Qüestió d'ous

L'Ou com balla d'aquest darrer dia de Corpus
al claustre de l'església i antic monestir de Santa Anna (Barcelona)

L'Olga m'ha recordat que fa uns anys encara es proclamava "Beneït sia Corpus, que fa el dia llarg!", i és que ja ens apropem sense aturador al solstici d'estiu.

Ara és quan les polles nascudes de les llocades de febrer ja comencen a pondre, fent bo allò de "per Sant Joan l'ou endavant".

Llavors, però, hi ha "qui furta un ou, furta un bou", i comencen pel de Corpus i acaben pel galliner sencer.

I així, sense ous, bous ni esquelles proclamem, o maleïm, que renoi! que potser Corpus ha fet massa llarg el dia!. Com un dia sense pa, sense molles ni engrunes.

I es corsequen les gallines i se'ns corba l'espinada. I canviarem déus antics per nous. La fertilitat de Santa Anna per "la caixa de Sant Ou". Els ous, que són símbol de la vida, per la gepa d'escarni medieval.

I bo i veien-te tocat, encara t'escridassaran que ja et pots anar espavilant!. I "beu-te aquest ou que l'altre es cou"!. Calla i empassa.

Potser llavors serà l'hora d'alçar el puny i dir-los, "amb un parell d'ous", que deixin de dissimular, que no volem més enganys, que ja n'hi ha prou "d'amagar l'ou".

Que "la gallineta ha dit que prou, que no vol pondre cap més ou". Que no ens la faran ballar més. Que no ens seguiran entabanant amb l'infantil joc de l'ou com balla, que ja sabem que aquest és buit i esventrat. Ho sabem prou.

Que potser ells no ho recorden, però tan si volen com si no, els haurem de fer memòria que aquells que han gosat fotre la mà al galliner i treure'ns l'ou, van "de l'ou al sou, del sou al bou, del bou a la forca".

Que no seria el primer Corpus amb aires de revolta...

Sense pedigrí

Tota la vida al mig Segre malgrat és renoc franjolí de socarrel.

Xerra en bell català ponentí tot i que a voltes ni déu l'entén.

És viu com un esmolet. Llest com una guineu.

Ho és més que la fam que passaven els gossos de Carreu.*

És tant de pagès que se sap tots els racons de cada tros,

des del Planellot fins al Bovar, des del Tros Redó fins a la Rasa.

És tant de natura que cinc minuts en cotxe l'entabuixen qui-sap-lo,

i prefereix fonyar la terra i notar la frescor de la seva saó.

Gallorser i potaplà, molts camins sembla no girar del tot redó.

En d'altres és de casa el més colat, amorós i ben festós.

Manyagós pels menuts, dels adults bastrús company de jocs.

Respectuós vetlla les becaines dels padrins, però.

Ben acubillat a sa casa, enmig de la brivella del cru hivern prepirinenc.

T'afusta enjogassat, els capvespres d'estiu, quan el sol ja es pon rere Aubenç.

Gormand de mena, no té manies ni és pas llefuc.

Ja beu aigua de remolla de Segre o del vell cóm de pedra que adés bèsties sadollà.

Ara es fa el milhomes davant l'astoret.

Ara polsa cames ajudeu-me esfereït pel porc fer.

El primer a omplir-te de festes quan arribes.

El darrer a acomiadar-te, motxet, quan te'n vas.

Hereu d'una nissaga fidel.

No té cap pedigrí, ni tampoc li cal.

Lo Lucky! Ben acubillat a casa seva!

_________________________________

* Al mig Segre hi ha una vella dita, apresa dels difícils temps de subsistència i supervivència dels padrins, que diu que a tal casa o tal poble "passen més gana que els gossos de Carreu". 

A la meva padrina, a més, sempre li he escoltat l'afegitó "que lladraven a la lluna pensant-se que era un formatge!".

Dures condicions devien patir al menut poble de muntanya de Carreu, ara deshabitat, si els gossos tenien fama de ser els més famolencs del país...

Voliac

Jo sóc nascut a ciutat però, com molts ja sabeu, passava els meus estius a pagès.

Al poble hi havia, i de fet encara hi ha, un cobert on s'hi guardava el tractor, les motos, els cotxes i força trastes més. Si de dia hi entràvem sense recança, de nit no hi posàvem pas els peus, morts de por i de basarda, atès que el sostre era ple de bestioletes com aquesta...

No sé si per la inèrcia de la transmissió oral i popular o per alguna prova empírica irrefutable de temps immemorials, els grans sempre ens deien, al meu germà i a mi, que si entràvem de nit en aquell cobert no aixequessim pas el cap enlaire per a mirar-los directament, doncs se'ns podien pixar als ulls i deixar-nos cecs amb la seva orina.

Veritat o mentida, sempre els vam tenir una por ancestral i atàvica.

A ciutat, en canvi, no havia de témer per la presència d'aquests animalons nocturns. No se'n cantava ni gall ni gallina en els carrers i cases de la gran urbs. 

Fins un dia que, a l'escola, me'n vaig trobar un de patac. No patiu, era pla i dibuixat en una pàgina d'un llibre de text. En el moment en que el professor va preguntar com es deia aquella bèstia jo vaig etzibar, ferm i decidit, recordant el cobert del poble i les veus dels oncles i padrins anomenant-los tot sovint...

VOLIAC!

La cara del professor i de la resta de companys va ser un poema. Però la meva fou un drama en aprendre aquell dia que, d'aquell animaló, a la meva ciutat, en deien rat penat... i jo, que hi vivia tot l'any, sense veure'ls ni saber-ho.

________________________________________

Apadrinant voliacs em sumo a la proposta a'PARAULA'm, d'en Víctor Pàmies, per a celebrar el centenari de la secció filològica de l'IEC.

Quina quimera que fan!

Quimera (Khimaira en grec) és un monstre de la mitologia grega
amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp... treia foc per la boca!

Ni periodistes, ni analistes polítics, ni experts d'imatge, ni caps de campanya, ni pixatinters de partit de seguidisme cec i abnegat. Cap d'ells, amb tota la seva pompa verbal, ha aconseguit una anàlisi tan contundent, aguda i certera, i en tan poques paraules, com ha fet avui la meva padrina, la meva iaia, de la fila que van fer ahir, en l'encarcarat debat televisiu, els dos candidats dels partits majoritaris (que no únics) al parlament espanyol.

Ella, pagesa de soca-rel, casada ja fa més de sis dècades amb el millor pagès del món (la tenim uns dies de vacances per aquí), amb la seva particular visió del món, sorgida del contacte proper amb la terra i expressada a través d'un català occidental pur, curull de mots i sons en extinció, però amb una inconfusible denominació d'origen del Mig Segre, ha etzibat tot mirant la televisió de reüll:

Bah! Quina quimera que fan!

La nostra bella tradició lingüística catalana, recollida exquisidament en el DCVB, ens facilita diverses accepcions més estandarditzades del preciós mot de bell dringar, quimera.

Irritació d'esperit, inquietud d'ànima, angúnia... 

I si anem una mica més enllà, en la mitologia grega Quimera era un monstre com el de la imatge inicial que sembrava el terror a la zona on vivia, devastava tot el territori i devorava els seus ramats... us sona d'alguna cosa?

Així que davant de la clarivident sentència de la meva iaia, de la meva padrina, sobre el futur que ens espera a mans de segons quins personatges, jo ja he encarregat un bon grapat de tint per al cabell, ja que la saviesa popular d'aquesta terra nostra també sentencia i ens alliçona que:

"Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs"

Ja no es dóna llonguet per torna

I si ens esforcem a reivindicar el llonguet que ens pertoca?

S'ha acabat el dilluns laboral i comença el dilluns personal. Amb la bonhomia que acompanya, doncs, aquest moment de vesprejar, m'apropo fins a la fleca més propera a ca meva a comprar un quart de quilo de pa (en barra, que ja no se'n ven a pes).

Faig cua darrera una dona voluminosa, el que se'n diria un cavall de batre faves, i paro l'orella descuidadament a la conversa entre ella i una de les dues venedores. Entra la clienta, decidida.

Clienta: Me pones esa ensaimada? Qué lleva?

Venedora 1: Lleva manzana

Tot seguit, la venedora 2, que ha acabat amb un altre client, es dirigeix a mi:

Venedora 2: Vols una de quart, oi? - diu en un català ben correcte amb un deix que denota el seu castellà matern (com haureu notat, a la fleca, ja em coneixen)

Porquet: Si, si us plau. Moltes gràcies - ben educat com sempre!-

Acte seguit, amb la meva tendència innata a connectar i reconnectar converses escolto l'anterior parella renegociant la darrera transacció comercial. Torna a entrar la clienta que, intueixo, també deu haver connectat amb la conversa que jo he mantingut, i potser també ha connectat alguna altra cosa dins el seu cap.

Clienta: Doncs no, mira, prefereixo que em posis aquest "croissant" de formatge.

Diglòssia de fleca, diglòssia de carrer. Si abans els forners afegien algun llonguet, com a torna, per acabar de fer el pes demanat pel client, ara el client ni demana la torna... de fet, no demana ni el pes exacte.

I així, a cada instant que passa, a cada conversa amagada, anem emmagrint el nostra pa de cada dia, la nostra llengua.

Els primers crits d'ofec del valencià

Les imponents Torres de Quart, esguarden, des de fa més de cinc segles,
una de les dotze portes que tenia el Cap i Casal del Regne de València.
Portes per les quals sembla haver fugit la seva llengua pròpia.

Onofre Almudèver, editor valencià, feu precedir, el 1561, a les edicions de Lo procés de les olives i Lo somni de Joan Joan, la següent crida a la lleialtat lingüística:

"Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sóu nats, no dormiríeu ab tan gran descuit, ans, uberts los ulls de la consideració, veuríeu com se us van perdent les perles e margarites, que, ab contínues vigílies los vostres passats adquiriren, i aprés les vos deixaren [...]. Per on vos exhorte, amoneste i tant quant puc encarregue, que torneu sobre vosaltres, i respongau per vostra honra, en no deixar perdre les obres de tan cèlebres autors, sinó que, renovant-les, mostreu a les nacions estranyes la capacitat de les persones, la facúndia de la llengua i les coses altes que en ella estan escrites".

El valencià Marc Antoni Martí, secretari de la Sala de la ciutat de València, ja al 1639, es mostrava preocupat davant del canvi d'hàbits lingüístics que observava, fins i tot, entre els jurats de la Ciutat de València, i així ho feia palès en el seu Siglo Quarto de la Conquesta de Valencia.

"si en algun temps (i no tan antic que jo no l'haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana, que quan en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats, algú dels valencians que es trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots les demés s'enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua; és ara tant al revés, que casi en totes les juntes se parla en castellà. I encara ha arribat est costum a introduir-se tan extremadament, que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la sua autoritat consisteix en parlar en castellà".

_____________________________

Prenent com a data de referència la de l'entrada de Jaume I a la Ciutat de València, el 9 d'octubre de 1238, veiem que, poc més de tres-cents anys després de la repoblació catalana del Regne de València, ja es produeixen les primeres proclames d'alerta en defensa del valencià, doncs es comencen a observar fissures en la fidelitat i el compromís lingüístic de les classes més altes de la societat valenciana. Val a dir que, tot i així, per aquelles dates, la immensa majoria de la població valenciana era monolíticament catalanoparlant, però aquelles primeres esquerdes van ser l'embrió, ara ho podem dir, de l'oblit i soterrament progressiu que ha patit la llengua catalana parlada a la manera de València.

Sembla que, malgrat els cinc segles de crits d'ofec, al País Valencià, la llengua pròpia ha seguit anant per mal pedregar i hem acabat perdent bous i esquelles, o com encertadament avançava n'Onofre Almudèver, ja al segle XVI, hem perdut, tristament, "perles e margarites".

Marranades de llengua (II) - concurs

Vaig haver de refregar-me els ulls uns quants cops, no m'ho podia acabar de creure. Després d'una brillant jornada excursionista per la Serra de les Salines, entre Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) i Costoja (Vallespir), l'arribada a l'hostal que ens acolliria durant la nit ens sorprenia amb un dossier expressament fet per als clients, amb enquesta de satisfacció inclosa, el qual amb prou feines vaig poder acabar de llegir i del que en vaig fer aquesta foto...

Clica la foto per ampliar-la

Al principi creia que havia de ser una broma, una errada ortogràfica, dues, tres, quatre... no, allò no era broma. Així que he decidit tibar una miqueta més el post original de Marranades de Llengua, fet fa unes setmanes i, cercant la part positiva de l'enrabiada que vaig agafar aquell dia, us proposo un concurs.

Objectiu: Heu d'intentar encertar la quantitat exacta d'errades que contenen aquestes quatre ratlles! (potser necessitareu una calculadora i tot...).

Premi: Mmmm, encara m'ho he de pensar... una estada a l'hostal autor d'aquest brillant text?

En tot cas, n'he volgut fer una mica de broma, però realment em va fer molta llàstima llegir, o intentar llegir, un text com aquest, amb tantes barbaritats per centímetre quadrat de full. 

Vagi per endavant que l'estada a l'hostal fou molt satisfactòria, el tracte fantàstic i el menjar exquisit. A més, es sobreentén la bona voluntat dels propietaris de l'hostal en voler fer un dossier íntegrament en català per als clients... però, precisament per això, si és un escrit que ha de llegir el client, que han de llegir moltes persones i amb el qual intentes donar una bona imatge de l'hostal, no es pot permetre aquesta indecent quantitat d'errades. No ens podem permetre maltractar la nostra llengua d'aquesta manera. I és que tal i com va dir en Joaquim Maria Puyal... "o ens arremanguem o perdrem la llengua".

Ep! No ens despistem, però! Vinga, a veure! Quantes errades sou capaços de localitzar?

Marranades de llengua

Serà que és veritat que el català s'assembla molt al francès (cada cop més), o que s'ha descobert la A tancada, afegint un nou element a l'enrevessada fonètica vocal catalana. Ho haurem de preguntar als senyors de CE--A...

I seguirem plantant cara!

Joan Solà

Mals temps per a la nostra cultura, mals temps per a la nostra llengua. Si fa unes setmanes ens abandonava en Joan Triadú, avui hem de lamentar, tristament, una pèrdua, més cabdal, si pot ser, encara. Avui s'ha mort Joan Solà. 

Pompeu Fabra, Joan Coromines... i Joan Solà. Valgui l'alineació d'aquests tres noms, tots tres a la mateixa alçada, per a entendre la importància de la seva obra, dels seus estudis i de la seva persona per a la nostra llengua i per a la nostra cultura. Hi han personatges gegantins que són insubstituïbles en aquest petit país nostre. Ell ho és.

Un dia, xerrant sobre ell i la seva obra, a l'Espai Mallorca de Barcelona, em van fer obrir els ulls: "És un savi", em van dir. I sí, crec que és la millor manera de definir-l'ho. Un savi d'aquells que ja no en queden. El savi de la llengua.

I avui mateix, refotuda coincidència, també he hagut d'entomar el fet que el Tribunal Superior de Justícia de... Catalunya (!?) ha decidit esbotzar completament l'ús del català a l'administració pública.

Doble bufetada a la llengua catalana. I avui, què voleu que us digui, avui m'han fet mal.

Però això és avui, perquè demà em llevaré amb el cap ben alt, orgullós de ser d'on sóc i de xerrar en el llenguatge que he heretat. Perquè demà, permeti'm senyor Solà furtar-li fugaçment el títol del seu darrer llibre, seguirem plantant cara!

Una de freda, una de calenta i una clatellada

Permeteu-me l'alteració  de l'expressió "una de freda i una de calenta" per a fer una petita radiografia setmanal de l'actualitat lingüística en tres dels territoris de parla catalana.

LA FREDA

Al País dels Pirineus, al Principat d'Andorra, en els seus comerços és gairebé un miracle que t'atenguin en català, única llengua oficial d'aquesta menuda vall pirinenca. La notícia publicada avui esmenta que això succeeix a "les grans superfícies" i especifica que és el cas en que el venedor "es dirigeix exclusivament en català al client".

Bé, edulcorem-ho tant com vulguem, però, almenys per la meva experiència personal, a les zones més comercials andorranes la presència de llengües forasteres és àmpliament majoritària, i el català, ai las!, malda com sempre, en aquesta amalgama multicultural, per a agafar alguna glopada d'aire que el permeti anar tirant.

LA CALENTA

Malgrat les inclemències que viu el sector de la població que usa i defensa el valencià al seu propi territori, malgrat no se'ls respectin cap ni un dels seus drets, malgrat siguin tractats amb duresa o condemnats a l'oblit, segons com bufi el vent, segueix havent-hi gent disposada a seguir treballant amb fermesa per la cultura i la llengua, i per a que aquestes no acabin essent un reducte folklòric del "levante peninsular". Avui, 9 d'Octubre, el País Valencià surt al carrer...bona Diada Nacional!

LA CLATELLADA

Sempre és un plaer llegir en Gabriel Bibiloni, i en el seu darrer article torna a mostrar el seu vessant més mordaç. Posa el dit a la nafra de la demagògia i la ignorància més supina mostrada aquesta setmana per una bestioleta anomenada José Ramón Bauzá (així, amb accent a la castellana), president del "Partido Popular de Baleares".

Aquest individu en va deixar anar una de l'alçada d'un campanar, aquesta setmana. En defensa de la "libertad" que tants cops, a alguns, els omple la boca, va etzibar que si ell era el proper president del parlament balear (cosa altament probable el proper mes de maig) derogaria la llei de normalització lingüística, aprovada l'any 1986 amb la unanimitat de tot el parlament de les illes... i sota la presidència de Gabriel Cañellas... del PP (curiosa variant de la "libertad" enarbora aquesta bestioleta).

Per a llepar-me les ferides que m'ha deixat aquesta notícia m'he apressat a refugiar-me a l'univers Bibiloni, i així hi he trobat aquest post al seu bloc. Llegiu-lo, jo només puc callar davant l'eloqüència de les seves paraules... i si no de la imatge (que ja sabeu allò de la diferent vàlua de paraules i imatges).

Cliqueu sobre la imatge per a veure-la ampliada.

Extret de http://bibiloni.cat/blog/

Memorable, clarivident i alliçonador. Una clatellada a la demagògia i la ignorància de la bestioleta i tota la seva cort (anava a dir de porcs, però això seria una ofensa per al porquet de Sant Antoni, que gaudeix i presumeix d'una cort molt més assenyada, prudent i intel·ligent).

Les coses importants són les que no ho semblen

Joan Triadú

Som un país menut. No anem balders ni de territori, ni de parlants de la nostra llengua. Als teatres trobes els mateixos actors cada parell d'obres que hi veus, i a la televisió... te'ls tornes a trobar. Al circ polític en són quatre i el gat els que es reparteixen el pastís (i el gat ni de raça és, que és un d'aquells de carrer, esprimatxat i esparracat). 

Som un país petit, ja ho deia el de Verges, i per això maldem sempre per unes engrunes de reconeixement, i no tenim ni reis ni reines, ni caps d'estat ni presidents de cap república. No tenim la teranyina poderosa d'un estat propi que potser, i dic potser, faria que, tal volta, llesquéssim el pa del nostre futur i no ens mal alimentéssim amb les molles del sobrant.

Som un país xic i per això ens embadalim davant un immigrant balbucejant en català o ens donem cops de colze amb els companys de viatge quan, a milers de quilòmetres de casa, sentim qualcú xerrant en aquest idioma nostre, i ens diem xiuxiuejant entre nosaltres... "són catalans!".

És per això que, un dia com avui, és un dia trist per a una cultura minoritària i minoritzada com la nostra. Avui s'ha mort Joan Triadú. I és perquè som petits i per tant, no gaudim d'un nombre considerable de figures com la seva, que la seva pèrdua ens resulta, sens dubte, insubstituïble. Ens ha deixat Joan Triadú i amb ell se n'ha anat un crític literari, un poeta, un traductor, un professor, un activista, un lluitador... un home immens d'un país petit.

Ell deia que si havia de posar un lema a les seves memòries, a la seva vida, aquest seria "Les coses importants són les que no ho semblen" (una frase de Mercè Rodoreda). Talment com la notícia de la seva mort. No ha causat el revolt de les vagues i les botes d'or de Messi, però ha estat, sens dubte, la trista notícia més punyent del dia.