divendres, 13 de gener de 2012

Un mocador sota la màniga

La Juana / Joana

Nascuda a Huércal-Overa, la Juana, la meva àvia paterna, va fugir de ben xiqueta, amb els seus pares i germana, de la sequera, la misèria i la fam que assolaven, a principis del segle XX, les terres meridionals de la península.

Ensenyada, educada, ensinistrada i maltractada per l'assot de les mancances va créixer amb la lliçó de l'exigüitat ben apresa. Res no es llençava, tot s'aprofitava, tot podia tenir un ús més divers d'allò per al que originalment havia estat creat. Les tres erres de l'ecologisme modern (reduir, reutilitzar i reciclar) ja eren gravades a foc, més per sustentabilitat que no pas per sostenibilitat, en la memòria col·lectiva de l'emigrant d'aquells anys.

Jo sempre recordaré la meva àvia, ja llavors més Joana que no pas Juana, en aquells dies gèlids d'hivern, en la seva humil i freda casa baixa de l'andreuenc carrer Montpeller. Allà ella es mocava amb mocador de roba i, en acabat, se'l guardava, meticulosament, sota la màniga, per tornar-lo a treure si s'esqueia i de nou queia aquella congestionada i hivernal moquera.

Jo sempre recordaré la meva iaia, ja gran i amb el cos que començava a abandonar-la, aquell dia que les llàgrimes li brollaren dels ulls sense remissió, durant una exposició, en veient el seu nom plasmat i escrit en les llistes de treballadors que un dia varen deixar-se molts anys i mitja vida a Can Mamella. Feia memòria d'aquells temps de dures i llarguíssimes jornades industrials, entre màquines, filatures i betes, tot per a tirar endavant una família, una llar i una postguerra.


Avui que els hereus de l'antiga fàbrica són una plaça amb fonts il·luminades, una biblioteca amb wifi i un futur centre de coses molt modernes, avui que els kleenex d'una sola mocada han eradicat aquells mocadors de roba amb inicials brodades... què difícil es fa creure que allò va ser, fa no massa temps enllà, una realitat palpable, una manera de viure, el nostre pa de cada dia.

Avui la meva iaia Juana/Joana ja no hi és, i avui tampoc ja ningú guarda els mocadors de roba sota la màniga. Aviat potser, però, n'haurem de tornar a reaprendre si no és que volem acabar mocant-nos amb mitja màniga, sense mocador i sense mamella.

49 comentaris:

  1. Molt bonic porquet... molt i molt bonic! Gràcies per compartir-ho! Petó!! :o)

    ResponElimina
  2. Jo també recordo l'escena del mocador a la màniga de l'àvia...Gràcies per un text tan bonic i real alhora!

    ResponElimina
  3. Mirar enrere a vegades fa caure llàgrimes... i mirar endavant també.

    Jo, potser herència de les meves padrines, encara em moco en mocadors de roba i me'ls guardo sota la màniga...

    Petons porquet.

    ResponElimina
  4. Un texto precioso que nos ha transportado a nuestros propios recuerdos similares.

    ResponElimina
  5. Sembla mentida com va canviar el món al llarg del segle XX. Ara també ho fa, però ens costa més percebre-ho perquè ho estem vivint. Veurem quan siguem vellets com recordarem aquestes èpoques en que tenim tants més privilegis dels que tenia la teva àvia en el seu moment.

    Per cert, jo quan era petit encara feia servir mocadors de roba. Per casa deuen córrer encara...

    ResponElimina
  6. Tot canvia tant! Que és bonic i cal recordar les coses...

    M'han agradat els teus records del'àvia Joana o Juana.

    ResponElimina
  7. Molt guapa, la teva àvia!! Jo també vaig sentir a parlar molt a casa de la feina a "la fàbrica" tèxtil, clar, on treballava ma àvia. Desd els 16 anys fins que es va casar i va poder tocar el dos cap a Barcelona!

    ResponElimina
  8. M'has fet pensar molt en la meva àvia materna, la iaia, que s'assemblava en moltes coses a la Joana. També va treballar en una fàbrica tèxtil, també duia el mocador a la màniga, també es va fer sàvia a còpia de necessitats i misèria. Records entranyables.
    Abraçades.

    ResponElimina
  9. Què guapa, l'àvia Joana!
    Segur que tu portes bocins de la seva bellesa, també.
    La sustentabilitat sovint és molt més ecològica que la sostenibilitat d'avui dia.
    El gest del mocador el recordem els que ja tenim una edat i hem estat aprop dels avis.
    Les dones de principi de segle van ser unes lluitadores i unes treballadores infatigables. Treballaven fora de casa per subsistir, dins de casa per tenir cura de la família...i poc se'ls va reconéixer la seva empenta.
    Un petó, guapo!
    M'ha agradat molt llegir-te!

    ResponElimina
  10. Confessaré una intimitat... Ja no tenen les inicials brodades, però jo segueixo fent servir alguns mocadors de roba. Però a casa, a fora porto els de paper com tothom. És herència de les iaies i de la mama, està clar. I quan no hi ha butxaques... va a la màniga, clar.
    Una de les coses que he recordat últimament de la meva abuela és com s'enfadava amb ella mateixa quan els anys van començar a notar-se. I com es treia la sabatilla per estovar els fills (els néts, no, mai!), encara que els fills passessin dels 50...

    ResponElimina
  11. Per que torni el seny de totes les iaies, àvies, padrines i els seus mocadors de roba!

    ResponElimina
  12. Per ser savis hem d'aprendre a mirar de tant en tant enrrere i no sempre intentar veure més enllà de l'horitzó.

    ResponElimina
  13. M'ha agradat molt molt llegir el teu post...molt! els mocadors de roba....els temps d'austeritat de les àvies i els avis....i com be dius a veure com ens haurem de mocar!

    ResponElimina
  14. És de justícia fer reviure els padrins i les padrines en les nostres paraules. Perquè van apostar per nosaltres, pel futur, en moments en què hagués estat molt fàcil fer com fem ara, que ens exclamem de tot. Ells creien que un món millor, malgrat tot, era possible, a la menuda, sense creure's els salvadors de res. N'hem d'aprendre molt, encara.

    I jo també em guardo el mocador en la màniga, encara que, ara, no sempre és de roba :)

    ResponElimina
  15. És lloable honorar els nostres avis. Ara, que passo dels 40, és quan més els hi enyoro, m'hauria encantat parlar amb ells i que m'hi expliquessin coses d'aquells temps.

    ResponElimina
  16. La meva mare no es diu Joana, es diu Maria i va treballar durant 40 anys en una fàbrica tèxtil i encara guarda el mocador a la màniga i ens explica tot el que va viure a la fàbrica i a fora... un mar de penúries. Encara té un hortet i mengem enciams boníssims i tomates i a mi el millor que ha fet (junt amb el meu pare) és pujar-me en la austeritat.Ara no hi fa res si he de mirar, estalviar i aprofitar...ja hi estic avessada.Lliçons de vida que tant de bo tothom hagués rebut i après.Molts mals d'ara no ens afectarien però ja és massa tard per tornar enrere.El preu del malvaratament el paguem entre tots.
    A mi de petita em deien "Juanita" :) però ja en vaig fer via de canviar-lo.
    Hauríem de fer-los un homenatge a aquestes dones de la postguerra!

    ResponElimina
  17. Records de les avies...quants de valors que portem gravats a la nostra memòria, quantes mirades i gestos. Moltes vegades aquests records son tot un refugi on anar a trobar sentiments i sensacions viscudes.
    Un text molt emotiu el teu. Et felicito.

    ResponElimina
  18. La meva àvia paterna també va treballar a Can Mamella, calculo que els mateixos anys que la teva. També tinc ascendents andreuencs, de fet, encara tinc família que hi viu a la casa del meu besavi.

    ResponElimina
  19. quins records... la meva àvia va entrar a una fàbrica als set anys, quan ja havia après "a llegir, a escriure i les quatre operacions"...

    a casa també ens guardàvem els mocadors a la màniga (i encara ho fem, però ara amb kleenex, com diu la clidice)

    i també practicàvem el bonic art de reciclar... que ara sembla que s'hagi inventat la sopa d'all, ai maremeva!

    i m'ha encantat llegir-te, pel que ha tingut de records comuns, encara que tu siguis força més jove que jo (que ja ho sé, eh?) ;)

    ResponElimina
  20. quins records i detalls que et queden guardats!

    els mocadors de roba podien tenir moooolta vida? demostracions d'amor, brodats delicats per a l'estimat/da, detallets per als fills....

    ps.saps, jo si que poso el mocador sota el jersei, encara que sigui de paper! i no sé d'on ho he tret això!
    i per cert, no m'agrada gaire la pl. can fabra.... podia haver estat molt més bonica.

    ResponElimina
  21. La meva iaia Margarita se'l guardava a la pitrera, hi tenia una bona calaixera per ser francs.
    Jo a la màniga m'hi guardo el mocador de paper, mira. Sempre he set reticent de llençar-lo a la primera mocada, digues-me garrepa si vols ;)

    ResponElimina
  22. El temps passa molt de pressa, massa. I sovint ens fa oblidar petites coses, com aquell mocador que les àvies solien guardar a la màniga i d'altres, les havia vist posar-lo a la sina. La meva iaia, perquè jo sempre li vaig dir així, també ho feia, i de vegades quan ho utilitzo el de roba, també me´l poso a la màniga. Malauradament, perdem hàtits, tot i que ara sembla que tornem a vells costums. Encara guardo un mocador brodat amb el nom de la meva estimada iaia Trini. Paraules teves que m'evoquen el record de gran dones, immigrants, totalment arrelades a una terra que van estimar com ningú.
    Un petó volador cap el cel, per aquestes grans dones, les àvies!!!

    ResponElimina
  23. Les iaies de la postguerra unes heroïnes eren! El que van arribar a passar no crec que ho podem ni imaginar i ens estimaven tant...
    (jo quan em constipo faig servir mocadors de roba, els de paper ets deixen les mans plenes de ... ecs!)

    ResponElimina
  24. ¡Hola! He entrado a tu blog, parece que tiene muy interés y con llenos de la ilusión, me lo quedo. Grácias por compartir.
    Mi corazón, Noemí.

    ResponElimina
  25. Com han canviat les coses... què ràpid ens hem acostumat a tenir de tot!! (i a no valorar-ho)

    Els que ja tenim una certa edat, com jo, i hem estat educats per pares de l'edat de la teva àvia (el meu pare, si visqués, el vuit de març faria noranta-cinc anys) entenem molt bé això de no llençar coses que encara tenen vida útil, a comprar unes soles sabates però bones, que durin, un sol abric però que sigui resistent... Jo vaig aprendre que el menjar no es tira (a no ser que s'hagi fet malbé, és clar) però deixar menjar al plat? Tirar la meitat de l'esmorzar?... Això no es fa.

    Ai, fas uns posts tan interessants que jo ja em poso a divagar!!

    Un preciós record a la teva àvia, que té una mirada i un somriure maquíssims... i tan ben escrit com ens tens acostumats, amb aquest català tan maco que tens :-)

    ResponElimina
  26. Sí que tens un català ben bonic, sí, com diu l'Assumpta... Un català ben bonic, que encara n'ha fet més aquest escrit que m'ha encantat! Sóc home de biografies, jo, i si són bios de persones d'alguna manera properes, encara més!

    Una vida, imagino, com la de molts avis i àvies de catalans, que fa moltes décades van haver de deixar les seves cases per començar una vida nova, des de zero. Com diuen els alemanys, Respekt!

    ResponElimina
  27. La meva iaia també era filadora i l'última feina que va tenir, emigrant de Manresa a Barcelona, va ser fer hores a Fabra coats fins que la van jubilar. També portava el mocador a la maniga.
    En fi, temps, que ara es repeteixen en una fàbrica de Xina on treballen per un plat d'arròs per filar per alguna marca espanyola...

    ResponElimina
  28. Jo no me'l guardo sota la màniga, però el duc de roba, cada dia, perquè tinc al·lèrgia al fred.

    ResponElimina
  29. Com canvia el temps. M'encanta la història, en sèrio, quina gràcia veure la teva àvia! :) sí, jo crec que estem tornant a aquells temps de misèria. Però potser encara serà pitjor, perquè durant les dècades dels quaranta i dels cinquanta hi havia moltes coses per construir i per aixecar, però ara les multincaionals ens ho posen difícil... aix, a veure com van les coses :)

    ResponElimina
  30. Oooh... OOOOooooh... OOOOOOOOOOHHH!! Quin post tan bonic! I és que a més, punyetero, mira que escrius bé eh! ;)

    Els meus besavis eren una barreja catalano-murciana, i tant uns com altres també se les van haver d'empescar com van poder per tirar endavant, en aquells temps que corrien. La de coses que m'han explicat de com era el lloc on vivien, en un pis al bell mig de Barcelona. Qui l'ha vist i qui el veu ara... Sentir a parlar d'un pou al mig del barri de Sants és, si més no, sorprenent!

    Ara, amb els temps que corren, ho passaríem (o ho passarem!) pitjor, crec. Una cosa és haver viscut en pobresa, i haver de tirar endavant. L'altra és estar massa ben acostumat i haver de renunciar forçosament a les comoditats a les quals ens havíem aferrat. I això és més complicat del que sembla, de vegades.

    He de confessar que el cartellisme antic m'encanta ^^

    ResponElimina
  31. Felicitats, aquest escrit tan tendre ens ajuda a recordar l'esforç de tantes iaies com la teva que mai van deixar de lluitar pels seus i així poder millorar el seu precària equilibri.

    ResponElimina
  32. Gràcies porquet!
    I per cert, conec algú de Sant Andreu que té una retirada a aquesta Joana.

    ResponElimina
  33. La història de molts d'aquest país. Una història que m'és propera, també.

    Gràcies

    ResponElimina
  34. Ostres, ara quan vagi per la biblioteca de Can Fabra me la miraré d'una altra manera, això segur.
    Molt bon apunt, Porquet, molt bó.

    ResponElimina
  35. Un bon homenatge a la Juan/Joana a i a iaies, Porquet. La meva àvia paterna també treballava en una fàbrica tèxtil, del Clot, però més que pel mocador la recordo per les brutals empanadilles que feia... Encara em queda una iaia de 94 anys, de la Rioja, amb molt geni que té encara!

    ResponElimina
  36. Quina bona sensació anar estirant el fil d'un record i gaudir de tot el que t'aporta!!
    Com també vas veure ahir en el meu blog, a mí també em va venir de gust parlar de records, que mai s'obliden i que moltes vegades ajuden a suavitzar la tristor de les absències.
    Un record molt maco el teu!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  37. SIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIÍ, Porquet, la meva sogra encara se li posa, a la màniga! Mira tu, ells és molt de poble!

    Un megapetonàs!

    ResponElimina
  38. Moltes gràcies a tots, de nou, per passar per aquí i deixar els vostres comentaris. Us volia agrair especialment totes les paraules que heu deixat en aquesta entrada, doncs molts de vosaltres heu explicat experiències pròpies i personals, de les vostres Joanes, de les vostres àvies. Ha estat una lliçó i un plaer llegir les vostres petites històries personals farcides d'estimació, tendresa i biografies de dones anònimes, però claus en les nostres vides.

    Gràcies a tots!


    SUSANA: Moltes gràcies a tu per les teves paraules! Un potxonet (de pallaso) ben gros! :*

    NÚRIA PUJOLÀS: Moltes gràcies a tu per ensenyar-me que hi ha hagut i hi ha moltes Joanes escampades pel món! Una abraçada!

    ALBA: Alba! Ets com una padrineta moderna! ;p El que passa és que sovint, les llàgrimes del passat són d'emoció i les del futur de tristesa... Un potxó ponentina!

    ADA: Moltes gràcies Ada. Com ja he comentat al principi, m'ha encantat veure com molta gent té records similars a aquests, cosa que no deixa de ser un bon senyal ja que hem tingut moltes àvies fortes i fermes en les nostres vides!

    XEXU: Crec que mirat amb perspectiva històrica, el món, al segle XX es va accelerar de forma vertiginosa i, de moment, sembla que al XXI la cosa no aminora ans al contrari. Veurem fins quan aguanta aquest ritme el món... o bé nosaltres. En tot cas, com dius, és difícil copsar la magnitud del que s'està vivint fins que no es va agafant aquesta perspectiva històrica.

    Tot apunta a que sí, que d'aquí a uns anys parlarem d'aquests anys passats que hem gaudit de bons privilegis, millores en les condicions de vida, en l'estat del benestar. Ara per ara, això sembla que tremola. Ja veurem, si arribem a padrins, com haurà evolucionat tot!

    Per cert, jo també tenia algun mocador de roba... amb les inicials gravades! (la P de porquet no, eh?).

    CARME: Moltes gràcies Carme! A vegades va bé fer una aturada, fer una ullada enrere i veure el camí fet, el nostre, el dels nostres pares, el dels nostres avis. D'aquesta manera potser ens ajuda a ubicar-nos on estem realment i a valorar les coses en la seva justa mesura! Potxó!

    YÁIZA: Gràcies Yáiza per les floretes! Jo n'he heretat alguna cosa, eh? ;p Quantes àvies van treballar de valent en aquells anys... moltíssimes! M'ha sorprès veure que molts de vosaltres teniu experiències molt similars fet que demostra com n'era de treballadora ja, en aquella època, la dona d'aquest país!

    GALIONAR: Què bonic el que has escrit Galionar. En moltíssimes paraules menys de les que he utilitzat jo has aconseguit explicar el mateix, sensacions idèntiques, vides paral·leles. Moltes iaies van treballar fort i dur, enmig de la pobresa, per a tirar endavant unes famílies, i sense proposar-s'ho, un país!

    FANAL BLAU: I tu no saps el que m'agrada que passis per aquí i deixis les paraules que hi has deixat! Potser sí que he arreplegat algun bocinet de la seva bellesa, potser sí! ;p Jo sempre em sorprenia, i encara ho faig quan hi penso, la meravellosa capacitat que tenien la gent d'aquella generació per a treure un parrac d'aquí i un retall d'allà i fer-ne alguna cosa ben bonica i de valor! Quantes coses estem perdent pel camí!

    Queda clar que mai s'ha reconegut el que aquelles dones van arribar a treballar. Ara sembla que fa no res de la incorporació de la dona al mercat laboral, però és que tota aquella generació de dones ja havien obert el camí, i ben durament que l'havien obert. Són un exemple de fortalesa, valentia i tenir-los ben posats. Sí senyora!

    Un potxó per a tu bonica!

    ResponElimina
  39. TU, JO I L'OTIS: He he, ets la viva herència de la teva "abuela" doncs! Jo encara en tinc algun però la veritat és que he sucumbit als mocadors de paper... tot i que si la mocarrada no ha estat de les grosses miro de no tirar-los a la primera! Ara, això de guardar-los a la màniga no ho he fet mai... i mira que li havia vist fer a la meva àvia! Serà cosa, com dius, de les butxaques dels pantalons!

    Osti, veig que la teva "abuela" s'assemblava molt a la meva Juana! Jo també havia vist alguna sabatilla! Però mai ens havia fet mal, mai de la vida!

    ALYEBARD: Tant de bo recuperéssim una part del seu seny, de la seva manera d'entendre la vida i de la seva manera d'afrontar-la. Però crec que això cada cop ens està quedant més lluny. Potser, però, hi haurem de tornar a base de clatellades!

    GARBI: Jo crec, Garbi, que tota la saviesa està darrera nostre, tota. Aquesta, llavors, en tot cas, ens serveix per a aprofundir en el nostre coneixement i fer-nos més intel·ligents per al futur, i d'aquesta manera seguir esdevenint més savis.

    JOSEP: Com ja he comentat m'ha sorprès veure la gran quantitat de gent que m'heu comentat records similars, experiències paral·leles, vivències molt assemblades. Senyal que hem tingut una generació d'avis treballadors i que han valgut molt la pena!

    ELFREELANG: Moltíssimes gràcies Elfri per aquest entusiasme! Em fas enrojolar i tot de vergonya... Ho he escrit des de la memòria i amb el cor a la mà. I veure que pot arribar a agradar tant a una persona com tu... doncs m'afalaga i molt. No hem de deixar perdre aquestes experiències i aquestes lliçons, Elfri, ens seran de molta utilitat en aquest futur que ens està caient a sobre!

    CLIDICE: Doncs que bé ho has dit i escrit Cli. M'encanta l'expressió que has utilitzat "a la menua". Així mateix era. Sense grans pretensions, sense grans escarafalls, no volent una notorietat major de la necessària. Així van viure, així van treballar, així van pujar els seus fills, els nostres pares, i així ens van cuidar a nosaltres, els seus néts. De forma incondicional, creient en un futur més pròsper que nosaltres hem pogut gaudir absolutament i total gràcies a ells, a tots ells. Veurem si això aguanta o com sembla, ja ho estem dilapidant tot.

    N'hem d'aprendre molt i molt. Són una lliçó d'història en majúscules.

    El mocador a la màniga eh?... si és que ja dic jo que ets una padrineta de ponent!

    RICARD D'AIS: Ai Ricard. Si és que quan som més jovenents som uns autèntics ignorants. De qui més en podríem aprendre els ignorem, de qui més ens podrien ensenyar no els escoltem. I quan ens fem grans i ja no els tenim entre nosaltres, o hi són però ja no hi són, com els trobem a faltar. Quants cops m'he dit, i si li haguessis preguntat a la iaia quan encara hi eres a temps? Maleïda vida que triga massa a obrir-nos els ulls...

    JOANA: M'ha encantat el resum breu que ens has fet del mode de vida de la teva mare, la Maria, i de com, juntament amb el teu pare, te l'han inculcat i t'ha quedat gravat gairebé en el codi genètic. És tota una lliçó de vida, una lliçó de força, d'empenta i de tirar endavant malgrat els entrebancs, les penúries i les misèries. Com molt encertadament dius, aquestes dones de postguerra es mereixerien un homenatge de veritat, amb majúscules. El país, en part, va tirar endavant gràcies a elles que van redoblar esforços, doblar jornades de treball, a casa i a la fàbrica, i pujar criatures sense luxes, però amb les necessitats cobertes gràcies al seu esforç. M'ha encantat llegir-te Joana, m'has deixat un comentari en forma de tresor. Ah, i que gaudiu per molts anys d'aquest hortet que m'ha fet posar les dents ben llargues! Potxó bonica!

    ResponElimina
  40. RAMON: Moltes gràcies company per les teves felicitacions! Aquests gestos que tenim gravats a la memòria, aquests detalls que a priori són insignificants poden guardar, jo crec, tota una filosofia de vida darrera, tota una manera de viure. Ens poden ajudar a entendre com va viure una persona i quin va ser l'esforç i els sacrificis que va haver de fer i patir. A mi, personalment, aquest gest d'amagar el mocador sota la màniga el tinc associadíssim a la meva àvia Juana, i crec, fermament, que expressava una part de la seva biografia, una marca de vida gravada a foc!

    DERIC: Caram Deric! Així que corre sang andreuenca per les teves venes! Doncs encara potser es van conèixer les nostres àvies! Tot i que a la Fabra i Coats hi treballava gairebé tot Sant Andreu, que per això l'anomenaven Can Mamella.

    MONTSE: Als set anys ja va entrar a treballar a la fàbrica! Déu n'hi do... per sort algunes coses sí que han canviat en positiu! D'altres veig que encara les mantenim ben vives! Jo em pensava que ja pràcticament ningú es guardava els mocadors sota la màniga i ja en sou uns quants els que seguiu fidels a aquesta tradició (en paper, però fidels!). I què dir del reciclar, oi? És que jo segueixo pensant que abans encara es reciclava i reutilitzava moltíssim més que ara. Al mas dels meus padrins he vist autèntiques filigranes a base de reutilitzar pedaços d'aquí i d'allà. Realment, tot un art.

    Com ja he comentat més amunt, Montse, m'ha sorprès en positiu veure com moltíssima gent de la que ha comentat aquest post té recoreds molt similars de les seves àvies i, fins i tot, aquestes van viure vides pràcticament parel·leles. Sens dubte, una generació de dones fortíssimes, que van créixer fortes i rudes a base de les clatellades que les mancances els va anar donant. Dones en majúscules!

    RITS: Gràcies Rits, ja veus, em fixo en detallets i em queden gravades a la memòria senzilleses com aquesta... i després m'oblido d'altres suposadament més importants! ;p Jo recordo que quan era més menut encara m'havien regalat mocadors de roba amb les meves inicials brodades, i recordo que era un regal preuat i que tenia força valor. Suposo que encara s'arrossegava part de l'esperit que he intentat explicar en aquest post, de l'època de les àvies treballadores, de l'època de la postguerra. Certament, ara, els mocadors de roba han perdut bona part d'aquest valor i aquest significat.

    Pel que veig, però, tu també formes part de la legió de gent que encara serva el costum de guardar el mocador sota la màniga, encara que sigui de paper! M'ha sorprès la quantitat de gent que ha comentat el post que diu que també ho fa! Estigmes del passat, herències involuntàries de les generacions que ens van precedir... vés a saber!

    I per cert, totalment d'acord amb la plaça Can Fabra... però bé, com totes les places que es fan ara, plenes de formigó i ciment i massa poca zona verda...

    ELUR: Oh! Què bona! Totalment cert! Les àvies més ben dotades utilitzen també la pitrera a mode de calaixet per a mocadors! Hehe, sí, sí, què bona, també ho havia vist! Et confessaré un secret... jo faig servir les butxaques dels pantalons per a guardar el mocador de paper, ja que si la primera mocada no ha estat de traca i mocador (visca la redundància) sempre el puc tornar a aprofitar! De garrepa a garrepa, un potxó bonica!

    ResponElimina
  41. DAFNE: Què bonic el que has escrit, què bonic llegir-te... m'has emocionat! Comentaris com aquest fan que posts com el que he escrit prenguin la volada i el valor que realment tenen. Heu farcit els comentaris d'històries personals, molt similars a la que jo he explicat, i això em fa entendre que va existir una generació de dones, les nostres iaies, que va ser realment extraordinària. Fortes, treballadores, patidores, crescudes en la pobresa, tot sovint, però aixecant una família fins a dur-la a un benestar, sense luxes, però sense mancances. La teva iaia Trini, sens dubte, està dins aquest club amb tots els honors i en majúscules. Dones que arribaren de terres de parla forana i que, com la meva iaia Juana, van acabar parlant un català extraordinari, molt millor, fins i tot, que el seu castellà matern. Dones que, com molt bé has recordat també, si estaven ben dotades, guardaven els mocadors a la pitrera, també!.

    Dafne, guarda aquest mocador amb les inicials de la teva iaia com el que és, un autèntic tresor, un símbol d'una generació gairebé extingida, però que hem de mirar de no oblidar, per elles, i també per a nosaltres.

    Gràcies pel teu comentari. De veritat.

    GLO.BOS.BLOG: Una de les coses que més m'ha sorprès és adonar-me que darrera d'aquesta aparença d'humilitat, de senzillesa i de calidesa amb que ens tractaven de menuts hi havia una història de molts patiments, moltes mancances, lluita i esforç. Eren (i són encara) unes dones aparentment bonhomioses però que darrera han portat una càrrega de vida ben dura i treballada. Com bé dius són heroïnes, per com van créixer i per com ens van ajudar a créixer també.

    Així que encara ets de les irreductibles que fas servir mocador de roba! Un potxó!

    DINS DEL COR: Noemí, benvinguda i gràcies per passar per aquest racó! Torna sempre que et plagui!

    ResponElimina
  42. ASSUMPTA: Ai Assumpta... moltíssim han canviat. Val a dir que algunes coses ho han fet a bé, com per exemple evitar que, com li va passar a la meva àvia o a tantes d'altres, comencessin a treballar essent gairebé infants. Amb això les coses, per sort, han millorat. Ara, el com afrontem la vida, amb quins recursos, amb quin tarannà... això ha canviat i molt... i massa, potser. Pel que expliques tu vas rebre una educació encara molt centrada en les premisses de l'estalvi, de reaprofitar, de reutilitzar, d'apedaçar, si calia. Jo, encara vaig rebre un fort influx de tot això que comentes. Potser ja no tant com tu, però encara recordo els meus pares alliçonant-me de menut a no llençar res del plat, a aprofitar la roba del meu germà, els llibres de l'escola, calçat... Ara, sembla que tot això ja no té cap mena de valor en la societat de l'usar i tirar en que ens hem instal·lat... i ens han instal·lat (has sentita a parlar de l'obsolescència programada dels aparells electrònics?).

    Assumpta.... moltíssimes pels teus elogis i les teves paraules tan càlides! M'encanta que t'hagi agradat aquest post (i d'altres). Però és que aquest, com sempre que parlo d'algú molt proper, és un post que he escrit gairebé emocionat i és especial per a mi. Per tant, que ho sigui també per vosaltres m'emociona!

    Era guapa oi, la meva àvia? Compte que diuen que les olles s'assemblen a les cassoles... hehe ;p

    I moltes gràcies per les floretes del meu català! Faig el que bonament puc i el que m'han ensenyat! Si mires el comentari del Ferran veuràs com també li comento el tema del català, del qual ell també me n'havia fet esment seguint la teva estela (sí, ja ho sé que tu vas comentar abans d'ell, però mira, he anant responent de forma desordenada, tot i que de forma ordenada a l'hora de penjar-ho!... coses meves...). Potser, la primera lliçó de vida que vaig rebre va ser veure la meva iaia Juana, amb sang 100% andalusa, parlant un català perfecte, extraordinari. Símbol d'integració i respecte cap a la terra que la va acollir.

    Potxó Assumpta!

    FERRAN: Ferran! Entre tu i l'Assumpta voleu que acabi vermell com un pebrot! Gràcies i gràcies per les teves paraules. No sé si és més bonic o no el meu català, el que és cert és que és la llengua que m'estimo i amb la que sempre vaig parlar amb la meva iaia Juana, andalusa ella. Aquesta va ser la primera lliçó que em va ensenyar. La integració en un país amb naturalitat, amb humilitat, des de la cultura de l'esforç i el treball. Tant com per fer-ne un ús de la llengua del país com a primera llengua i eina de comunicació i transmissió als seus fills i néts. Primera gran lliçó de vida, i ja només per això, Respekt!

    Si has pogut anar llegint els comentaris de la resta de blogaires he quedat molt sorprès de la gran quantitat d'experiències amb avis i besavis molt i molt similars a la de la meva iaia. Com bé dius, doncs, experiències vitals compartides per més d'una generació, durant anys, d'emigració, d'arribada a terres estranyes, partint de zero, i començant de sota zero. Tota una altra lliçó de vida.

    M'ha encantat, Ferran, la manera de dir-ho a la alemanya, Respekt, i molt Respekt per aquestes grans dones que van tirar endavant les seves famílies i el seu país.

    ResponElimina
  43. ARIS: A veure si es van arribar a conèixer i tot les nostres àvies, o almenys alguns parents seus! Curioses coincidències depara la vida! Veig que la teva iaia manresana, a més, va fer una història, en part, similar a la de la meva i a la de tantes altres, com molta gent ha anat comentant aquest post. Com ja he dit sembla que va ser tota una generació la que va tenir una vida similar, en aquest sentit. Una generació de dones treballadores, mestresses de casa, sacrificades, alliçonades en la humilitat que van tirar cases i país endavant, amb la seva senzillesa, sense grans escarafalls i treballant com a formigues. Fent-ne del pa, rosegons!

    I què encertat el teu darrer comentari. Temps que aquí, de moment, sembla difícil que tornin en tota la seva cruesa però que es repeteixen en altres parts del món, si no potser exactament, segur que amb moltíssimes similituds. Una abraçada company!

    HELENA BONALS: Així que ets fredolica, eh? I a més et passa factura en forma de mocarrera... Mantens el costum dels mocadors de roba! Formes part d'una comunitat força minoritària, però hereva de l'empenta d'aquella generació de dones en majúscules!

    ANNA GRIERA: Moltes gràcies Anna! Celebro que t'hagi agradat la història, aquest petit homenatge a la meva iaia Juana, i per extensió, a totes les iaies d'aquella generació que van haver de redoblar esforços i desdoblar vides entre la fàbrica, la casa, els fills, etc.

    No sé si tornarem a viure uns temps tan humils com aquells, no ho sé, però potser sí que ens haurem d'acostumar a caminar enrere, en comptes de mirar sempre endavant. Nosaltres, en les nostres vides, haurem de seguir mirant endavant, però potser els recursos dels que disposarem hauran fet un bon tros enrere. Ja ho veurem Anna, però, ara per ara, sembla que lliçons com les de guardar-se un mocador de roba sota la màniga seran ensenyaments que ens poden ser de molta utilitat per a afrontar aquestes èpoques que sembla que venen.

    LAIA: Oooh... Oooooooooh... OOOOOOOOH!!!! Quin comentari que em dediques!!! Moltes gràcies bonica!!! Celebro, i molt, que t'hagi agradat tant. No et descobreixo res si et dic que ha estat un post especial per a mi. Per tant, que n'hagis pogut gaudir tant és música celestial per a mi! Un regal! Un tresor! Gràcies de veritat, Laia.

    Els teus besavis segur que tenien un munt d'històries d'aquella Barcelona, d'aquells barris que eren més pobles que barris, de les seves mancances i misèries, però també del contacte de la gent de llavors, de la proximitat dels veïns, les cases baixes.... i de pous al mig de Sants! Sorprenent, eh?

    Tu ho has dit perfectament. Molt encertat! És molt més senzill, segurament, tirar endavant quan al teu voltant només has viscut pobresa i humilitat que no pas, tal com estem ara nosaltres, fem marxa enrere. I és que quan has tastat el caviar a veure qui s'acostuma a tornar a menjar raspes de sardina... Ara bé, amb els temps que sembla que s'acosten potser ens hi haurem d'acostumar vulguem o no vulguem.

    T'agrada el cartellisme antic? Jo, la veritat, em costa aficionar-me a les coses que tenen aquest aire antic. He de dir, però, que aquest cartell que vaig trobar per internet de la Fabra i Coats em va agradar i molt! Potser que m'hi fixi més en aquestes coses que respiren antiguitat? A veure si un dia ens ensenyes a través del blog aquesta afició teva! Un potxó guapa!

    ResponElimina
  44. MONTSE: Moltes gràcies Montse! El millor d'aquella generació de iaies treballadores i patidores és que des del seu precari equilibri van ésser capaces de construir un comfort i un benestar prou equilibrat per als seus fills i els seus néts.

    AITOR: Ooooh! Qui serà aquest personatge misteriós... ;p Gràcies a tu! Una abraçada nano!

    TIRANTLOBLOC: Moltes gràcies a tu, company! Certament i pel que he vist en els vostres comentaris és una història amb moltes similituds a la de moltes altres àvies i iaies, la de tota una generació.

    JOAN: Moltes gràcies, company, pels teus elogis! Em feu envermellir i tot! Sembla mentida, oi, que a Can Fabra hi hagués hagut una indústria tèxtil farcida de màquines i moltíssims treballadors. Cada un d'ells amb la seva història particular, les seves alegries i les seves misèries. Ara tot es beu tan net i polit...

    GEMMA SARA: Una iaia que feia empanadilles brutals??? Ooooh, això sí que era un luxe! Ja sabem que les iaies, que deuen cuinar amb un amor especial, fan uns plats inimitables! Què bonic gaudir d'aquest record. I com la meva Juana i com tantes altres ella també va haver de passar infantesa, joventut i edat adulta dins una fàbrica. Temps durs, sense concessions.

    Cuideu la iaia riojana, que ja veig que deu ser el que se'n diu ben "recia"!

    MONTSE: Moltes gràcies Montse! Sorprèn, oi, a vegades com d'un simple gest, una mirada, una cosa ben innocent i mancada d'importància, en un principi, se'n pot arribar a fer memòria, a relacionar-la amb algú o algun fet o algun temps. A mi sempre m'ha sorprès de com tinc gravada l'acció de guardar-se el mocador de la meva iaia, suposo perquè, a mesura que m'he anat fent gran he vist que era un costum que s'ha anat perdent. El tinc molt associat a ella i, per tant, als seus origens humils i a la seva edat jove i adulta de treballadora.

    És bonic reviure les persones estimades amb coses tan senzills com un gest. Almenys jo ho veig així i estic gairebé segur que tu també! Una abraçada i un potxó!

    ZEL: Ja veig que aquesta sogra teva deu ser una dona d'aquelles de les de sempre! Potser sí que són de poble, però jo crec que aquest costum era molt estès, tant als pobles com a les ciutats, ja que les condicions dures es reproduïen a ambdós llocs.

    ResponElimina
  45. La fàbrica, els casaments perquè tocava i la cultura masclista, la responsabilitat d'uns fills que venien sense haver-ho pensat ni planificat gaire, morts prematures... poc a repartir, tot per fer, tot per construïr, per millorar... (potser era això que els feia tirar endavant), ...tant van aconseguir, que no podem per més que doar-los-hi les gràcies i fer-los homenatges com aquest que li fas tu a la teva àvia.
    Felicitats pel que t'ha donat, per haver-la conegut, per guardar aquests records i compartir-los.

    ResponElimina
  46. AGNÈS:Agnès... el teu comentari, les teves paraules precioses ja són un homenatge, de veritat. Has resumit en breus paraules les sensacions, les experiències i les motivacions i frustracions que van acompanyar no només la generació de la meva àvia, si no unes quantes generacions.

    Potser tens raó quan dius que la sensació que tot estava per fer i tot era possible encara va ser un motor infalible, incansable. Potser ara, nosaltres, trobem a faltar, enyorem tenir un esperit tan lluitador, un objectiu tan clar que assolir i vaguem més perduts que una altra cosa.

    Gràcies de tot cor, pel teu comentari i per les teves paraules. Un potxó!

    ResponElimina
  47. Un escrit molt bonic i, a més a més, amb un toc d'atenció final que no podem deixar de banda. Ens hi va massa a tots plegats...

    ResponElimina
  48. MAURICI CAPDET: Moltes gràcies Maurici! Sembla que ens acostem a temps pretèrits de penúries i també tinc la sensació que ens hi resistim com un gat panxa enlaire, esgarrapant i maldant per a defensar allò que s'esfondra...

    Ah, i benvingut per aquest racó de la catosfera!

    ResponElimina