada, les sis rocoses cimes en honor del pirineista Henry Russell.

El sol no ens agafa fins ben amunt, embellint, encara més, el cim del Ballibierna,
pujat fa prop d'una dècada i que, aviat, espero repetir

El dia neix esplèndid, malgrat les tempestes d'ahir, i penso que, ara sí, abans no arribi l'hivern, culminaré amb èxit la temporada de tres mils d'enguany, amb aquestes sis cireretes.

I així arribem a l'emblemàtic Coll de Ballibierna, on les vistes sobre l'imponent massís rocallós del Posets encara fan engrandir més la fam, les ganes d'assolir el repte d'avui.

El Posets, pujat tot just fa unes setmanes, des del Coll de Ballibierna

Des d'allà ens n'adonem d'un detall al que, en principi, tractem d'anècdota, però que acabarà esdevenint clau en l'esdevenir de l'excursió d'avui. La part culminant del Posets apareix lleugerament emblanquinada. I no només la del Posets, que també la dels Russell és esquitxada de neu ben nova i granulada...

Els sis Russell es veuen i s'amaguen en el massís rocós de l'esquerra.
El camí que hem de seguir puja per la cresta de la seva dreta... (1/2)

... per sobre del preciós Estany del Cap de la Vall, i amb vistes
a l'espectacular cresta entre el Tuc de Molières i el Pic de les Salenques (2/2)

Aviat, però, ens n'adonem que hem menyspreat en excés aquesta enfarinadeta caiguda durant les pluges d'aquesta nit passada. El camí cap a la cresta, per un camp de roques, esdevé relliscós i feixuc. S'alenteix el nostre ritme, havent de mirar-nos dos i tres cops on posem els peus, per no acabar caient enmig d'aquest mar de punxes i sots granítics.

Travessem la capçalera de la vall glacial, als peus dels Russell,
que tot i no semblar-ho, està coberta per una finíssima capa de glaç molt relliscosa.
Al fons, de nou, el Ballibierna

L'aiguat caigut el dia abans, combinat amb la primera gran fredorada a cotes altes, han provocat la primera glaçada a l'alta muntanya. Combinació fatal per l'èxit de la nostra empresa d'avui.

Els estanys residuals als peus dels Russel apareixen glaçats

I com més amunt, més lliscant esdevé el terreny. Així, als 2.900 metres, a l'inici de la cresta cap als Russell, amb preciosos estimballs a cada banda, i veient les dificultats per progressar en aquest tipus de terreny mixt, decidim, amb pena immensa, que avui no serà el dia. Avui no farem, tans sols, ni un dels sis cims de la nostra ambiciosa ruta.

En primer terme l'inici de la cresta, amb la finíssima capa de neu glaçada,
en segon terme l'Estany del Cap de la Vall

"Only miss the sun when it starts to snow.
Only know you've been high when you're feeling low"

Retornem vençuts, desfent els fràgils passos que havíem ascendit amb cabuderia. Ens acomiadem, esmaperduts, del gloriós paisatge que ens envolta, entre tres mils que haurem de deixar per l'any vinent, per la propera temporada. 

L'Estany del Cap de la Vall, en la nostra ràbia continguda,
encara ens apareix més rabiosament exultant de bellesa.

Com punxa la refotuda agulla que ja duc clavada, i la duré fins l'any que ve. Com dol acomiadar-se d'aquests majestuosos paratges amb comptes pendents, amb renúncies d'aquesta alta entitat.

De nou al Coll de Ballibierna, amb els seus ibons a sota.

Capficat en la mala sort d'haver coincidit amb la primera enfarinada i glaçada tardorenca, dolgut per aquest duel perdut amb la muntanya, pel menyspreu amb que ens ha tractat aquesta vegada, de cop, un xiscle agudíssim, ben a tocar meu, m'espanta no sabeu prou, i em retorna de les meves cabòries.

Allà, ben a tocar, ens mira i ens observa la bèstia més peludeta i moixinable dels Pirineus!

Que una bèstia tan menuda pugui fer aquests xisclets!

Potser aquestes muntanyes s'han apiadat de nosaltres i del nostre esforç, i a darrera hora han volgut fer-nos aquest regal. Han fet sortir aquesta marmota, animal sempre esquiu, del seu cau per a que el puguéssim gaudir de ben a prop i durant l'estona que ens ha plagut.

Oh Pirineus! No sé com se m'havia acudit, ni per un instant, maleir les vostres rocalloses entranyes...

Oh muntanya! Sé que, ben aviat, ens tornarem a trobar i ens ho passarem rebé plegats. Avui m'has fet veure que no era el dia de gaudir plegats. Avui era dia de deixar-te anar...

"Only know you love her when you let her go"

Via fora!

Cim del Pic de Nariolo (2.857 mts)
entre els municipis de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà) i la Vall de Boí (Alta Ribagorça)
Gener del 2012

Per primer cop la vaig lluir i exhibir al carrer, el vespre del 24 de juliol del 1992. Tot just amb quinze anyets, vaig decidir despenjar-la de la paret de la meva habitació, on ja feia alguns anys que hi era, i treure-la al carrer. 

Prou de reduir-la a l'àmbit casolà i familiar, de viure-la silenciosament i en la intimitat. Via fora!

Vaig baixar al carrer, per primer cop en la meva vida, la ràbia positiva, la reivindicació, l'alegria, la indignació, el desacomplexament i, amb ells, aglutinant-ho tot, la meva estelada (la de la foto de dalt!).

Du prop de 25 anys amb mi i, des de llavors, ja no he parat d'exhibir-la a tort i a dret. Ja fos a Islàndia o a Nova Zelanda, a Estocolm o a Londres, a les parets d'allà on he viscut o a les seves pertinents terrasses i balconades, baixant a les manifestacions i reivindicacions del carrer, o pujant a tots i cada un dels cims que he fet i seguiré fent.

En tots aquests anys plegats hem viscut moments de solitud i de menyspreu. Ens han tractat d'immadurs i radicals. Que quan ens féssim gran "això" ja se'ns passaria.

La carpeta que lluïa a l'escola, i al carrer, en aquells inicis dels 90
Si bé ara hi ha "merchandising" per tot,
llavors no era pas així i recorria a les meves arts manuals.
D'acord, em podeu criticar, però només musicalment!

Doncs bé, senyors, han anat passant els anys i, no només no m'he separat d'ella, si no que m'hi sento més unit que mai abans. Sempre dins la meva motxilla, la de la muntanya i la de la vida. No puc parar d'ensenyar-la, d'exhibir-la, de reivindicar-la.

I aquesta Diada ella i jo persistirem. Malgrat no lluu tant com les noves i benvingudes estelades, i està un xic descolorida i esfilagarssada, baixarem de nou al carrer, com ja fa més de 20 anys que fem, des d'aquell llunyà vespre estival del 92, i ens situarem al tram 739, a tocar del nostre Parlament, i participarem, orgullosos, a la Via Catalana per la Independència. 

Amb una lleugera diferència, però. Ara ja no ens sentirem ni sols ni menyspreats, ara ja no ens tracten d'immadurs i radicals... i no, "això" no se'ns ha passat, i sí, ens hem fet grans plegats!

"Som l'espurna que encén la flama,

som la lluita que hem compartit"

____________________________________________________

Aquesta és la meva aportació a la Blog-via cap a la Independència, la via catalana blogaire de la Diada d'enguany!

I segueixo la cadena donant el meu peu de ministre a la Gerònima!

Un potxó ben estelat i independentista per a tots!

Bitllet d'anada

Vaivenint de les Mallorques

Gairebé un any després, puc afirmar, sense temor a equivocar-me, que no he bastit cap mar endins. No ho he aconseguit, no me n'he sortit.

Una lletania d'excessius avions i aeroports, de nits solitàries i enyors patidors. Un devessall de llàgrimes insofriblement temporitzat, un sentiment d'alienació impúdicament injectat.

No te'n culpo, illa de Mallorca, déu me'n guard. Bo i encara has fet l'esforç de treure'm de l'ensopiment i mostrar-me del què ets capaç, d'allò que serves.

Sóc jo, ferreny i arrelat de mena, de la meva gent, de la meva terra. Sóc jo, orc i adust, travat navegant de mar en calma, ofegat i sense alè per anòxia pirinenca.

Tampoc no m'oblido, però, d'aquells que sense posar-me travetes, no m'han apartat cap de les pedres d'un camí revirat de veres. 

"Aggressively we all defend the role we play,

regrettably times como to send you on your way"

Carregat d'aquestes raons o desraons, avui he comprat un bitllet d'avió. Un bitllet que, per primer cop en onze mesos, no tindrà tornada. Un viatge que, per fi, és només d'anada.

"We hope you enjoyed your stay

outside the sun is shining, seems like heaven ain't far away"

La reina sense corona

Volia saber què hi havia del cert en aquella llegenda que deia que, Pirineu endins, muntanya amunt, hi havia una reina destronada que, des de feia centúries, plorava amargament la pèrdua de la seva corona.

Després de caminar en la foscor, a trenc d'alba, es pot contemplar
el paisatge pirinenc que s'obre tot pujant de la Besurta (Benasc - Aragó) 

Havia sentit, en històries vora el foc, que era una reina que vivia en un palau de gel, més amunt dels tres mil metres, entre els espadats del massís que duia el seu nom, el Massís de la Maladeta, darrer vestigi onomàstic del poder i atracció que un cop va tenir i exercir.

Des del Portilló Superior, l'espectacular glacera de l'Aneto i el seu cim piramidal al fons,
enguany, estranyament, amb força neu encara en aquesta època de l'any

En virar el nostre camí, enmig de la glacera, començo a entendre la tristesa que assola l'antiga reina del gel. Mentre centenars d'excursionistes segueixen, camí recte, per anar a retre pleitesia al nou rei dels Pirineus, l'Aneto, pel camí de la Maladeta, només nosaltres, i algun altre excursionista escadusser, seguim el camí que ens durà a l'antic tron pirinenc.

Des del bell mig de la glacera, la solitud es veu amplificada i hom es veu minúscul
davant l'exhultant mur, aparentment inexpugnable, que formen el trident de 
Pico de Coronas (3.298 mts), del Medio (3.340 mts) y Maldito (3.350 mts)

I assolim el coll anomenat Maldito, des d'on se'ns presenta una vista inoblidable. La vall de Cregüeña amb el seu "ibón" d'alçada. Descobert aquest llac ocult entre cingleres, se'm fan certes, davant dels ulls, les històries de les llàgrimes de pena vessades per la reina Maladeta. Cauen per la banda de Cregüeña, creant aquest estany, i davallen per la vall del mateix nom, fins a trobar el riu Ésera.

L'arribada al Collado Maldito, a 3.200 metres, és de pell de gallina.
Se'ns descobreix l'Ibón de Cregüeña, encara mig glaçat, d'una bellesa esfereïdora

I al vessant oposat de Cregüeña, l'Aneto i sa glacera ens revelen el segon motiu de la pena de la Maladeta. Ella fou, durant anys, senyora dels Pirineus, de tota la serralada, la més alta pica. Fins que cent metres escassos, li arrabassaren aquest títol, la seva corona, i la seva supremacia.

L'Aneto s'enduia la més alta glòria i la nova corona pirinenca, així com els desitjos i anhels de tots els excursionistes, escaladors i somiatruites de les més altes alçades, deixant caure en l'oblit la que abans fou la més cobejada cima.

Des del cim del Pico Abadías (3.271 mts), ja a la cresta de la Maladeta, es contempla, 
meravellosa i aquest any força nevada, la totalitat de la glacera de l'Aneto

Defensors de causes perdudes i enyorats de l'excursionisme d'èpoques pretèrites, volem fer la nostra ofrena a aquella vella reina, a aquella bella monarca ja sense corona. Crestegem per entre els seus estreps de roca, aferrats al seu cos de pedres mil·lenàries, tocant els 3.300 metres d'alçada, per entre les seves aèries entranyes.

Des del Pico Abadías es pot observar part de la llarga cresta
que ens durà al cim del Pico de la Maladeta, que treu el l'enlairat caparró al fons a la dreta

I des del capdamunt del seu cim, agraïda la Maladeta, ens ofereix, en recompensa a la nostra insistència a no deixar-la caure en l'oblit i la total absència, una panoràmica espectacular sobre la part més occidental del seu massís, i més enllà en els Pirineus, l'antic seu regne, a on ella manava des del seu palau de gel, entre glaceres perpètues.

Des del cim de la Maladeta, cap a ponent, es contempla al nus de tres mils que la sentinellen:
Pico de la Rimaya, Cordier, Sayó, Mir, Bondidier, y la Muela, Diente y Pico de Alba

L'embadaliment davant el magne espectacle de cims, neus i glaceres, però, no evita que captem el darrer motiu de la inesgotable pena de la Maladeta. Malgrat l'any excepcional de neus i freds que ens ha deparat enguany la primavera, ella sap, ella nota, ella veu que, any rere any, s'està esprimatxant el gel de la seva glacera. El seu palau de gel es desfà sense volta enrere. 

L'actual rei dels Pirineus, l'Aneto (3.404 mts), des del cim de la Maladeta (3.308 mts)

És llavors quan, avistant des del cim de la Maladeta les llargues processons d'excursionistes, llunyans i formiguejants, enfebrats pel sostre pirinenc de l'Aneto; en la solitud de la pica que un dia fou envejada monarca, amb un palau glacial esplèndid i no en ruïnes de desgel i morrenes a cel obert, com el que és ara; nosaltres ens declarem vassalls de la que sentim la nostra muntanya reina.

Tots junts, ens abracem en cercle, formant una corona humana al capdamunt de la Maladeta, i així, recuperem la seva corona perduda, efímera com son regnat de muntanya cimbellera, caduca com el glaç condemnat de sa gelera.

Tot a punt

Montuïri (Mallorca)

Sembrats a punt de ser segats,

molins a punt de ser oblidats...

____________________________________

Aquesta fotografia, i el text que l'acompanya, van ser escollits ahir, per la gent d' @igersmallorca, com la imatge mallorquina del dia a l'Instagram! 

La foto de @elporquet nos trae la #mallorca rural que agoniza en su decadente belleza. 👏👏👏👏 instagram.com/p/Z8xOThl05v/

— IgersMallorca (@IgersMallorca) 30 de maig de 2013

Carenes de la marenda

La marenda és la forma rossellonesa d'anomenar la regió costera de la mar. Paraula de preciós dring, d'essència poeta, que abraça i dóna forma de bell poema a les menudes viles atrapades entre la mar i les darreres alçades pirinenques: Cervera, Banyuls... de la Marenda.

Sortint d'aquesta darrera, tot trescant els seus camins serpentejats, ben aviat les vinyes verdes inunden qualsevol pam de terreny, arrapades a tot coster, tant li fa que sigui ponentí com llevantí, septentrional o meridional. Aquí ja ningú recorda, no queda ni un bri de memòria, d'aquell Pirineu rocallós, abrupte, erm i d'alçades trimil·lenàries.

Seguint el GR-10, cap al Coll dels Gascons,
s'albiren els darrers estreps pirinencs, verds i fecunds, fonent-se al mar

Catifes d'estepa blanca, d'argelagues i ginestes d'un groc cridaner, caminaran amb nosaltres, en acolorida companyonia, des dels colls i passos de més històric pedigrí, fins als punts més alts de les carenes de l'Albera.

El cim del Puig de la Calma t'encimbella fins als 700 metres
per sobre de Banyuls i la seva marenda

Des d'aquestes carenes, impregnades de salabror, indefenses contra l'embat de la tramuntana salvatge, el paisatge esdevé una delicadesa exquisida, una experiència única i refinada per al caminaire, a l'abast en pocs i excepcionals massissos, com el de les Alberes o la Tramuntana mallorquina.

Ja badoquis cap al sud...

Cervera, Portbou, Port de la Selva, Cap de Creus, Badia de Roses, la plana empordanesa...

... ja corriolegis cap al nord...

El Canigó, Banyuls i la seva vall completa, Portvendres, la Costa Vermella, la plana rossellonesa...

... la bonicor del paisatge és colpidora i sense excepció.

I coses tan aparentment irreconciliables, com les excentricitats topogràfiques de la muntanya i la fada planície de la mar Mediterrània, com les torres de defensa mil·lenàries i els ceps de les vinyes retorçades, o com la menudesa vilatana de Banyuls i la figura banyulenca d'un genial Maillol, esdevenen baules d'un cadenat inesberlable.

Ja sigui pels viaranys pirinencs amb esperit de vells llops de mar, als quals el muntanyenc no hi és gens avesat, o per haver-m'hi pogut fer entendre encara en català, puc afirmar i confirmar que no només les vinyes verdes de Sagarra es vinclen vora el mar. També ho faig jo com a ofrena i rendició incondicional a aquest racó de món, que m'ha vençut, sense paliatius, amb la seva bellesa com a única arma i emblema.

Prop de Banyuls de la Marenda, vinyes verdes vora el mar

"Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs"

BSO UAB (i volum 2)

Ja tenim aquí el segon i definitiu volum del recopilatori BSO UAB! L'esperadíssima continuació de l'aclamadíssim primer volum d'aquest "revival" d'època... universitària.

En aquells anys 90 vam submergir-nos en l'onada de pop britànic, tot saltant entre el Nyap Buff i el Paladium sabadellencs. Dijous bandarres, dijous trapelles.

Tot i que potser més bandarra, destralera, caòtica i "petarda" va arribar a ser la Festa Major de l'Autònoma...

Però les nits més perilloses es van esdevenir, sens dubte, en el nostre particular triangle de les Bermudes barceloní. Ens hi vam perdre tantes, tantíssimes nits, i només amb les coordenades de la festa per radar.

Començàvem la nit a la Plaça del Tripi, llavors d'estètica més canalla, al bar La Concha, llavors d'estètica més xarona. Aquest era el nostre punt de trobada festaire on vam demanar-hi incomptables xarrups i vam bramar-hi innumerables cançons.

Tant hi vam arribar a cantar que van acabar penjant, en un full trencat de llibreta, escrit en boli Bic, en consonància amb l'estil del local, un lacònic i suplicant "No cantar. Gracias".

I sortíem d'allà tan embalats que ja només ens quedava decidir on anar a moure l'esquelet. Si en el fosc i sempre alternatiu New York...

... o en el curiós Panams, a mig camí de prostíbul de soterrani de baixa estrofa (no hi vam posar els peus), i de discoteca eclèctica de primera planta (els hi vam posar tots).

Però no tot era sortir de casa! Què dir de Cal Mora.... Escenari bipolar de jornades maratonianes per acabar treballs a darrera hora, mentre sa mare, sempre encantadora, ens preparava uns "planxats" per sopar. O bé reconvertit en discoteca improvisada, quan ella i son pare no hi eren, amb "drag queens" esbojarrats ballant sobre els pufs del menjador.

Però no tot era festa! També gaudíem de jornades tranquil·les i assolellades de gespa, entre Ciències i Econòmiques, descobrint noves cançons, malabarismes i "diàbolos" llençats al cel amb poca traça.

I perdre el tren no era cap contratemps doncs podíem acabar fent Pacharans, a mitja tarda, al bar de l'estació de la UAB, en companyia immillorable i conversa apassionada, sobre com arreglar el món o que bons són els Smashing.

Ara, l'avió a Tenerife no el vam perdre pas! Uns Carnavals per a la glòria, una visita al santuari culer, i un cim del Teide caminant, molta son acumulada i la grip causant estralls.

Així, la carrera es va anar escolant entre els nervis i la malenconia dels darrers examens, i alguns dels últims concerts de la sala Zeleste.

I un cop acabades les classes, els examens i la carrera, vam emprendre la darrera aventura d'aquella etapa universitària. Carretera i manta, CD's al cotxe i cap a les terres del Pallars!

Així varem culminar aquells anys universitaris, des del cim de la Pica d'Estats, a més de 3.000 metres d'alçada. S'obrien davant nostre nous horitzons i nous camins que ja no recorreríem sempre junts, com havíem fet cada dia d'aquells darrers quatre anys inoblidables.

El nano de Cal Mora, de la casa dels treballs, els planxats i els drag queens esbojarrats!
Pica d'Estats (3.143 mts) - Juliol del 1998

Potser per això, després de tanta gresca i tanta música, finalment, vam acabar cercant plegats el silenci del Pirineu, la música de la muntanya.

No serà un hivern per a la història

Massa dies d’hores soles, de grisos i pocs matisos, d’espirals de barrinar.

Lluny de vosaltres i tots ells. Lluny de casa. Absent de tu. 

Esquiu amb les muntanyes, donant-los l'esquena fins i tot.

Hivern de rastre efímer que el desglaç farà esvanir.

Des del cim de la Tossa Plana, però, t'absolc dels teus pecats.

No seràs un hivern per a la història...

Cim de la ceretana Tossa Plana de Lles (2.916 mts)

... però amb un cim m'has tornat a enamorar.

Aquelles mans d'herència pagesa

Em meravellaven les teves mans
amb l'empremta i el color de la terra solcada durant gairebé un segle

Aquell matí del dia de la Mercè ja intuïa que s'obria un esvoranc molt feixuc de salvar. Del 24 de setembre al 24 de gener hi van 4 mesos exactes. Aquest ha estat l'espai de temps que tu, padrí meu, amb els teus gairebé 98 anys de vida, has pogut, o has volgut, viure sense la padrina, la meva iaia, la teva inseparable i irreductible companya de viatge. Un temps brevíssim. Un temps etern.

Has estat una lliçó de vida magistral. D'esforç, de persistència, de ser ferreny quan calia, de serenor quan s'esdevenia. Vas aixecar tot un mas, com una casa de pagès, amb el treball i la perícia de les teves pròpies mans.

Aquelles mans que, de tant feinejar les terres dels trossos del Planellot, lo Bobà, la Rasa, o lo Tros Redó, van acabar prenent el color dels seus terrossos, els solcs de les seves llaurades i la paciència i amor de la seva fèrtil saó.

Aquelles mans que tant prenien la dalla, la falç o l'aixada, com un llibre, un diari o un full en blanc per escriure-hi quatre lletraferides ratlles.

Aquelles mans hereves d'una pagesia, d'una generació única i en extinció.

T'enyoraré molt, moltíssim, des d'ara i per sempre més, padrí.

_____________________________________________________

DEL MEU PADRÍ

Del mas, els rocosos fonaments

del tros, el fecund terròs de terra

del sembrat, l’altívola espiga

i de totes les eines, aquelles mans d'herència pagesa.

Del ramat, el moltó capdavanter

dels camins, la més herbada cabanera

dels pastors n'és, sens dubte, el majoral

i de tots els cans ramaders aquell que el llop mai farà enrere.

De les flors, la roja roella de camins de primavera

de les plantes, la incansable i vertiginosa heura

dels arbustos, el boix petri del que mil-i-un estris se n'inventen

i d'aquella roureda, de tots ells, el de solcada escorça més feréstega.

De la pluja, la que més anhelen boscos, horts i sembres

del sol, el que resseca el blat just abans de la sega

de l’aire, el que foragita la traïdora pedra

i de les tronades de vespres d'estiu, la nit que durà la serena.

De tots els padrins d'aquesta terra, el que du més anys a l’esquena

de la mirada centenària sobre la nostra història, la d'ulls més blaus de fura llesta

de l’estampa d'un món que se'ns escola, l’aixada a la mà i la inseparable boina a la testa

(boina que, en algun gran partit blaugrana, un dia promet cremar en llar de foc encesa).

De tots els bons pagesos d'aquesta contrada, el meu padrí, el nostre padrí

... el millor pagès del món!

Al meu padrí, al nostre padrí

del mas de La Ribera

Escrit que l'hi vaig dedicar i publicar al programa de Festa Major del poble

Juliol del 2010