M'encanta el Bernabéu! És preciós, diví, especialment quan, com ahir, el públic calla i el Barça alliçona! El santuari blanc s'ha convertit, en aquests darrers anys, en el recipient de les millors essències culers, en un teatre on el Barça interpreta les seves millors obres i el públic, en silenci, observa "teatro del bueno".
Aquest bavejar constant davant el fi estilisme blaugrana m'ha fet recordar una de les experiències més memorables que vaig tenir en clau culer i, precisament, arrel d'un Madrid-Barça.
Era el maig del 2009 i jo corria per Fes, al Marroc (ara comenceu a entendre el motiu del títol del post, digne hereu de la pitjor tradició de titulars semàntics dels diaris esportius del país...).
La casualitat havia fet que el clàssic caigués en la nostra setmana de vacances per terres marroquines. Els dies previs al partit corríem pels laberíntics carrerons de la medina de Fes on tothom, per sorpresa nostra, estava molt expectant pel partit. Quan ensumaven la nostra procedència ja els teníem a sobre recitant-nos jugadors, partits, gols i, els més emprenyadors, cridant el nom del porc de l'etern rival. En línies generals jo diria que, per aquelles dates, Fes estava dividit en un 60% culer i un 40% madridista (a hores d'ara jo crec que la diferència, a favor del Barça, deu haver crescut força!).
 |
| El porquet eufòric davant d'una botiga de fanàtics culers a Fes (Marroc) |
Ens vam fer força amics del guia (Mohammed... per variar) que vam llogar els primers dies per a no perdre'ns per l'entramat de carrers impossibles de la medina antiga. Tant bon personatge era que ens va convidar a veure el partit a casa seva, amb la seva dona i filles.
La primera part, però, la vam veure en un bar doncs la televisió no li funcionava i li estaven arreglant en aquell mateix moment (la segona part ja la veuríem sopant a casa seva).
Així doncs, en aquell bar de Fes, la primera part va resultar memorable. Una sala immensa, potser hi havia un centenar d'homes (remarco... homes, no dones) i nosaltres, que erem set (sis noies i jo - un paio afortunat...-). Ja podeu comptar que sis noies (i jo), blanquetes, catalanes i culers vam passar a ser l'atracció del bar.
Ells s'asseien totalment barrejats i ara aquí i ara allà s'aixecaven i bramaven segons les seves filiacions futbolístiques, però tot amb bon ambient i sense cap tibantor, cosa que aquí, crec, seria força complicada.
Els més culers se'ns giraven fent-nos el senyal de victòria, d'OK, cridant "Visca el Barsa i Visca Catalunia!". Brutal. Que a milers de quilòmetres de casa, se't plantin al davant persones amb trets físics ben diferents als teus i cridin això, no té preu. Ja sé que em direu que potser ho repeteixen com a lloros... però què voleu, un no és de pedra i se'm va posar la pell de gallina en diverses ocasions (ajudat pels gols que anaven caient al Bernabéu).
La segona part va ser totalment diferent, però potser encara més encantadora (futbolísticament també!). Vam poder, finalment, anar a casa en Mohammed i allà vam conèixer la seva encantadora dona i les seves filles.
Tots els tòpics masclistes de la nostra societat de fa quaranta anys, a Fes encara hi són ben presents. Així, ella ens va cuinar un sopar exquisit mentre ell mirava el futbol amb nosaltres i bevia cerveses (malgrat les seves creences musulmanes... amb alcohol) i fumava haixíx com una carbonera. Ella era molt més jove que ell, bella, tímida, discreta i educada. Ell era molt més gran que ella, trapella i encisadorament irreverent.
La vetllada va ser d'aquelles per a emmarcar. En una llar marroquina, convidats per la família, tractats exquisidament, vam compartir unes hores inoblidables, mentre la glòria blaugrana i el "globus" d'en Mohammed assolien cotes excelses...
Tots vam estar tan a gust que ens hi vam quedar fins força estona després que el partit hagués acabat. De fet vam poder veure el post-partit tot sorprenent-nos que Bakero i Buyo apareguessin com a comentaristes experts del partit a Al-Jazeera, i després que la cadena ja afrontés la segona repetició consecutiva (no exagero) del partit.
Així que quan encaravem el 3 a 15 o 16 vam decidir anar a descansar el nostre cos i ment de la gran quantitat de sensacions i experiències diverses acumulades en tan poques hores.
Aquell 2 a 6 tots els culers el guardem a la memòria, però jo, a més, aquell FES(tival) blaugrana el servo, càlidament i amb molt d'afecte, en un raconet del meu cor... culer.
