"Surto fora de la ciutat
necessito respirar
fugir d'aquí és la il·lusió..."
Tres mesos després de la darrera incursió pirinenca, nou mesos després de l'última vegada que les raquetes, els grampons i el piolet van sortir de l'armari...
Tantes eren les ganes de trepitjar neu, tanta la il·lusió de clavar el piolet en el glaç de la muntanya que no m'ha fet absolutament res que el despertador sonés a un quart de sis de la matinada! Vinga amunt!
"Allà dalt, més enllà del mar
hi ha una terra de veritat
on el cel és sempre blau.
Veig muntanyes..."
 |
| La carena septentrional de l'Olla de Núria, amb el Pic d'Eina, el Noufonts i el Noucreus, tots ells voltant els 2.800 metres, fent de merlets de la muralla muntanyosa |
"És la terra de llibertat
on volia arribar
sóc un soldat de fortuna..."
 |
| Un porquet al cim del Pic de l'Àliga (2.422 mts) amb el Pic de Fontnegra (2.728 mts) al fons |
Però un contratemps no esperat (ni desitjat) ha vingut a espatllar la nostra joia muntanyenca, la nostra particular marató de cims hivernals de Núria. La tramuntana huracanada (que no es pot veure a la foto!) només ens ha permès fer el primer (el Pic de l'Àliga) dels deu cims que teníem previstos! Era literalment impossible mantenir-se dret a la carena! De fet, a la foto, estic ben assegut per evitar sortir volant muntanya enllà!
Vençuts per la muntanya, que ens ha imposat la seva llei, hem girat cua decebuts, capcots i emprenyats.
Però quan ja estàvem enllestint la caminada, mentre encara sermonàvem lletanies de malediccions al vent, una imatge ha vingut a eixorivir-nos el dia, l'ànima, l'esperit i la trempera...
 |
| El Torreneules Gran o Cim de la Coma del Clot (2.739 mts) acaronat pel vent i pels més grans anhels de llibertat |
Potser, al final, aquests empordanesos grenyuts tenien més raó que un sant quan feien ressonar la bateria i bramar les guitarres per a dir que...
"En aquesta terra de vents
tot es pau i llibertat!"
No et devies pensar que guanyaries sempre, no? Avui li ha tocat al vent i a la muntanya. Sangtraït, quins records... quines èpoques... tenim una edat, eh? Que hi hagi més sort a la propera, Porquet de camuflatge!
ResponEliminaoooohhhhh!! magnífic porquet... em trasllades allà on vas i m'mpregnes de les teves emocions i sensacions. I ara mateix em fa mooolta falta. Jo no sé que necessito per curar el meu mal, però el que sí que està clar és que he de fer cap a muntanya!
ResponEliminaTambé m'ha encantat escoltar Sangraït, feia molt de temps que no escoltava aquesta cançó.
ResponEliminaJo no em queixo, respir aires de camp, però sí que m'agradaria trepitjar una mica de neu.
Esper en aquest moment els teus grunyets siguin més animats!
Les ventades són molt fotudes. Jo crec que les odio més que a la pluja quan vaig en bici. Em sap greu que tinguéreu que girar cua. A València, passat Gàtova, també tenim un Pic de l'Àliga, només de 711 metres amb una ascensió en bici d'uns 15 km i un paisatge preciós de pinars.
ResponEliminaDoncs mira, jo me n'alegro que hagueu girat cua. Al TN han donat notícies que m'han preocupat per tu.
ResponEliminaAixò si, haurà fet tramuntana xò les fotos son precioses!!! quina llum!
Porquet, la tramuntana i la muntanya tenen això. A vegades no et deixen guanyar. Però deixa uns cels...
ResponEliminaSangtraït!! Flashback total a una festa major andorrana amb passi de backstage! No ha plogut ni res :0
porquet, malgrat tot, heu fet un cim i unes fotos genials!
ResponEliminaI heu tastat la neu i el vent i el cel blau, què més vols?
Ains.. he sentit històries força terribles del que ha fet el vent i la meteorologia per allà l'Olla de Núria. La muntanya és tan maca... però tant perillosa quan s'alia amb el mal temps!! M'alegro que hàgiu estat prudents, encara que faci ràbia haver-se de donar per vençuts.
ResponEliminaPer cert, has sortit moooolt bé a la foto, eh!! =P
saber recular (els empordanesos reculem) a temps es també un gran triomf per poder tornar-hi més endavant.....
ResponEliminaQuina envegeta, Porquet!....
ResponEliminaLa tramuntana fa que ens aturem potser per ensenyar-nos com de net deixa el paisatge. A través de la pantalla m'arriben totes les bones sensacions que aquesta preciosa muntanya transmet. Jo també tinc moltes ganes d'anar a retrobar-la.
ResponEliminaLa força del vent....carai quina pujada noi! m'ha agrda com ens ho expliques i les fotos brrrr quin fred!i la bandera sobretot! pau i llibertat!
ResponEliminanomés veure aquestes imatges ja em ve fred >_<
ResponEliminaDiuen que cal airejar-nos de tant en tant, ja veig que tu t'has emportat una bona ventada, tot i que a Valls, també en sabem molt de les bufades, el que passa és que el paisatge que tu ens mostres és molt més imponent.
ResponEliminaAmb el teu permís t'aniré seguint i deixant algun gruny que altre.
Mala combinació, la muntanya i les ventades, i bona cosa de coneixement recular quan convé, encara que faça molta ràbia... I de l'enveja, ja ni en parlem: fa dies que sent els crampons fer salts dins l'armari, si no els trec prompte no sé que pot passar...
ResponEliminaHe vist el teu nas glaçat!! Què valent!! Recular per reemprendre el camí...
ResponEliminaCom diuen per aquí dalt "Hi ha més dies que llonganisses" :D
ResponEliminaEts un valent! Un post impressionant. Felicitats per l'aventura. Una abraçada.
ResponEliminaQuina aventura, eh! tinc una amiga que treballa al niu de l'àliga i ja me va dir que havien tancat per vent i mal temps. Ha d'impactar molt, eh! i que xules les fotos des d'aquí, no n'havia cap de tant recent! jo em moro de ganes que sigui ja el 28 de gener que me'n vaig a esquiar! I sí, s'ha de tenir prudència. és bàsic
ResponEliminaImatges fantàstiques i una excursió que ha valgut la pena, malgrat tot. La prudència s'imposava en un dia com avui, però aviat tornaràs a trepitjar la neu, ja ho veuràs. El Mauri del temps anuncia canvis la setmana dels barbuts; així que pel sant del teu amo, el dia 17, potser podràs complir els teus desigs muntanyencs...
ResponEliminaUna gratadeta al llom amb afecte, porquet.
Molt assenyat, Porquet, les imprudències solen passar factura. La pròxima segur que ho aconseguireu!
ResponEliminaAra, el post ha valgut la pena,quines fotos tan espectaculars i amb el Porquet d'incògnit!
No se sap mai com pot acabar una aventura d'aquestes, no? Però sempre val la pena! Nosaltres hem estat a l'alberg del Pic de l'Àliga, bons records! (em fa gràcia veure't un trosset de cara :-)
ResponEliminaPotser sense tramuntana no haguéssiu pogut veure aquest cel tan blau!!... Jo sempre crec que no passa res per casualitat!!
ResponEliminaAquí dalt amb aquests paisatges i totes les sensacions que deus experimentar, segur que no et pot sortir mai "fum pel terrat" com deia el "tio Canya" i no hi calen "portes ni bons forrellats"...Nosaltres ja ens entenem oi?
Una abraçada i gràcies.
Aquest tros de Pirineu (aquesta terra ripollesa de vents) és potser l'únic tros de Pirineu que conec veritablement. Reconec, però, que mai no he gosat atansar-m'hi a l'hivern. Sou d'admirar, doncs, els qui amb determinació i amb bon ànim aquesta vegada ho heu provat.
ResponEliminaI consti que, en aquests verals, i en més d'una ocasió, al bell mig de l'estiu he hagut de tocar retirada.
Una retirada que -tens raó- no és mai una claudicació.
La llibertat és a tocar!
ResponEliminaQuan la fita és el camí, la victòria (o la derrota) no depenen de completar res. El viatge és complet per sí mateix, oi?
ResponEliminaP.S.: Mig nas i un bri de galta. T'imaginava més rosadet...
Ja comencem, un altra vegada, amb l'allargament de dents.
ResponEliminaQuant de temps sense escoltar Sangtraït... i sense despertar-me pel soroll de la tramuntana. Realment, n'ha fet moltíssima i molt forta... ho hauràs de tornar a provar més endavant, amb menys vent!
ResponElimina(això de la pau i la llibertat... no sé què dir-te...)
Veig muntanyes, uns ulls blaus...
ResponEliminaUf!
Amb lo de llevar-se...diuen allò de que "sarna con gusto, no pica".
ResponEliminaVa...no t'emprenyis, hi ha més dies i dies per endavant i no farà aquest ventot estruncador...
El nassarró que se't veu...t'ha quedat diví! :)
Un potxó muntanyec!
Siiiii, és cert, el de la foto ets ben bé tu!! Reconec el gest! (per molt que l'amaguis dins el guant) és el mateix gest (tot que a mà canviada) que fas aquí :-))
ResponEliminaEn quant al vent... el dia que tornis a tenir ganes de dir-ne "pestes" avisa'm que m'hi apunto. Jo visc a l'altre banda... Vent sempre "als dos extrems de Catalunya": Tramuntana i Mestral. Dos (havia posat una paraulota però l'he esborrat hehe) en fi... no el suporto. Així doncs la meva solidaritat amb vosaltres.
Tot i així, caram el que vareu aconseguir!! :-)))
Al cim de l'Àliga!!!! Gairebé pots agafar amb la mà un pedaç d'aquest cel tan blau que surt a la foto i guardar-lo a la butxaca...per quan fa mal temps!. Felicitats pel bloc i el premi! Feliç setmana!
ResponEliminaHaha! entre el tros que se't veu a la foto, i el bras que se't veu a la foto que ha linkat l'Assumpta al seu comentari... idea: aniré fent una composició amb trossos del porquet (ep, trossos de fotos, vull dir), haha!
ResponEliminaQuarts de sis per pujar muntanyes? m'hi hauré de posar algun dia, per entendre com ets capaç de fer una cosa així; alguna recompensa deu tenir matinar d'aquesta manera! (les fotos són engrescadores, val a dir)
*bras?? buf, ni cas, volia dir braç ;)
ResponEliminaLa senyera queda bé a qualsevol paissatge :)
ResponEliminaSi vols vent, vine a la meva terra!
ResponEliminaBon any porquet, un petó gegant!!!
Des de aquestes alçades ets sens petit.
ResponEliminaQuines fotografies més maques. Això de que ens toqui l'aire està molt bé. No tot són llibres i pelis! Jo he passat el Nadal a Palamós. Una abraçada.
ResponEliminaMoltes gràcies a tots per ser-hi de nou! Amb molts dels vostres comentaris m'heu fet fixar amb una cosa que en allà, amb la ventolera que feia, no vam tenir ni esma per a fixar-nos!.... el cel blavíssim que feia! Veient les fotos després ho vaig poder constatar, però us juro que estan allà l'única obsessió era mantenir l'equilibri!
ResponEliminaDe fet, aquesta excursió la volíem fer per vigília de Reis però ja la vam anul·lar per l'alerta de vents forts que hi havia. El dissabte, però, no hi havia cap alerta de vent!!! I així i tot ens vam trobar amb un huracà que déu n'hi do! Em pregunto com devia ser l'airet la vigília de Reis...
Gràcies a tots!
XEXU: Això de guanyar sempre a la muntanya ja fa temps que tinc assumit que no és possible. De fet, fa un temps ja vaig fer algun post similar en que la boira i la pluja ens van tirar enrere!
Quins records eh, Sangtraït? Potser són els que han quedat més oblidats dels quatre del Sant Jordi, segurament per la tipologia de música que fan, però jo et juro que els vaig veure diversos cops en directe i eren molt potents! A mi m'encanten!... sí, sí, tenim una edat, si fa o no fa, la mateixa!
Ja veig que per a la propera vegada m'hauré de fer unes pintures de guerra! Moltes gràcies XeXu!
ALBA: Dona, tu mateixa has dit el mal i la cura! Cap a la muntanya has de fer, doncs! I rapidet! Gràcies per les teves paraules. Si aconsegueixo que sentiu una engruneta del que jo sento per allà ja em dono per satisfet! Ara, que d'aquest darrer dia potser que no us arribin massa ventades!
VENTAFOCS: I és que Sangtraït és el típic grup que s'havia escoltat molt però ha anat caient una mica en l'oblit. Jo mateix feia molt que no l'escoltava i ara, arrel d'aquest post, m'he tornat a posar tota la discografia. He de reconèixer que he tingut moments de pell de gallina!!! I és que, a més, ja són cançons associades a molts records!
Així que vius al camp? Quina enveja noia.... quina enveja! Pel que fa a la neu, aquest any no en teniu massa (com nosaltres) però crec que heu portat uns anyets que déu n'hi do, eh? Encara confio en alguna bona nevada aquest any, que si no, llavors sí que m'emprenyaré de debò! Besada!
VICICLE: Ui, les ventades els ciclistes sí que les deveu patir.... ara, què bonics són aquells ventalls que es formen en el Tour! ;p M'agrada que m'esmentis llocs visitables, excursionables o ciclables pel País Valencià... ara només manca que m'aficioni a la bici!
RITS: Realment Rits ha estat un cap de setmana nefast per al muntanyisme... Pel que fa a nosaltres, no pateixis tant, intentem evitar qualsevol situació de risc (encara que no tot és controlable, és clar). Portàvem només una horeta d'excursió, un cim dels deu que volíem fer, ens havíem llevat a un quart de sis, havíem pagat el cremallera (que baratet no és) i vam decidir, tot i això, baixar cap avall! Quan no es pot, no es pot!
ALYEBARD: Sí noi, si s'ajunten aquests dos elements tenim mala peça al teler. I encara bo que no hi ha massa neu a muntanya (tot i que això és una mala notícia) ja que si no s'hagués aixecat el torb i llavors hauríem patit de valent!
Un concert a Andorra amb passi de backstage amb els Sangtraït??? Caram tu, quins contactes que tens! I què, què... la Lupe era tan guapa com la meva ment adolescent me la feia creure? ;p
CARME: Ole tu, Carme! Doncs clar que sí! Quina visió més positiva i optimista! I vam gaudir d'unes horetes a la muntanya que sempre venen bé! Gràcies per aquest optimisme!
YÁIZA: A Núria hi passen massa desgavells massa sovint. La raó, és un lloc conegut per tothom i molta gent es pensa que les muntanyes d'allà són senzilles. D'acord que no són el Pirineu Occidental però són alta muntanya, amb condicions meterològiques d'alta muntanya i això sovint massa gent no ho entén. Jo tinc un amic que hi treballava hi m'ha explicat moltes anècdotes, desgràcies o històries de gent que se'n va a fer muntanya com si anés al Passeig de Gràcia i han acabat malament. De fet, només cal que vagis un dia al Puigmal i fliparàs amb les condicions de calçat i roba que puja la gent. Mentre fa sol tot molt bé, però si les coses es torcen és quan venen les desgràcies. Nosaltres que, com pots veure a la foto, anàvem equipats fins a les dents vam decidir tornar enrere!!! Si és que som uns tios molt conscients!
ResponEliminaHe quedat bé a la foto? Doncs imagina't en banyador! ;p
GARBÍ: Hehe, què us he de dir als empordanesos dels efectes de la tramuntana... Hem fet un passet enrere per a tornar-hi amb més ganes!
NÚRIA PUJOLÀS: Doncs ja saps, a calçar-te unes xiruques i muntanya amunt!
RAMON: Quan érem allà dalt ja et dic jo que les sensacions que ens va transmetre la tramuntana ens van arribar a angoixar una mica i tot. Ara, després, veient les fotos des de l'ordinador vam poder descobrir que feia un dia excepcional... si no hagués estat per la ventolera!
La muntanya, Ramon, l'hem d'anar a cercar cada no massa temps. Almenys jo, ho noto i ho necessito!
ELFREELANG: Molta pau i moltíssima llibertat, Elfri! A mi m'agrada com expliques les sensacions que et desperten les fotos i les paraules.
PONS007: No home no! Ben abrigat es pot anar sense por pel món... i muntanya amunt!
DAFNE: Benvinguda! Encantat que passis per aquí i hi diguis la teva sempre que et plagui! Veig que ets de Valls, oi? Massa temps fa que no hi baixo per aquestes contrades... com pots veure, tiro molt cap al nord! En aquest país nostre, quan bufa el vent ho fa als dos extrems amb força virulència, massa i tot! El paisatge pirinenc, certament, és imponent i no el canvio per a res... ara, cap al sud hi ha autèntics tresors que teniu molt callats, eh? Una abraçada!
ALFREDRUSSEL: Per això mateix vam decidir fer rumb ja cap a la muntanya! Els grampons m'han deixat tot l'armari ratllat i les raquetes em van atacar una nit mentre dormia! Així que cap als Pirineus! El problema és que no vam tenir ni temps de treure'ls de la motxilla i ara continuen igual de nerviosos! Hi haurem de posar solució, no?
Certament el vent i la muntanya fan una molt mala combinació, sobretot quan tens pensat estar 7 o 8 hores carenejant... així que millor tornar a les valls i esperar el millor moment per a tornar a enfilar-nos-hi!
CANTIRETA: De valent no massa! Que feia basarda estar per allà dalt! Estava glaçat el nas, eh?... no podia parar de mocar-me! Reemprendrem el camí, no en tinguis cap dubte... en deixaré constància escrita!
QUADERN DE MOTS: No serà que, per aquí dalt, lligueu els gossos amb llangonisses? ;p Tens tota la raó! Caldrà estar atent al dia adequat... i no oblidar-se l'entrepà de llangonissa!
MAIJO: Vols dir? Valent hagués estat si haguéssim decidit tirar endavant malgrat les adversitats!... calla, potser això hagués estat ser imprudent! Moltes gràcies Maijo!
ANNA GRIERA: Encara hi deuria xerrar doncs, amb la teva amiga! El dissabte quan hi vam anar l'alberg era obert, almenys al matí. Ja et dic jo que feia molts anys que no em trobava amb una ventolera així a la muntanya. De fet, és el segon cop que el vent em fa tirar avall a muntanya!
Així que vas a esquiar, eh? Jo molt esquiador no ho sóc gaire... per no dir gens! Hi dec haver anat tres o quatre cops en ma vida! Ara, sempre que hi he anat m'ho he passat molt bé! Que vagi molt bé aquesta esquiada! Nosaltres, sempre amb prudència, ho tornarem a intentar!
GALIONAR: Ai Galionar..... déu o les forces de la natura t'escoltin! (bé, el déu del vent no cal... ). Tant de bo comenci a arribar alguna bona nevada perquè fa molta peneta veure el Pirineu sense un bon gruix de neu! I és clar, els impacients com jo, de treure raquetes, grampons i piolets estem la mar de nerviosos i neguitejats! En tot cas, gràcies per les teves paraules i pels teus bons desitjos... i auguris! Que Sant Antoni ens dugui unes bones nevades!
ResponEliminaMmmm, què bé que se m'ha posat aquesta gratadeta al llom! ;p
GLO.BOS.BLOG: Almenys la matinada que ens vam fer ha tingut el seu fruit en forma de post! I si us ha agradat, doncs saps què?... ho tornaria a fer! Bé, però amb unes previsions meteorològiques més favorables (tot i que en el nostre favor he de dir que per al dissabte no hi havien pas aquestes previsions de vent!). Esperem doncs, tenir més sort a la propera... i si és així, ja en veureu la crònica! (amb prudència, això sempre!).
GEMMA SARA: Sempre val la pena Gemma! Ni que sigui per a després poder-ho explicar, i si pot ser posan-t'hi una mica més de pa que de formatge... millor, hehe ;p Ja et dic, però, que quan ho tornem a intentar dormirem a l'alberg... així podrem dormir alguna horeta més!
I què, què... t'agrada el meu trosset de cara? hehe... és que sóc una mica tímid!
MONTSE: Ui, Montse, com ja he dit més amunt amb prou feines ens podíem mantenir drets i havíem d'estar atents al proper embat del vent, així que, quan érem allà (i de forma excepcional!!!) aquesta vegada no ens vam ni poder fixar amb el paisatge ni el cel espectacular! Va ser un cop arribat a casa i descarregades les fotos (que són les que veieu i prou, ja que no hi havia ni esma per agafar la càmera i disparar) vaig poder observar l'espectacular cel que ens va envoltar i que no vam poder ni gaudir!
Allà dalt Montse... allà dalt hom creu que tot és possible, de veritat. M'agradaria que el Tio Canya hi hagués pujat per a poder-li fer sentir, veure i observar el que des d'allà es contempla i es palpa. No cal pany ni forrellat, ens cal trempera i empenta per a mantenir la casa ben oberta i airejada! Ens entenem... i tant que ens entenem! ;)
JORDI DORCA: Estic segur, Jordi, que tens ben apamat aquest racó de Pirineu. A l'hivern, certament, necessites una mica més d'entrega i passió (a cops desenfrenada) per acostar-te a les muntanyes nevades (només per carretejar la motxilla hivernal ja se n'han de tenir ganes!), però és que la muntanya hivernal és tan i tan diferent de la que pots trobar a la resta de l'any que s'han de veure ambdues cares. Un pic, penso, no l'has fet realment tot fins que no l'has pujat en condicions hivernals i sense neu. Llavors has pogut tastar les dues cares de la muntanya. D'altra banda, com bé dius, malgrat sigui el Pirineu més amable del nostre territori, no deixa de ser mai això, Pirineu, i per tant alta muntanya, i així, si el temps es torça ja podem encomanar-nos a qui sigui perquè les condicions es tornaran extremes i molt dures. Ara bé, nosaltres, hi tornarem, i amb una mica de sort, us ho explicaré!
TIRANTLOBLOC: Des d'allà dalt sembla molt més propera... potser és el mal d'alçada!
JOAN: Joan... jo no puc afegir res més al teu comentari. És la definició perfecte d'una passió (en aquest cas muntanyenca). L'aventura és tot, des de que et lleves ben fosc, al viatge amb cotxe amb els amics a les hores compartides trescant amunt i avall. Tot.
Per cert, a l'estiu em podries veure més rosadet! Ara faig color de fluorescent!
JPMERCH: Ja veig que aviat llauraràs els camins per allà on passis amb aquestes genives tan llargues! ;p
TU, JO I L'OTIS: Molta gent tenim Sangratït en el subconscient... a mi, personalment em van marcar molt i tot i que ja no els escolto massa, de tant en tant, sempre m'apareix una cançó seva al cap! I tant que ho tornarem a provar més endavant, i ben segur que, si ho aconseguim, en veureu el resultat final! (esperem que amb més èxit). De la pau i llibertat... digues que sí!!! Sempre que sí!!!!
ResponEliminaPUJI: La teva ànima rockera sabia que tindria un puntet de melangia! ;)
FANAL BLAU: Dona... no pica si aconsegueixes l'objectiu el que passa és que quan "fracasses" doncs penses... per a què m'hauré llevat jo tan d'hora? Si a l'hora que vam arribar a baix encara podríem haver estat dins el llit! Però bé, és el risc de la muntanya i aquest l'assumim! (d'altres no, eh?). Ara haurem d'esperar que els déus i els temps ens siguin més propicis, però allà estarem, esperant com a felins caçadors per a saltar a sobre de la muntanya a la mínima que ens sigui possible!
T'agrada el meu nassaró? És que hom és diví de mena! :D Ehemm, menys fums, oi? Gràcies Fanalet!
ASSUMPTA: Ooooh! Ja tens les meves dues mans fitxades ara... més un nassaró que treu el cap (un nas pot treure el cap? o un nas sempre treu el nas?) per entre l'uniforme muntanyenc! Clar que la mà que has enllaçat del post marroquí era una mena de satisfacció plena, i la mà d'aquest post muntanyenc és com un dir "buf, hem fet cim malgrat les penúries". Val a dir que al cim no podíem dir ni fava... bàsicament del gran soroll que feia el vent, impossibilitava que ens poguéssim comunicar! Així que tot va ser a base de senyals (i estan a un metre de l'altra persona!).
Els que viviu pel sud del nostre país heu de patir el mestral. Sempre he trobat curiós això de que el nostre país reparteixi estomacades de vent als dos extrems... tot ben repartit! Així que, Assumpta, quedes nomenada, amb tots els honors, membre fundadora i emèrita de la Plataforma d'Afectats pels Vents Huracanats (la famosa PAVHU!) ;p
MARTA: Benvinguda per aquests verals blogaires! La propera vegada, et faré cas i n'agafaré un bocinet! Sobretot per quan els déus de la natura no ens vulguin regalar un dia somrient (el vent sí que no l'agafo, eh?). Moltes gràcies per passar per aquí i per les teves paraules. Espero que estiguis tenint una bona setmana també!
FERRAN: Podríem fer un collage porcí! A veure si quedo ben guapo i atractiu... però crec que el material de base tampoc dóna per a tant... Així que la idea m'agrada sempre i quan, com mooooolt bé has remarcat, siguin bocins de fotos... que ja veig les vostres ments carnívores imaginant uns peus de ministre per aquí, un bull d'orella per allà... animals! ;p
El tema dels braSSos ja l'he entès... eres un fan de trobar els paranys lingüístics del Vostè Jutja! :D
QUETA RIPOLL: Mentre no tinguem la llibertat que ens pertoca, la senyera quedarà bé a qualsevol racó d'aquest país! Des del cims del Pirineu fins a les platges de la Costa Daurada, des dels palaus senyorials fins a la cort de porcs de qualsevol mas! ;)
JUDIT: Moltes gràcies per la teva invitació! No et sàpiga greu, però, si per una vegada la declino... ja en vaig tenir prou de vent!!! ;p Bon any nou també per a tu i un potxó ben gros!
MONTSE: I si hi bufa el vent de la manera que ho va fer, que ens tractava com brins d'herba que podia moure al seu antull... ja no t'explico com d'insignificant que et pots arribar a sentir! És una de les grandeses que té la muntanya!
JORDICINE: Hehe, nooooo, hi ha més coses a part de llibres i pelis... tot i que a vegades no ho sembli! ;p Però ja m'agrada que tinguis aquestes passions, així jo me'n puc nodrir! A Palamós fa molt temps que no hi vaig. Cada any m'escapo a la platja del Castell, però a la vila de Palamós no m'hi aturo... alguna recomanació culinària per a tenir l'excusa perfecte per parar-hi la propera vegada? Moltes gràcies, Jordi!
Hem fet alguns dels cims -no pas tots- en una llunyana joventut, ¡ai! Un migdia ens va enxampar una tempesta amb pedregada i ja ens tens baixant corre-cuita tot seguint un petit curs d'aigua i amb el calçat (el calçat precari que portàvem) fet una piltrafa.
ResponEliminaEts un heroi, però les potes de porc m'agraden més ben calentones que no pas congelades...
Salut i collons.
OLGA: Olga si em dius que en la teva joventut havies trescat muntanya amunt per aquestes contrades ja et dic jo que tenieu molt més d'herois vosaltres que no pas nosaltres. Ja pots veure a la foto que ara anem equipats fins a les dents i vosaltres, com bé dius, duieu un calçat i una roba que de ben segur no eren pas tan tècnica ni tan adaptada a la muntanya. Així que, tenia molt més mèrit fer muntanya en aquelles condicions que no pas en les que la fem ara!
ResponEliminaHehe, suposo que les meves potetes calentones deuen estar més bones... per això duc unes botetes ben boniques que, per més fred que faci, sempre em tenen els peus ben calents! (el que deia del calçat i la roba...).
Molta salut per a tu i més collons, ovaris o el que prefereixis! Però l'empenta que no ens manqui mai!