Dia catosfèric de l'enigma i l'endevinalla: Homenatge Mac McAbeu

Aquest matí, anava passejant pels boscos hivernals i hivernats de prop de Milany, pel seu vessant ripollès, quan prop del Torrent de la Bauma, ja a tocar de Vallfogona, se m'ha palplantat una merla d'aigua ben bé al davant. Eixerida, preciosa, nerviosa i una mica esporuguida.

Llavors, quan intentant fer-li una foto apressadament, amb una mà ja m'embullava amb les cintes de la càmera, del GPS i de la motxilla, i amb l'altra feia equilibris per mantenir l'iPhone ben arrapat per tal d'aconseguir també, fer un "instagram" de la bestioleta (que em podia comportar un carretó de "likes" i dotzenes de nous seguidors...), ha alçat el vol nerviüdament fins a posar-se, de forma ben delicada, a la meva espatlla.

En aquell moment els eterns sons boscosos han callat. Juraria que fins l'aigua s'ha glaçat. I llavors, aquella merla d'aigua ha iniciat un embriagador i misteriós cant solitari. Una refilada farcida d'enigmes. Una piuladissa plagada d'endevinalles.

Aquell moixó no tenia aturador, i entonava tots els sons que jo pogués imaginar, i els que no, també. Un enigma rere un altre, una endevinalla després d'una altra. Jo no sabia si estava sent posat a prova per la saviesa d'aquells boscos mil·lenaris o estava essent víctima d'una nova i refinada (o refilada) tortura...

I de sobte un llampec en el meu cap. Aquell moment de lucidesa que m'apareix un cop cada quinquenni, si fa o no fa. Tots els enigmes convergien en el gran enigma original, totes les endevinalles tenien la mateixa solució magistral! 

El que aquell ocellet m'estava dient, a cau d'orella, era que avui és l'aniversari d'en Mac!!!

Llavors la merla s'ha enlairat, l'aigua ha tornat a caure torrent avall, el vent ha tornat a remenar les branques i la fullaraca, i el bosc ha recuperat tota la seva vida... Tota? Tota no! Jo hi seguia trobant a faltar uns enigmàtics habitants, uns misteriosos éssers, potser el secret més ben guardat dels nostres boscos... els gamusins!

Un enigma com el dels gamusins, tan tradicional, tan clàssic, amb el que hi han topat i fracassat generacions i generacions de catalanets, només pot estar a l'abast dels escollits...

M'ajudes a trobar-los en aquests boscos, Mac?

Els boscos hivernals de Milany segur que amaguen gamusins! En veieu cap?

PER MOLTS ANYS, MAC!

Ulleres de pasta

No hi ha déu que entengui aquest llibre. La Gaia Ciència de Nietzsche, en sànscrit. No m'he pogut acabar ni una obra sencera d'aquesta biblioteca tan eclèctica que tinc...

La banyera és tan de disseny, però és tan poc pràctica aquí al mig del menjador. L'he hagut d'omplir a base de cubells escalfats al foc. Tot molt "vintage", això sí...

A veure si dissimulo i faig com si acabés aquesta pàgina, que he d'anar corrents als Verdi. Avui toca una pel·lícula iraniana amb subtítols en grec. No recordo com es diu, ni crec que la recordi quan en surti...

Després duré la Lola a sopar a un d'aquells restaurants de cuines exòtiques d'ultramar. Plats excessivament picants i crus i cara de pòquer a l'hora de fer veure que trio el vi...

En acabat podem anar, amb la meva Vespa, a aquella teteria del call jueu de mobles vells i preus moderns. Massa moderns i tot, fins i tot per a mi...

Osti! Ara no podré acabar de fer relliscar els ulls per la pàgina! Se m'han entelat les ulleres de pasta! I mira que no són Ray-Ban! Que ja les du tothom! Que són molt millor! 

Potser és culpa d'aquests vidres neutres, sense graduació...

Renoi, què complicat és això de ser tan modernet, tan bohemi, tan alternatiu...

_________________________________

Una altra proposta de Relats Conjunts!

Per cert, que ningú s'ofengui! Que jo sóc el primer que compleixo a la perfecció alguns dels requisits del modernet.

I si no us ho creieu, mireu la foto del meu perfil. No són Ray-Ban...

Records de la BSS

Quadribarrat pels carrers de Donostia (Euskal Herria)
a la Behobia - San Sebastián del 2010

Aquest cap de setmana es celebra una de les proves atlètiques amb més solera, la Behobia - San Sebastián (BSS), de 20 quilòmetres, amb molta tradició entre la parròquia corredora catalana.

Això m'ha dut records, d'ara fa dos anys, quan la vaig córrer, conjuntament amb una bona colla d'amics.

Va ser un diumenge fred i plujós, però fou, sens dubte, la cursa més càlida en la que mai he participat. Endiumenjat, doncs, amb la samarra per la qual sento més predilecció, fins addicció, vaig llençar-me a córrer per les xopades carreteres guipuscoanes i carrers donostiarres.

Mai he sentit l'alè del públic tan entregat als atletes. Mai tanta gent desconeguda m'ha animat cridant el meu nom (escrit al dorsal). Mai he sentit, al meu pas, tants crits de "Visca Catalunya!" amb deix no català. Mai he alçat tants cops el puny, fins que les forces em van acompanyar, tot responent a aquells crits amb un bram de "Lliure!". Mai, tot corrent una cursa, se m'ha posat tants cops la pell de gallina. 

Sempre m'he regirat davant de l'excessiu "vasquisme" de certs ambients de la societat catalana, però, un cop més, aquell dia se'm va confirmar allò que sempre he intuït quan he posat els peus a Euskadi. Té alguna cosa diferent, especial... enganxa.

Per cert, encarant la recta final, en el darrer revolt de la cursa, vaig sentir el crit d'una noia que, finalment, va fer diana, i em va donar l'empenta final i definitiva per a volar en el darrer esprint fins a la meta...

"Visca el Sant Andreu!"

Gero Arte BSS!

Donostia des del Monte Igeldo, en un dia fred i plujós de novembre