No sé si mai us heu aturat a remoure en els vostres records més primerencs i heu intentat esbrinar quina és la primera cosa que recordeu de la vostra vida, el primer record, el primer impacte vital que ha quedat gravat a la vostra memòria. Tant pot ser un so com una cançó, o bé una imatge, una aroma, un tacte... el que sigui.
Jo sí que hi he pensat. Un dia m'ho vaig plantejar (poca feina...) i vaig anar fent marxa enrere en la meva línia vital fins arribar a un punt en el qual vaig ser incapaç d'anar més enllà en els meus propis records. I sabeu amb què vaig topar? Amb una imatge.
Aquell primer flaix vital, el meu primeríssim record de vida, s'assembla molt a una imatge com aquesta (però amb els barrots verticals, això sí):
 |
| L'entrada (i sortida) de Barcelona des d'un pont de l'Avinguda Meridiana de Barcelona |
Podeu dir el què en penseu. Ho sé. No és res meravellós ni extraordinari. Ni la veu manyaga de la mare, ni una cançoneta de bressol, ni aquella joguina amb la que érem inseparables. Cap record místic ni bucòlic. Ni una engruna de les coses més precioses de la vida d'un infant, en les que hom pot pensar quan parlem del primer impacte gravat a foc a la memòria. I doncs, per què aquesta imatge mundana, avorrida i, fins i tot, lletjota?
Per a treure'n l'entrellat vaig haver de fer una recerca arqueològica en els estrats més soterrats de la meva memòria, requerint, fins i tot, ajuda externa en forma dels més experts historiadors, o sigui de pare i mare, per a ubicar exactament el lloc, el moment i el context de la imatge.
L'estudi històric fou tan minuciós que he arribat a saber el dia exacte al qual pertany aquesta imatge del meu primer record de vida, per insulsa, monòtona i poc original que us hagi pogut semblar. Era el dijous 17 de maig del 1979.
Jo no comptava, encara, ni amb dos anys i mig de vida...
La tarda d'aquell dijous de maig la meva mare ens va agafar a mi i al meu germà i, amb el berenar a les mans, ens va dur a un dels ponts per a vianants que antigament creuaven la Meridiana, just a l'entrada de Barcelona.
Allà ens vam palplantar tots tres, mirant cap al Vallès, tot observant els vehicles que anaven entrant a Barcelona. Jo, amb les mans agafades als barrots (verticals) de la barana del pont, treia mitja carona per entre aquests i no parava d'intentar localitzar els autocars que la meva mare ens havia dit que havíem de descobrir, entre la munió de vehicles que entraven a la capital catalana. Cada cop que en vèiem un, aixecàvem la maneta per a saludar-lo efusivament.
Estranya diversió per a uns infants tan menuts una tarda de mitjans de maig...
Aquells autocars, però, tenien un petit detall que els feia singulars. Eren farcits de senyeres i emblemes blaugranes voleiant per les seves finestres. I és que eren els autocars, plens de culers, que tornaven d'un desplaçament massiu (més de 35.000 aficionats) a terres suïsses. Era la culerada que retornava, joiosa a rebentar, orgullosa a dolls, d'haver vist la nit abans, a Basilea, com el Barça guanyava la seva primera Recopa d'Europa davant del Fortuna Düsseldorf, per 4-3, a la pròrroga, en un èpic partit.
Era el primer títol europeu blaugrana en molts anys i era la primera vegada, des de la dictadura franquista, que el Barça i Catalunya aconseguien projecció internacional més enllà de les fronteres que ens cenyien (i encara ens ofeguen). Va ser, en el nostre petit país, un esclat de joia descomunal, en un context social marcat per la lluita per a la recuperació de la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia. La final de Basilea va ser, possiblement, la primera gran festa del catalanisme després de la dictadura. I el Barça, més que un club, en va ser l'emblema i estendard.
Tot això, però, ho he sabut després. Jo, de tot aquell enrenou, només recordo aquella única imatge. Una solitària instantània que duré, sempre més, en un raconet dels meus records més personals. El primer de tots ells.
La imatge d'un menudíssim culer que no aixecava un pam de terra, que encara no sabia ni què era, ni què volia dir ser del Barça, acompanyat de la seva mare i el seu germà, compartint l'enorme alegria d'un Barça campió i d'una Catalunya triomfant, amb els fugaços autocars d'aficionats que entraven veloços a Barcelona. Així vam passar aquella tarda de dijous.
La transmissió generacional d'una passió (o millor dit, de dues) havia iniciat el seu procés imparable.
Així que avui em refugio en el meu primer record vital, en aquells autocars plens de senyeres catalanes i blaugranes, observats amb infantil ignorància des dels barrots d'aquell pont ja desaparegut, per a llepar-me les ferides d'una setmana blaugrana molt cruel i massa dura (penal de Ramos a banda), i d'aquesta manera no oblidar-me de tornar a regar, esporgar i amoixar aquella llavor que els meus pares em van plantar, amorosament, una tarda de maig de l'any 79 sobre un pont de la Meridiana de Barcelona.
La tarda d'aquell dijous de maig la meva mare ens va agafar a mi i al meu germà i, amb el berenar a les mans, ens va dur a un dels ponts per a vianants que antigament creuaven la Meridiana, just a l'entrada de Barcelona.
Allà ens vam palplantar tots tres, mirant cap al Vallès, tot observant els vehicles que anaven entrant a Barcelona. Jo, amb les mans agafades als barrots (verticals) de la barana del pont, treia mitja carona per entre aquests i no parava d'intentar localitzar els autocars que la meva mare ens havia dit que havíem de descobrir, entre la munió de vehicles que entraven a la capital catalana. Cada cop que en vèiem un, aixecàvem la maneta per a saludar-lo efusivament.
Estranya diversió per a uns infants tan menuts una tarda de mitjans de maig...
Aquells autocars, però, tenien un petit detall que els feia singulars. Eren farcits de senyeres i emblemes blaugranes voleiant per les seves finestres. I és que eren els autocars, plens de culers, que tornaven d'un desplaçament massiu (més de 35.000 aficionats) a terres suïsses. Era la culerada que retornava, joiosa a rebentar, orgullosa a dolls, d'haver vist la nit abans, a Basilea, com el Barça guanyava la seva primera Recopa d'Europa davant del Fortuna Düsseldorf, per 4-3, a la pròrroga, en un èpic partit.
Era el primer títol europeu blaugrana en molts anys i era la primera vegada, des de la dictadura franquista, que el Barça i Catalunya aconseguien projecció internacional més enllà de les fronteres que ens cenyien (i encara ens ofeguen). Va ser, en el nostre petit país, un esclat de joia descomunal, en un context social marcat per la lluita per a la recuperació de la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia. La final de Basilea va ser, possiblement, la primera gran festa del catalanisme després de la dictadura. I el Barça, més que un club, en va ser l'emblema i estendard.
Tot això, però, ho he sabut després. Jo, de tot aquell enrenou, només recordo aquella única imatge. Una solitària instantània que duré, sempre més, en un raconet dels meus records més personals. El primer de tots ells.
La imatge d'un menudíssim culer que no aixecava un pam de terra, que encara no sabia ni què era, ni què volia dir ser del Barça, acompanyat de la seva mare i el seu germà, compartint l'enorme alegria d'un Barça campió i d'una Catalunya triomfant, amb els fugaços autocars d'aficionats que entraven veloços a Barcelona. Així vam passar aquella tarda de dijous.
La transmissió generacional d'una passió (o millor dit, de dues) havia iniciat el seu procés imparable.
Així que avui em refugio en el meu primer record vital, en aquells autocars plens de senyeres catalanes i blaugranes, observats amb infantil ignorància des dels barrots d'aquell pont ja desaparegut, per a llepar-me les ferides d'una setmana blaugrana molt cruel i massa dura (penal de Ramos a banda), i d'aquesta manera no oblidar-me de tornar a regar, esporgar i amoixar aquella llavor que els meus pares em van plantar, amorosament, una tarda de maig de l'any 79 sobre un pont de la Meridiana de Barcelona.
Visca el Barça i Visca Catalunya!
 |
| Moment personal de solitària emoció culer a Wembley, amb el camp ja pràcticament buit, força estona després que l'Abidal hagués aixecat la quarta Copa d'Europa blaugrana |
.jpg)
