Entre el foc i el gel

"Aué qu'ei era net de Sant Joan

e er hum emmascare un saunei,

es bues pugen tath cèu

e jo em demani ce a on ès.

"Avui que és la nit de Sant Joan

i el fum emmascara un somni,

les espurnes pugen cap al cel

i jo em demano on ets"

I avui que és nit de Sant Joan, en la llengua de les muntanyes de glaceres perpètues i dels poblets de les valls que avui cremaran, en ancestrals rituals pagans, us vull dir que potser aquestes properes setmanes us demanareu on és el porquet.

I jo us responc que voltant, com no podia ser d'altra manera, per terres llunyanes, per altres terres foranes que també són filles del foc i del gel.

Espero ser jo, ben aviat, qui pugui fer fotos així!
(treta d'aquí)

I és que com que aquí ja esbufeguem de calor, ni que sigui pel contrast tèrmic que patiré només arribar en aquelles terres d'espurnes i glaç, bramaré més que mai que... "winter is coming"!

A song of ice and fire...

Que passeu una bona revetlla i ens retrobem en unes quantes setmanes!

L'auca de la banyera

Arribem a Peguera

tot cercant una banyera

El deshabitat poble de Peguera

Però unes vaques ens diuen que a Ensija hem de pujar

si bé la volem trobar

La Serra d'Ensija des de Peguera

Veient la colossal Roca Gran de Ferrús

gairebé ens agafa un patatús.

La Roca Gran de Ferrús amb el mas enrunat als seus peus

Saltant entre roques com xarranques

ens enlairem pel mal pas de les Llosanques.

Creuant el mal pas de les Llosanques

La carena assolim no sense esforç

on ens sentim aeris com un trencalòs.

L'inici impressionant de la carena d'Ensija

Mirem Ensija cap a llevant
i sentim com ens captiva tota ella tan galant.

La carena completa de la Serra d'Ensija de ponent cap a llevant

Cap banyera trobem al cim de la Gallina Pelada

però sí una encisadora panoràmica del Pedraforca i sa contrada

El Pedraforca i el Cadí al fons, des de la Gallina Pelada (2.317 mts), cim culminant d'Ensija

Al pratenc refugi solitari

no hi ha cap banyera però si un silenci extraordinari

El refugi carener d'Ensjia, anomenat també Delgado Úbeda

Havent trescat tota Ensija, i ja des del cim del Serrat Voltor

ens meravellem d'aquesta serra i la seva bonhomior

Ara, la Serra d'Ensija completa, des de llevant cap a ponent

I quan ja creiem que trobar la banyera serà una quimera

topem amb uns preciosos vells cóms de fusta, testimonis d'antigor ramadera.

Cóms o abeuradors eixuts,
tot davallant d'Ensija pel camí de la Font dels Cóms

Aquests són la nostra anhelada banyera!

No tenen pas aigua freda, que és ben seca la llenyosa tija

però tot cercant-los hem pogut gaudir de l'enamoradissa Ensjia

Una darrera ullada als fantàstics prats careners d'Ensjia,
amb la Gallina Pelada a l'esquerra i el Pedraforca a la dreta

I amb aquesta proposta a mig camí de Brossa, Espinàs i Miquel Costa i Llobera

(deixant la modèstia ben enrere)

he volgut deixar la meva petja, d'auca excursionista, a la proposta d'en Banyera!

___________________________________

La vall de Peguera, al sud de la Serra d’Ensija, és un indret preciós, espectacular, i amb una llarga i apassionant història (a l’enrunat poble de Peguera hi va néixer, el 1908, el darrer maquis català, Ramon Vila “Caracremada”). 


Doncs amb la connivència de les autoritats locals del nostre país i territori, un xeic àrab, propietari dels terrenys, vol construir-hi un complex turístic hoteler de luxe.

Si poseu els peus allà veureu la magnitud de l’aberració que es vol tirar endavant. No hem après res de tots aquests anys d’especulació i destrossa...

Un grup de gent compromesa amb els valors del nostre país lluiten per aturar aquesta bestiesa, i s’han agrupat sota la Plataforma Salvem Peguera.

La seva perseverança i la seva lluita és també meva. És també nostra.

Qüestió d'ous

L'Ou com balla d'aquest darrer dia de Corpus
al claustre de l'església i antic monestir de Santa Anna (Barcelona)

L'Olga m'ha recordat que fa uns anys encara es proclamava "Beneït sia Corpus, que fa el dia llarg!", i és que ja ens apropem sense aturador al solstici d'estiu.

Ara és quan les polles nascudes de les llocades de febrer ja comencen a pondre, fent bo allò de "per Sant Joan l'ou endavant".

Llavors, però, hi ha "qui furta un ou, furta un bou", i comencen pel de Corpus i acaben pel galliner sencer.

I així, sense ous, bous ni esquelles proclamem, o maleïm, que renoi! que potser Corpus ha fet massa llarg el dia!. Com un dia sense pa, sense molles ni engrunes.

I es corsequen les gallines i se'ns corba l'espinada. I canviarem déus antics per nous. La fertilitat de Santa Anna per "la caixa de Sant Ou". Els ous, que són símbol de la vida, per la gepa d'escarni medieval.

I bo i veien-te tocat, encara t'escridassaran que ja et pots anar espavilant!. I "beu-te aquest ou que l'altre es cou"!. Calla i empassa.

Potser llavors serà l'hora d'alçar el puny i dir-los, "amb un parell d'ous", que deixin de dissimular, que no volem més enganys, que ja n'hi ha prou "d'amagar l'ou".

Que "la gallineta ha dit que prou, que no vol pondre cap més ou". Que no ens la faran ballar més. Que no ens seguiran entabanant amb l'infantil joc de l'ou com balla, que ja sabem que aquest és buit i esventrat. Ho sabem prou.

Que potser ells no ho recorden, però tan si volen com si no, els haurem de fer memòria que aquells que han gosat fotre la mà al galliner i treure'ns l'ou, van "de l'ou al sou, del sou al bou, del bou a la forca".

Que no seria el primer Corpus amb aires de revolta...

Sense pedigrí

Tota la vida al mig Segre malgrat és renoc franjolí de socarrel.

Xerra en bell català ponentí tot i que a voltes ni déu l'entén.

És viu com un esmolet. Llest com una guineu.

Ho és més que la fam que passaven els gossos de Carreu.*

És tant de pagès que se sap tots els racons de cada tros,

des del Planellot fins al Bovar, des del Tros Redó fins a la Rasa.

És tant de natura que cinc minuts en cotxe l'entabuixen qui-sap-lo,

i prefereix fonyar la terra i notar la frescor de la seva saó.

Gallorser i potaplà, molts camins sembla no girar del tot redó.

En d'altres és de casa el més colat, amorós i ben festós.

Manyagós pels menuts, dels adults bastrús company de jocs.

Respectuós vetlla les becaines dels padrins, però.

Ben acubillat a sa casa, enmig de la brivella del cru hivern prepirinenc.

T'afusta enjogassat, els capvespres d'estiu, quan el sol ja es pon rere Aubenç.

Gormand de mena, no té manies ni és pas llefuc.

Ja beu aigua de remolla de Segre o del vell cóm de pedra que adés bèsties sadollà.

Ara es fa el milhomes davant l'astoret.

Ara polsa cames ajudeu-me esfereït pel porc fer.

El primer a omplir-te de festes quan arribes.

El darrer a acomiadar-te, motxet, quan te'n vas.

Hereu d'una nissaga fidel.

No té cap pedigrí, ni tampoc li cal.

Lo Lucky! Ben acubillat a casa seva!

_________________________________

* Al mig Segre hi ha una vella dita, apresa dels difícils temps de subsistència i supervivència dels padrins, que diu que a tal casa o tal poble "passen més gana que els gossos de Carreu". 

A la meva padrina, a més, sempre li he escoltat l'afegitó "que lladraven a la lluna pensant-se que era un formatge!".

Dures condicions devien patir al menut poble de muntanya de Carreu, ara deshabitat, si els gossos tenien fama de ser els més famolencs del país...

El gran espectacle del circ

Nens i nenes, grans i petits,
benvinguts al gran espectacle del circ...
del Circ de Colomèrs!

El colossal Circ de Colomèrs (Aran) des del cim del Tuc del Bergús (2.843 mts)
a cavall de terres occitanes i pallareses

Per arribar a gaudir d'aquest gran espectacle, però, abans haurem d'interpretar tots els personatges que s'amaguen rere les carpes d'aquest majestuós circ.

Només començar ens disfressem de pallassos i així, entre nassos vermells, gresca i crits de "Cómo están ustedeeees?", des de Charlie Rivel a Tortell Poltrona, animem les primeres passes de la llarguíssima jornada que ens espera.

El Tuc de Sendrosa a la dreta, amb els seus 2.702 metres, i l'Estanh Obago als seus peus,
observen els primers compassos del nostre espectacle circense

I arriba el número de màgia. Barret de copa, moviments narcòtics de mans en blancs guants i.... sorpresa! De la copalta en traiem uns coloms bruns, blancs i altívols que fan les delícies dels més menuts! 

Deia l'incombustible Coromines:
"vistos des del vessant aranès, els Pics de Colomèrs, entre les rostes canals que els separen,
es poden comparar a columnes gegantesques o a grandioses i altíssimes torres de coloms".
Potser per això hem tingut sort i aquest truc ens ha sortit brodat!

Per a veure millor l'espectacle dels coloms enlairant-se cel amunt i divisar el nostre camí, ens calcem les xanques i tot espantant algun vailet, ens alcem per sobre dels roquissars, la neu i la mainada.

Hem d'anar a cercar l'espitllerat Portau de Colomèrs (2.731 mts),
minúscul pas cap al vessant pallarès del Circ de Colomèrs,
i així enfilar-nos al Tuc del Bergús (2.843 mts) per la seva part llevantina

Meravellats encara pels impressionants colomars encimbellats damunt nostre, arriba el moment d'interpretar el paper dels nans, a mig camí de la burla i la irreverència, del número grotesc i l'espectacle de la natura

Nans entre colossos...

I ara toca el personatge de l'home forçut! Exhibim braços musculats, crit poderós, malles ajustades, bigoti frondós i acabat en cargolina perfilada... i a afrontar les rampes més dures del circ. Jo encara diria més, duríssimes...

Només els nostres esbufecs i el fressar de les raquetes en la neu, res més,
ens acompanyen en la feixuguíssima ascensió cap al Portau de Colomèrs

No sense algun "cagumtot" finalment assolim la minúscula portella. Tant estreta i menuda és, i tan amunt estem, que ens vestim d'acròbates i trapezistes i fem les nostres cabrioles aèries. L'espectacle des d'allà bé s'ho val...

Una exhibició acompanya els nostres jocs acrobàtics al Portau,
a llevant del circ s'obre la vall de Colomers d'Espot i els cims més enfilats d'Aigüestortes

Tenim pressa, molta pressa per assolir ja el cim. Així que ens posem dins del canó, encenem la metxa i entre les cares d'estupor de la quitxalla fem l'ascensió final a la velocitat de l'Home Bala!

I arribem al capdamunt! Els pares i nens aplaudeixen a rabiar! I nosaltres, encastellats al capdamunt del Tuc del Bergús i els seus més de 2.800 metres, saludem cofois i observem el crestall que tanca el Circ de Colomèrs, amb el Gran Tuc de Colomèrs que voreja els 3.000 metres, com a emblema i far de la contrada. Ens sentim equilibristes sobre una afuada corda rocallosa, com funàmbuls passejant-nos en un cable muntanyós a gran alçada...

La ganivetada cresta del Circ de Colomèrs
 que nosaltres hem travessat pel Portau, 
de dreta (Aran) cap a esquerra (Pallars), just davant nostre.
El Gran Tuc de Colomèrs ens observa allà al fons a la dreta...

I divisem, per fi, el gran espectacle total del circ de la primera foto...

Però el xou encara no s'ha acabat, i reservem un número molt especial per a la baixada. Si la muntanya ens sorprèn amb camins contorsionats, nosaltres despleguem tot el nostre arsenal de grampons i piolets, i realitzem el número dels més flexibles contorsionistes.

No us enganyeu, no estem pujant... estem baixant!

Després d'una bona suada (i això que baixàvem...) és moment de girar-se i veure que la via feta per la canal del Tuc de Crabes, potser ha estat més aviat un número digne d'escapistes de circ per l'únic punt de fuga que hi havia.

El rastre contorsionat en la neu és l'única pista que roman d'aquest número d'escapisme

Ja sense més dificultats, però encara amb una bona caminada final (12 hores farem en total), arribem al final de l'espectacle del gran Circ de Colomèrs. Somriures infantils i barrila de satisfacció. Potser que ens tornem a posar el nostre nas roig de pallasso...

Ja al circ lacustre de Colomèrs de nou, amb l'Estanh Obago ben encalmat,
clausurem amorosament el nostre número circense

I així s'acaba aquest viatge entre un meravellós circ i les seves muntanyes.