dijous, 14 d’abril de 2011

A mi no em convenç

Avui he llegit molts i molts blogs i moltes notícies relacionades amb el 80è aniversari de la commemoració de la República Catalana per part d'en Francesc Macià.

Ja ho sé, eren altres temps, però vist des de l'òptica actual, què voleu que us digui... a mi, ésser una "República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica" tampoc és una fórmula que em convenci. D'acord, al final va ser un pas perquè, després de més de dos segles, es recuperés la Generalitat de Catalunya (dempeus, Avi Macià). Malgrat això, a mi no em convenç.

Tot el que sigui seguir lligats, d'alguna o altra forma a aquest estat espanyol que ens segueix tractant com la seva darrera colònia, que oprimeix i no reconeix la meva cultura i que viola sistemàticament la Declaració Universal dels Drets Humans (veure parèntesi), no m'interessa. No em convenç.

OBRO PARÈNTESI

Paràgraf 1 de l'article 2 de la Declaració dels Drets Humans:

Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.

TANCO PARÈNTESI

Ja pot ser un estat espanyol en la seva versió monàrquica o en la seva versió republicana (la bandera de la qual em destrempa tant com l'altra) que sempre ens intentaran tenir lligats a l'estaca (no va ser, precisament, el mateix govern republicà espanyol el que ja es va encarregar d'abaratir el somni de la recent nascuda República Catalana?).

I posats a exercir l'autèntic dret a decidir, sincerament, m'és absolutament igual quina fórmula escollíssim lliurement com a poble català. Hi ha repúbliques que funcionen prou bé i autèntiques repúbliques bananeres. Hi ha monarquies que eviten fer el ridícul per aquests móns de déu i n'hi ha que fan mèrits per a ser guillotinades.

L'important és el fons i no pas tant la forma (sempre que aquesta sigui democràtica, eh?)

I el fons que jo vull, el vull pintat així:

Barcelona, 10 de juliol del 2010
"Som una nació. Nosaltres decidim"

25 comentaris:

  1. La versió guerrillera de l'Avi a Prats de Molló el 1924 també em convenç molt més, certament.

    Però venint com es venia d'una dictadura amb Primo de Rivera tancant diaris i engarjolant sindicalistes, potser és el màxim a que hom podia aspirar en aquell moment.

    ResponElimina
  2. Avui és la commemoració del que passà 80 anys. Ara reivindicar la república és una manera bàsicament de rebutjar les monarquies.

    De cara al futur (al més aviat possible!), estem d'acord: estelada!

    ResponElimina
  3. Sí, porquet sí, l'estelada és la meva bandera, també.

    ResponElimina
  4. passaran anys encara....però l'estelada s'acabarà instaurant, segur

    ResponElimina
  5. Visca la república catalana ( monarquia catalana no la voldria pas) dret a decidir!

    ResponElimina
  6. El Macià és el nostre Kennedy, un mite. Nomès va poder governar 2 anys i no va tenir temps de cremar-se. Malgrat això és un mite molt bonic i fins ara irrepetible.

    ResponElimina
  7. República catalana??? No home no... el que hem d'aspirar és a una confederació a l'espanyola com diu Duran El Visionari...

    ResponElimina
  8. Per això penso que està molt bé fer revival però que la vida es pensa endavant. No es pot reeditar el passat, ni ganes. El que cal és saber què volem pel futur. I una estelada amb fons groc no està gens malament. ;)

    ResponElimina
  9. Una bona reflexió. M'apunto a la causa!

    ResponElimina
  10. Jo si pogués, lluny dels espanyols. A més a més, si pogués encara més, agafaria el nostre estimat país i me l'enduria ben lluny, ni tocar-los encara que sigui de frontera!

    ResponElimina
  11. Ens está pasant com els indis americans ens van relegant a una reserva....

    ResponElimina
  12. Moltes gràcies a tots pels comentaris!

    Respecto tota aquesta gent que defensa la república, però, sota el meu punt de vista, el que més urgeix és fer passos cap a la plena sobirania i llibertat. Si pot ser amb república, perfecte, però si no, jo no m'aturaré a esperar-la.

    Gràcies a tots!


    KAISER: Tens tota la raó. Ja he dit que no es poden comparar temps i, molt probablement, l'Avi ha estat un dels polítics més valents del nostre país. El que ja no em convenç tant és defensar la república a capa i espasa. Ara és temps de defensar Catalunya.

    PUIGMALET: Doncs estem totalment d'acord. Mirem al futur!

    CARME: No ho havia dubtat en cap moment!

    GARBI: Tant de bo tinguis tota la raó del món i la que no també. A mi m'agradaria veure-ho, però...

    ELFREELANG: Però catalana i ben catalana!

    MARTELL DE REUS: Osti! Doncs no me l'havia mirat mai sota aquesta òptica. Ben vist! Com dius tu, però, fins ara irrepetible, perquè ningú ha tingut els co.... d'actuar com ho va fer ell.

    CARQUINYOL: No em burxiiiis, que el senyor Duran em desperta de tot menys simpaties...

    JORDICINE: Hem de sumar, necessitem sumar. Som-hi tots!

    JORDI: I si li posem unes rodes al nostre país? L'estat espanyol mai estarà prou lluny!

    ARIS: Potser sí, però no hem de deixar que el pessimisme ens envaeixi. Hem de ser un poble unit, alegre i combatiu!

    ResponElimina
  13. No és el primer blog que llegeixo on s'exposen aquestes idees, tan legítimies com les altres. Jo sóc dels federalistes, ho dic d'entrada per aclarir-nos, i no crec gaire en la fórmula estelada.
    Ara no faré aquí una apologia del federalisme ibèric perquè no és el lloc, però tinc alguns motius per desconfiar (a priori) de la independència d'un territori. I ho dic perquè mai no m'ha quedat clar quin projecte social hi ha darrera l'independentisme. Fins ara no ho he vist mai enlloc. A banda d'això, crec més en les fórmules que prescindeixin de les essències i les banderes.
    però en fi... a veure si aconseguim primer la república i després ja anirem avançant cap on calgui.

    ResponElimina
  14. LLUÍS BOSCH: És normal que un projecte independentista desperti recels, desconfiances i pors. Hom mai se sent segur quan abandona un recer en el que s'hi ha estat tant i tant de temps. Quedaran coses per polir, per millora i l'esguerrarem, segur, però seran les nostres errades i assumirem les nostres responsabilitats. Projecte social? Doncs democràcia màxima i respecte per a les persones. Aquest hauria de ser el màxim projecte social. Quin projecte social ens presenten actualment la resta de països i democràcies del món? Vivim regits per l'economia liberal, cada cop més, i això no és cap projecte social. Podem viure de teories polítiques, que mentrestant, allà ens foten els calers i la dignitat.

    Et recomano el llibre d'Héctor López Bofill "La independència i la realitat". Podràs trobar alguns motius pels quals el federalisme no és un sistema viable, ni per a Catalunya ni per a l'estat espanyol.

    I respecte a les banderes i les essències, doncs només cal repassar la història mundial i es veu que la consciència de país, d'estat, es va començar a crear sobre els substrats lingüístics del territori. La consciència d'estat es crea sobre una sèrie de bases simbòliques i culturals.

    Un estat sense això ja no té consciència d'estat i, per tant, mai assolirà ni anhelarà ser-ho.

    Gràcies per passar-te per aquest racó de la catosfera!

    ResponElimina
  15. A mi se’m fa difícil entendre la independència, en un sentit estricte i emocional, quan cada vegada som més dependents dintre d’un món globalitzat.
    El que no suporto és l’espanyolisme unionista i la mentalitat colonitzadora d’alguns ( potser una qüestió d’inèrcia). Serien idonis uns Estats Units d’Europa on la forma federal permetés un lloc en el món a una Catalunya amb la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra diversitat, però això és molt lluny mentre no es desfacin els estats hegemònics . Per això, un primer pas és sortir d’ aquest desastrós ‘estat de les autonomies’ i anar a un ‘estat federal’ per, posteriorment, pensar en una federada Europa...

    ResponElimina
  16. Benvolgut Alberich, em sembla molt lloable la teva idea, sino fos per un petit detall que la fa totalment inviable: segons el Termcat federació és: la "unió política de diversos estats que respecta llur autonomia en els afers interns i confia a òrgans compartits les competències d'interès comú, com ara la defensa, el comerç exterior, etc." una federació implica la igualtat entre els estats que la componen. Evidentment, Catalunya no és un estat i, difícilment, España permetrà que parlem en igualtat de condicions. Hi veus cap sortida a tot això?

    ResponElimina
  17. Clidice, no és viable la federació, és cert, doncs com ahir es deia en algun altre blog, per tal de que es doni el cas cal que hi hagi voluntat per part de tots els estats federats, i si ho tenim molt clar aquí, on ben segur que no ho tenen gens clar és a l’altre costat de l’Ebre, que no hi veuen la necessitat ni la volen veure.
    La tradició històrica de la nostra esquerra republicana ( no parlo d’ERC) és federalista, i l’independentisme i fins i tot el nacionalisme no tenien gens de tradició a la nostra esquerra. És avui que sembla que les coses van per camins sense sortida, i es pensa en engegar-ho tot pel pedregar, cosa ben comprensible, vist el tracte que se’ns dispensa i com s’ha desenvolupat el que se’n diu ‘l’estat de les autonomies’. És evident que aquesta fórmula és inviable i està en crisis i l’estat haurà de afrontar, tard o d’hora una solució.
    No vull fer-me fantasies al respecte. Penso que cada vegada més, tothom en el món és més dependent, doncs el que avui es menja aquí, potser s’ha cuit a la Xina i pensar en una sortida de l’Estat, malgrat totes les il•lusions, amb la situació social i econòmica de la nostra Catalunya, i la manca de concreció en quan a crear un bon projecte de país, em sembla força complicada i bastant improbable en la seva execució... Malgrat tot, potser les coses vagin a millor i algun dia puguem dir el contrari.
    Salutacions.

    ResponElimina
  18. Dins del teu parèntesi, si em permets, afegeixo això:

    Les Nacions Unides van proclamar, l'any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l'any 1976 i va ser ratificat per l'Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977.

    El seu Article 1 proclama:

    1.- Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

    *************

    No hase falta desir nada más :-)

    ResponElimina
  19. ALBERICH i CLIDICE: Gràcies per mantenir aquest petit debat amb els vostres comentaris! He gaudit de l'exposició raonada, tranquil·la i sense estridències dels vostres arguments (si això s'apliqués a altres esferes polítiques d'aquí i d'allà potser les coses serien diferents, però crec que és demanar massa).

    Entenc el teu posicionament Alberich, però tu mateix ja deixes entreveure la inviabilitat en l'aplicació real de la teoria política federal, tal i com ja ha deixat perfectament clar na Clidice.

    És per això que jo dic que potser s'ha acabat el temps de tanta teoria política i de passar a concrecions reals. Potser sóc molt radical i no escolto a massa raons en aquest aspecte, ho reconec, però no entenc el fet de voler seguir lligats a una cosa que ens menysprea, ens ofega econòmicament i a sobre ens insulta. No ho entenc. Jo no em sento vivint bé així, i potser parlo de forma molt irracional i amb el cor, però ja diuen que més val sol que mal acompanyat. Per mi no més hi ha un camí i una sortida.

    Gràcies a ambdós, de veritat!

    ASSUMPTA: Ja veiem doncs, per a que serveixen tants tractats i tantes signatures. Paper mullat i, el pitjor, ni els cau la cara de vergonya a aquells que ho han signat. Genial apunt Assumpta!

    ResponElimina
  20. visca catalunya! visca la república! ehem, ho sento, no men puc estar....

    ResponElimina
  21. Gràcies a tu maco, em temo que n'Alberic i servidors estem una mica malalts de discutir sobre la res publica ;)

    Només un afegitó, entre l'autarquia que pregonen els uns i la globalització, que fa del món només, i això és el més greu, un mercat deixantlo en mans de les grans empreses (així ens ha anat i ens està anant), hi ha d'haver sistemes, no tots iguals, ni tots perfectes, on els humans puguem regir-nos. Ah! i tal com ho veig, la federació amb España no té cap ni peus en una federació de pobles d'Europa que és on, teòricament cal tendir. Si estem federats a Europa, ja ho estem a España de retruc, no? El que si que hem de provar, atès que tenim tractament de colònia, és deslligar-nos de la metròpoli. O sigui que, per a mi, independència si, no avui, ni demà, però ja cal començar a posar fil a l'agulla perquè el dia que la proclamem tinguem els mecanismes de recaptació de tributs -que no tenim ara- perquè l'endemà els avis continuin cobrant la pensió i els funcionaris -metges, bombers, mestres, de l'administració- també. Perquè sinó ens durarà quatre dies.

    Perdó pel meeting ;)

    ResponElimina
  22. Si ja ho veus que en el fons, la Clidice i jo estem bastant d'acord!
    I gràcies per deixar-nos l'espai per les nostres expansions...
    Clidi, una abraçada ben republicana, dona! ;-)

    ResponElimina
  23. CLIDICE i ALBERICH: Moltes gràcies macos per deixar caure per aquí les vostres teories. Seriosament m'ho he passat molt bé.

    Tens molta raó Clidice (i Alberich) quan dieu que cal que hi hagi un programa clar i que no es pot bramar per la independència sense tenir uns mecanismes i una estructura que ens aguanti com a país. Ara és clar, que mentre seguim lligats a la metròpoli aquesta posarà tots els esforços en posar pals a les rodes (quan no prohibir) el desenvolupament normal de les nostres possibles estructures estatals. Crec que no podem esperar a tenir-ho tot apamat doncs serà impossible, no ens deixaran. Per tant, caldrà prendre certs riscos i fer un petit salt al buit (està clar que si hem pogut anar posant alguna xarxa per a parar una mica el cop millor que millor). La pregunta és si el poble català està disposat a assumir aquest salt (jo crec que és qüestió de temps).

    Pel que fa al debat original de República Catalana o Monarquia Catalana, sembla clar que per la idiosincracia de la societat civil catalana es tendiria cap a la república. Com he dit, però, considero que aquest ha de ser un segon objectiu. El primer objectiu és assolir la condició d'estat, sí o sí (disculpeu el meu radicalisme).

    Una abraçada de les grosses als dos. M'han encantat els vostres "meetings"!

    ARIS: Aris, no te n'estiguis home! Ja pots cridar-ho ben fort. Ja m'ha agradat que hagis posat primer el Visca Catalunya!

    ResponElimina
  24. Ospa!
    ¿I per què no proclamem la monarquia catalana, i que sigui el rei (o la reina, o tots dos) el que faci el programa polític?

    Porquet, tinc una foto gairebé idèntica a la que has penjat.

    ResponElimina
  25. CÀNDID: Com ja he anat defensant més amunt, a mi, monarquia o república no m'importa massa mentre el meu país sigui lliure. És veritat, però, que a dia d'avui, això d'heretar el poder per genètica és un pèl retrògrad...

    Si tens una foto gairebé idèntica vol dir que:

    A.- Te l'he usurpada!
    B.- Aquell 10 de juliol varem fer les mateixes passes, el mateix camí cap al nostre objectiu com a poble!

    ResponElimina