dilluns, 3 d’octubre de 2011

7 - 3.000 - 1 - 18 - 10 (1a part)

Set (7)
Tres mil (3.000)
Un (1)
Divuit (18)
Deu (10)

Quina relació poden arribar a tenir aquests números, en aparença, força diferents?
Són una nova seqüència de números de Lost?

Doncs no! Són la crònica d'una jornada de muntanya senzillament espectacular!

Set (7) tres mils (3.000) en un (1) dia,
 en una jornada de divuit (18) quilòmetres fets en 10 (hores)!

Els set (7) reietons del Pirineu assolits varen ser, per ordre d'alçada:

Pico Perdiguero (3.221 mts)
Hito Oeste del Perdiguero (3.176 mts)
Hito Este del Perdiguero (3.171 mts)
Punta de Lliterola (3.116 mts)
Pico Royo (3.103 mts)
Tuca de Lliterola (3.080 mts)
Aguja de Lliterola (3.038 mts)

El secret... fer més de 1.800 metres de desnivell i crestejar joiosament per la Cresta de Lliterola, preciosa aresta pedregosa, a tocar del cel, a tocar dels déus.

I és que grimpant i desgrimpant per Lliterola, mentre es van coronant tres mils un rere l'altre, en un entorn bellíssimament colpidor, hom creu que sí, que aquestes muntanyes han d'haver estat tocades pels déus, folla sepultura herculiana de la deessa Pirene...

(si voleu ampliar les fotos feu-hi clic!)

Comencem a caminar a quarts de sis de la matinada, negra nit, per la Vall de Lliterola. 
Prop dels 2.500 metres el dia comença a despuntar,
reflectint-se a les aigües encalmades de l'Ibonet de Lliterola

A llevant la silueta del majestuós Massís de la Maladeta,
farcit de cims que s'enlairen més enllà dels tres mil metres,
s'alça imponent ja de bon matí

Però si mires a ponent hi trobem, il·luminat pels primers raigs de sol del dia,
 el bellíssim Posets, que també va més enllà dels tres mil metres.
Els sostres del Pirineu ens rodegen i ens acullen.

I assolim el primer tres mil del dia, el Hito Este del Perdiguero.
Des d'allà ja podem divisar la Cresta de Lliterola
amb la seva successió de tres mils que la coronen

Des del segon tres mil de la jornada, el Perdiguero,
observem la carena que hem recorregut des del Hito Este.
El Massís de la Maladeta al fons i el preciós Ibón Bllanco a baix a l'esquerra.

Al vessant francès la glacera de Portillón, rodejada de tres mils vertiginosos,
s'empetiteix i malda per sobreviure com totes les seves companyes piriinenques

La Cresta de Lliterola, ara sí, ja ens desafia des del cim del Perdiguero

Ja hem coronat el Perdiguero i els seus 2 satèl·lits, però encara queda la part més especial de la ruta. Tot està preparat per començar a afrontar l'espectacular Cresta de Lliterola enmig d'un entorn de parets que s'alcen més enllà dels tres mil metres... 

Aconseguiran els intrèpids excursionistes superar el repte?

El desenllaç en el proper capítol-post de Lost!

39 comentaris:

  1. No et canses mai tu! Fotos magnífiques altre cop, la tercera per la cua m'encanta! Té alguna cosa especial. Però home, no té emoció, és clar que ho vau aconseguir, si no què fas aquí fent posts?

    ResponElimina
  2. A mi també m'agrada molt la del llac i em fas una mica d'enveja de ser capaç de fer tot això... jo em canso només de llegir-ho... 10 hores! Buf!

    ResponElimina
  3. Però tu...ets humà? ;)
    mare meva...quina bestiola més encantadora!
    tres mil...petons!

    vaja...si creus que m'he passat en quantitat...sempre pots fer un descens...;)

    paraula de comprovació: surriaso
    deu ser una mena de somriure, oi? :)

    ResponElimina
  4. Impressionant l'excursió i les fotos. La del llac, la primera, és una de les meves favorites.
    Porquet, enhorabona, estàs en plena forma!

    ResponElimina
  5. Haha! Quina gràcia el comentari de Fanal blau: "ets humà?". Mira, jo pensava el mateix, hihi...

    Realment boniques les imatges, jo em quedo també amb la tercera començant pel final, i també amb la tercera començant per dalt.

    Una crònica mooolt xula, Porquet!

    ResponElimina
  6. es evident que..deus tenir un bons pernils noi
    jajajja
    em fas enveja, pero es una sort poderlos fer desde el meu pc, jo no seguiria
    felicitats!

    ResponElimina
  7. ahh..i l'historia del pirineus preciosa
    m'ha encantat !!

    ResponElimina
  8. Ja ho saps oi que cada dia em fas més ràbia? (grrrr i jo no nye nye nye merda d'any salat sense muntanya grrrrrr cagontot nye nye nye)

    M'encanta el títol :)

    ResponElimina
  9. M'hi he posat i ben posada! Quina meravella d'excursió! 1800 metres de desnivell, quin cansament Porquet... no puc ni imaginar-m'ho. Ara que, un cop a dalt segur que es passen tots els mals...
    La llàstima és pensar que tota aquesta bellesa és fruit de la desgràcia de Pirene. Però res... que el que és bonic, és bonic. Fóra llegendes!
    En fí.... salut i amunt, sempre amunt!!

    ResponElimina
  10. Quina moral! tu no ets un porquet, tu ets un ciborg que escala :D

    ResponElimina
  11. Quina sort que ho comparteixis d'aquesta manera tan ben explicat, perquè així ho gaudiré també jo i m'imaginaré les sensacions que es poden sentir veient aquestes meravelles!!... (encara que penso que potser mai podré arribar a imaginar-me el que pot ser el viureu en directe)
    Estaré pendent de la propera etapa.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  12. A veure com ho diria... quina enveja!!!! magnífica travessa, magnífiques fotos, magnífic post...
    Necessite muntanya i la necessite ja, encara que crec que el teu ritme ja em queda un poc fora de l'abast.
    Ja he dit que m'has fet molta enveja? ;)

    ResponElimina
  13. quines fotos més maques! aquest zona francessa es molt maca!

    ResponElimina
  14. Enveja, enveja... però de la bona, eh!

    ResponElimina
  15. crec sincerament que aquest porquet té més de cabreta que altre cosa....bona excursió

    ResponElimina
  16. Fanaleta, ja et contesto jo... No és humà... és animalet! El que dubto és si és porquet... com diu el garbi, jo també trobo que té més de cabreta que de porquet... jaja

    La veritat és que són unes fotos fantàstiques. I realment t'envejo! T'envejo que siguis capaç de pujar aquests cims, de caminar amunt i avall durant tantes hores, de superar l'esforç que suposa i sobretot, t'envejo de la satisfacció que deus sentir quan arribes dalt de tot i pots veure aquests paisatges...
    Però també t'he de confessar que pateixo! A veure si estant tan amunt te s'acabarà l'aire o ves a saber el què i no pots respirar bé! I a veure si fas una mala passa i patapam! te'n vas serra avall! I a veure si te se faran bòfies i no te les podràs cosir perquè t'has deixat el fil i l'agulla... I a veure si no pots caminar més i t'han de deixar allà dalt...No ho penses tot això? doncs ja veus, jo sí, sóc patidora de mena... per això no ho faig jo, perquè sempre em deixo el fil i l'agulla! Més val que m'escarxofi al sofà i esperi la segona part... ;)

    ResponElimina
  17. waw! quina enveja de paissatges!

    Potser a mi em caldrien 7 xerpes per anar de 3000 en 3000 durant 1 dia. em sortirien 18 llagues per peu i després dormiria seguit 10 dies... :)

    enhorabona!

    ResponElimina
  18. Tu sí que en saps, lladre! Enhorabona per la fita. El meu són les tirades llargues amb desnivell. L'alçada em mata molt! La manca d'aire, l'ofec... uff!!

    ResponElimina
  19. Im-pre-ssio-nant!
    Per moments sembla que estiguis a la lluna! Mag-ní-fic!

    ResponElimina
  20. ¡Caram, Porquet! Aquesta sí que és una crònica d'alçada.
    Si les crestes de les muntanyes fossin corones, que en son, els vostres peus lluirien d'or, doncs allà trepitgeu els intrèpids.
    Les fotografies fan eixamplar l'esperit.
    S'entén que aquell rei de la Cerdanya exclamés: ¡Ai Deu méu, que és gran el món!
    Molta salut i energia per continuar la ruta.
    Gràcies pel teu càlid acolliment.

    ResponElimina
  21. Vaig veure aquest post ahir, quan ja tancava... em vaig quedar fascinada per la bellesa de les fotos, però vaig pensar que tornaria, per llegir amb calma tota l'explicació... i ja he tornat. Ara començo :-)))

    ResponElimina
  22. Impressionant... De veritat, una felicitació enorme, una gran ovació i reverències ;-))

    PREGUNTA: "Aconseguiran els intrèpids excursionistes superar el repte?"
    RESPOSTA: "I tant què sí!! :-))

    No sé ni què dir... tot això queda tan lluny de les meves possibilitats... però bé, en aquest cas, crec que queda molt lluny de les possibilitats de la gran majoria ;-))

    Jo, quan veig aquesta bellesa, també crec que tot això ha d'estar tocat de la mà de Déu.... però jo no penso en la deessa Pirene, la veritat :-P

    I, per acabar, jo, que només distingeixo les llambordes de l'asfalt, he de dir que m'ha fet molta gràcia veure com coneixes el nom de cada pic!!

    ResponElimina
  23. oh!!

    no sé si podré dir gaire res més, jo que he arribat una mica per sobre dels 2800 i que ara no puc amb un desnivell de 200, no sé si sentir enveja o no... i em decanto pel no, si de cas sento enyorança... i recupero la sensació ambigua de buidor i plenitud que es té que s'està allà dalt i la de l'aire arribant fins el moll de l'os.

    Enhorabona!

    ResponElimina
  24. Oii tant que ho aconseguiran els intrèpids excursionistes! Quines fotografies tan precioses, fent-les grans n'hi ha per quedar embadalit. Totes semblen bén bé un paradís, però la primera de totes té un encant i una aura que realment encisa, el contrast de les sombres tan fosques i el sol que vol néixer al fons és molt bonic...suposo que fins i tot la muntanya ens diu que no hi ha res ni blanc ni negre i que tots tenim parts clares i altres més fosques o amb menys llum...

    Estàs fet un fotògraf de primera...gràcies per compartir aquesta jornada muntanyera tan impressionant!

    ResponElimina
  25. Gracies per evocar aquesta magnífica excursió, que recordo haver fet un estiu –ara deu fer dotze anys, més o menys- En arribar al Perdiguero, amb boira i un fred que feia petar de dents, varem compartir un petit formatge d’ovella que ens va semblar un plaer dels déus.
    Salut.

    ResponElimina
  26. Ooooh! Que xulo!! A més en 10h! Pel que sé hi havia un màxim de 13 per fer-ho, no?? Tinc alguns coneguts que hi han anat... Realment la zona ha de ser molt maca. El Perdiguero no l'he fet mai, però el Posets sí... Era el setembre de 2006 (queeeeè?? Han passat CINC anys???!) i hi havia mig metre de neu...

    ResponElimina
  27. He fet set clics hi he respirat més bé, amb més ànima, però amb enyor d'aquella llum.

    ResponElimina
  28. Gràcies a tots per passar per aquí i voler pujar amb mi amunt, ben amunt, entre crestes, carenes, cims, estanys i deesses!

    XEXU: Homeeee, no em desvetllis el final! A més, qui et diu que no estic escrivint des d'un iPad o similar amb connexió a internet des del mig de la cresta? O he fet les fotos amb el mòbil i les hi he enviat via Whatsapp al "negre" que m'escriu els posts? Aaaah, misteri... o no!

    CARME: Veig que aquesta foto s'endu el premi del concurs de fotografia! Carme, ja t'asseguro jo que també em canso i molt fent aquestes "animalades". Vaig arribar que els peus se m'estaven queixant de mala manera! No tinguis enveja que les excursions que tu vas fent també són precioses i amb paisatges bellíssims (que al final és el que compta!).

    FANAL BLAU: No dona! Que no ho saps que sóc un porquet? ;p I una mica més seriosament tampoc no faig res extraordinari. A veure, ja sé que hi ha molta gent que no fa pas aquestes coses, però també n'hi ha un munt que en fan encara de molt més grosses i espectaculars! Però jo, fent això, em sento tremendament feliç, de veritat. No puc explicar la sensació quan estic allà dalt. Suposo que podria dir que és pura felicitat, és potser el que se li acosta més! Ah! i els tres mil petons me'ls quedo tots! Tots i tots! Ja m'has fet fer un bon "surriasso" (paraula de comprovació!)

    GLOBOS.BLOG: Moltes gràcies! Quan el dia despunta a muntanya sempre és un moment especial. Sembla que la natura estigui expectant per a desplegar tota la seva intensitat. I a fe de déu que la va desplegar, va fer un dia memorable! Ara, caminar durant hora i mitja sota un cel espectacularment estrellat i només amb la llum del frontal... bufff, no té preu tampoc (ara, la Vall de Lliterola, per la qual vaig pujar de nit... no la conec!, no en vaig veure res!).

    FERRAN: És que no us ho havia dit, sóc el robot que acompanyava en Buck Rogers (Tuiki es deia?... aquell que feia biribiribip ;P). Moltes gràcies Ferran! Ja veig que la panoràmica del Posets també t'ha captivat! (i és que Alemanya té moltes coses bones... però no té els Pirineus!).

    SARGANTANA: Uns pernils que són l'enveja del Pirineu! ;p Per això penjo les fotos, per a ensenyar-vos a aquests que sou una miqueta més mandrosos el que es pot veure des d'aquestes alçades!. Així que no coneixies la llegenda dels Pirineus? És trista, però a mi m'agrada molt també. No deixa de ser un acte d'amor descomunal!

    CLIDICE: Ooooh quines dentetes tan llargues! Dona jo recordo algun post teu d'alguna ruta canyera per Montserrat i fins i tot algun bivac... pot ser?. Jo he tingut temporades de més i de menys. Fa uns anys quan estudiava un màster (sempre estudiant cony...) només vaig fer ... 1 sortida!. És cert que ara porto 2-3 anys bastant a tope! I que duri!

    ALBA: Ui, doncs al principi d'arribar a dalt tenia unes rampes que déu n'hi do! Vaig haver de seure una estona que no em podia ni moure... i encara quedava la cresta!!! Vaig tenir pensaments d'abandonar la cresta i baixar ja... la solució al proper post! Certament la història de Pirene és trista, però com he dit més amunt en el fons és una història d'amor enrauxat, així que els Pirineus són fruit de l'amor! Amuuuuunt!

    ALYEBARD: Sóc el nou T-1000! El terror de les muntanyes! El Yeti dels Pirineus! ;p

    MONTSE: Gràcies per les teves paraules! Per això m'agrada compartir aquestes rutes amb vosaltres. M'agrada ensenyar-vos què hi ha allà dalt, que s'hi veu, que se sent, que s'escolta. Jo no acabo de trobar mai les paraules adequades ja que per a mi és quelcom màgic. Tampoc no em facis massa cas eh? És que sóc un malalt de la muntanya, m'encanta, m'enamora, és gairebé malaltís! Sempre estic mirant rutes, llibres, internet a la recerca de muntanyes i excursions. Sempre vaig amb el radar connectat per si veig o escolto alguna cosa. Suposo que d'això se'n diu passió.

    ResponElimina
  29. ALFREDRUSSEL: Enveja? Si fas unes rutes que estan de conya! Que ho he llegit! ;p M'encanta trobar aquí enamorats de la muntanya. Som companys de passió! A seguir gaudint de les muntanyes!

    ARIS: Moltes gràcies Aris! De fet, la part francesa és la que es veu a la penúltima foto, la de la glacera, la que li diuen la zona de Portillón. Com dius, és una zona preciosa i espectacular.

    VICICLE: Hehe, i si és de la no tan bona no et preocupis, també l'accepto! Gràcies!

    GARBI: Oh! No ho diràs perquè m'estan sortint banyes? ;p Gràcies Garbi!

    GUSPIRA: Us entesteu a posar-me unes banyes al cap eh? ;p M'agrada la reflexió que fas perquè un muntanyenc, o almenys jo, és una cosa que sempre portes al cap. No hi ha dubte que és una pràctica esportiva amb risc. Sens dubte. Per la meva part jo sóc molt conscient d'això. Ara bé jo sóc molt conscient del meu nivell i del què puc fer i del què no puc fer o no vull fer. He arribat a un nivell de muntanya i ja no crec que el superi, perquè em trobo còmode fent les rutes que us explico i m'ho passo de conya. Jo sempre dic que a la muntanya hi vaig a gaudir (dins del patiment d'esforç que porta associat, òbviament). Però jo no vaig a patir a la muntanya i si faig coses que estan per sobre del meu nivell, potser me'n sortiria, però no m'ho passaria bé. Patiria massa. Ara bé, dit tot això, el risc sempre hi és... una pedra que es mogui quan no t'ho esperes, una tempesta en un mal moment, una mala passa... sí, hi és i ho reconec. Però no per això em privaré de seguir gaudint de la meva gran passió. No vull. Perquè, en el fons, tot, o gairebé tot el que fem té un risc (no hi ha risc en creuar-se amb centenars de cotxes a 80, 90 o 100 km/h per carreteres comarcals de 4 o 5 metres d'amplada, cada un en la direcció oposada a l'altre i separats per metre o metre i mig?... hi és, pot haver-hi distraccions, fallades mecàniques, oli a la carretera, punxar una roda... però no per això deixem d'agafar el cotxe).

    Buf, la que t'he clavat! Espero que em disculpis! És que m'agrada molt que hagis tocat aquest tema perquè és un tema que sempre, sempre està sobre la taula quan es planteja i es dissenya una ruta. Forma part indesxifrable d'aquest apassionant esport!

    Per cert, jo ja no sóc dels de fil i agulla (mai he tingut prou estómac per a perforar-me les llagues...). Jo sóc un fan dels Compeed!

    Apa doncs, seu al sofà que ben aviat arribarà el desenllaç! Gràcies per preocupar-te per aquest porquet amb banyes de cabreta!

    COLOR CAMALEÓ: Haha, què bo! No dona no amb els Compeed és impossible tenir llagues als peus! ;p I si tens enveja... ja saps, a calçar-te unes botes i a tirar muntanya amunt! No cal que comencis per un 3000, pots fer muntanyes molt senzilles i que permeten gaudir de paisatges brutals!

    JORDI: Sí, sí, ja et veig que deus ser una fera de la muntanya! Tirades llargues amb desnivell... quina por em fas! A mi, veus, m'encanta l'alçada ja que és des d'on pots veure els millors paisatges! Quan arribo a una terra que desconec immediatament començo a buscar el punt més alt per a pujar-hi, si és possible.

    PERÒQUÈDIUS!: Mol-tes-grà-cies! ;p Tu ho has dit! Aquests entorns extremadament pedregosos fan que sovint et sentis en un entorn lunar. I si hi sumes la solitud que els acostuma a acompanyar i la brisa que sempre bufa més o menys a muntanya... uau! l'ambient és corprenedor!

    SUSANA: Gràcies guapa! Un potxó!

    ResponElimina
  30. OLGA XIRINACS: Ai Olga què bé tornar-te a tenir per aquí! De veritat! I si a més em dediques les paraules que has escrit... doncs què vols que et digui... m'has emocionat! Parlant del rei de la Cerdanya m'has recordat que fa un temps en el menut i preciós poblet ceretà d'Estana, als peus del Cadí, hi havia un cartell en el que hi havia escrita una cançó excursionista, l'última estrofa de la qual feia: "Quan la plana sigui morta / i no hi resti ni un éser viu / la muntanya, encara forta / alçarà son front altiu". Doncs això, que aquesta sempre serà forta i, almenys a mi, m'encomanarà una força que no puc explicar.

    Un plaer immens poder tornar a passar pel teu blog (tot i que darrerament vaig mancat de temps!).

    ASSUMPTA: I tant que t'has llegit el post amb paciència i dedicació! Segons l'hora dels comentaris el primer està fet a les 20:25 i el següent a les 20:35... 10 minuts mirant i remirant les fotos i els peus de foto! Un aplaudiment Assumpta! Això sí que és dedicar atenció als posts! L'ovació i les reverències te les mereixes tu! Moltes gràcies! I sigui Déu, sigui una deesa, sigui Hèrcules o la mare Natura el fet és que la bellesa dels Pirineus a mi em deixa pràcticament sense paraules. Els trobo sobrenaturals, precisament per ser tan plens de natura... tenim una joia!

    Per cert, en la distinció dels noms dels pics i llocs no et dic que després d'uns anys aconsegueixo reconèixer força coses, hehe... aaaara bé! els mapes de l'editorial Alpina (grans mapes que han millorat moltíssim amb els anys) són una gran font de coneixement! Un potxó!

    ELUR: Què bé descrius les sensacions. I m'encanta que sentis més enyorança que enveja, senyal que quan ho feies gaudies intensament totes les sensacions que allà es poden tenir però, possiblement, ja formen part d'una altra etapa de la teva vida. Però és bonic que en guardis records tan bells. I sí, l'aire, sempre l'aire... és una de les sensacions que sempre duc més clavada dins meu quan recordo els moments que crestejo, grimpo, camino o m'assec en aquelles altures. És un aire diferent, una brisa que té una màgia especial.

    BARCELONA M'ENAMORA: Moltes i moltes gràcies Barcelona! Sempre dic que jo no tinc pas massa mèrit en les fotos més que buscar l'enquadrament i l'orientació... la resta, l'actriu principal és la muntanya, la natura que s'hi posa molt bé! Per mi la primera també té un encant especial, el dia a punt d'esclatar, la muntanya encara ben negra i l'aigua de l'estany que, en contrast, ja recull i absorbeix les primeres clarors, com delerós que el sol el comenci a il·luminar. La muntanya, com tot a la vida, també té les seves llums i, malauradament, les seves ombres.

    ALBERICH: Ui Alberich! Aquests moments de compartir el menjar dalt d'un cim, acampats en un estany, al bell mig d'una carena són especials i en tinc moltíssims gravats a la memòria. L'alçada, l'aire, el cansament, la gana ben oberta fan que el menjar sigui com manà caigut del cel. Gustós, saborós... i si és un bon formatge... buf! llavors ja toques el cel (que tens més a prop des d'allà dalt!).

    ResponElimina
  31. YÁIZA: Jo havia llegit ressenyes que arribaven fins a les 14 hores... ui, i jo no volia pas estar tanta estona caminant. Per això vam sortir molt i molt d'hora (a les 5:30 hores) i vam estar caminant en negra nit durant unes dues hores gairebé. Va ser una estona preciosa, el cel estava espectacular, farcit d'estels, només la llum del frontal, el so del riu que només intuïem i ens anàvem trobant de tant en tant... preciós. El Posets jo el vaig fer per el maig del 2005! Amb les raquetes i els grampons que també hi havia bona quantitat de neu! Així que has fet coses prou interessants a muntanya! Una altra muntanyera per la xarxa!

    JORDI DORCA: Respira fons Jordi que l'aire d'allà dalt, com he dit més amunt, és especial, màgic, té alguna cosa diferent. L'enyor de la llum només el podries curar si fas alguna escapadeta allà on et puguis enlairar una mica (el Montgrony no és pas mal lloc!).

    ResponElimina
  32. set 3.000 en un dia?? però això és possible?!?!! Això deixa la meua eixida del diumenge en una volteta pel parc!

    Ànim, i a continuar pujant!

    ResponElimina
  33. Osh, que xulo Porquet! Em fas venir enveja, tot i que jo no tinc la forma física per fer "bestieses" d'aquestes com pujar set 3000s en un dia. Jo sóc muntanyera perquè amb el cau he tingut ocasió de fer unes quantes rutes i un grapat de pics. Aquest estiu he fet el meu desè 3000... jo n'estava molt orgullosa, però clar, amb personatges com tu que en feu 7 per dia, perdo mèrit!! Hehehe! Ara veig a venir una bona temporada de descans, en aquest sentit... com no aparegui algú que em faci fer els Pyrinées o els Alps francesos...
    Però vaja, la idea és repdrendre la muntanya algun dia amb el mode "jubilat" que dic jo. És a dir, deixar a un costat les tendes i les motxilles de 20kg i començar a fer les rutes de refugis, tipus Porta del Cel, Carros de Foc i d'altres!

    (I vinga, quin rotllo t'he clavat!)

    ResponElimina
  34. MARIA: Set, set en un dia! Amb una mica de trampa eh? que si mires el següent post veuràs que és anar-los fent mentre fas una cresteta... però al final, oficialment, en surten 7! I les teves eixides tenen tot el mèrit del món! Cadascú camina segons les seves necessitats i possibilitats, i si aquestes sortides a tu t'omplen doncs són excursions genials!

    YÁIZA: Deu tres mils?!? Doncs déu n'hi do! Està molt i molt bé! Tingues en compte que jo, sumant aquests 7, en porto 24... o sigui que abans d'aquesta sortida en duia 17! Així que tot el mèrit del món eh? I això que en dius fer muntanya en mode "jubilat", huhu, jo fa anys que ho faig així! Abans era dels que pensava que a la muntanya un havia de ser autosuficient i me'n duia unes motxilles com tu dius de 20 kg. Vaig tenir alguna mala experiència per culpa d'això. Des de llavors, i ja fa anys, sempre que puc tiro de refugi, o anar a dormir en algun poble, a algun hostal o gite d'etape (a França). Així que ja veus, molts 3000 però estil "jubilat"!

    Per cert, no sé per quin motiu preveus una aturada llarga en muntanya, però vaja, si et ve de gust fer alguna sortida nosaltres som un grupet que anem fent sortides (com la d'aquest post i molt més suaus eh?, ho pots comprovar en el meu perfil del wikiloc) i gent nova i amb ganes de passar-ho bé sempre és benvinguda! Així que ja ho saps... per oportunitats no serà!

    ResponElimina
  35. Tens raó, de perill n'hi ha a tot arreu, però suposo que la muntanya em fa més por perquè és de més difícil accés i està aïllat. Bé, no ho sé... però sé que les persones que feu aquestes coses sou molt valentes.
    Crec que ja t'ho vaig comentar que de més jove havia fet caminades per la muntanya, fins i tot de tres/ quatre dies i dormint al ras! Però ara... si ho hagués de fer... ufff! Però el que feia jo era molt senzillet, eh? El peu el podíem posar pla. Tu veig que no... mare meva! i amb la tempesta no hi havia pensat!!! A mi m'agafaria un noséquè! Però gros!!!

    ResponElimina
  36. GUSPIRA: Tens raó amb l'aïllament. Si et passa alguna cosa per allà dalt tot es pot complicar molt més. A més, molts cops ni al capdamunt de les muntanyes hi ha cobertura amb el que et veuries obligat a baixar (si pots, o com a alternativa algun company) a baixar fins a la civilització a demanar ajuda.

    Dona! Així havies fet bones caminades! I dormint al ras! (jo això no ho he fet pas massa cops... sóc molt còmode jo).

    Una abraçada Guspi!

    ResponElimina
  37. Porquet, només deia això de l'aturada com a conseqüència del meu exili a França... també perquè malgrat que aquest estiu he fet coses maques, quan arribi l'estiu vinent estaré en baixa forma i no podré fer res de bo. La Mola i prou! Hahaha!

    Escolta, però en realitat venia per aquí per agrair-te molt i molt el comentari que vaig rebre ahir al meu bloc... el vaig llegir des del mòbil dalt del metro (una imatge molt parisina, oi?) i vaig haver de fer esforços per no fer un numeret allà en mig. Moltes gràcies, de debò, per dedicar-me totes aquelles paraules! Em vaig sentir molt identificada i a l'hora reconfortada de veure que jo també me'n podria sortir. De seguida vaig mirar si tenies el mail per aquí per donar-te les gràcies, però no el vaig trobar. Així que res, t'ho dic per aquí, que encara trigaré una mica en respondre aquells comentaris.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  38. YÁIZA: Uiiii, és veritat que estàs exiliada! És que entre tant blogger a vegades barrejo històries. Però això va ser abans de llegir el teu post sobre la tristesa que tenies de París estant. Aquell post, com vas poder veure, em va arribar i em va fer aflorar tot de sentiments que tenia allà amagadets.

    Ja et veig en una imatge ben parisina llegint el meu comentari.. hehe. Fora bromes. Espero, de veritat i de tot cor que, mica en mica, gairebé sense ni adonar-te'n cada cop et vagis trobant millor. És que estic molt convençut que serà així. I un dia qualsevol, mentre passegis per París, facis un cafè en algun dels seus antològics cafès, o en qualsevol altra situació, de sobte, te n'adonis que tot ha canviat i que París se t'ha obert i t'ha acollit en tota la seva grandesa i màgia.

    Serà així, de veritat!

    ResponElimina