Un any més, i ja en van uns quants, tants que ja m'he descomptat, en un minúscul poblet al bell mig de la Segarra, quan la primavera ja s'escampa ambiciosa per les extenses planúries ponentines...
... ens hem reunit una bona colla d'amics, alguns ja amb els seus menuts marrecs, i hem acomplert, pas per pas, aquesta tan nostrada tradició...
... tradició, diríem, catalana, gastronòmica i cultural, però, per sobre de tot, d'entre totes les tradicions que es fan i es desfan, hem seguit fidels a la més bella de totes elles, la dels nostres lligams d'amistat.
I així ha estat un any més, i ja en van uns quants, tants que ja m'he descomptat...
Visca la Cardosa i les seves amfitriones!
ResponEliminam'encanta aquesta tradició!!!! i que es mantingui i que no es puguin comptar els anys!!!
ResponEliminaJa t'ha arribat, tant que et queixaves que no havies fet calçotades! A mi ja se m'han acabat fins l'any vinent, i la tercera, no hi vaig anar!! (eren masses coses en un mateix cap de setmana).
que n'està de bo el romesco dels calçots i sobretot, compartir-lo en bona companyia!!
A conservar totes les tradicions en una, porquet... la de l'amistat, sobretot!
ResponEliminaAixò mateix cal conservar i practicar les nostres tradicions la de l'amistat i també la dels calçots.....bella i agresta Segarra....que bé que t'ho has passat i ens has deixat algun calçot?
ResponEliminaAquestes trobades, que esdevenen tradicions a la nostra pròpia vida, són les millors i les que han de quedar més arrelades :)
ResponEliminaBon profit! I que duri!
Vaja, jo aquest any no he anat de calçotada, vol dir això que ja no em queden amics??
ResponEliminaAquestes són les tradicions que m'agraden a mi !!
ResponEliminaUn altre allargament de dents? Aconseguiràs que haja d'anar a confessar-me del pecat de l'enveja abans del de la gola.
ResponEliminaEls calçots, ben acompanyats són encara més bons!
ResponElimina*Sànset*
I tradicions com aquesta... que durin! Tot el que sigui embrutar les mans val la pena!!
ResponEliminaSalut i bon profit!
Lo pare, segarrenc d'origen, fill i nét de segarrencs (algun de la Cardosa), em diu que això eren ceballots quan ell era petit, que el calçot és cosa de tarragonins, que ja em diràs tu, ves ^^ A veure quan m'escapo amb la bicicleta per la Segarra. És bona cosa compartir amb els amics, un any rere un altre.
ResponEliminaSalut i bon profit, que segueixi la tradició, la gresca i la festa.
ResponEliminaSempre hi ha amistats per compartir una ceba. Per molts anys.
ResponEliminaaquestes tradicions no es poden perdre....mai
ResponEliminaI jo que mai he tastat un calçot...a veure quan m'hi convidau...:)
ResponEliminaque no faltin els calçots.. i menys si es poden fer en màniga curta! ;)
ResponElimina... hi ha coses que ens defineixen. Com m'agraden els calçots!!!
ResponEliminaVisca les tradicions.
Oooooooooooh!! porca enveja!! :-DD
ResponEliminaM'agraden taaaaaant!!
I la salsaaaaaaaaaaaaaaaaa!!
I fa tant de temps que no hi vaig... aisss...
N'agafo, eh?... Ni que sigui dels de la foto... al menys m'alimentaré amb la mirada :-))
Mmmmmm!!Una bona calçotada!!!
ResponEliminaSegur que vas ben gaudir!!
Salut!!
Nosaltres la fem entre germans i cosina... ens agraden els calçots però ens agrada encara molt més tot el que envolta embrutar-se les mans i tant com hi ha.
ResponEliminaOcells que no faltin, arreglar les jardineres, passejar pel bosc amb els boscos, més ocells, riures, jocs de taula, a vegades el Barça a la ràdio és l'únic vincle amb l'exterior...
Ais... em sembla que haurem de buscar una altra excusa per tornar-nos a trobar :P
Enhorabona i per molts anys El!!
en aquesta mena de tradicions sempre hauríem d'estar d'acord
ResponEliminammm .... que bons! encara que siguin a la segarra! :-)
ResponEliminaQualsevol excusa és bona per mantenir els lligams de l’amistat i si és al voltant d’una bona taula i un bon vi, més que millor.
ResponEliminaSalut.
Caram, Porquet, aquests grunys indiquen que tens una vertadera cort de porcs al voltant i tu n'ets el rei... quina enveja.
ResponEliminaQui és ric en amistats i les alimenta (en tot els sentits), ja ha trobat la glòria.
Gruf, gruf.
(¿S'admeten senglars?)
Jo no he anat mai de calçotada! la veritat que és una cosa que m'encantaria (i espere poder) fer algun dia... ací les tradicions gastronòmiques són unes altres però allò del enjuntar-se i fer lligams amb el menjar de pel mig és igual a tots els llocs!
ResponEliminaUna abraçada!
No m'agraden els calçots. Sempre espero a la carn de després, però no em perdo cap trobada d'aquestes, això és cert, els amcis són els amics!
ResponEliminaAlgunes tradicions, amb el pas dels anys, acaben carregant una mala cosa.
ResponEliminaAquesta gens ni mica. I per molt anys de mantenir-la.
Moltes gràcies a tots per deixar-vos caure per aquest raconet de la blogosfera!.
ResponEliminaCom ja heu pogut llegir va ser un molt bon dia, acompanyat de molt bona gent i de molt bon menjar!
És una trobada anual que ja s'ha establert com un clàssic entre la colla d'amics. Fa molts anys que la fem (no sé quants) i la veritat és que, almenys jo, cada any l'espero amb il•lusió.
Veig que darrerament estic fent posts relacionats amb la teca... però no toca l'operació bikini ara? :P
A PAS D'ISARD: I que així sigui per a molts anys!
RITS: Doncs sí, finalment he pogut fer la calçotada! Tot i que crec que serà la primera i la darrera. Ai el romesco...
CARME: I tant. I si es conserva la principal, la de l'amistat, la resta de coses (trobades, activitats, etc) ja venen rodades.
ELFREELANG: Doncs en van quedar! Mira que vaig menjar fins a no poder més, però no vaig poder acabar amb les reserves de menjar!
En aquesta època de l'any la Segarra és més bella que agresta, de fet, està preciosa.
LAIA: Gràcies Laia! Jo no ho hagués pogut dir tan bé. M'agrada del concepte d'esdevenir tradició a la nostra pròpia vida. Hi ha alguna tradició millor que aquesta? Així fem la nostra pròpia història.
XEXU: Jo aquest any només faré aquesta... potser és que tampoc tinc molts amics! ;p Segur que no heu fet calçotades però us heu engrescat en altres esdeveniments!
CARQUINYOL: T'estic imaginant amb les mans negres i sucant els calçots al romesco... ho estic veient...
JPMERCH: Quan surts a les nits, et comencen a confondre amb el Dràcula? Hehe. El pecat és fer la fartanera de menjar que vam acabar fent!
SÀNSET: Acompanyats amb romesco vols dir, oi? ;p
ALBA: I com gaudim menjant amb les mans! Hi ha coses que són molt més bones menjades amb les mans, com el pernil o les croquetes!
CLIDICE: Com ja t'he dit en anteriors ocasions, lo teu pare és un home savi. Això dels calçots és cosa d'aquets tarragonins folls. Ara bé, crec que estaran contents de veure que aquesta tradició seva ja ha esdevingut un clàssic a moltes comarques catalanes (com els castellers!) i així ens la deixen prácticar! Lo Sud també existeix!
I per cert, tinc molt pendent fer una ruta amb bici per la Segarra i rodalies. Crec que ja estic trobant el motiu de la propera trobada amb la colla!
MONTSE: Que per molts anys es pugui mantenir la gresca i la festa. Tant de bo!
ResponEliminaJOAN: Una ceba i un bon porró de vi! (és que me'l posen en got i jo el vull en un porronet). Gràcies!
GARBI: La dels calçots no té pinta d'extingir-se,de moment, la de les trobades amb els amics, és cert que a vegades costa quadrar agendes, però l'esforç mereix la pena. S'han de repetir!
VIDA: Això és pecat mortal! Ràpidament un regiment de calçots cap a Mallorca! Te'n lleparies els dits... bé, els dits val més que no, que acaben ben negres!
COLOR CAMALEÓ: Tens tota la raó. El calçot és una ceba d'hivern, però ara la cosa ja s'ha allargat tant que permet gaudir-ne amb les primeres calors primaverals.
TIRANTLOBLOC: Ens defineixen, certament... som uns golafres! Uns gormands!
ASSUMPTA: Tu en pots agafar tants com vulguis! Estàs totalment convidada! I al vinet també! Per cert, la porca no era la misèria?
CONSUELO: De fet, ja els enyoro...
ELUR: Moltes gràcies. Realment el que fa que apreciem tant els calçots, crec, és que estan envoltats d'un ritual i d'una comunió amb la gent que es reuneix per a menjar-ne que pocs altres menjars permeten gaudir. A més, com dius, van associats generalment a un munt d'activitats, perquè, almenys nosaltres (i veig que tu també) és l'esdeveniment del dia sobre el que pivoten un munt d'activitats de la trobada entre amics i/o familiars. Enhorabona per gaudir d'unes trobades calçotaires com les que has descrit!
TIBAU: I tant! Hi ha algú que no ho estigui?
KIKA: A la Segarra però amb D.O. Tarragona, sens falta!
ALBERICH: Per sort, el nostre poble, i en general tots els de la riba mediterrània seguim mantenint la tradició i el ritual de la trobada per menjar, ni que sigui entre setmana, l'hora de dinar i sopar és una hora de trobada amb la família, amb amics, però mínimament respectada. I si això es rega amb un bon vi i uns bons aliments... a bodes em conviden!
OLGA: Osti! Tant com el rei, no ho sé, jo sóc un porquet discret que gaudeix potser més observant que fent. No ho sé. Però la veritat és que sí, penso que tinc una molt bona gent al meu voltant. Ens fem companyia, ens escoltem i ens ajudem! I això no té preu.
Els senglars hi són convidats!
MARIA: Vaja, doncs un altre carretó de calçots cap al sud! Això no pot ser! S'han de tastar! Com a bona valenciana, estic segur que saps gaudir del ritual gastronòmic de compartir taula amb la teva gent.
JORDI: Ja està! Ja ha sortit el raret! :P Bé, així me'n deixaràs més! Ara que tu et deus posar les botes amb la carn, quan la resta ja hi arribem amb penes i treballs!
ÒSCAR: Bé, la panxa sí que pesa un cop acabada la calçotada... però ara mateix, com he dit més amunt, ja l'enyoro. Tant de bo, com tu dius, puguem gaudir-la molts i molts anys!