La increïble història de l'home de nom estrany

Cal córrer per atrapar els somnis

Hi havia una vegada, en un país molt i molt llunyà, un home de nom estrany que vivia sense grans escarafalls, però satisfet. Tenia feina en una obra de construcció i, quan sortia d'aquesta, en el seu temps lliure, era feliç corrent quilòmetres i quilòmetres.

Un dia, però, mentre era a la feina va patir un accident. Una explosió el va deixar cec. Els metges el van intentar curar, el van operar fins a dues vegades però no hi va haver res a fer... va perdre definitivament la vista. I no només s'hi va deixar la visió en aquell accident, també s'hi va quedar la seva il·lusió de fer quilòmetres. El seu gran anhel de córrer també es va enfosquir definitivament aquell maleït dia.

Malgrat tot, aquell home va intentar seguir fent vida normal, i així, es va casar i fins i tot va tenir dues filles. I així van anar passant els anys...

Fins a dotze anys van passar fins que un bon dia, uns senyors de l'altra punta de món es van assabentar de la trista història d'aquell bon home de nom estrany i, amarats de bon cor i ànima, van voler tornar-li una mica de llum a la seva vida. Així, el van convidar a córrer, de nou, una marató, i a fer-ho a la ciutat d'aquells bons homes.

- Com ho faré? No tinc pas diners per a viatjar?
- Nosaltres t'ho pagarem tot.

- Però si no hi veig! Sóc cec! No puc córrer! Des que vaig perdre la vista, fa dotze anys, que no he tornat a córrer!
- Nosaltres et posarem un guia.

I així fou com aquell home de nom estrany va viatjar molt lluny del seu país, convidat per aquella bona gent, i es va plantar a la línia de sortida de la marató d'aquella gran ciutat, la va córrer i, malgrat patir moltíssim, la va acabar!

Aquell home de nom estrany tornava a ser feliç... havia tornat a córrer malgrat ser cec, havia acabat, de nou, una marató!

Però la bona fe d'aquella gent que l'havia animat a córrer de nou semblava no tenir límits. No prou satisfets havent tornat una mica de llum en la vida d'aquell home, li van voler tornar tots els colors d'aquesta vida. Li van voler pagar una operació de transplantament de còrnia per a intentar tornar-li la visió. 

I així s'esdevingué, i l'home de nom estrany, dotze anys després d'aquell malaurat accident, va recuperar la vista completament. I la primera cosa que va veure fou, per primer cop, la cara de les seves dues filles de sis i vuit anys...

Tal fou l'alegria descomunal de l'home de nom estrany que va prometre, a aquella bona gent que tan havia procurat per ell que, durant el proper any tornaria al seu país a entrenar durament, a córrer tant com calgués, amb l'objectiu de poder participar en la marató... dels propers Jocs Olímpics!

I així ho feu i l'any següent va poder entrar a participar a la marató olímpica! Dels cent dotze escollits ell n'era un!

Durant la cursa, l'home de nom estrany, que no era un corredor professional, va veure com es retiraven força companys de cursa, però ell aconseguia seguir sumant quilòmetres. Era l'últim classificat, a molta diferència del penúltim, però no es va rendir. Havia promès participar a la marató olímpica i havia jurat acabar-la... i així ho va fer!

Ja feia dues hores que el penúltim corredor havia arribat, fins i tot les portes de l'estadi olímpic estaven tancades ja que ja s'estava celebrant la cerimònia de clausura d'aquells Jocs, però el corredor de nom estrany va arribar a les portes de l'estadi! Allà, per tal que pogués completar el que haurien d'haver estat els darrers metres de la volta dins l'estadi, li van habilitar una pista a fora i, així, va poder completar la marató olímpica, la seva marató personal, la seva promesa, el seu gran anhel.

Els quatre jutges de la prova i poquíssims periodistes, atents a aquella gesta, van ser els únics testimonis d'un moment màgic, el moment en que un home complia un somni, el moment en que l'home de nom estrany atrapava el seu somni!

En acabat, l'home de nom estrany, tan discretament com havia arribat, va retornar cap al seu país llunyà on va viure feliç, per a sempre més, amb la seva família, la seva dona i les seves dues filles.

D'aquesta, i no d'altra manera, es va esdevenir la increïble història de l'home de nom estrany.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, i aquest conte ja s'ha fos!

____________________________________

Sabeu que aquesta increïble història està basada en fets reals? Sabeu que això va passar molt a prop de casa nostra... tan a prop com als Jocs Olímpics de Barcelona? Voleu saber com es deia realment l'home de nom estrany?


Si voleu, doncs, escolteu el clip que us deixo, són 8 minuts, però us asseguro que valen molt la pena, és una història senzillament brutal!

Aquest cap de setmana, després de moltíssims dubtes, m'he inscrit, per primer cop a la meva vida, a una marató! En concret, a la marató de Barcelona del proper 25 de març (el comptador, que fa mesos que tinc a la barra lateral del blog, era només una arma més per anar-me convençent de que ho havia d'intentar!).


L'objectiu, com en la increïble història que us he apropat, serà acabar-la i punt! Si cal, l'últim! Serà un repte difícil, molt difícil, però espero que l'esperit de l'home de nom estrany m'acompanyi en l'intent d'atrapar aquest petit somni!