Si agafem aquest refrany popular al peu de la lletra ja podem anar tancant la paradeta!. Xerricar és una tradició en vies d'extinció.A casa dels meus pares sempre s'ha begut, i es beu, a galet, amb el porró a la taula. A casa dels meus padrins també, a la taula i al tros.
Vi negre, vi blanc o moscatell. El beure pot ser diferent i el recipient de les més diverses mides.
Diuen que és un estri d'origen medieval (se'n deia meitadella), llavors fet de terrissa. De fet, el llibre l'Espill de Jaume Roig (cap al 1460) ja en fa referència escrita ("En un porró / aygua beureu").
El porró ha gaudit d'una popularitat tan estesa que se n'han creat auques, refranys, creences populars (a taula el broc petit del porró no pot apuntar mai a ningú dels presents doncs portaria mala sort a la persona assenyalada!), jocs (qui no ha cantat mai uns "titius" tot xerricant sense parar!), tipus de porrons, maneres de xerricar, etc. És a dir, forma part d'una manera d'entendre el beure i el menjar com un acte de reunió i comunió, de compartir i de celebrar (no us crea una sensació de festa veure un porró alçat?).
El porró ha gaudit d'una popularitat tan estesa que se n'han creat auques, refranys, creences populars (a taula el broc petit del porró no pot apuntar mai a ningú dels presents doncs portaria mala sort a la persona assenyalada!), jocs (qui no ha cantat mai uns "titius" tot xerricant sense parar!), tipus de porrons, maneres de xerricar, etc. És a dir, forma part d'una manera d'entendre el beure i el menjar com un acte de reunió i comunió, de compartir i de celebrar (no us crea una sensació de festa veure un porró alçat?).
Els gots i vasos, la vida de ciutat, l'individualisme, els temps moderns, les copes de vi i l'esnobisme exacerbat han fet que la gent hagi anat perdent la traça de beure a galet.
Així, ara, quan algú s'atreveix a proposar la presència d'un porró a taula, pocs s'atreveixen a fer poc més que un tremolós traguinyol amb una por desmesurada a quedar tacats de la pitrera, i per contra, la resta es deleixen per veure si es condecora amb alguna delatora medalla.
És a dir, ha quedat "acorralat com a reducte folklòric"...
Així, ara, quan algú s'atreveix a proposar la presència d'un porró a taula, pocs s'atreveixen a fer poc més que un tremolós traguinyol amb una por desmesurada a quedar tacats de la pitrera, i per contra, la resta es deleixen per veure si es condecora amb alguna delatora medalla.
És a dir, ha quedat "acorralat com a reducte folklòric"...
Ja tens raó, ja! A casa meva, sempre hi havia un porró a taula, però des que els meus pares no hi són, no n'he vist mai més cap... i jo efectivament n'he perdut ben bé la traça
ResponEliminaQuin somriure m'ha provocat aquest escrit...
ResponEliminaDiumenge passat, amagat en un racó d'un armari de la cuina, vaig treure el porró per dinar. Dinar compartit.
Potser si que ha quedat com dius com una mena de "reducte folklòric", però ens vam emocionar de tornar a parar-lo a taula.
Condecorats, tacats i amb medalles, però somrients!
doncs si, es va perdent.
ResponEliminaReconec que a mi em fa vergonya, amb lo patosa que sóc.... xò a casa els pares és indispensable a l'estiu i llavors en bebem tots. Per mi és signe d'estiu.
ah, me'n descuidava, és tan símbol d'estiu i de casa que fins i tot teníem el gran per als pares i el petitó per ma germana i jo, on posàvem fanta, aigua o coca-cola... ja veus quines frikades
ResponElimina... I una bota de vi quan es va d'excursió, tinc un amic que sempre la portava i era el rei de la festa!!!
ResponEliminaDoncs sí, i és una llàstima. Potser els que som de poble l'hem vist més i no el considerem tan folklòric.
ResponEliminaDe fet, el porró era l'animal de companyia del meu avi (iaio). I, perquè negar-ho, a la que es despistava era jo qui el treia a passejar. Suposo que així es feia més divertit jugar amb els clics.
No sé per quin estrany motiu, m'has acabat per recordar a en Fuster. I potser també als Obrint Pas...
*Sànset*
Hi ha esnobs que demanen un vi de qualitat i que els hi posin en un ‘decantador’ per airejar-lo, oxigenar-lo i no sé quantes minúcies més.
ResponEliminaEl ‘decantador’ de tota la vida per excel•lència, ha estat el nostrat porró i xerricant és una manera exquisida de tastar un bon vi.
Però avui s’ha convertit en un exotisme: certa vegada en un restaurant de la Costa Brava, varem demanar el porró, i desprès d’una bona xerricada, una colla de ‘guiris’ d’una taula veïna es van posar aplaudir... :(
Jo no ho sé fer...quan ho he provat, n'ha hagut per tot...
ResponEliminaA casa hi havia el "porró dels nens", menut i amb un tapet de suro amb barretina. Ens hi posaven gasosa i la tenyien amb una mica de vi. Eren temps on berenàvem pa amb vi i sucre. Ara posarien els pares a la presó. Això si, les nenes podien xerricar, però que ho fes una dona era molt lleig eh! Que, al cap i a la fi, un porró no deixa de ser un símbol fàl·lic ;)
ResponEliminaBon capde a la muntanya :)
A mi em costa força! Sempre em taco, però m'agrada igualment. Una abraçada.
ResponEliminaa casa encara hi es tot i que només serveix a l'estiu....de moment no n'he perdut la traça.
ResponEliminaA més diuen que els homes s'han d'assemblar als porrons.....estrets de cul i llarg de mànec...;)
Jo no l'encerto! M'ho tiro tot pel damunt tot i que insisteixo a provar-ho...
ResponEliminaBona porronada de cap de setmana, Porquitus... vagi bé! :)
Salut i bona xerricada.
ResponEliminaMai he pogut beure a gallet sense el corresponent atac de tos.
ResponEliminaQuins grans records que m'ha dut el teu escrit! fa tant temps! a casa porró si senyor i a l'estiu cantí per l'aigua i a més fins i tot gosàvem a fer competicions familiars de beure amb porró!
ResponEliminaA casa a l'estiu amb cervesa i gasosa....quant records...
ResponEliminaFa taaaaaaant de temps que no ho provo!! però la veritat és que se'm donava força bé :-)
ResponEliminaRecordo que posàvem l'altre mà (jo sóc esquerrana, així que agafava el porró amb l'esquerra i "l'altre mà" és la dreta) doncs posàvem l'altre mà amb el palmell cap avall, a mig pit, tocant només amb el dit gros (com fent un "prestatge") per fer una mica de protecció per si queia alguna gota, però gairebé mai en queia ni una sola... Ara no sé pas si em sortiria :-)
I, com a la majoria, també em porta records d'estiu... suposo que perquè al poble de l'avi era on més ho havíem provat, de vacances :-)
Paraula de verificació: suspeng... això vol dir que, si "suspeng" és que no, que ara ja no en sabria de beure a galet ;-)
Tota la vida PORRÓ i un bon traginyol!
ResponEliminaEl vi fa sang ...diuen i ara aquestes generacions els falta na miqueta de sang i que consti que quan era petitona ja menjava pa amb vi i sucre ruixat amb el porró...res a veure amb el "botellón" pena penita pena :)))
Bona nit i bona setmana !!!
He de reconèixer que el porró ha acabat a l'armari amb un ús testimonial. Tot sigui que el repesqui després de llegir-te en un atac de melangia patriòtica.
ResponEliminaHome, també hi ha els que traguegen en bóta, que és un art:
ResponElimina"... i bevia de la bóta / sense deixar-ne una gota".
Bon profit.
Tradicions que s'han de mantenir!!
ResponEliminasalut,company!!
Jo no en sé, però el meu marit sap dosificar-se molt bé...Gran bloc, felicitats!!
ResponEliminadoncs jo he xerricat molt...i també m'he tacat molt...aquesta costum deuria ser per allargar més el vi? com els catalans som tan estalviadors...
ResponEliminaJo no en sé pas! Però és que em passa també amb les ampolles d'aigua i els gots, que no sé empassar "a raig"... m'ofego! Crec que dec tenir la glotis rara...
ResponEliminaMoltes gràcies pels vostres comentaris!
ResponEliminaDesprés dels darrers posts dedicats a la gastronomia em va sortir aquest post nostàlgic d'un estri, el porró, que a casa dels meus pares i avis continua ben viu, però a casa meva, per exemple, ja no...
Suposo que el temps l'acabarà esborrant de les taules i quedarà, com ja he comentat al post, com un element folklòric.
Malgrat tot, quan en algun restaurant hi ha possibilitat de veure en porró (aquells de carn a la brasa) a mi m'agrada demanar-lo...i utilitzar-lo durant tot el menjar!.
CARME: Doncs jo em trobo una mica en la mateixa situació que tu. I la traça, doncs encara me'n surto prou bé. Ara, on no he perdut gens la traça es en beure aigua amb el càntir!
FANAL BLAU: Ooooh! Que bonic! I quina festa devíeu fer! I tots ben tacats! I és que el porró ja ens predisposa a la gresca i xerinola!
RITS: Hahaha que bo! Ara m'has fet recordar que de menuts, a l'estiu, per berenar, mon germà i jo teníem enveja dels grans i volíem beure en porró i sí, llavors agafaven un de petitó i posaven Coca-Cola i apa! a xerricar!
ANÒNIM: Crec que a tots els grups excursionistes hi ha el personatge de la bóta de vi! Aquesta també necessita de destresa per a ser ben utilitzada.
SÀNSET: Com bé dius, és un element que ha anat quedant restringit als pobles i és en aquests on més ha perdurat, per tant, suposo que per això els que tenim contacte amb la vida al camp l'hem tingut encara com un referent, però ja devem ser les darreres generacions!
Així que jugant amb els clics porró en mà? Mareta meva quines històries deuries inventar!
No sé perquè t'ha pogut venir al cap Obrint Pas i Joan Fuster... :P
ALBERICH: Segur que el porró surt en algunes guies de turisme com a element exòtic, per això devien aplaudir! La pena és que ja hi ha moltíssima gent d'aquí que també el considera exòtic i per a riure una estona, no pas com un útil per a beure vi, moscatell o el que es vulgui.
VIDA: Tranquil•la. Torna-ho a intentar! Al final te'n sortiràs!
CLIDICE: Hehe, veig que hi havia certa tradició a donar porrons menuts a la canalla! Més amunt ja ho han comentat també. Pa amb vi i sucre, ooooh, jo l'he tastat però ja no l'he tingut com a un berenar habitual (en canvi ma mare sí).
Un símbol fàl•lic... mmm, apa, i els homes se l'en duen a la boca??? :P
JORDICINE: Aquesta és l'actitud. Persistir... i tacar-nos... i persistir!
GARBI: Veig que és a l'estiu quan més es treu a airejar el porró. Ja en sou uns quants que ho constateu. Bé, almenys ni que sigui en aquesta època de l'any el porró recupera part de la seva antiga hegemonia. Però veus, sempre coincideix que el porró apareix quan hi ha festa, alegria, família o bona companyia.
Ah! i ara mateix agafo el porró de casa i em poso amb ell davant el mirall, a veure qui té el cul més estret... i el mànec més llarg! :P
MORTADEL•LA: Bé Mortadel•la bé, no defalleixis. Treu el porró sempre que puguis i segueix entrenant. Segur que la cosa anirà a millor!
ResponEliminaMONTSE: Moltes gràcies Montse!
JPMERCH: Hehe, tots hem tingut aquests atacs de tos! Recomano a tal efecte, entrenar bebent aigua a galet amb un càntir! Molt més senzill i perfecte per agafar pràctica! D’aquí ve el meu entrenament!
ELFREELANG: Doncs encantat d’haver-te dut bones memòries al cap. Tu també ets dels meus... porró i càntir! Sí senyora! I les competicions són un clàssic... crec que ara se’n munten de “titius” per alguns pobles!
ALYEBARD: Un altre de la legió de seguidors del porró estiuenc! Bé, almenys, com ja he dit més amunt, sembla que durant aquesta època de l’any el porró es revifa i surt orgullós a passejar. I un porró de cervesa amb gasosa o llimonada, ben fresc, buffff, diví!
ASSUMPTA: Assumpta, no m’ho crec que ara ja no en sàpigues eh? Ja et veig, porró en mà (a l’esquerra), ditet a la barbeta i vinga a xerricar! Tota una experta estàs feta! Segur! Jo també sóc dels que posa el ditet o la maneta, però a casa meva, que en són uns cracks, ni mà, ni tovalló ni res, ben enlaire i el traguinyol directe a la gola!
Sembla doncs, que els pobles són el santuari espiritual dels porrons!
JOANA: Amén! Ets de l’escola Clidice! Pa amb vi i sucre! Jo l’havia tastat però no era molt freqüent en els meus berenars. Està clar que amb aquestes menges es forjava un caràcter més fort, i a la llarga, jo crec que més sa (quanta raó amb el “botellón”... molta peneta)
JOAN: Així doncs, quan el recuperis (que ho faràs...) posa-li una barretina ben roja al capdamunt del tap de suro! Així el vi gairebé rajarà en quatre barres!
OLGA: Beure amb bóta sí que és un art! Tens tota la raó! Jo sempre ho he trobat més difícil, però suposo que serà que aquesta tradició, a casa, mai l’hem tingut. Això que durant un temps vaig flirtejar en comprar-me’n una... a veure si m’estàs tornant a despertar la bèstia que duc dins...
CONSUELO: Moltes gràcies! La llàstima és que no totes les tradicions es mantenen. Algunes, pel que sigui, revifen i tornen a estar ben de moda. Altres, en canvi, van caient en l’oblit sense que cap onada de modernor les aconsegueixi treure del calaix de la memòria.
CANTIRETA: Benvinguda i moltes gràcies! Segur que el teu marit deu ser un cinturó negre porronaire!
ARIS: No sé perquè, però ja suposava que tu deus ser un gran xerricador! (i no et deus tacar tant). I has mencionat una altra de les grans virtuts de beure en porró... no es beu tant! I això deu ser bo per a les butxaques (com a bons catalans) i al final, i el més important, per a salut! Així que, salut company!
LAIA: Uiiii, no és la glotis rara, és que ets de la meva mateixa escola! Jo no sé que em passa, però un 80% de les begudes que ingereixo acaben tacant-me pantalons, samarretes, camises i sabates... i ja pot ser a la matinada, a la nit o a plena llum del dia, tant hi fa!
Doncs jo dec ser bona catalana perquè sé xerricar! :) Tammbé he de dir que de tant en tant em faig alguna medalla... ep, però tot forma part de la tradició!!!
ResponEliminaDoncs a casa els pares, fins fa relativament poc, sempre hi ha hagut un porró amb vi blanc a taula. I no vegis com molesta que t'apunti el broc petit!
GUSPIRA: Necessitem gent com tu en aquest país! Xerricadors nats i sense por a fer-se un bon medallot!,
ResponEliminaEl broc petit no! Que no apunti mai a ningú! :P