diumenge, 7 d’agost de 2011

Enyor d'estiu

La remor del tractor feinejant i els udols queixosos del gos rere la porta. A llevar-se!

Una llesca gegant de pa de pagès amb tomàquet i llonganissa del país.

Sortir corrents al carrer amb el gos estalonant. Agafar la bicicleta i anar a veure el tractor menat pel tiet. Pujar-hi una bona estona mentre es sega l'aufals i s'alcen les guatlles entre estols d'orenetes.

Inventar aventures apassionants al voltant del temple sagrat de l'estiu, la barraca de bales de palla que cada any tiet i padrí construeixen pels menuts de la casa. Ni Gaudí, ni Norman Foster, ni cap altre..., els millors arquitectes del món són aquells pagesos del mig Segre.


Agafar la bicicleta, altre cop, i amb el carretó lligat anar a collir veçes per a donar menjar als porcs.

Toca anar a Segre! Calçar-se les sandàlies perforades Victòria i sortir escopetejat cap al riu a banyar-se en les seves aigües fresques entres clops, verns i salzes... i algun pescador emprenyat!

Dinar i migdiada... a la fresca que la pell encara serva de les aigües del riu Segre.

La remor del tractor, altre cop, ara feinejant al camp de trumfos. Solc amunt i solc avall es va fent una sanefa rectilínea on homes i dones de la casa s'ajupen a plegar tots els trumfos dispersos. Cistella plena, hora de badar el sac. Sac ple, hora de carregar-lo al remolc... això sí, sempre, de forma infalible, acabant amb una guerra de projectils de trumfos xics i terrossos de terra fresca.

A berenar... sempre passa bé alguna cosa dolça i potser algun traguinyol del porró de moscatell dels grans!

Cap al tard ja és hora de regar l'hort, així que també és hora de cercar l'aixada, de tamany de marrec, per ajudar (o molestar) a regar les tomateres, tavelles, bledes i enciams. Tampoc és estrany acabar, altre cop, en forma de bel·licosa i divertida guerra aquàtica.

Un partidet de futbol a l'era fins que la nit se'ns fa a sobre i el porter ja no s'hi veu per aturar cap xut endimoniat dels Rummenige, Maradona o Van Basten de pagès.

Hora de relaxar-se i escoltar els grans xerrant a la fresca de la nit, asseguts al banc de pedra del mas, tot matant algun mosquit emprenyador.

Sopar i recollir ràpid els plats per a muntar una partida de la "Podrida". Riures, crits i alguna rebequeria tanquen la nit i així el dia. Hora d'anar al llit.

Només els grills, algun lladruc confús del gos i la remor llunyana del riu Segre bressolen aquells infants de ciutat que encara no saben que, un dia, enyoraran aquells eterns estius de pagès.

31 comentaris:

  1. ¿Com ho pots enyorar? Si no hi havia ni videojocs ni internets... Si és que en el teu escrit no hi surt ni la tele!!!!

    Òstia, quan penso que els meus fills no podran enyorar-ho.

    ResponElimina
  2. M'has fet enyorar-los sense haver-los viscut!
    Un post ple de records i tresors d'infantesa...
    Bon enyor!
    Ai, no!
    Bon estiu!

    ResponElimina
  3. Potser la felicitat plena només es viu quan no t'hi adones.

    ResponElimina
  4. i no et descalçaves dins els cavallons esperant que arribés l'aigua que, regava l'hort, jugant a veure si t'atrapava, i el tacte sota els peus de la terra enfangada ^^ Ai lo Segre xiquet!

    ResponElimina
  5. El món de la infantesa! jo recordo berenars de llesques de pa xopes de vi negre i sucre....un post tendre...per cert de quin lloc de Lleida? perquè jo recordo infanteses a la Segarra...

    ResponElimina
  6. quins enyors més tendres!
    quin dels dos ets tu?
    aquestes fotografies sempre emocionen, oi?
    Una abraçada, noi!

    ResponElimina
  7. encara em faràs posar nostàlgic...encara recordo les bales de palla, els jocs, les olors, temps sense pressa.......encara que el lloc fos l'empordà

    ResponElimina
  8. Ai, Porquet, quina entrada més maca! Aquests retalls que ens expliques dels teus(?) estius d'infància... m'han fet certa enveja. Jo mai no he tingut estius "al poble" i crec que m'hauria agradat. També m'has fet pensar en aquesta cançó, no era massa difícil, oi?
    Res, que m'ha agradat molt! I la cabana de palla hagués fet les delícies de qualsevol criatura!

    ResponElimina
  9. Fantàstica barraca, porquet! I fantàstic relat d'uns estius que ja no tornarem a viure mai, sense dubte, però com dic en aquests casos... que nos quiten lo bailao, nen!

    ResponElimina
  10. Tots els records que expliques són preciosos, però la fotooo...la foto és encantadora, ja parla sola! Sembla que em fa sentir l'olor de palla i tot.

    Els meus estius al poble no em despertava un tractor, però al juliol que em quedava amb la meva tieta, em despertava quan acaba de treure el pa del forn, té un forn de llenya, amb l'oloreta que em venia i esmorzàvem amb el meus cosins i posava la xocolota o el formatge dins el pa quan encara era calent i quedava ben desfet i era boníssim.

    Mira aquest post tan maco teu m'hi ha fet pensar! :)

    ResponElimina
  11. Quina evocació més nonica i bucòlica d’estius que ja són gairebé impossibles. Avui se’n fan recreacions al turisme rural, però no és pas la mateixa cosa, no.
    Salut.

    ResponElimina
  12. Quin enyor... Allò era vida! La fotografia m'encanta... un d'ells ets tu? La calorada que fa al Segrià sempre es veu compensada pel Segre o algun afluent! ;)
    Avui en dia sembla que visquem en un món paral·lel, ple de pantalles i móns virtuals que fan que l'enyor encara sigui més i més gran...
    Salut i endavant!

    ResponElimina
  13. Tot això que expliques a mi em resulta molt desconegut. Mai he tingut estius així, els meus eren a la platja, i potser podríem trobar punts en comú, però no sento especial nostàlgia pels estius de petit. Van passar i no els enyoro, i això no vol dir que no visqués coses boniques, intenses i per recordar. Estan allà, però gaudeixo més de tenir calés a la butxaca i muntar-me un viatget ara que puc. Ja ho sé, sóc un ranci i un descastat.

    ResponElimina
  14. Un record perfecte pels que hem passat estius "de poble", gràcies!!

    ResponElimina
  15. Sospir i cançó dels Pets. Ens fem grans, però la bellesa dels teus escrits no decau. Un petonet.

    ResponElimina
  16. Ooooh, PORQUET!! Escrius molt, molt bé!... Com has sabut transmetre aquestes sensacions, aquesta felicitat de les vacances de petit...

    Jo les passava a la muntanya, al Bages, a un poblet petit on havia nascut el meu avi i on el meu pare tenia un munt de cosins i cosines (als que jo deia tiets i tietes, és clar) i tot i no fer tantes coses com tu, algunes sí que s'hi assemblaven, perquè el contacte amb la natura és tan maco!! El gaudir d'aquest pa amb tomàquet... I la coca de forner? Anar a berenar a la font... creuar per les passeres la riera... ajudar a recollir patates de l'hort, poder jugar al carrer perquè no passen cotxes... seure a xerrar a les escales de l'església...

    Quina foto tan maca, PORQUET!! Tu ets el que mires per la finestra, no diguis que no, perquè n'estic SEGURA, m'hi jugaria el que fos... no cal que ho neguis. Ho sé i prou :-))

    ResponElimina
  17. Ah!! i en la línia del comentari d'en CÀNDID hehehe... a la casa del poble, no teniem tele, és clar!! :-DD

    Anys després, quan ja érem més grans, el meu germà es va entestar en que volia tenir-ne, però tampoc es veia massa bé, problemes amb l'antena, interferències... Però això ja teniem ben bé uns 19 anys (ens portem tretze mesos)... molt millor sense tele! ;-)

    ResponElimina
  18. ooooh! preciós!!! m'has transportat molts anys enrere, tb!!! amb moltes semblances i moltes diferències tb!

    retornar a l'infància de tant en tant està molt bé. Els estius plàcids d'aquells anys sense obligacions.

    ResponElimina
  19. Magnífic relat! M'has fet pensar també en els meus anys d'infantesa i sento que al cap dels anys només hi perduren els bons records. Gràcies!!

    ResponElimina
  20. M'ha agradat compartir amb tots vosaltres el que, ja fa uns anys, van ser uns estius que van marcar, per a sempre més, la meva vida i la meva personalitat i, en certa manera, també van marcar una mica la meva forma d'entendre el món.

    Ara, els meus estius són força diferents, i al poble ja només hi vaig alguns dies... de fet, aquests dies encara treballo!

    Moltes gràcies a tots pels vostres elogiosos i fantàstics comentaris! Ha estat un dels posts que ha recollit més boniques paraules de part vostra. Us estic molt i molt agrait, de veritat!


    CÀNDID: Ben vist! No me n'havia ni adonat que no he parlat de la tele... però és que de fet no la vèiem. Durant tres mesos ni tan sols ens preocupàvem d'aquest estri que, en canvi, a ciutat sí que formava part del nostre dia a dia. És clar que quan una criatura pot córrer, mullar-se, xutar, cantar, imaginar històries... no cal cap mena d'instrument artifical que el vingui a distreure (bé, almenys els xiquets d'aquella època ho aconseguíem... els d'ara ja no ho tinc tant clar...). Bé, de fet menteixo, teníem una petita maquineta d'aquelles del Donkey Kong que, a vegades quan no teníem son a l'hora de la migdiada li fèiem treure fum!

    MAR: Moltes gràcies Mar! Tampoc us volia posar tristos eh? És cert que hi ha enyorança d'aquells anys però en tot cas és una enyorança positiva. El que sento és alegria i felicitat d'haver pogut gaudir d'aquells estius durant tants anys! .... i bon estiu!

    VICICLE: Segurament és així, o en tot cas, prens consciència de que vas ser feliç amb el pas del temps, quan recordes aquells moments i l'únic que et pot venir al cap és un somriure i una certa melangia (en cap cas tristesa!).

    CLIDICE: Per favooooor! És que tu també hi eres??? Hehe, veig que compartim moltes experiències similars (i amb lo Segre de lligam!). De jocs en teníem de molts i variats! No havies agafat les llaunes de sardines i les feies servir de barca per entre els cavallons tot fent competicions de veure quina barqueta arribava abans? Oh, i recordo els grans jocs de guerra que muntàvem amb les restes dels cartutxos dels caçadors (restes que, per sort, ara ja no se'n troben tantes...).

    XIRUQUERO-KUMBAIÀ: Moltes gràcies! M'ensumo que en deus tenir alguns de similars...

    ELFREELANG: Aiii a mi el pa amb vi i sucre no em va tocar per ben poc! Ara, el pa amb oli i sucre per exemple sí que era un clàssic! Aquests estius s'esdevenien a cavall de l'Alt Urgell i la Noguera, on tinc les meves arrels més profundes i part de la meva sang! Segur que els teus records segarrencs són molt semblants als que he explicat. Gràcies Elfree!

    FANAL BLAU: Moltes gràcies fanalet! Les teves paraules sí que són tendres. A vegades m'agafa per mirar aquestes fotografies, em poso bastant nostàlgic i no ho faig massa sovint per a evitar-ho. En tot cas, com he dit més amunt no és una sensació de tristesa, és una sensació de melangia, tot i que també potser es el moment en que prens consciència que, en aquells temps, vas ser realment feliç!... Quin sóc jo?... a hores d'ara ja deus saber que a mi m'agraden les altures... hehe.

    GARBI: La sort, segurament, és que amb lleugeres diferències climàtiques les vivències a pagès són pràcticament iguals a Ponent, que a l'Empordà, que a les Terres de l'Ebre, etc. No et posis massa malenconiós ara, eh?

    ResponElimina
  21. YÁIZA: Moltíssimes gràcies per les teves paraules! De veritat. És cert que valoro molt, em sento un privilegiat per haver pogut gaudir d'aquest tipus d'estius. Jo tinc molts amics que, quan arribava l'estiu, es quedaven a casa, a ciutat i no podien anar a cap altra banda. Jo marxava ben aviat i em passava els tres mesos de vacances allà. M'he passat mitja vida en aquells paratges!

    La cançó vaig estar a puntíssim de posar-la com a banda sonora del post! T'ho juro! Quan l'escolto, de fet, em transporta en termes similars al del post cap aquells estius de poble!

    La cabana de palla era un autèntica catedral per a nosaltres! Cada any la feien diferent i els dies previs a anar al poble ja barrinàvem com devia ser la d'aquell any. Mai els ho agrairé prou al meu padrí i al meu tiet per a fer-nos somiar tant! (la de la foto ens va fer flipar moltíssim, era la primera cabana dúplex!).

    FERRAN: Moltes gràcies Ferran! M'agrada l'actitud que demostres, ens pot atacar la melangia, ens pot agafar certa tristesa però, com ja he dit, això ens ha de fer ser conscients de que vam ser molt i molt feliços aquells anys... i això ens ha de donar empenta per a continuar-ho essent tan com puguem!

    BARCELONA M'ENAMORA: Moltíssimes gràcies pel teu comentari! Paraules i records preciosos! I si sóc jo el que te'ls he dut amb les meves paraules encara em fas més feliç! Per favooooor, jo vull tastar aquest pa recent fet amb la xocolata desfent-se allà dins... ooooh! Veig que no tens res a envejar als meus estius de poble! Una abraçada ben grossa!

    ALBERICH: Moltes gràcies Alberich (venint d'un mestre de la paraula com tu encara m'enorgulleix més, de veritat). Tal com dius, a dia d'avui, encara algun infant deu poder gaudir d'aquest privilegi, però viure-ho de forma natural i no artificiosa (com en els turismes rurals), és cada cop més una quimera. La pagesia està en vies d'extinció i amb ella totes aquestes vivències. I la canalla que puja... doncs bé, pugen amb altres prioritats i altres objectius!

    ALBA: Un d'ells sóc jo, sí senyora! Més amunt he deixat la solució a l'enigma... mira la resposta a la fanalet! xxxxxt. Les terres de Ponent en tenen ben bé sort del Segre, arteria aquosa que dóna vida als pobles i gents, així com a molt bona part dels trossos i terres de la zona.

    Certament la vida ha anat canviant i els menuts tenen un munt de distraccions més que no pas les que teníem nosaltres. No sé si les criatures d'avui en dia podrien viure uns estius com aquells. Jo, benpensat de mena, vull pensar que sí, que per més tecnològics que siguin, davant d'una vida plena de tantes aventures, històries i jocs, acabarien sucumbint a la vida de carrer (en el bon sentit de la paraula, eh?).

    XEXU: Haha! Descastat! M'ha agradat aquesta manera de descriure't! Jo et recordo un post parlant d'aquelles tardes que acabaven essent glorioses festes... Home, no eres tan menut com el que jo descric en el post, però crec que sí que formaven part de dies d'estiu adolescent... i bé que en parlaves amb cert goig! Ja veig que un dia hauré d'explicar el que venia uns anys després del que he escrit al post... les noies, les cerveses, les festes majors...

    RICARD D'AIS: Gràcies a tu per passar i comentar! Així que també tens bons records d'estiu a pagès? A veure si ens n'expliques algun!

    CANTIRETA: Moltíssimes gràcies. Com en el cas de l'Alberich m'enorgulleixen aquests elogis a la meva paraula venint de gent amb un domini fantàstic del llenguatge com tu! I posem la cançó dels Pets... però a veure si no ens pelem massa els genolls (o los ginolls!).

    ResponElimina
  22. ASSUMPTA: Aaaaah! Ets bruixa o què??? Com estàs tan segura que jo sóc el de dalt? Com ho pots saber amb aquesta seguretat? (m'ha encantat el teu final amb "ho sé i prou!"... hehe). Què potser se'm veu la cua de porquet??? Premi dona, premi, te l'has ben guanyat!

    Així que també tens uns records genials d'estius al poble? Són meravellosos i ens hem de sentir uns privilegiats per poder-ho haver viscut. Per favorrr! M'has fet recordar les fontades, aquells berenars a l'aigua fresca de la font! Ooooh, sí és que m'he deixat mil-i-una anècdotes o coses curioses que vaig viure en aquells anys... necessitaria un parell de posts més!

    I la tele és que senzillament no hi té lloc en uns records així. No el pot tenir. Ens bullien els peus per sortir corrents al carrer. Quan estàvem tancats mitja horeta fent deures (per estricta imposició parental... hehe) no podíem ni aguantar. Anàvem ràpid per a sortir ben escopetejats!

    El que comentes amb la tele que va voler posar ton germà... no es veia bé, tenia interferències... hehe, és conegut com el "boicot del pagès"!

    Per cert i moltes, moltes gràcies pels teus elogis. Venint de tu els valoro moltíssim. Un petonàs guapa!!!!

    RITS: Moltes gràcies! Sou molts els que dieu que us he transportat als vostres estius particulars, amb les seves semblances i les seves diferències. Fantàstic! M'encanta haver remogut consciències! Ja veig que els teus estius també són per emmarcar... almenys els records que te'n queden. No teníem obligacions, però hi havia coses que eren sagrades! (les guerres de trumfos xics, per exemple!).

    JOSEP LLUÍS: Moltíssimes gràcies per les teves paraules! És bonic quan, en un atac de melangia et poses a mirar fotos i records i te n'adones que, caram tu! aquells anys vaig ser molt feliç! És una sensació genial i per això l'he volgut compartir amb tots vosaltres!

    ResponElimina
  23. Saps per què estava tan segura que tu eres el de la finestra? ;-))

    Tot té truc en aquesta vida... Jo tinc molta memòria i vaig recordar que, en el post que vas dedicar al teu germà, quan es va casar, quan vas explicar l'anècdota d'Europe i Samantha Fox, vas dir que ell era més gran que tu... mirant la foto d'aquests dos xiquets tan macos (perquè, tot s'ha de dir, sou maquíssims tots dos!) he vist que el de la porta era una mica més gran i el de la finestra una mica més xic, potser un parell d'anyets :-))

    Au, va, ves estudiant la taula del sis!! :-DD

    ResponElimina
  24. Ah, i molt bo això del "boicot del pagès" no ho sabiaaaaaa i és boníssim!! :-DD

    ResponElimina
  25. ASSUMPTA: Ara m'has deixat de pasta de moniato! Ets molt millor que la Fletcher! Però infinitament millor! M'has fet pensar fins i tot en què havia escrit al post que comentes! He flipat! Quina memòria per favorrrrr.....

    Doncs tens tota la raó, i tant! I ens portem una diferència de 21 mesos! Així que gairebé els dos anys que comentes! Sí és que ets una crack! De veritat que m'has deixat de pedra.

    Ah i a més has vist molt bé que.... ambdós som guapíssims! ;p

    Gràcies per les floretes!

    Apa doncs... 6x7....

    ResponElimina
  26. Hehehe és que llegeixo poc a poc i absorbeixo tot el que llegeixo :-DD

    42?

    ResponElimina
  27. Ostres, amb el comentari de l'Assumpta, m'ha picat la curiositat i he llegit l'entrada de l'anècdota dels Europe...i quin post tan maco! Que emotiu, el teu germà gran deu estar ben content de tenir un germà petit que se l'estimi i l'admiri tant!

    ResponElimina
  28. ASSUMPTA: Doncs m'agrada tenir lectores així!

    BARCEONA M'ENAMORA: Moltes gràcies! Aquesta Assumpta ens fa voltar pels blogs amunt i avall... i ja m'agrada ja! Gràcies de veritat per les teves paraules i per la teva paciència d'anar a furgar per a trobar aquest altre post... hehe, me l'heu fet rellegir al final, i la veritat és que m'he emocionat jo i tot... sóc una bleda assolellada!

    Una abraçada a les dues!

    ResponElimina
  29. ufffffff, quasi em fas plorar!

    Com et deia en Ferran a la primera tanda de comentaris, que te quiten lo bailao!!!

    i per descomptat, ni el millor Foster, amb aquest palau de palla! quina preciositat!

    ResponElimina
  30. MONTSE: No ploris Montse! Com he dit en alguns comentaris sí que hi ha malenconia i un puntet de tristesa en recordar aquests moments d'infantesa, però a la vegada és possiblement quan més conscients som que vam ser realment feliços aquells anys. I això no té preu!

    Què bé l'has definit, un palau de palla! Això és el que era! (no sé si complia les normatives contraincendis...)

    ResponElimina