dimarts, 12 d’abril de 2011

El Mont-roig: Pirineu majestuós

Aquest cap de setmana, vuit anys després del meu primer intent frustrat d'ascensió a aquest imponent cim pirinenc del Pallars Sobirà, he aconseguit, per fi, treure'm aquesta espineta que duia clavada des de llavors.

El Mont-roig en el seu vessant est amb la canal característica
que separa els seus dos esperons, el Nord (2.859 mts) i el Sud (2.864 mts)

L'ascens a aquest majestuós cim dels Pirineus és recomanable fer-lo en dos dies, degut a la llarguíssima aproximació que requereix, de quatre hores, fins al refugi que queda als seus peus, a on vam fer nit.

El dia es va escolant amb impressionants vistes sobre el Pirineu des del refugi

Així que ja que hi posàvem tant esforç i gaudíem d'unes excel·lents condicions hivernals vam resoldre fer l'ascens per l'espectacular canal que podeu veure a les dues anteriors fotos. 

Vam decidir sortir encara de nit per a poder trobar la neu de la canal en les millors condicions possibles.

Als peus de la canal, a uns 2.600 metres, just abans d'iniciar el seu ascens,
 el Pirineu es va desvetllar per a regalar-nos aquest brutal espectacle

(la silueta de la Pica d'Estats es dibuixa a l'horitzó)

En aquest entorn, solitari, magnífic, únic i amb unes condicions de neu immillorables ens vam abraonar sobre la canal del Mont-roig. Casc i piolet i cap amunt!

Us deixo el vídeo, gravat pel company d'ascensió des del menut collet que corona la canal, entre els esperons nord i sud del Mont-roig, com a testimoni del porquet en plena acció, esbufegant i fent els darrers metres de la canal!


Des d'allà ja només va quedar coronar els dos pics, nord i sud, tot grimpant carena amunt, per les crestes d'ambdós esperons, exposades, però tècnicament assequibles.

Un munt de sensacions, esforç, adrenalina, control, emoció, orgull, bellesa corprenedora... muntanya en majúscules.

Per fi m'he aconseguit treure aquella espineta clavada. Per fi hem aconseguit coronar aquest immens senyor dels Pirineus!

________________________________________

El resum d'aquest segon dia en que vam pujar als dos pics del Mont-roig, a través de la seva canal, queda molt ben resumida en aquesta imatge (la ruta completa la podeu trobar al wikiloc)

Panoràmica des de la zona lacustre dels Estanys de la Galllina.
En vermell la via d'ascens per la canal, i en verd el descens per la via clàssica.

21 comentaris:

  1. Enhorabona per l'escalada i per la treta d'espina.

    ResponElimina
  2. Des del total desconeixement de la matèria, penso que es just felicitar-te, sembla una bona gesta, i més si t'havia quedat pendent anteriorment. Ara toca pensar en la següent!

    ResponElimina
  3. Carai noi, això si que era tot un repte! Felicitats per aconseguir-ho !

    ResponElimina
  4. Felicitats! Sempre em miro els cims des de baix.... Algun dia també n'aconseguiré pujar algun! Això sí, segur que esbufegaré el triple que tu!

    ResponElimina
  5. M'he cansat només d'imaginar-me arribant al refugi. Quan s'hi pugui pujar en cotxe ja hi aniré...

    *Sànset*

    ResponElimina
  6. sóc amant de veure despertar el dia (tot i el que em costa sortir del llit!)... i aquest bondia és espectacular!
    impressionant les fotos... enhorabona pel "tick" a la llista d'espinetes!

    ResponElimina
  7. Aix, quines ganes de trepitjar muntanya ja! A mi em sobra la neu, que no m'agrada, però tot i així el vídeo és espectacular!

    ResponElimina
  8. Impresionant. L'esforç i el lloc, especialment per algú a qui pujar les escales ja li sembla tota una odisea.

    Moltes felicitats!!!

    ResponElimina
  9. Les meves passejadetes et deuen semblar insignificants, eh? Bellíssimes imatges i enhorabona per l'espineta desclavada!

    ResponElimina
  10. mai es tard per aconseguir coses i proposar-nos nous reptes....enhorabona!!! un record per sempre més

    ResponElimina
  11. Oooooh, Porquet!!... Ara sempre t'imaginaré entre la neu!... Bonic i rosadet com ets, però entre la neu ;-))

    La gent que feu aquest tipus de coses (com tu i en JORDI DE LA BANYERA) entreu a la meva categoria de súper-herois ;-)

    Unes fotos precioses!!

    I jo que em canso d'anar de casa a l'Abacus i tornar!! :-)

    ResponElimina
  12. M'encanta la muntanya però aquí no crec que hi arribés sana i estalvia.
    Felicitats, noi! Espectacular la muntanya i espectacular la pujada!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  13. Cullons què cansat estic només de veure les fotos ;-)

    ResponElimina
  14. Moltes gràcies pels vostres comentaris!

    Amb aquest post vaig voler deixar constància d'una ascensió que passarà a formar part de la meva història personal, doncs la vaig gaudir, per ser exigent, espectacular i en un entorn meravellós.


    A PAS D'ISARD: Doncs sí! Això ja pot començar a ser catalogat com alpinisme... tot i que aquesta variant muntanyenca assoleix uns nivells als quals jo no hi arribaré. Possiblement el Mont-roig es mogui en el meu màxim nivell assolible de dificultat. Per això l'orgull d'haver-lo coronat!

    JPMERCH: Gràcies per doble partida!

    XEXU: Moltes gràcies! Un cop acabada la ruta la veritat és que només penses en tornar a casa a descansar... però al cap de pocs dies ja torno a estar pensant en nous objectius! Estic malalt!

    CARQUINYOL: Doncs en aquest cas, almenys per a mi, ho era literalment. Un gran repte exigent que, un cop superat m'ha omplert d'orgull i de més encís i respecte cap a la muntanya, l'origen d'aquesta meva passió.

    ALBA: Doncs val la pena mirar-se un cim sota els teus peus. De veritat! Ho has de provar. Comença per un cim fàcil, que n'hi ha i de ben bonics. Compte, però, que això enganxa!

    SÀNSET: Noooooo! No fotem! De cotxes ja en tenim per tot arreu i de santuaris verges com aquestes contrades ja no n'hi ha gaires! :P

    COLOR CAMALEÓ: Ehem, ja et dic jo que quan va sonar el despertador a les 5:30 d'un diumenge, tot era fosc i sabíem la jornada que ens esperava per davant... molt il·lusionats no estàvem en aquell precís moment. Ara bé, com es veu a la foto, quan va sortir el sol.... sense paraules.

    JORDI: Doncs si segueix aquest temps, aviat s'haurà fos la majoria de neu. A mig matí aquesta ja és ben tova, d'aquesta que t'enfonsa fins a la cintura i pesadíssima de caminar. Així que en unes setmanes ja podràs sortir a trescar!

    ÒSCAR: Hehe, les escales de casa meva formen part de l'entrenament muntanyenc. Són 100 exactes així que al llarg del dia puc comptar fàcilment quantes n'he fet! Moltes gràcies!

    VIDA: Ni de conya! Jo no sempre faig aquestes ascensions tan exigents. Si entres al meu perfil de wikiloc i trobaràs tot tipus d'excursions. Des de ben senzilles a algunes de més complicades (aquesta n'és una). Però totes tenen el seu mèrit i la seva bellesa. A mi, les teves passejades amb aquelles fotos tan genials que fas em semblen fantàstiques... i és que a més, tinc enveja d'aquesta illa tan meravellosa en la que vius. En sóc un enamorat!

    GARBI: Tu ho has dit! Per mil circumstàncies he hagut d'esperar vuit anys per a tornar a intentar aquest cim. Però ha valgut la pena i ja és una de les ascensions de la qual n'estic més orgullós i en servo un millor record.

    ASSUMPTA: Hehe, prefereixo que em vegis a la neu que a les brases! Dona, tan com súper-herois... en tot cas una mica grilladets i, potser sí, amb una tossuderia per assolir el que volem una mica desenvolupada!

    Ànims amb els punts de llibre! Quin Sant Jordi tan atrafegat, però especial, no?

    FANAL BLAU: Moltes gràcies! Cadascú ha de tenir clar els seus límits i a on pot arribar. Com he dit més amunt aquesta ascensió per la seva dificultat i exigència és el meu límit, penso. És a dir, que més enllà, amb coses més exigents o difícils rarament m'hi trobaran. I si ho fem així, cadascú adaptant-se al seu nivell, això permet gaudir d'aquesta meravella que és la muntanya. Salut i muntanyes!

    SR.TINC: No serà que comença a tenir vista cansada? :P Ja intueixo una felicitació en les seves paraules. Moltes gràcies!

    ResponElimina
  15. OSti Porquet! Enhorabona! Quin gran cim aquest Montroig i quina passada haver-lo fet per la canal. Només un dubte...aquesta canal sense corda...?

    ResponElimina
  16. SANTI: Mooooltes gràcies! La veritat és que fer el Mont-roig ja és una bona fita, i fer-lo per la canal ja va afegir un plus a l'ascensió que la va fer formidable.

    El tema cordes... hehe, va ser un dels grans dilemes fins a darrera hora.

    Vam estar buscant ressenyes de la canal, però, al contrari de les del Cadí o d'altres no hi ha massa cosa publicada. Les poques que vam trobar no indicaven l'ús de cordes en cap moment i, al contrari, parlaven d'una canal prou ràpida, neta i senzilla.

    Així que vist l'estat i la quantitat (no massa) de la neu vam decidir tirar amunt sense cordes.

    A toro passat puc dir que no són massa necessàries (a veure, si hom les vol portar, mai sobren) per a una persona que tingui una certa experiència en alta muntanya hivernal. Si no és així, llavors sí que les cordes són imprescindibles!

    ResponElimina
  17. Eeeei, moltíssimes gràcies pels ànims amb els punts! :-) M'ha fet molta il·lusió trobar aquest comentari aquí ;-)

    ResponElimina
  18. ASSUMPTA: I jo que me n'alegro d'haver-te alegrat! Apa, a la feina doncs! :)

    ResponElimina
  19. Lo meu sant és un home senzill i alpinista. Si vol, li deixo l'home com a company d'esbufegades! ;)

    ResponElimina
  20. CANTIRETA: Doncs lo teu sant home és un gran home de bons costums! Deixi-me'l un dia i arrasem els Pirineus plegats!

    ResponElimina