dimecres, 25 de gener de 2012

Perseguint el secret de les Janes

Després del frustrat intent per terra de vents vam decidir intentar-ho, aquest cop, per terra d'estanys. I allà on es barregen aigües i muntanyes és, sens dubte, territori de fades, indret de Janes.

Malgrat els mals averanys que acostumen a anar associats a aquestes Nimfes de llacs, ens vam arriscar a endinsar-nos en els seus dominis, a la capçalera de la Vall Fosca, per a comprovar si, quan fugen del fons de la vall, per Lo Forat des Janes, prop de Molinos, poden arribar fins als estanys muntanyencs que coronen aquesta preciosa vall.

A l'estany Gento, però, només hi vam trobar les restes de quan la Vall Fosca va esdevenir la vall de la llum.

A principis del segle XX es va construir la central hidroelèctrica de la Vall Fosca,
 amb obres que van unir desenes d'estanys a la capçalera d'aquesta

Tot xiruquejant, i com que no divisàvem cap Dona d'aigua, vam decidir guanyar un dels cims de la zona per a veure si, com Flordeneu al Canigó, aquestes havien decidit prendre verdaguerians viaranys i viure als cims de les muntanyes.

L'escollit fou el Pic de Mariolo (o Nariolo), de 2.857 metres,
que treia el caparró entre pales de neu absent de rastres

L'ús dels grampons i el piolet (per fi!!!) ens van ser necessaris per a rampejar en una neu endurida pel glaç, el fred i el vent. Finalment, però, assolírem el cim del Mariolo, frisant poder sorprendre alguna Encantada, si no en aquest cim, potser en algun de proper.

Malauradament, ni cap aquí...

Panoràmica, sense Janes, a ponent del cim del Mariolo

Ni cap allà...

Cap al nord, el rosari de cims d'Aigüestortes, deserts de Janes també...

Sense perdre l'esperança varem davallar del cim del Mariolo per anar a cercar més estanys on potser les Aloges dormien el seu somni hivernal.

El Pic de Mariolo, a la dreta, des dels Collets de la Reguera

I així varem topar amb l'encantador estany de Grenui, on la solitud de l'entorn ens va fer pensar que potser algunes Païtides haurien perdut la seva habiutal temença i haurien decidit sortir dels seus caus i divertir-se, tot lliscant per les glaçades aigües, a l'escalf del sol radiant d'aquell matí. No hi hagué sort tampoc.

L'estany de Grenui, prop dels 2.500 metres, completament glaçat... i solitari

Només ens quedava un darrer intent. Era un lloc que no ens podia fallar. Un estany enclotat, amagat entre muntanyes, desert... ideal per a que les Fades abaixessin la guàrdia i, enriolades, es deixessin veure distretes i entretingudes en sensuals jocs, amb la seva cabellera daurada al sol. L'estany, degut a la seva ubicació camuflada entre carenes i cingleres, l'anomenen precisament, Tapat.

L'estany Tapat, totalment glaçat també, des de la Collada de la Font Sobiranes,
vigilat pel Castell de Rus, de 2.760 metres, i el Port de Rus, a la seva esquerra,
 històric camí que unia les Valls Fosca i de Boï

Les glaçades aigües de l'estany Tapat, però, tampoc ens van deparar l'anhelada troballa, cap Jana hi vagarejava, ni despistada ni enjogassada.

Així que ho vam haver d'assumir, aquell no era el nostre dia! No podríem descobrir el secret que envolta Lo Forat des Janes! Vam plegar els grampons i el piolet i vam decidir tornar cap a casa a guardar-nos del fred que ja amenaçava en la posta de sol.

Abans, però, aquests meravellosos i agraïts Pirineus sí que van decidir regalar-nos una postal meravellosa del camí de retorn, amb el sempre imponent Montsent de Pallars com a primer contrafort pirinenc nevat, àngel de la guarda del nostre camí de tornada.

Des de la Collada de Font Sobiranes es pot gaudir d'una panoràmica preciosa
 amb l'estany Gento a l'esquerra i el Montsent de Pallars (2.883 mts) a la dreta

Potser és que a les Janes no els agraden les aigües glaçades, potser ara hivernen o potser prefereixen el reflex de la lluna sobre els estanys, que el sol enlluernador. Potser, senzillament, no era el nostre dia de sort, tanmateix però, puc afirmar, amb tota seguretat, que va ser un dia de muntanya genial i rodó!

___________________________________

Si us animeu a intentar trobar-les vosaltres mateixos, sempre podeu refer les meves passes!

57 comentaris:

  1. oooh! quan de glaç, quin fred, mare meva... que valents que sou d'anar per aquests cims a ple hivern!

    Unes fotos precioses que fan venir ganes fins i tot de passar fred!

    ResponElimina
    Respostes
    1. CARME: Gràcies Carme! Ja t'asseguro que va tornar a bufar el vent i, malgrat lluïr un gran sol tot el dia, va fer un fred força intens... ara, res comparat amb el que sembla que ens caurà aquest cap de setmana.

      La muntanya a l'hivern, Carme, certament té més riscos, però és que és incomparable, magníficient... brutal!

      Elimina
  2. Impressionants totes les imatges, sobretot la darrera del Montsent, com tu dius, una postal. BTW. Quina càmera utilitzes?
    Sobre l'escrit, només puc dir que a mi m'agrada molt.

    Felicitats de nou!

    ResponElimina
    Respostes
    1. DANI: Moltes gràcies company de descobriments de senders! ;p Sabia que la foto del Montsant et tocaria la fibra, essent com ets, un amant i trescador de la Vall d'Àssua.

      Respecte a la càmera, doncs res de l'altre món, utilitzo una Canon compacta. Tinc una Nikon reflex però que a muntanya no me l'enduc mai ja que pesa massa. Però les Canon compactes, en la meva opinió, fan unes fotos fantàstiques! Després ja es feina d'un el muntar les panoràmiques (bé, més aviat del software que tinguis).

      Salut!

      Elimina
  3. Llegint aquest post m'han eixit dos prunyons, un per orella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JPMERCH: Intueixo que un prunyó deu ser un penelló? Pot ser? Paraula que no havia sentit mai! Mot bonic!

      Elimina
  4. Preciós, com sempre. I tot i les fades esquives, un dia ben aprofitat, sense dubte. Jo hui em contindré, però sàpigues que els meus crampons es morin d'enveja ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALFRED: Gràcies company! Els meus grampons per fi es van poder treure aquell nervi que duien acumulat a sobre. I els teus? Mira que aquí ja està caient neu per tot arreu!

      Elimina
  5. Realment sorprenent, més per a mi que no sóc de muntanya; però en contemplar aquesta bellesa, despertes un sentiment de descoberta. No sabia que hi havia Lo forat des Janes.
    Aquest nom porta en sí misteri, bellesa i no et podria dir què més, potser per això la meva filla es diu Jana.
    Gràcies per apuntar aquesta informació, i així enriquir la meva ignorància muntanyenca!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. DAFNE: Així que la teva filla es diu Jana! A veure si resultarà ser una misteriosa fada... És conya, m'encanta el nom de Jana, de fet, si mai tinc una criatura (femella) ja tinc decidit que aquest serà el seu nom!

      Encanta't d'acostar-vos l'aire i l'essència de les muntanyes, i més aquests que no les trepitgeu massa sovint. M'encanta pujar allà dalt i després poder ensenyar tot el que s'hi veu. Val molt la pena.

      I per cert, els Pirineus, com a molts altres llocs, hi ha un munt de llegendes i històries de tradició oral i està ple de topònims que en fan referència!

      Elimina
  6. A vore, Porquet, podem fer un tracte? et bescanvio un tour guiat per Berlin, per un tour guiat per aquestes muntanyes nostres que pràcticament no conec, i que tú, oh porc de porcs, ens mostres sovint des d'aquesta finestra glaçada per on tant ens enganxa mirar!

    Què? fet?

    ResponElimina
    Respostes
    1. FERRAN: Fet! Absolutament fet! Ara, t'hi hauràs d'esmerçar, eh? Que ja saps que jo tinc bons contactes que em poden fer de guia per Berlín... ;P

      Gràcies maco!

      Elimina
  7. Un bon reportatge per les imatges i pel relat que encomana entusiasme i bon rotllo.

    ResponElimina
  8. Us admiro, que valents! I el que també és d'admirar són aquestes meravelloses fotografies. Quina bellesa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. GLO.BLOS.BLOG: Noooo, valents no pas! Jo diria que una mica d'empenta sí que tenim, i una mica enzes també ho som, ja que llevar-se a les hores que ens llevem un cap de setmana per a caminar 10 hores i acabar rebentats... doncs bé, o és molta la passió que hi tens posada o ets realment enze. La segona opció no la descartis, però hi ha bona part de la primera! ;p

      Gràcies bonica!

      Elimina
  9. Ostres porquet! Quina meravella de ruta. Potser no vas troba les fades anhelades, però vas perseguir un somni, que també el podriem possar al mateix sac de les coses màgiques.
    Un secret, shhhhh, no el diguis a ningú eh? Crec que cansades del fred del Pirineu, han vingut a jugar a la sorra de la platja, vaig veure petjades...

    ResponElimina
    Respostes
    1. JUDIT: Gràcies Judit! Doncs tens raó, ja que en el fons, cada cim que ens proposem pujar, cada caminada que dissenyem animadament, són part dels petits somnis que ens fan la vida més agradable, emocionant i ens fan gaudir moltíssim.

      Així que les fades del Pirineu se n'han anat de vacances a la platja? Per això deu estar nevant avui a cota 0! Han dut el fred amb elles!

      Elimina
  10. Molt maques (i molt glaçades) fotografies !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies CARQUINYOL! Bona i glaçada nit!

      Elimina
  11. Respostes
    1. MAURICI: Calla, potser havíem d'esperar que les Janes ens llencessin sostenidors... ;p

      Elimina
  12. Segur que les janes els agrada més la llum de la lluna i la primavera per a poder-se pentinar a la seva llum com Mel·lussina. Que no sabeu que trobar-se una Jana és com trobar-se una Banshee i porta molta mala sort!! :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALYEBARD: És que som uns inconscients i uns imprudents! Però és que tanta llegenda al voltant seu... coi! al final agafen ganes de veure qui són... i sobretot, com són... ja que sempre es parla d'elles com si fossin ben belles... Ara, com tu dius, crec que deuen sortir en èpoques que puguin lluir més i millor la seva llarga cabellera i es puguin banyar (despullades?) a l'aigua dels estanys!

      Elimina
  13. La d'anys que no passo per la Vall Fosca!
    M'ha agradat la teva recerca de Janes (terminologia inclosa), però les has de buscar més a prop si vols entrellucar el seu secret. De vegades no cal perdre's per trobar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JOAN: Doncs mal fet! A la Vall Fosca hom s'hi ha d'escapar de tant en tant i perdre's tot fent una passejada per aquelles contrades. Et recomano, i molt, la Vall de Riqüerna que s'obre a l'esquerra de la Vall Fosca. Senzillament solitària i espectacular.. i molt fàcil!

      Així que les he de buscar més a prop? A veure si en tindré alguna que és veïna meva! ;p

      Elimina
  14. Ai porquet.... no saps com m'agradaria poder seguir les teves passes! Però de moment ho veig complicat.
    Fas sempre uns posts magnífics, on a més de gaudir de la muntanya també aprenc. No coneixia qui eren les Janes... i m'has fet venir ganes d'anar a veure si en trobo alguna!! ;)
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies ALBA! I jo feliç de que pugueu aprendre alguna coseta, a més de gaudir de les imatges que es poden tenir per aquells verals!

      De moment potser no pots arribar a fer aquestes coses, però poc a poc, i si segueixes fent sortides, segur que t'hi podràs acostar ben aviat. Al final és qüestió d'estar mínimament en forma, òbviament, però també tenir coco i estar disposat a patir una miquetra en alguns moments.

      Vigila si trobes alguna Jana, però, que em sembla que diuen que una mica de mala llet tenen! ;p

      Elimina
  15. Bé...Janes no en vares trobar, però segur que d'esbufegar te'n vares fer un tip, ara que per el resum va valer molt la pena

    ResponElimina
    Respostes
    1. GARBI: D'esbufegar un tip i un fart! Ara, et dic jo que hi va més esbufecs de plaer que de cansament!

      Elimina
  16. "Quan el primer nen va riure per primera vegada, el seu riure es va trencar en mil bocins que van saltar pels aires en totes direccions, i així va ser com van aparèixer les fades. Per això hauria d'haver-hi una fada per a cada nen i cada nena. Encara que avui en dia els nens saben tantes coses que deixen de creure molt aviat en les fades, i cada vegada que un nen diu "jo no crec en les fades", en algun lloc cau morta una fada.". M'agrada que parleu de fades, segur que quan feu aquests cims hi ha una fada que us acompanya! Fotos precioses! Bon cap de setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. MARTA: Quin comentari tan i tan bonic que m'has deixat! M'agrada pensar que sí, que malgrat els nens d'avui en dia ja no hi creguin massa, almenys a nosaltres, en trescar muntanya amunt, en emmirallar-nos en els estanys, en albirar els paisatges inifinits des dels cims estant, una fada ens acompanya, ens bressola i té cura de nosaltres per a que no ens passi res dolent i la muntanya ens sigui favorable.

      Moltes gràcies Marta!

      Elimina
  17. Els teus itineraris sempre son molt bons i les fotos també, a veure si un dia ho puc fer amb la familia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. ARIS: Moltes gràcies, company! Faig el que puc, i en aquelles alçades ja et dic jo que és ben bé així. Com sempre dic, però, és la muntanya que s'hi posa molt bé a les fotos!

      Home, la família potser no cal que te l'enduguis tan amunt, però hi ha molt bones i boniques passejades per a fer amb la família!

      Elimina
  18. segueixo pensant que a l'hivern fa massa fred per pujar munntanyes, jo tot això ho guardo per l'estiu, ben lluny de la neu

    ResponElimina
    Respostes
    1. PONS007: Doncs ben fet! Cadascú s'adapta a la muntanya com i quan vol. Conec molta gent a la que els encanta fer muntanya a l'estiu però a l'hivern no hi posen els peus. Tot són opcions i totes són vàlides! Ara, pel fred no cal patir tant... ara fan unes robes de muntanya brutals!

      Elimina
  19. Uns paisatges encisadors, brutals, captivadors...llàstima que les janes siguin potser massa fredoliques...les dones d'aigua dones gelades sota els estanys coberts de gel...quin goig de muntanyes i paratges porquet!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies ELFREELANG! Jo crec que les Janes, ara a l'hivern, deuen estar de vacances a Hawai! ;p Els paisatges de muntanya, si sempre els trobo espectaculars, a l'hivern, amb la neu, són majestuosos!

      Elimina
  20. ooooh, quin post tan bonic!! per la bellesa de les fotos i per la màgia de les janes! algun dia les trobareu. Hi haureu de tornar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies RITS! Tu sí que fas uns comentaris ben bonics! Certament, ja tenim l'excusa perfecte per a tornar-hi (tot i que nosaltres amb el vol d'una mosca ja en tenim prou per a tenir una miniexcusa per tornar a calçar-nos les botes!)

      Elimina
  21. Ets una enciclopèdia humana! Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JORDICINE: Hahaha! No pas tant! Sé una miqueta d'algunes coses i llavors faig una mica d'investigació! Ho deixaríem amb un llibre de butxaca humà! ;p

      Elimina
  22. Però a veure, tu exactament a què vas a les muntanyes?? Jo pensava que era per trescar, pels paisatges... però això de que vagis a buscar janes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. XEXU: És que jo crec que, al final, busquem la mínima excusa per anar-hi! Un dia que si aquell cim no l'hem fet, un altre que si les Janes, un altre que si he tingut un somni, un altre que si hem de celebrar la victòria del Barça, que si hem de commemorar que fa cinc anys que vaig dinar una bona paella.... qualsevol excusa!

      Elimina
  23. Porquet...l'enveja m'ha quedat nevada!!!...un petó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. NÚRIA PUJOLÀS: Hehe, una enveja ben enfarinada! Potxó!

      Elimina
  24. Saps una cosa? Al principi d'entrar jo al món dels blogs, tenia un vocabulari una mica diferent de la majoria dels catosfèrics, vocabulari après a una sèrie de grups i fòrums als que havia pertangut. Mai deia "post" sinó que sempre em referia a "articles".

    Això ho dic perquè, quan em trobo entrades com aquesta teva, que són per mirar-les i llegir-les amb calma, sempre penso que la paraula "article" s'hi adiu molt més :-))

    Unes fotos precioses, com ja ens tens acostumats, mapes per ajudar-nos a situar, ruta marcada... i ens has mostrat la llista de sinònims sencera per les "Janes" que, per cert, vols dir que si n'haguéssiu trobat alguna no us hauríeu espantat? :-DDD

    (Anant per llocs tan freds, no t'estranyis d'anar arreplegant refredats, home!!) ;-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. ASSUMPTA: Ara mateix no puc escriure bé (acndflan... ho veus?) perquè estic escrivint i fen-te reverències per aquest comentari tan i tan meravellós que m'has deixat... em fas avergonyir i tot! Que jo sóc molt tímid!!!!

      En JORDICINE ja m'ha tractat d'enciclopèdia humana i tu ara em dius que més que posts faig articles... oooooh! Moltíssimes gràcies!!! De veritat, sempre em deixes uns comentaris ben afalagadors... no sé si em mereixo pas tant! En tot cas, ja et ben asseguro que són molt d'agrair!

      Jo crec, entre tu i jo, que si haguéssim trobat una Jana haguéssim baixat de la muntanya més folls que una cabra... m'han dit que no són massa de fiar... volíem descobrir si era una fama justificada o allò de difama que alguna cosa queda...

      Saps què? Amb aquest fred siberià ja torno a anar amb el morro, ai perdó, amb el nas ben mocarrat!

      Elimina
  25. Això sí que és brutal!!... Mare meva, on arribes!! I ho expliques com aquell que res "tot xiruquejant..."
    Quins paisatges més preciosos!!... Ha estat una passada contemplar-los i llegir la teva experiència!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. MONTSE: Moltíssimes gràcies Montse! Que tu em diguis que t'ha encantat contemplar aquests paisatges, amb el que tu en saps de mirar-los i fotografiar-los, és tot un honor!

      A veure, potser m'he excedit dient "tot xiruquejant" ja que les nostres suades fem... ara bé, com que ens delim tant i ens encanta tant, suposo que, al final, les sensacions que ens queden són tan i tan positives que ens oblidem de tot aquell patiment previ!

      Potxó!

      Elimina
  26. Noi, no crec que li poguéssiu demanar res més, a l'excursió, tenint en compte que difícilment hauríeu pogut encabir més bellesa dins vostre. Les fotograies parlen per sí soles, però sens dubte que l'experiència al natural devia ser grandiosa. Quina enveja més sana!
    Una abraçada i bon diumenge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. GALIONAR: Boniques, entenimentades i belles paraules les teves, Galionar! Si bé les fotografies poden transportar part de la bellesa de l'espectacle natural, especialment el visual, el estar allà dalt, sentint la fressa dels grampons sobre la neu, el vent que et glaça la cara, el sol que prova d'escalfar-la, veure els paisatges i cims canviants a mesura que et mous, descobrir, des de les alçades, zones per on ja has caminat en altres incursions muntanyenques... tot això, tot en conjunt, forma el més bell espectacle pirinenc que hom es pugui imaginar!

      Certament, no se li pot demanar res més, oi?

      Elimina
  27. ¿Com vols que surtin amb aquests paratges glaçats? Elles són delicades, no com vosaltres, que us voleu comparar als Titans.
    Vam ser a Astúries, on se sol aparèixer la Xana, preciosa, i la vam veure arrecerada entre els verns del riu, a posta de sol, daurada i verdosa, amb el somriure transparent. Però era setembre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. OLGA; Tu ho has dit! No són temps ni temperatures per a Janes. Les muntanyes glaçades, de fet, perden bona part de la seva vida, però guanyen immensitat i majestuositat. Potser per això ens aventurem a mirar de pujar-les i, imprudentment, volem ésser Titans quan no deixem de ser uns senzills excursionistes. No haurem de perdre el nord ni deixar de tenir clar els nostres humils origens.

      La Xana asturiana devia ser molt i molt bella... rinxolada, enriolada a l'ampara del bosc de ribera, natura gairebé desapareguda, mite en extinció.

      Elimina
  28. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris! No vam trobar Janes... potser també va ser millor així, la veritat, amb el què expliquen d'elles... però va ser una gran, grandiosa jornada muntanyenca, trepitjant neu, per fi, i podent utilitzar, que ja en teníem moltíssimes ganes, els grampons i el piolet! Les raquetes no, que tampoc hi havia massa neu... a veure si després d'aquest cap de setmana els nostres Pirineus apareixen una mica més nevadets!

    Una abraçada i un potxó a tots!

    ResponElimina