diumenge, 29 de gener del 2012

La increïble història de l'home de nom estrany

Cal córrer per atrapar els somnis

Hi havia una vegada, en un país molt i molt llunyà, un home de nom estrany que vivia sense grans escarafalls, però satisfet. Tenia feina en una obra de construcció i, quan sortia d'aquesta, en el seu temps lliure, era feliç corrent quilòmetres i quilòmetres.

Un dia, però, mentre era a la feina va patir un accident. Una explosió el va deixar cec. Els metges el van intentar curar, el van operar fins a dues vegades però no hi va haver res a fer... va perdre definitivament la vista. I no només s'hi va deixar la visió en aquell accident, també s'hi va quedar la seva il·lusió de fer quilòmetres. El seu gran anhel de córrer també es va enfosquir definitivament aquell maleït dia.

Malgrat tot, aquell home va intentar seguir fent vida normal, i així, es va casar i fins i tot va tenir dues filles. I així van anar passant els anys...

Fins a dotze anys van passar fins que un bon dia, uns senyors de l'altra punta de món es van assabentar de la trista història d'aquell bon home de nom estrany i, amarats de bon cor i ànima, van voler tornar-li una mica de llum a la seva vida. Així, el van convidar a córrer, de nou, una marató, i a fer-ho a la ciutat d'aquells bons homes.

- Com ho faré? No tinc pas diners per a viatjar?
- Nosaltres t'ho pagarem tot.

- Però si no hi veig! Sóc cec! No puc córrer! Des que vaig perdre la vista, fa dotze anys, que no he tornat a córrer!
- Nosaltres et posarem un guia.

I així fou com aquell home de nom estrany va viatjar molt lluny del seu país, convidat per aquella bona gent, i es va plantar a la línia de sortida de la marató d'aquella gran ciutat, la va córrer i, malgrat patir moltíssim, la va acabar!

Aquell home de nom estrany tornava a ser feliç... havia tornat a córrer malgrat ser cec, havia acabat, de nou, una marató!

Però la bona fe d'aquella gent que l'havia animat a córrer de nou semblava no tenir límits. No prou satisfets havent tornat una mica de llum en la vida d'aquell home, li van voler tornar tots els colors d'aquesta vida. Li van voler pagar una operació de transplantament de còrnia per a intentar tornar-li la visió. 

I així s'esdevingué, i l'home de nom estrany, dotze anys després d'aquell malaurat accident, va recuperar la vista completament. I la primera cosa que va veure fou, per primer cop, la cara de les seves dues filles de sis i vuit anys...

Tal fou l'alegria descomunal de l'home de nom estrany que va prometre, a aquella bona gent que tan havia procurat per ell que, durant el proper any tornaria al seu país a entrenar durament, a córrer tant com calgués, amb l'objectiu de poder participar en la marató... dels propers Jocs Olímpics!

I així ho feu i l'any següent va poder entrar a participar a la marató olímpica! Dels cent dotze escollits ell n'era un!

Durant la cursa, l'home de nom estrany, que no era un corredor professional, va veure com es retiraven força companys de cursa, però ell aconseguia seguir sumant quilòmetres. Era l'últim classificat, a molta diferència del penúltim, però no es va rendir. Havia promès participar a la marató olímpica i havia jurat acabar-la... i així ho va fer!

Ja feia dues hores que el penúltim corredor havia arribat, fins i tot les portes de l'estadi olímpic estaven tancades ja que ja s'estava celebrant la cerimònia de clausura d'aquells Jocs, però el corredor de nom estrany va arribar a les portes de l'estadi! Allà, per tal que pogués completar el que haurien d'haver estat els darrers metres de la volta dins l'estadi, li van habilitar una pista a fora i, així, va poder completar la marató olímpica, la seva marató personal, la seva promesa, el seu gran anhel.

Els quatre jutges de la prova i poquíssims periodistes, atents a aquella gesta, van ser els únics testimonis d'un moment màgic, el moment en que un home complia un somni, el moment en que l'home de nom estrany atrapava el seu somni!

En acabat, l'home de nom estrany, tan discretament com havia arribat, va retornar cap al seu país llunyà on va viure feliç, per a sempre més, amb la seva família, la seva dona i les seves dues filles.

D'aquesta, i no d'altra manera, es va esdevenir la increïble història de l'home de nom estrany.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, i aquest conte ja s'ha fos!

____________________________________

Sabeu que aquesta increïble història està basada en fets reals? Sabeu que això va passar molt a prop de casa nostra... tan a prop com als Jocs Olímpics de Barcelona? Voleu saber com es deia realment l'home de nom estrany?


Si voleu, doncs, escolteu el clip que us deixo, són 8 minuts, però us asseguro que valen molt la pena, és una història senzillament brutal!

Aquest cap de setmana, després de moltíssims dubtes, m'he inscrit, per primer cop a la meva vida, a una marató! En concret, a la marató de Barcelona del proper 25 de març (el comptador, que fa mesos que tinc a la barra lateral del blog, era només una arma més per anar-me convençent de que ho havia d'intentar!).


L'objectiu, com en la increïble història que us he apropat, serà acabar-la i punt! Si cal, l'últim! Serà un repte difícil, molt difícil, però espero que l'esperit de l'home de nom estrany m'acompanyi en l'intent d'atrapar aquest petit somni!

57 comentaris:

  1. Doncs una història de superació personal com aquesta t'ha d'aportar moral segur. Hi ha gent feta d'una pasta especial, i aquests són els que han de servir d'exemple. Esperem que a tu et serveixi i el tinguis present a l'hora de córrer, que et doni ànims. Saps que és difícil, però te'n sortiràs! Pensa en nosaltres també, que t'estarem donant ànims... des del sofà, però ànims igualment. Ja ens ho aniràs explicant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. XEXU:Moltes gràcies per les teves paraules, company! Qualsevol paraula de suport, d'ànim ni que sigui des del sofà, des del llit o des d'una terrasseta fent unes braves i una cervesa seran benvingudes!!! Sé que serà molt dur ja que aquests dies ja estic entrenant tirades llargues (20-25 kms) i acabo rendit... així que imagina't 42! Però bé, l'esperit d'aquestes persones fetes d'una pasta especial són les que ens han d'emmirallar. Persones humils capaces de superar tots els reptes que els planteja la vida... això dóna més energia que tots els gels energètics que et puguis menjar durant una cursa!

      Elimina
  2. Caram! la veritat és que no sé què dir. Una història de superació, de bona voluntat i esforç. De la que n'hem d'aprendre molt.

    Ànims i endavant amb la marató!! a entrenar-se i segur que la podràs fer!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres! quina història!

      M'ha agradat llegir-la i escoltar-la.

      Et desitjo molt a sort, molts ànims i molta prudència a l'hora de fer la marató.

      ja pensarem en tu i t'enviarem bones vibracions i ànims.

      Elimina
    2. RITS: La història del senyor Tuul, evidentment, pot i ha de servir d'exemple de superació en una marató però és que jo crec que va molt més enllà. És una història de superació personal en majúscules. Malgrat que la vida li ho va posar molt difícil ell no es va rendir mai i va seguir perseguint (i assolint!) els seus millors somnis!

      Gràcies pels ànims! De veritat! M'anirà molt bé pensar en les vostres paraules de suport i saber que, aquell diumenge, hi haurà uns bojos blogaires que potser durant un moment pensaran en un porquet suant pels carrers de Barcelona i li faran arribar una mica d'ànim i suport!

      Elimina
    3. CARME: I jo feliç que t'hagi encantat aquesta història que sembla irreal de tan meravellosa com és!

      Com ja li he dit a la Rits aquell dia segur que pensaré en que uns quants blogaires, durant algun momentet, per menut que sigui, pensaran en aquest porquet que, esbojarrat, es llançarà als carrers de Barcelona a suar la cansalada! I quan m'arribin aquests pensaments tindré una dosi extra d'energia i motivació! Segur! Gràcies!

      Elimina
  3. Molt bona història els millors reptes són els que ens posem nosaltres mateixos, esforç lloable, gran història! espero que tu la puguis acabar la marató! que ja és una gran fita córrer tants quilometres! jo ara estic molt molt desentrenada però abans havia corregut o caminat ( més caminat que corregut) les curses de la Mercè i algunes del Corte Inglés...només 10 quilòmetres però per a mi ja eren prous...el meu repte...acabar arribar al final...ànims! i força!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies ELFREELANG! Guardaré els teus ànims i les teves paraules per quan em flaquegin les meves forces! Ep! Així havies fet les teves curses, eh? Compte que la del Corte Inglés són més de 10 quilòmetres! Així que ja t'apropes més a la marató! ,p

      Gràcies Elfri! Un potxonet!

      Elimina
  4. Hola porquet "Murakami"!!!!
    Em sembla una decisió fantàstica, el més important és tenir la valentia d'afrontar tants quilòmetres d'asfalt, sense importar-te el cronòmetre.
    Saps, la meva il·lusió és córrer la de Nova York, així mal que mal, de pas ja hauré fet el viatge. Bromes a banda, t'encoratjo a assolir, possiblement un dels teus somnis, i sàpigues que des de Valls, el dia 25 de març t'enviaré tota la meva energia positiva, i així assoleixis la meta que t'has proposat.
    "Córrer és bàsicament esforçar-se al màxim dins dels límits que tens assignats, i això és una metàfora de viure(i per a mi també d'escriure).Em sembla que la majoria de gent que corre hi estaria d'acord" Murakami.
    Algun dia, espero realitzar el somni de córrer una marató, avui per avui, encara em queda molt lluny!!! Carpe diem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. DAFNE: Mira, jo quan vaig començar a córrer i a fer alguna cursa de 10 quilòmetres (fa 3 o 4 anys, tampoc et pensis que fa massa) no em plantejava una mitja marató, ni de broma. Evidentment, la marató, per a mi ja era una cosa estratosfèrica totalment fora del meu abast.

      Amb el temps la meva percepció va anar canviant i, a dia d'avui, ja he fet 4 o 5 mitjes maratons i en un parell de setmanetes tornaré a fer la de Barcelona.

      L'any passat, la marató encara no me la plantejava, però mira, al final, m'ha picat el cuquet i allà que ens hi hem apuntat! No vol dir que estigui al meu abast (ja ho veurem això) però mentalment sí que em sento capacitat per afrontar el repte (de la marató i de tots els entrenaments previs que s'han de fer durant mesos i en els que hi estic posat!).

      M'agrada molt la frase del Murakami. Tothom dins els seus límits es pot esforçar i donar el millor d'un mateix.

      Així que espero que no triguis massa a animar-te a volar cap a NY i fer quilòmetres allà!

      Moltes gràcies per les teves boniques paraules. Com ja he dit a algun altre blogaire, segur que quan em manquin les forces pensaré en alguns de vosaltres i en les paraules que heu dedicat a aquest post. Això em donarà una mica més d'empenta, saber que hi haurà algun blogaire que, ni que sigui un moment, pensarà en un porquet corrent pels carrers de Barcelona!

      Elimina
  5. Quina història més increïble, porquet. Senzillament, impressionant. De segur que pots amb la marató. Ànims.

    ResponElimina
    Respostes
    1. VICICLE: Moltíssimes gràcies, company! Gràcies pels teus ànims i les teves paraules! La història, com dius, és increïble... però ben certa!

      Elimina
  6. Una història molt xula, sí! És curiós com la voluntat i les ganes ens fan fer coses. Ben fet d'apuntar-te. Fixa't, arribis quan arribis, la il.lusió que tens ara, ja no te la pot robar ningú. Recorda allò: No és important el port on arribis, sinó el viatge que has fet...
    Petons i sort!

    ResponElimina
    Respostes
    1. JUDIT: Què bonic tot el que has dit! M'ha encantat la darrera frase. Tens tota la raó, la il·lusió que hi estic posant no té preu. De fet, d'una marató, diuen que potser més dur que córrer la pròpia marató (que ho és) és tot l'entrenament previ que has de fer durant setmanes sortint a córrer quilòmetres i quilòmetres. Jo em pensava que em faria moltíssima mandra, però veig que van passant les setmanes i cada cop sento més el cuquet... deu ser aquesta il·lusió! (la mateixa que el senyor Tuul!).

      Elimina
  7. Amb els temps que corren, ens calen moltes històries com aquesta, que ens recordin el que és de debò important i el que no ho és. Moltes gràcies per compartir-la!

    ResponElimina
    Respostes
    1. MAURICI: Gràcies a tu per llegir-la, escoltar-la i comentar-la! En una època en que sembla que certs valors trontollen no està gens malament recordar que, potser no tothom, es mou sota aquest principis moderns.

      Elimina
  8. Una història emocionant, no sempre tenim al nostre abast aconseguir un somni i és bonic quan s'assoleix.
    Molta sort amb el teu repte, segur que també l'aconseguiràs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. MCABEU: L'important, al capdavall, és tenir reptes i somnis per endavant. Llavors les forces i les energies per a lluitar-los ja depenen de cadascú. Per la meva part, estigueu tranquils, que jo ho donaré tot per aconseguir aquest repte. Serà secundari, serà poc important vitalment, però és un petit repte meu i per a mi, ara mateix, és un motor important en el dia a dia, i per tant, en la meva vida!

      Elimina
  9. Molt bé porquet!! coi, quan vols fas emocionar a la gent punyetero. Que vagi molt bé la marató!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALYEBARD: Gràcies company! El mateix et dic, però, que jo passant pel teu blog has aconseguit que se m'ericessin els pèls i els cabells (i no precisament d'horror, al contrari! ;p).

      Elimina
  10. Bravo pel Sr. Pyanbyy Tuul, bravo per l'Achilles Club de Nova York i bravo per tu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. GERÒNIMA: Bravo, bravo i rebravo per a tu! Gràcies pels ànims!

      Elimina
  11. Qualsevol somni és possible mentre algú cregui en ell! Quina història porquet... realment et fa pensar en que no hi ha res impossible, que el coratge és allò que importa.
    Vols correr maratons?? Doncs vinga!!! Estic amb tu!! que segur que l'acabes!! Abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALBA: Gràcies! De moment, més que córrer maratons vull córrer... la marató! Ja veurem si després de l'experiència em queden ganes de repetir. La història del senyor Tuul és realment corprenedora. Recordo sentir-la una nit que no podia dormir, de matinada, em vaig quedar glaçat! Menys que vaig dormir encara! Si posem ganes, empenta i molta tenacitat, dins les nostres possibilitats, poques coses es poden escapar!

      Elimina
  12. Mongòlia, Estats Units i Catalunya, un triangle de costats molt llargs que encerclen una sensacional història que et fa dir allò de "la realitat supera la ficció". Desitjo que el dia de la Marató t'acompanyi l'esperit del Senyor Tuul durant tot el recorregut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. RAMON Mirarem, doncs, de tancar correctament aquest triangle, de la millor manera que puguem, corrent i mirant d'acabar la marató (i fer-ho amb dignitat!). Moltes gràcies Ramon! Només espero que la meva marató no hagi de ser tan heroica!

      Elimina
  13. Ostres, doncs ens veurem allà i portarem la bandera blocaire d'un extrem a l'altre dels 42Km i 195 metres.
    Saps, és un bon plantejament sortir a acabar i prou. Hauria de ser una mena d'obligació per a tots els qui s'hi inicien. Felicitat!

    P.S.: No oblidis entrenar el cap. Les cames faran mitja cursa, però l'altra mitja l'hauràs de fer amb el caparró. Estàs avisat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JOAN Vinga! Serem l'equip blogaire corrent pels carrers de Barcelona! Prenc molt bona nota dels teus consells. De fet, físicament, estic aguantant bé les tirades llargues, però clar, no he arribat a la distància maratoniana, ni ho faré fins el mateix dia de la cursa, amb el que sempre porto aquesta petita por dins meu. Sé que hi jugarà molt el cap, moltíssim, però precisament per això, espero que pugui ser un punt a favor meu! Ja veurem...

      Ens veiem a la marató!

      Elimina
  14. Oh! Porquet! Estàs fet tot un valent, tu! Uf, uf, mare meva, jo que sóc incapaç de córrer d'aquí a la parada del bus (que deu estar a menys de 100m), parlar de maratons... és una cosa llunyana. Jo, caminar, camino. Però córrer?? Res, res...

    És molt noble plantejar-te anar-hi a fer-la i acabar-la i prou. Pots emprendre un ritme més suau del que faria qualsevol amb intenció de treure una bona posició, i que precisament això sigui el que et deixi arribar al final. Però recorda que també és de savis saber-se retirar a temps! De genolls en tens dos i t'han de durar tota la vida!

    ResponElimina
    Respostes
    1. YÁIZA: Més que valent, Yáiza, jo diria inconscient! Realment, a part de la pròpia marató, és força dur també tota la preparació prèvia de mesos i mesos sortint a córrer. Ara hi estem plenament posats, però ja portem mesos, i la veritat és que hi ha setmanes que es fan un pèl dures, treballar, comprar, fer mil històries i, en acabat, quan arribes a casa cansat, surt a córrer una hora, una hora i mitja o dues hores... realment complicat alguns dies!


      M'encanta el teu consell i me'l quedaré gravat a foc... de genolls en tenim dos, només dos! Sí senyora! I realment per això em plantejo sortir a un ritme molt més tranquil que el meu habitual, per mirar de preservar al màxim les forces i, sobretot, el cos! Gràcies Yáiza!!! Potser no correràs habitualment però saps que s'ha de tenir en compte, quan corres, per a no fer el ruc!!!

      Elimina
  15. Uf! una marató! t'admiro. Són curses on un corre contra ell mateix. Te'n sortiràs, segur!

    ResponElimina
    Respostes
    1. CLIDICE: Tu ho has dit! Aquí, la competició, almenys en el nostre nivell és absolutament contra un mateix i els seus límits. I clar, com que jo no l'he feta mai abans, estic mirant de trencar barreres que ni jo mateix sé si puc superar o on les puc trobar... ja veurem... una mica de nervis sí que tinc, eh?

      Elimina
  16. Ets un valent! ja ho has demostrat i ara "Taxaaaan, más dificil todavia!" Segur que ho faràs molt bé, però recorda el que deia el Baró: l'important és participar.
    I amb tota l'energia que t'enviarem els blocaires- desde el sofà- segur que semblaràs el Porquet Duracel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. GLO.BOS.BLOG: Hahaha!!! Ja m'agradaria ser el porquet Duracel, i a ritme d'anar fent, tot xino-xano, arribar ben tranquil! Intentarem dur aquest ritme, però segur que no arribo tan descansat com ell! Moltíssimes gràcies!!! Ja he comentat a d'altres blogaires que, segur que en algun moment, en aquells en que les forces semblarà que m'abandonin (que arribarà) segur que pensaré en alguns de vosaltres que, ni que sigui per un moment, aquell dia pensaran en un porquet suant pels carrers de Barcelona. Estic segur que això dona més energia que qualsevol suplement energètic!

      No sé si sóc valent, o com ja li he dit a la Yáiza, inconscient... però bé, el 25 sortirem de dubtes! Això sí, amb l'objectiu de participar tranquilament, sense perdre el cap ni fer el boig!

      Elimina
  17. Quina història!

    Porquet, a Barcelona ens veurem, que jo també la correré. Tingues en compte el consell del Joan. Un sempre es cansa molt, a la marató. Sempre. Per això, gairebé més important que entrenar força (4 cops per setmana mínim, et diria), cal assumir que et cansaràs i tindràs moments durs. Però ai, quan acabes i ho has aconseguit...

    ResponElimina
    Respostes
    1. PUIGMALET: Ets un mararatonià també! Què bo! D'en Joan ja ho sabia però de tu encara no! Molt bo, molt bo! Us agraeixo un munt els vostres consells, de veritat. Jo tinc un absolut desconeixement de com em puc trobar fent la marató així que guardo els vostres consells. Els entrenament ja els anem fent (a 4 dies no puc arribar, però 3 els fem sempre). El que he d'anar preparant, com deia el Joan, és el cap! Ésser conscient que patiré i que hauré de superar aquests moments.

      Ens veurem a la marató Puigmalet!

      Elimina
  18. Quina bèstia garrina! Ànims amb els ànims i sobretot, que la força i el coco t'acompanyin!

    ResponElimina
    Respostes
    1. SANTI: Bèstia garrina... i boja! Hehe. Jo crec que encara no sóc molt conscient d'on m'he posat... Moltes gràcies Santi, sobretot, sobretot que m'acompanyi molta força, això sí. I el coco... ai el coco, fa por, però esperem mantenir-lo a lloc!

      Elimina
  19. Quina història més maca de superació i d'anar fins el límit!!...
    I sobre el teu somni, gaudeix-lo mentre et prepares i quan sigui el dia, fes el que puguis i segueix gaudint!!... Els ànims de tots no et faltaran...Ja ens aniràs explicant!!
    Una abraçada "Porquet esportista"

    ResponElimina
    Respostes
    1. MONTSE: És bonica oi, la història? A mi em va captivar ja fa molts anys. Tant que encara la recordo i em va venir al cap per a explicar-vos i escriure aquest post.

      El meu petit somni (o gran, que jo el veig gegant...) mirarem de gaudir-lo al màxim tot i que ser que patirem moltíssim. Ara bé, si arribo a la meta, estic segur que aquell moment de l'arribada serà un moment inesborrable per la resta de la meva vida. Per tant, m'encanta estar preparant-me per a, si puc i les forces no m'abandonen, treballar-me, jo solet, un moment inoblidable per a sempre més. Em dóna forces i energia.

      Gràcies pels ànims que m'esteu donant. Me'ls guardaré tots en una butxaqueta i els aniré traient, poquet a poquet, en els moments més crítics de la cursa, per a treure forces, ganes i empenta!

      Elimina
  20. Ànims en la marató. Encara que no siguen tan grans, cadascú tenim els nostres reptes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. EFE: Moltes gràcies Efe! Sé que és un repte, en el conjunt de la meva vida, possiblement no dels més trascendentals, però és un repte que sé que em pot regalar moments que recordaré sempre. Per tant, acaba essent un repte important... i gegant!

      Elimina
  21. Quina història més bonica! Èt seguirem d'a prop per a la marató. Molta força!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molts gràcies MAIJO! Espero que les vostres forces i ànims, així com l'exemple increïble del senyor Tuul, m'acompanyin i em donin l'empenta necessària quan els moments difícils arribin!

      Elimina
  22. Una història brutal. Jo debuto aquest cap de setmana, però poc a poc. Començaré pel 1/4 de Mitja de Granollers. Cin quilòmetres. Una abraçada i sort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JORDICINE: Una història de la que se'n podria fer alguna pel·lícula... no creus! ;p Oh! Vas debutar al 1/4 de Granollers! Com va anar? Hi ha molt bon ambient a Granollers. Jo fa uns anys em vaig estrenar allà en el món de les mitges i m'ho vaig passar molt bé! Moltíssimes gràcies Jordi i espero que hagis gaudit de la teva estrena i et vagis animant a seguir corrent! Salut!

      Elimina
  23. Jo que pensava venir-te a aplaudir a la mitja marató!!!! :)
    La història que ens expliques és brutal i deixa clar que els somnis poden fer-se realitat.
    Un potxó, porquet!

    ResponElimina
    Respostes
    1. FANAL BLAU: Fanalet... no deseperis... la mitja marató de Barcelona també la correré! De fet, forma part del pla d'entrenament i aquell dia és el dia que intentaré entrenar més quilòmetres de tots aquests mesos i aproximar-me als 30. Així que sortiré de casa corrent, arribaré a la sortida de la mitja, i llavors faré la mitja... o sigui que ja pots venir a aplaudir-me que ho necessitaré!

      La història del senyor Tuul és senzillament èpica, de cine. Tot un exemple.

      Potxons Fanalet!

      Elimina
  24. Porquet, quina història tan maca ens has fet arribar...! Espero que et vagi molt bé la teva marató particular, molta força!!!


    Et puc preguntar de quin dia és aquesta emissió del "Tu diràs"? Faig cosetes per l'associació esportiva del meu antic cole, i tenia pensat fer una sèrie de posts pel seu blog sobre històries d'aquesta mena, de caire motivador :) I que hagis fet aquest post em va com l'anell al dit! El voldria afegir a la llista i enllaçar-hi el programa ^-^

    ResponElimina
    Respostes
    1. LAIA: Moltes gràcies Laia! Celebro que t'hagi agradat la història.

      De la teva pregunta. El dia exacte de l'emissió no el sé, el que sí que et puc dir és que va ser a mitjans d'octubre del 2010 (calculo que entre el 13 i el 22 d'octubre havia de ser). No sé si t'he servit de gran ajuda, però el que sí que pots fer és adjuntar el mateix enllaç que jo he posat al post.

      Molt bona iniciativa, Laia! Estàs a totes, eh? Ben fet! Segur que faràs uns posts ben emotius i divertits! Endavant!

      Elimina
  25. Amb la força del senyor Tuul (gran història), la nostra (sofaire) i la teva (sobretot), arribaràs a la meta, i tant!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. GEMMA SARA: Moltes gràcies! La vostra força sofaire segur que serà la més poderosa de totes i em farà volar! ;p

      Elimina
  26. Moltes gràcies a tots per passar per aquí i deixar les vostres paraules de suport davant de tal acte d'incosciència personal... fer una marató!

    En tot cas, ja fa mesos que anem entrenant amb l'objectiu al cap, lesió i recuperació inclosa! Seguirem endavant i persistirem!

    M'agrada que us hagi encantat la història del senyor Tuul. Quan la vaig sentir la vaig trobar brutal, tant que ja fa força anys des que la vaig sentir i encara la duc gravada al cap... i ara més que mai! Endavant Porquet Tuul!

    ResponElimina
  27. Doncs tinc una notícia sobre la marató, que em moro per explicar, però que encara no puc desvetllar. (No patiu, que no la penso córrer).

    Ànims, Porquet!

    ResponElimina
    Respostes
    1. PUJI: Homeeee, i ara ens deixes amb aquesta angoixa i aquest suspens? Què pot ser, què pot ser...

      Quan ens ho faràs saber????

      Gràcies, company!

      Elimina