Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Porquet biògraf. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Porquet biògraf. Mostrar tots els missatges

dilluns, 9 de setembre del 2013

Via fora!

Cim del Pic de Nariolo (2.857 mts)
entre els municipis de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà) i la Vall de Boí (Alta Ribagorça)
Gener del 2012

Per primer cop la vaig lluir i exhibir al carrer, el vespre del 24 de juliol del 1992. Tot just amb quinze anyets, vaig decidir despenjar-la de la paret de la meva habitació, on ja feia alguns anys que hi era, i treure-la al carrer. 

Prou de reduir-la a l'àmbit casolà i familiar, de viure-la silenciosament i en la intimitat. Via fora!

Vaig baixar al carrer, per primer cop en la meva vida, la ràbia positiva, la reivindicació, l'alegria, la indignació, el desacomplexament i, amb ells, aglutinant-ho tot, la meva estelada (la de la foto de dalt!).

Du prop de 25 anys amb mi i, des de llavors, ja no he parat d'exhibir-la a tort i a dret. Ja fos a Islàndia o a Nova Zelanda, a Estocolm o a Londres, a les parets d'allà on he viscut o a les seves pertinents terrasses i balconades, baixant a les manifestacions i reivindicacions del carrer, o pujant a tots i cada un dels cims que he fet i seguiré fent.

En tots aquests anys plegats hem viscut moments de solitud i de menyspreu. Ens han tractat d'immadurs i radicals. Que quan ens féssim gran "això" ja se'ns passaria.

La carpeta que lluïa a l'escola, i al carrer, en aquells inicis dels 90
Si bé ara hi ha "merchandising" per tot,
llavors no era pas així i recorria a les meves arts manuals.
D'acord, em podeu criticar, però només musicalment!

Doncs bé, senyors, han anat passant els anys i, no només no m'he separat d'ella, si no que m'hi sento més unit que mai abans. Sempre dins la meva motxilla, la de la muntanya i la de la vida. No puc parar d'ensenyar-la, d'exhibir-la, de reivindicar-la.

I aquesta Diada ella i jo persistirem. Malgrat no lluu tant com les noves i benvingudes estelades, i està un xic descolorida i esfilagarssada, baixarem de nou al carrer, com ja fa més de 20 anys que fem, des d'aquell llunyà vespre estival del 92, i ens situarem al tram 739, a tocar del nostre Parlament, i participarem, orgullosos, a la Via Catalana per la Independència

Amb una lleugera diferència, però. Ara ja no ens sentirem ni sols ni menyspreats, ara ja no ens tracten d'immadurs i radicals... i no, "això" no se'ns ha passat, i sí, ens hem fet grans plegats!


"Som l'espurna que encén la flama,
som la lluita que hem compartit"

____________________________________________________

Aquesta és la meva aportació a la Blog-via cap a la Independència, la via catalana blogaire de la Diada d'enguany!

I segueixo la cadena donant el meu peu de ministre a la Gerònima!

Un potxó ben estelat i independentista per a tots!

divendres, 8 de juny del 2012

Sense pedigrí

Tota la vida al mig Segre malgrat és renoc franjolí de socarrel.
Xerra en bell català ponentí tot i que a voltes ni déu l'entén.

És viu com un esmolet. Llest com una guineu.
Ho és més que la fam que passaven els gossos de Carreu.*

És tant de pagès que se sap tots els racons de cada tros,
des del Planellot fins al Bovar, des del Tros Redó fins a la Rasa.

És tant de natura que cinc minuts en cotxe l'entabuixen qui-sap-lo,
i prefereix fonyar la terra i notar la frescor de la seva saó.

Gallorser i potaplà, molts camins sembla no girar del tot redó.
En d'altres és de casa el més colat, amorós i ben festós.

Manyagós pels menuts, dels adults bastrús company de jocs.
Respectuós vetlla les becaines dels padrins, però.

Ben acubillat a sa casa, enmig de la brivella del cru hivern prepirinenc.
T'afusta enjogassat, els capvespres d'estiu, quan el sol ja es pon rere Aubenç.

Gormand de mena, no té manies ni és pas llefuc.
Ja beu aigua de remolla de Segre o del vell cóm de pedra que adés bèsties sadollà.

Ara es fa el milhomes davant l'astoret.
Ara polsa cames ajudeu-me esfereït pel porc fer.

El primer a omplir-te de festes quan arribes.
El darrer a acomiadar-te, motxet, quan te'n vas.

Hereu d'una nissaga fidel.
No té cap pedigrí, ni tampoc li cal.

Lo Lucky! Ben acubillat a casa seva!

_________________________________


* Al mig Segre hi ha una vella dita, apresa dels difícils temps de subsistència i supervivència dels padrins, que diu que a tal casa o tal poble "passen més gana que els gossos de Carreu". 

A la meva padrina, a més, sempre li he escoltat l'afegitó "que lladraven a la lluna pensant-se que era un formatge!".

Dures condicions devien patir al menut poble de muntanya de Carreu, ara deshabitat, si els gossos tenien fama de ser els més famolencs del país...

dimecres, 8 de desembre del 2010

Tambors de guerra contra WikiLeaks

Julian Assange, fundador de Wikileaks,
a l'ull de l'huracà polític i periodístic

Si hi ha dos col·lectius que estan sortint força perjudicats en l'espectacle WikiLeaks aquests són els polítics i els periodistes.

POLÍTICS

Els primers estan destil·lant nervis i odi contra Julian Assange, per tots els porus de la seva pell. Tant és així que s'ha arribat a l'extrem, fa uns pocs dies, de demanar l'assassinat del fundador de WikiLeaks a través de la televisió. Aquí va la perla vomitada per el senyor Thomas Eugene Flanagan, científic de la universitat de Calgary (Canadà) i assessor del primer ministre canadenc, Stephen Harper. Un espectacle dantesc...


Els moments estel·lars són:
  • 00' 18": "I think Assange should be assassinated actually..." (crec que Assange hauria de ser assassinat).
  • 00' 20": "Obama should put out a contract or maybe use a drone or something..." (Obama hauria de contractar o potser utilitzar un avió no tripulat o quelcom similar...).
  • 00' 35": Quan el presentador, incrèdul, li fa veure que allò que acaba de dir és molt fort, el senyor Flanagan es reafirma dient: "I'm feeling really madly today" (Estic molt emprenyat avui).
  • 00' 40": Els convidats al programa somriuen alegrement davant les execrables declaracions... us felicito fills...
  • 01' 13": I la traca final "I wouldn't feel unhappy if Assange does dissapear" (No em faria cap pena si n'Assange desaparegués).

La Interpol va emetre una ordre de detenció internacional, de categoria vermella, la més alta de totes, per tal de detenir el senyor Julian Assange, presumptament acusat de violació i abusos sexuals. Unes acusacions, que, a més, a hores d'ara, són tèrboles i contradictòries i sembla que s'hi barregen preservatius trencats, gelosia i ganes de revenja.

En canvi, el senyor Flanagan (res a veure amb l'entranyable Flànagan de la sèrie "La Granja" de TV3 de fa uns anyets) pot instar i clamar a l'assassinat d'una persona, en viu i en directe, a través de la televisió i no li cau ni un gramet del pes de la llei a sobre.

És més, el senyor Assange va ser acusat de terrorista, per la senyora Sarah Palin, demanant que se'l perseguís com a un membre d'Al Qaeda o com a un talibà, en una nota del seu Facebook del passat 29 de novembre. Senyoreta Palin, prou que li han fet cas!

Però, senyores i senyors... qui està fent, realment, apologia de l'assassinat? Qui és el terrorista aquí? A qui s'està perseguint, però?

PERIODISTES

I com hem dit, el segon col·lectiu que tentineja davant l'allau de revelacions de WikiLeaks és el de periodistes. El suposat periodisme d'investigació ha quedat totalment en evidència davant de la magnitud de revelacions posades a sobre la taula per en Julian Assange. No és periodista, no crec que pretengui ser-ho, però ha aixecat tot tipus de reaccions dins el món periodístic. I no cal anar a cercar exemples massa lluny. Dins d'aquests hi ha els que són reflexius, com n'Antoni Bassas, i escriuen fragments tan crítics sobre aquesta situació com:

"La discreció, quan no el secret mateix, són fonamentals per a l'èxit d'unes converses de pau, l'alliberament d'uns hostatges o la detenció d'uns criminals"

I, al a vegada, tan reflexius com:

"Però les noves tecnologies han fet possible un coneixement massiu, instantani i indiscriminat de qualsevol mena d'informació, inclosos els secrets oficials quan el guardià es despista. I aquest nou accés alimenta també el dret de saber què fan en el nostre nom aquells que hem escollit per a que ens governin".

En canvi, d'altres periodistes d'un estil més fariseu, com en Josep Cuní, ferits en el seu elevadíssim ego periodístic, disparen contra Julian Assange amb ràbia gens dissimulada:

"I al final de tot ens trobem amb un personatge, Julian Assange, que ens apareix com el Robin Hood de la transparència informativa global mentre es nega a ser diàfan en el seu comportament personal i professional. El que es rebota quan li pregunten per la veracitat de les acusacions que pesen contra ell a Suècia per delictes d'assetjament i violació i que porta la Interpol a perseguir-lo per tot el món, o el que li fa llençar pilotes fora quan ha de contestar qui finança la seva empresa".

Bé senyor Cuní, bé. Llenci merda sobre l'acusat i no es molesti a fer l'exercici periodístic d'investigar de què van exactament aquestes acusacions, qui les fa, quan i amb quin objectiu. No es pregunti si no és exagerada una ordre vermella de recerca i detenció mundial d'una persona sota aquesta tipologia d'acusacions farcides de clarobscurs. No es qüestioni perquè Amazon, PayPal, VISA, Mastercard, bancs i d'altres han tancat i boicotejat els comptes i les vies de pagament a WikiLeaks

Serà que no té temps per a fer-se aquestes preguntes, deu estar enfeinat abaixant la temperatura dels estudis de TV3...

dijous, 25 de novembre del 2010

La meva àvia irlandesa

Fa tot just deu anys que una empresa organitzadora d'estades a l'estranger per a nens, que els seus pares volien que estudiessin anglès en territori anglòfil, em va contractar per a ser el monitor d'un grup (el "leader" em deien) que enviaven a Irlanda. La idea de passar un mes de les meves vacances sent el responsable d'una vintena de nens de casa bona (el viatget els sortia per un ull de la cara), de 12 a 16 anys, confinats al menut i avorrit poble de Thurles al bell mig de l'illa irlandesa, sense escapatòria possible, sense pares i delerosos d'experiències de tot tipus menys d'aprendre anglès, no m'atreia massa. La perspectiva però, de passar un mes a Irlanda, amb les despeses pagades (és més, cobrant un petit sou que per a les meves necessitats d'estudiant universitari m'aniria de conya) i amb la possibilitat de practicar anglès em va acabar de decidir a llençar-m'hi.

Finalment va resultar ser, no sense complicacions, un dels mesos més originals i divertits de tots els estius que he viscut. I d'entre totes les experiències viscudes una va en va destacar per sobre de la resta.

Tant els nens com el "leader" ens hostatjàvem en cases de famílies autòctones i a mi em va tocar la casa a la que anaven tots els "leaders" cada any. Jo no ho sabia encara però era la casa de la que esdevindria inoblidable Margaret.

Na Margaret al "backyard" de casa seva
que cuidava amorosament cada dia,
talment com ho feu amb mi.

Com podeu veure a la foto fa deu anys ja era una venerable àvia. Aquesta imatge, l'única foto que guardo d'ella, ja reflecteix la bonhomia d'aquesta dona irlandesa. Era tot bondat i, en el mes que vaig estar voltant per casa seva, em va cuidar talment com si fos la meva pròpia àvia. No exagero. Es preocupava per què feia cada dia, mirava de descobrir els meus gustos gastronòmics, tot sovint molt allunyats dels seus, cada vespre m'esperava per a preguntar, encuriosida, com m'havia anat el dia... 

Recordo amb tanta tendresa com, cada un dels matins que vaig sortir de casa seva per anar a controlar les feres d'hormones revoltades i escasses ganes d'estudiar anglès, m'acomiadava sempre i sempre, des de la porta amb un somriure d'orella a orella i tot dient "Enjoy yourself! Have a nice day!".

I el dia que vaig descobrir la delícia culinària que em va preparar secretament, una estratosfèrica "apple tart"... aquell dia vam fer Festa Major. Jo per el plaer d'endrapar aquell pastís exquisit i ella de descobrir que, després d'estar cuinant tota la tarda, l'havia encertada de ple. I allà vam estar ella i jo, com àvia i nét, xerrant i menjant fins que se'ns va fer fosc.

Abans de marxar ella em va regalar el disc "In blue" de The Corrs. En aquella època sonaven molt a tot arreu, i a Irlanda no us ho explico, i després que ella observés un dia (sense dir-me'n res) com me'ls mirava atentament per la TV va decidir que em regalaria el disc per sorpresa. Em va fer molta il·lusió. No és que The Corrs m'enamorin però, aquest disc el guardo amb un sentiment molt viu (això sí, mai li vaig dir que el que jo mirava aquell vespre atentament potser era la cantant del grup, l'Andrea Corr, amor platònic d'aquells anys). Li vaig fer signar, talment com si ella fos l'Andrea: "Margaret with love. July 2000". I a fe de déu que ho va escriure amb sinceritat.


Quan vaig marxar de casa seva per a tornar a Barcelona vaig plorar, secretament, sense que ella em veiés.

Un any després, la casualitat va voler que llavors fos jo el que agafés el paper d'estudiant. Vaig anar un mes a Dublín. Vaig viure també amb una família irlandesa, i tot i que em van tractar bé, ja no va ser el mateix. Na Margaret era inigualable. 

Em va agafar l'enyorança i vaig decidir trucar-la per a veure si la podia anar a visitar. A bodes la vaig convidar! El dia següent ja em veus agafant el tren fins a Thurles, aquell poble menut i avorrit perdut enmig d'Irlanda. El viatge va ser llarg, dues hores de veure prats verds i més prats verds esquitxats d'ovelles i més ovelles. De l'estació a casa seva hi havia ben bé mitja hora caminant. El dia era rúfol, típicament irlandès, però jo estava ben emocionat. En arribar gairebé em desfaig. Estava tan feliç de tornar-me a veure! 

Durant l'any que havia passat des que havia marxat el primer cop havia empitjorat de salut i havia tingut algun espant, que no em va voler explicar. Duia un avisador penjat al coll per si li passava alguna cosa avisar a la seva filla, que vivia a prop. De fet em va dir que jo havia estat el darrer "leader" que havia tingut a casa, i que ja no n'agafaria més, precisament per motius de salut. Se la veia un xic més dèbil però era la mateixa Margaret que jo havia conegut feia un any, tendra i amorosa com si jo fos el seu propi nét.

Va insistir i insistir per a que em quedés a dinar, i davant de la seva insistència no podia fer res més que acceptar. Ho tenia tot preparat. A l'hora de les postres va sorprendre'm, altre cop, amb la seva meravellosa "apple tart". Llavors jo li vaig deixar anar el que ja sentia molt endins meu: "You're my irish grandmum!". Bé, no us atabalaré en com va anar tot el dia, ja ho podeu suposar. Vaig marxar tard, molt tard de Thurles. Arribava a Dublín de nit.

Aquella va ser la darrera vegada que la vaig veure. Durant un parell d'anys ens vam estar escrivint alguna carta, sobretot per Nadal (era molt i molt religiosa), però després, malauradament, vaig anar perdent aquesta pràctica, i amb ella, el contacte amb na Margaret.

A dia d'avui han passat molts anys i no m'atreveixo a tornar a escriure. Em fa por no rebre mai cap resposta, o pitjor, rebre'n alguna confirmant-me el temor que ja ens hagi deixat. Em fa por. Crec que prefereixo deixar-ho així i dur-la, per sempre més, dins del meu cap i del meu cor, a on s'hi va guanyar un raconet per mèrits propis.

M'he allargat molt (ets irreductible si has arribat fins aquí!), però he sentit la necessitat de dedicar un petit homenatge a la que sempre serà la meva altra àvia, la tercera àvia, la meva àvia irlandesa.

Per cert, en una de les seves darreres cartes, em va enviar la recepta de l'"apple tart". He intentat fer-la però no he aconseguit assolir, ni de bon tros, el gust, l'olor i el plaer del seu pastís, acompanyat d'un tè calent amb un núvol de llet (sempre sense sucre!... Irish way!) d'aquella llar que un dia vaig tenir i gaudir al bell mig d'Irlanda.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

I seguirem plantant cara!

Joan Solà
Mals temps per a la nostra cultura, mals temps per a la nostra llengua. Si fa unes setmanes ens abandonava en Joan Triadú, avui hem de lamentar, tristament, una pèrdua, més cabdal, si pot ser, encara. Avui s'ha mort Joan Solà

Pompeu Fabra, Joan Coromines... i Joan Solà. Valgui l'alineació d'aquests tres noms, tots tres a la mateixa alçada, per a entendre la importància de la seva obra, dels seus estudis i de la seva persona per a la nostra llengua i per a la nostra cultura. Hi han personatges gegantins que són insubstituïbles en aquest petit país nostre. Ell ho és.

Un dia, xerrant sobre ell i la seva obra, a l'Espai Mallorca de Barcelona, em van fer obrir els ulls: "És un savi", em van dir. I sí, crec que és la millor manera de definir-l'ho. Un savi d'aquells que ja no en queden. El savi de la llengua.

I avui mateix, refotuda coincidència, també he hagut d'entomar el fet que el Tribunal Superior de Justícia de... Catalunya (!?) ha decidit esbotzar completament l'ús del català a l'administració pública.

Doble bufetada a la llengua catalana. I avui, què voleu que us digui, avui m'han fet mal.

Però això és avui, perquè demà em llevaré amb el cap ben alt, orgullós de ser d'on sóc i de xerrar en el llenguatge que he heretat. Perquè demà, permeti'm senyor Solà furtar-li fugaçment el títol del seu darrer llibre, seguirem plantant cara!

dijous, 21 d’octubre del 2010

400 dies de mofa i escarni

Fèlix Millet, el protagonista de "El gran golpe" subtitulada al català

Avui fa, exactament, 400 dies que el senyor Fèlix Millet va entregar una declaració al jutge, el senyor Juli Solaz, un home amb una agenda curulla i rebotida, en que reconeixia un desfalc, al Palau de la Música Catalana, d'almenys 3,3 milions d'euros.


Portada de La Vanguardia del dia següent de l'entrega de la declaració de
 Fèlix Millet al senyor jutge d'agenda ocupadíssima

(clica la portada per a xalar de la declaració)

Personalment em confesso un autèntic profà en temàtica judicial, i jo encara diria més, un refotut inepte, fora del que vaig poder aprendre del gran Perry Mason (n'Ally McBeal no li arribava ni a la sola de la sabata). Així que desconec el curs natural dels procediments judicials i les mil-i-una controvèrsies d'un cas, amb els seus reviraments legals i textos de retorçada comprensió... però, senyor jutge, senyor Solaz, ja fa 400 dies que en Fèlix li va entregar una carta assumint que havia comès furt, manlleu, usurpació... ja fa 400 dies que el senyor Fèlix Millet li va reconèixer, a vós públicament i explícita, que havia robat, robat i robat!!! Així que ja fa 400 dies que aquest senyor, a dreta llei, hauria d'estar engarjolat.

Però no és que no estigui a la presó, és que encara és hora que el senyor jutge es digni a passar llista i fer-lo presentar davant la seva persona. Felicitats senyor Solaz.

400 dies fa que el senyor Millet & Co. (no oblidem el senyor Montull, l'altra mà dreta d'en Fèlix, ja que aquest tenia la seva dreta i esquerra ocupades, ben farcides de bitllets) i el senyor Solaz se'ns pixen a sobre i diuen que plou. I per cert, amb la connivència de la classe política catalana que van delectar-nos amb el teatre de nom pompós de la Comissió d'Investigació del Palau, una obra descafeïnada per a dissimular vergonyes al descobert...

Músic silenciat, 
jutge estressat, 
polític callat,
 lladre en llibertat, 
mofa i escarni de la societat!
                     
Ah! Per cert! i per a més sornegueria, setmanes després, saltava la notícia que, segons una auditoria elaborada per Deloitte (tot i que ara sembla que les auditories perden credibilitat enmig de les batusses de Laportistes i Anti-Laportistes) l'espoli, el frau, la fotuda de mà a la caixa del senyor Millet & Co. era bastant major i es podia elevar entre els 25 i els 31 milions d'euros (si la fas, fes-la bé, deuria pensar la bestioleta).

En resum, 400 dies... i sumant.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Amb l'Urruti t'estimo! no n'hi ha prou

Doctor en lingüística. Llicenciat en filologia romànica. Llicenciat en Ciències de la Informació. Membre de la secció filològica de l'IEC. Enguany, investit Doctor Honoris Causa per la URV. Un dels pioners de la ràdio en català. Aquest currículum envejable va associat a la persona d'en Joaquim Maria Puyal.

Joaquim Maria Puyal

És un autèntic monstre de la nostra cultura, una llegenda de la ràdio, una persona imprescindible per a entendre l'evolució dels mitjans de comunicació catalans. I a més, és la veu... la veu dels dies de futbol a milers i milers de cases. És el Mestre.

És per això que, llegint la notícia que el Mestre va acceptar, com a "gran" repte, el viatjar fins a Kazan amb tren (a on jugava el Barça partit de Champions la setmana passada) i anar explicant les experiències què hi  va anar passant via Twitter i Facebook, va ser com una petita decepció. Petit repte per a tan gran personatge.

Fa temps que crec que el Mestre Puyal està desaprofitat. I, el que és pitjor, em sembla que ho està per opció personal (cosa que, d'altra banda, no puc fer més que respectar, ja que cadascú intenta triar els camins vitals que creu més adients).

Una persona amb el seu currículum, amb el seu bagatge cultural, amb la seva intel·ligència i llestesa, un geni de la comunicació, una persona que quan parla es fa escoltar, en la meva opinió crec que, potser, hauria pogut ésser més decisiu en certs aspectes de país, intervenir en projectes que unissin gent i personalitats (capacitat que de la que disposa sobradament). I no parlo pas de projectes polítics, parlo del sector audiovisual, periodístic, filològic, no ho sé, en domina un munt i, a qualsevol, hagués aconseguit fites importants.

No nego que, en certs cercles especialitzats hagi aconseguit un reconeixement digne de la seva vàlua, però per a la gent, com jo, que no es mou en aquests entorns, la imatge d'en Puyal no va més enllà de la veu dels partits del Barça (i això era abans que, jo mateix, decidís optar per retransmissions amb aires renovats en altres emissores).

I potser sí que ha fet grans coses i ha assolit grans reptes, però llavors, s'ha oblidat d'una premissa que, un professional de la comunicació com ell hauria pogut tenir més en compte, una premissa que en tots els màsters i postgraus d'influència anglosaxona et martellegen constantment... "S'ha de fer... i comunicar, comunicar i comunicar". Si fas i no comuniques, és com si no fessis res. És així. És trist, però, l'experiència m'ha demostrat que és una veritat com una casa de pagès.

Per això, com ja vaig reclamar en un post anterior, estant en un país en que els grans personatges, transversals en moltes disciplines, no ens sobren, em dol veure com la immensa figura d'en Joaquim Maria Puyal, es perd en "projectes" de la tipologia de Kazan i només tenim la possibilitat de gaudir-lo una hora i mitja (tres hores a tot estirar) a la setmana. A mi, m'entristeix veure que, al cap i a la fi, el Mestre només serà recordat per la mítica (i gloriosa) frase d'aquell 24 de març de 1985.


Bé, si és l'únic del que podem gaudir d'en Puyal per a sempre més, preparem-nos a eixugar la llagrimeta...