Flaixos de "finisher"

Molt dura. Duríssima. Aconseguir aquesta medalla ahir va costar suor i llàgrimes (afortunadament sang no, eh?), però aquest matí, a la llum dels primers balbuceigs solars del dia, ja ha brillat a casa meva i m'ha il·luminat el menjador, els ulls i els records, talment com ahir els flaixos de les càmeres japoneses i vitals van il·luminar la meva primera marató.

Enquadra, enfoca, dispara... i flaix!

- Llevar-se massa d'hora per a ser diumenge.

- Esmorzar poc i sense gana.

- Enfundar-se la quadribarrada per a lluir, durant 42 quilòmetres, país i sentiment.

- Sortir al carrer endollat a la música com a refugi i estímul solitari.

- Ningú més al carrer...

- Trobar-se amb els altres amics esperitats que avui també correran.

- Arribar a Plaça Espanya... munió espectacular de gent, colors i llengües.

- Col·locarse a la sortida entre molts atletes i més nervis.

- Malgrat els estiraments les cames s'endureixen.

- Música estrident i un animador esgaripant.

- I comencem a córrer...

- Viatgem de Tarragona a Berlín i retornem a Sarrià.

- Tot fent una Diagonal ja lluquem el santuari, ja veiem el Camp Nou.

- L'envoltem en respectuosa ofrena (i algun atleta guiri s'atura a fer-ne fotos).

- Tot fent Travessera arribem a Numància per acabar trepitjant fort a Madrid.

- Però els catalans som uns Sants i de Madrid retornem a Espanya.

- I ja duem més de 10 quilòmetres i han passat àgils, d'una revolada...

- Els primers moments llargs i monòtons arriben a la Gran Via.

- L'enyorarem, però, en remuntar el que no és un Passeig ni ens fa gens de Gràcia.

- Revirem l'Eixample fins a topar, de nou, amb un altre santuari.

- Estols de turistes titubejants davant la Sagrada Família:

     - Immortalitzo el montserratí temple gaudinià?

     - Fotografio el vitrall maratonià de samarretes de mil-i-un colors?

- No ens podem aturar a fer "Lluíííís" i prenem València, escopidor de Meridiana.

- El "Sultans of Swing" d'en Puji i els seus Angels of Mercy... dosi extra d'energia!

- Els meus amics i ella. La meva vida, la meva força... el flaix més brillant.

- I ja hem traspassat el llindar de la mitja marató i, per ara, seguim ferms...

- El modern Pont de Calatrava resulta ser, però, excessivament medieval.

- Pago l'impost feudal de pontatge en sa curta rampa. Els bessons s'endureixen.

- La Rambla del controvertit Prim, fervent progressista però bombarder de Barcelona.

- Potser per això allà m'hi assola la primera controvèrsia seriosa. Inicis de rampes.

- La Diagonal llevantina, d'anada la faig amb por.

- De tornada amb un somriure als llavis. Els meus amics i ella altre cop!

- Submergit en un mar de dubtes ja divisem el mar, arribem al Litoral.

- La mateixa desolació que va envoltar, llavors, el Fòrum, ens rep ara en aquests verals.

- Poca gent animant i unes cames que comencen a semblar de vidre.

- I arribem als 32 quilòmetres, arribem al temut mur...

- Desapareix el mar de la meva vista i no perquè no hi sigui.

- No recordo haver vist les altives Torres Mapfre, els ulls són clavats a l'asfalt.

- Circunval·lem la Ciutadella i em fereix, dolorosament, un tret d'arsenal borbònic.

- Una fiblada horrorosa. L'isquiotibial de la cama dreta es contrau. Diu prou.

- Afluixo, no vull parar. Camino, no em vull aturar.

- M'avancen corredors. La ràbia m'encega. Vull plorar. Ploro... 

- Sóc prop del quilòmetre 36, "només" en queden 6, no pot ser... camino 100 metres.

- Miro a l'esquerra, veig el tossut i rebel barri de la Ribera.

- Miro a la dreta, atalaio l'Arc que en diuen del Triomf.

- Tossut i rebel, doncs, em nego a passar caminant per sota del Triomf.

- Arrenco, fa mal, no paro, prou llàgrimes... traspasso l'Arc!

- Criden el meu nom i aixeco el cap. Allà no els esperava, però hi són, de nou.

- Els meus amics i ella... en una empenta final que és aire que em treu de l'ofec.

- Zigzaguegem Ciutat Vella, tants cops gaudida. Avui teló de fons transparent.

- I Colom, com sempre indicant la direcció contrària. Toca pujar Paral·lel, nano!

- Quilòmetre 40...

- El Paral·lel, dos quilòmetres de faràndula i d'ascens, signats pel mateix diable.

- Infernal, etern, horrorós... Mirada terrosa. Cames aguanteu, si us plau.

- I de cop, se'm destapen les orelles i començo a sentir l'escalf de la gent.

- Anònims que criden el meu nom escrit al dorsal.

- Desconeguts que bramen o xiuxiuegen "Amunt aquestes quatre barres!".

- Aixeco el cap... el darrer revolt i allà estan els arcs de l'arribada.

- Faig els 195 metres, més enllà dels 42 quilòmetres, com si fossin els 10 primers.

- I torno a sentir el meu nom i tornen a estar allà, ella i els meus amics. Com sempre.

- Els llenço petons amb els braços enlaire i la pell de gallina.

- El bessó esquerre, podrit, es queixa d'aquest mínim esforç de més. I puja ben amunt.

- M'és igual, ja no m'importa, ja pots fer mal, t'he guanyat.

- I creuo la línia, i aixeco els braços i bramo, blasfemo, crido, i somric... i ploro.

Camí blau

Diuen que han sortit d'amagatotis. Han estat ràpids, nets i eficaços. S'han mogut àgils com una gasela, silenciosos com un felí i amb una llestesa digna de fura. Ningú els ha vist fer-ho però... tothom ho ha pogut veure quan ha despuntat el sol.

Aquest matí, a Barcelona, no només el cel s'ha llevat tenyit d'un blau radiant.

L'esperit Tuul ja colora el colrat asfalt dels carrers de la capital catalana...

Les molles volen al vent

M'he apropat a la fleca per a comprar una barreta de pa d'1 €, 

però ha vingut un "trilero" espanyol i m'ha plomat, 

m'ha deixat només 57 cèntims i ja no he pogut comprar el pa.

"Ja no ens alimenten molles,

ja volem el pa sencer!"

Si badem ens badaran

Quan era un marrec que passava els meus estius a pagès un dels moments que més temia era l'hora d'anar al tros a plegar trumfos. Capverd i enjogassat, no tenia les ganes per ajupir-me a collir-los ni les forces per a carretejar les cistelles, plenes a vessar de trumfos, fins allà on hi havia els sacs per a buidar-les.

Així que, amb aquest caldo de cultiu, la jornada al tros només podia acabar, tot sovint, en una guerra baladrera de terrossos, o en una obertura d'hostilitats entre els diversos bàndols a base de trumfos xics, de fenomenals aptituds i qualitats com a projectils aeris.

Llavors és quan els grans ens imposaven el seu procés de pau i, tot sovint, ens miraven de mantenir distrets amb les tasques menys feixugues del tros, d'entre les quals, a mi sempre m'havia captivat aquella que anomenaven al crit de "bada!".

Fer el badoc? Vagarejar pel tros sense fer res de profit? Distreure'm amb el vol d'una mosca? Badar com un estaquirot? No! Havia d'obrir el sac de patates per a que, qui arribava amb el cistell ple fins dalt de trumfos, el pogués buidar a dins. 

D'això, a pagès, se'n diu badar, i el DCVB ho confirma dient que es tracta d'"obrir una cosa sense separar-ne completament les parts".

Més endavant, però, vaig aprendre que existeix una accepció menys innocent, més agressiva i força violenta d'aquest mot, que ens remet a traus, ferides i profundes fenedures.

Així, si d'aquelles hores al tros plegant trumfos i badant sacs vaig ésser conscient que cal molta feina per a recollir els fruits que ens serveix la nostra terra, i que cal esllomar-se per a recol·lectar allò que abans hem sembrat, de les experiències posteriors he après que tot l'esforç i totes les suades dedicades a fer créixer i a cuidar el nostre tros, si badem, se'n poden anar en orris.

S'ha acabat l'època dels jocs innocents i el xivarri infantil enmig del tros. Ja no ens cauen terrossos juganers o diminuts míssils trumfaires. Ara ens plouen clatellades feridores i garrotades malintencionades. Cal estar amatents i no fer el badoc. Cal evitar que ens enxampin badant i badallant o potser llavors sí que descobrirem, amb els pixats al ventre, que un dia ens hauran badat el cap.

Un entre tants com esperen i callen.

Un entre tants com esperen, treballen.

Un entre tants com esperen, badallen.

Obscura lluita, afany constant,

és com un ball de cauta nuesa.

Obscura lluita d'afany constant,

és com un ball, savis girs, sense pressa.

Un entre tants com no dormen i guaiten.

Un entr tants com no aguarden i lluiten.

Un entre tants com foraden la nit.

La Carrau musicant Vicent Andrés Estellés

Ràtzies a les valls pirinenques (la trilogia). La Vall Fosca (II)

Continuant amb la trilogia iniciada fa uns mesos a les Valls d'Àneu, avui viatjarem fins a la fantàstica Vall Fosca.

En aquesta estreta vall pirinenca trobarem l'exemple de la ràtzia que s'ha quedat a mig camí, la que semblava que anava a triomfar però finalment es va haver de batre en retirada. Malgrat això, tan ferotge fou aquesta incursió que ha deixat el territori amb unes cicatrius mal sanades, que supuren sang i saó, que dolen només de tocar-les, que esparveren només de veure-les.

El que eren prats i pastures ara són un cementiri de restes d'obres,
 d'accés prohibit en llengua forastera

Algú va pensar que aquesta vall, pràcticament verge i oblidada, podia ser una bona seu de milers de places hoteleres, centenars d'apartaments i habitatges, discoteques, aparcaments, centres de convencions, un spa, camps de golf, i tot, sota la justificació d'unes pistes d'esquí que s'havien d'enfilar pels paratges de la muntanya de Filià.

El que havia de ser un telecadira ha quedat com un esquelet de formigó al bell mig de la vall

Un projecte desproporcionat per les dimensions de la vall i la seva vàlua natural. Malgrat tot, un projecte majoritàriament acceptat per les gents dels menuts poblets de la Vall Fosca i, just per això, iniciat amb destructora fúria. Tal és la desesperació del nostre món rural. Tal és la manca de futur que envolta la nostra pagesia que fa que els ramaders i agricultors que encara ens queden es llancin als braços de l'ós més perillós, que t'acull i que t'ofega.

El poblet d'Espui ha desaparegut literalment rere fileres d'apartaments buits
 i a mig construir i grues palplantades i abandonades

Potser pel grau d'aberració del projecte, potser per alguna mena de justícia divina pirinenca, just en aquesta recòndita vall pirinenca van aparèixer els primers dramàtics símptomes de la crisi que arribava i de la bombolla immobiliària que acabaria esclatant a tot el país. Varen voler ser pioners en la transformació dels usos tradicionals pirinencs i dels seus paratges, muntanyes i valls i varen acabar essent uns pioners de la crisi, de les seves funestes conseqüències i de les ferides, a sang freda, del capitalisme més afamat.

Un capitalisme que va fugir de la vall més ràpid, fins i tot, del que va arribar...

Ja fa gairebé quatre anys que els diners es varen escapar vall avall, que els enginyers i obrers varen tocar el dos, que les màquines tocaren el pirandó, que el "futur" va escampar la boira... i que la Vall Fosca va perdre prats, pastures, bous i esquelles.

I allà roman la brutícia del que havia de ser un gran complex urbanístic i d'esquí, d'aquella ràtzia que no va triomfar per complet, però que ha transformat, definitivament, el territori i l'imaginari mental de la gent de la comarca.

I allà no s'hi han quedat ni els diners, ni el futur ni el progrés... i fins i tot, ni els flocs de neu que s'havien d'esquiar, cada cop més escadussers.

I allà s'hi han quedat les restes del capitalisme més foll que tot ho trepitja, i que si no triomfa, tot ho abandona.

El campanar de la mil·lenària església de Sant Julià d'Espui observa
les clavegueres d'uns carrers que mai no existiran...

En definitiva, allà s'hi han cagat i allà hi han deixat la merda, que seguirà baixant per les clavegueres de carrers sense nom ni fesomia, que seguirà davallant per les clavegueres d'un capitalisme brut, pudent i descarnat.